El jove Israel Solà, habitualment vinculat a la companyia La Calòrica i als textos del dramaturg Joan Yago, a força de treball i bons resultats, s’està llaurant una de les trajectòries més prometedores d’entre els nous directors de la seva generació. En aquesta ocasió, rescata una peça de David Desola escrita l’any 2002 que tractava les penúries professionals i la falta d’horitzó pels joves dels noranta. Solà, que ja ha tocat el tema de la precarietat laboral recentment en l’espectacle Sobre el fenomen de les feines de merda, torna a retratar amb humor i encert un dels problemes més desmoralitzadors del panorama social actual. El muntatge té molta gràcia, bon ritme i planteja un microcosmos absurd que és, en certa manera, una enginyosa i crítica reinvenció de Tot esperant Godot de Samuel Beckett. A més, la química entre els dos actors, Pau Vinyals i el veterà Lluís Marco, és esplèndida i enriqueix el joc teatral proposat per l’autor. Cal dir, però, que el seu intent de traslladar la història al moment actual no és del tot pertinent. Tot i que la trama i el conflicte tenen molt dels nostres dies, la crisi d’ara té la seva pròpia idiosincràsia, amb uns tòpics, unes preocupacions i un llenguatge diferents, i una perspectiva de les coses que no existia fa vint anys i que, per tant, no està plasmada en l’obra. En qualsevol cas, el plantejament de Desola té uns altres interessos més enfocats a la psicologia dels personatges, la seva relació i certes reflexions sobre la realització personal i vital més profundes del que, a primera vista, puguin semblar.
Enllaç copiat!