Fins i tot en els punts forts ens hem de saber contenir. Les ressonàncies malenconioses de Yesterday que connota el títol no sols provenen del fet que els personatges a estones semblin enyorar una antiga pau perduda, sinó del caràcter antològic dels deu anys de la companyia britànica que hi planteja la seva coreògrafa, Jasmin Vardimon, d’origen israelí. La bellesa plàstica és indiscutible en el vessant més visual de l’obra, amb alguna escena com la del combat de plomes final que gairebé remet a explosions corals equivalents de Pina Bausch. De fet, com en la coreògrafa alemanya, les imatges no pretenen pas recloure’s en si mateixes, autosatisfetes, sinó descobrir als espectadors veritats humanes que ens quedin properes, clixés socials, estats de l’època, més o menys embrionaris, latents o fins i tot estesos pertot.
Ara bé: sent la primera compareixença de la companyia entre el públic barceloní, el caràcter antològic no sols tenia poc sentit, sinó que fins i tot podia acabar sent una trampa. Imatges que en l’original són el resultat coherent d’un procés i que porten segur molt més enllà de la seva superfície, quedaven aquí inflades dins un successió de perles (de clímaxs buits) gairebé esteticista. S’hi endevinen les intencions de la companyia, però es feia difícil compartir-les perquè la conversa a què es pretén convidar-nos a participar fa molt que la van encetar i, aquí i ara, ens ha arribat fragmentària i parcel·lada. Sembla ser que la companyia tornarà el proper Grec i que ho farà amb una obra completa. Aleshores, tot hi apuntarà a favor. Posem-ho entre els deures pendents de l’any que ve, per tal de conèixer de veritat la creació amb punta de Jasmin Vardimon. La força, fins i tot dura i a vegades fera i crua; la delicadesa tendra o, quan calia, vulnerable, despullada i tan fràgilment humana; la fluïdesa dels moviments, a vegades literalment marcials, concebuts com un combat entre els cossos, tot això ja ha estat innegable fins i tot aquí, a Yesterday.