El món dels actors, normalment, interessa a la gent de teatre perquè, més enllà de les històries que ens transmeten, formen part d’un microunivers artístic, creatiu i misteriosament màgic al qual la majoria de persones no tenen accés. Altres vegades, la figura de l’intèrpret transcendeix i serveix com a metàfora de la futilitat de l’ésser humà que, sense un poder superior que el dirigeixi, se sent perdut i angoixat. Yo Feuerbach s’inclina per aquesta segona vessant i omple d’espera beckettiana i reflexions existencials aquest diàleg entre un veterà actor i un principiant ajudant de direcció. L’obra planteja algunes idees interessants i funciona bastant bé quan camina sobre la idea barroca del món com un teatre i la vida com una funció teatral. No obstant això, la potència del seu text no té la poètica suficient per colpejar la nostra ànima, emocionar-nos amb les seves paraules o convidar-nos a una reflexió immediata. La proposta tampoc funciona del tot en pel costat més realista degut a les constants digressions i per no donar massa importància a la narració del conflicte entre els dos protagonistes que serveixen, aparentment, de vehicle d’unes certes sensacions. Així, l’espectacle, amb totes les seves virtuts i l’excel·lent treball de Pedro Casablanc (especialment, en els moments d’explosió més delirant), es queda a mig camí entre dues opcions, conformant-se amb complaure, només moderadament, les expectatives creades en l’espectador amb el seu punt de partida.
Enllaç copiat!