La figura de l’estranger ha estat sempre un personatge que ha interessat molt tant a escriptors com dramaturgs al llarg del temps. A Occident hem conegut de primera mà l’experiència de l’emigració i la immigració i l’hàlit d’esperança, tristor i nostàlgia que comporta. Yira és una mosaic de quatre històries diferents els protagonistes de les quals s’han vist en la necessitat de marxar del seu país a la recerca d’un gir existencial a les seves vides. Basat en elements extrets de les biografies reals dels seus actors, el director Gaston Core ha construït un univers d’una melancolia colpidora i musicalment molt elegant que recorda per moments l’estètica del cinema de David Lynch. El conflicte latent entre la vida interior dels personatges i l’estrany món que els envolta evoca tota una sèrie d’imatges i situacions en alguns casos molt suggerents i aconseguides, com la classe de dicció catalana, l’entrevista de feina o l’inquietant ús del radiocasset. No obstant, tot i ser un espectacle pretesament coral, la cambrera japonesa que balla flamenc genera un interès especial pel seu carisma i fragilitat que, en part, eclipsa la resta d’històries. A més, es troba a faltar més interacció entre ells, ni que sigui de forma simbòlica, per anar més enllà d’aquesta narració individualista que, a la llarga, fa que l’obra perdi intensitat. En qualsevol cas, s’assoleix el difícil objectiu de transmetre l’aïllament emocional que pateixen les persones que viuen fora de les seves fronteres i serveix, un cop més, com a metàfora perfecta de l’alienació social que comporta, en general, la societat actual.
Enllaç copiat!