Dir el que no es vol dir per no parlar del què realment s’ha de parlar, interpretar una cosa i que, en realitat, potser vulgui dir una altra. Les relacions i dir les paraules que toquen és complicat, especialment quan estàs enmig d’un escenari a punt per actuar.
Rosó (Anna Moliner) i Santi (Joan Negrié) estan casats i, a més, treballen junts. Son un parella artística i amorosa. Encara que no saben ben bé com va acabar de passar tot plegat. Tenen clar l’inici, el casament del germà de la Rosó, però la resta sembla que ho ha portat la inèrcia. Estan a pocs minuts de començar la seva actuació de duets romàntics musicals en un teatre d’una població que celebra la seva festa major, quan un petit comentari desencadenarà una conversa que havia quedat latent a l’espera.
Intel·ligent, ràpida, àgil i engrescadora, aquesta obra té en el seu text una base increïble que es posa al servei d’unes interpretacions meravelloses de Moliner i Negrié. La química entre els dos i la fluïdesa amb qual els seus personatges parlen com si realment fes quinze anys que estan casats deixa amb la boca oberta. Negrié sap preparar al personatge per a l’explosió que ha d’arribar i Moliner acudeix a la crida provocant un terrabastall a l’escenari que desencadena un torrent de riures al pati de butaques.
Les interpretacions i el text s’ajusten com el guant a una mà, perfectament encaixats per donar a l’espectadora una hora de diversió i meravella dalt de l’escenari. L’escenografia evoca al desordre que hi ha a la vida d’aquests dos personatges i, a mesura que van posant les cartes sobre la taula, es va endreçant l’escenari fins que queda tot immaculat i perfecte per acollir l’actuació musical. És llavors quan el deliri arriba al seu màxim esplendor i el públic no pot deixar d’aplaudir.
I en el moment que les llums s’apaguen el desig és que la parella continuï la seva conversa, plena d’embolics i coses no dites, perquè son un desastre, però qualsevol se’ls emportaria a casa.
