Recomanacions

“A fuego” és una proposta que ja vaig veure a La Villarroel i que hem programat al teatre de l’Aurora amb gran èxit. Una bona proposta que torna de nou a La Villarroel.Si vaig quedar meravellat en la primera vegada que el vaig veure, ara torno a sortir meravellat. És una obra propera i que guanya molt cada vegada.Aquest espectacle és del Pablo i l’Emma és la codirectora de l’espectacle i cofundadora de la companyia. En finalitzar l’obra vam tenir unes paraules amb Pablo Macho que ens va explicar com va anar tot plegat.Pablo ja ens va comentar que té molts versos al cap, el nou espectacle també és en vers. Seguir el fil en aquesta obra li és més […]

La normalització d’obrir ferides i d’aprofundir en els detalls del crim és una aposta perillosa i que fluixeja en quant a la responsabilitat ciutadana i principis morals. La reiteració dels “true crimes” sistematitza l’aproximació com espectadors a fets realment horripilants però que malauradament ja no dónen lloc a empaties reals sino que només fan que alimentar el furor de la violència. Dit això, ens trobem davant d’una obra que ens explica una suposada vida dels assassins, després d’haver matat brutalment a l’edat de 10 anys a un nen de 2 anys. Davant d’això, la gran pregunta que ens plantejen és si, després d’haver comès aquest crim, es poden donar segones oportunitats. A partir d’aquí el relat gira entorn de les […]

En aquest monòleg es barrejen moltes coses. Parteix de la premissa del fracàs com a fil conductor de l’obra, tot i que personalment crec que hi ha diferents fils que van construint el que ha estat i és la vida del Marc Balaguer des de la seva primera aparició pública. Ha viscut el hit de la fama i també ha caigut. I ara li toca saltar de nou. I per això crea la seva pròpia obra de teatre i puja en escena. I ho fa amb molta presència, molta força i honestedat. S’entrega al públic. A l’escenari només hi trobem un poltre de saltar que es va desmuntant i muntant al llarg de l’espectacle i que representa el “jump” tan […]

Una enginyosa premissa serveix com a punt de partida per a aquesta comèdia sobre l’ús del llenguatge: Una dona gairebé analfabeta pateix una espècia de possessió per part de la RAE que la porta a expressar-se de forma tremendament elevada i a no tenir cap tolerància pels errors lingüístics, cosa que l’aparta del seu cercle més pròxim i li impossibilita ser feliç. L’obra transcorre en temps present i el públic assisteix a una espècia de teràpia de conversió d’aquesta dona per a recuperar la seva identitat anterior. Tots dos intèrprets, María Adánez i José Troncoso, defensen els seus papers amb nota i molta complicitat entre ells. L’escenografia sembla un plató de televisió, amb una tarima retroil·luminada i una pantalla on […]

Per fer visible l’invisible Valentia, transgressió i dinamisme són tres dels múltiples trets que podrien definir Cavallet de mar, o el peix invisible, una creació única i singular que es reestrena. Escrita per un brillant, precís, directe i optimista Pau Coya i dirigida de forma magistral, com en un exercici malabar, per Rebeca del Fresno, demostra el mereixement, de fet, de la seva nominació als passats Premis Butaca en les categories de Millor Intèrpret Revelació i Millor Muntatge de Petit Format. En Martí, un jove que va iniciar la seva transició un any enrere i que comença a hormonar-se per modificar el seu cos, rep una notícia inesperada que trenca el ritme del procés i que li provoca un nou […]

Les Bàrbares és la història de tres amigues d’edat granada que es retroben en un hotel després de temps que no es veiessin. Ho dic d’una altra manera: Les Bàrbares és la història de l’amistat de tres amigues que es retroben per desencallar una situació que les tenia travades a les tres. I el final les impulsarà a tenir-se juntes de nou, a acceptar-se tal com són malgrat les diferències que tenen, i que queden paleses. L’obra està creada per Lucía Carballal, i dirigida per David Selvas. I les actrius són María Pujalte, Cristina Plazas, Francesca Piñón, Berta Gratacós, que brillen pel paper que representen que els encaix com un guant. Si l’amistat és el fil conductor de l’obra, hi […]

És un espectacle d’Inspira Teatre dirigit per Esther Westermayer amb la durada exacta perquè els nens i nenes entre 1 i 3 anys gaudeixin de l’experiència i no els doni temps a distreure’s. L’escenari és el pati de butaques i les criatures són les protagonistes. Som dins d’un bosc, o més ben dit, en un ambient de selva amb cants i crits d’ocells estranys, remor de fulles i d’aigua. Tres actrius, Laia Piró, Neus Umbert i Maria Casellas com a nimfes sortides d’un rierol circulen amb la tranquil·litat de viure en un món conegut i d’una manera delicada es mouen ara simulant ocells, ara flors o construint figures d’animals o humanes amb elements de la natura. Elles mateixes creen amb […]

Com ja passava a Un segundo bajo la arena, Col·lectiu Desasosiego es mou, i ens fa moure, entre els intersticis d’allò misteriós i, és clar, desassossegant que s’intueix en la frontera difusa entre la vida i el teatre. Sense que ens n’adonem ja formem part de la representació, en aquest cas com a clients d’un bingo: “La gola del llop”. La terbolesa, però, no es perdrà al llarg de l’hora i quart, i sempre gravitarà la sensació d’ambigüitat que és una de les marques d’estil de la companyia. L’elecció del bingo com a lloc de la ficció, com a submón potser, no és innocent: la promesa d’il·lusió, de l’assoliment de l’èxit que el sistema ens proposa com a fita ineludible […]

Amb L’aranya i ara amb He mort el pop ens arriben els últims actes de l’Any Guimerà, que es va celebrar en el 2024. I aquest és potser l’espectacle més original de tots els presentats, ja que fa un repàs de tres obres guimerianes des d’un punt de vista gairebé oposat a l’ortodox. Estem davant d’una paròdia que renega de ser-ho, però que no dubta en fer baixar a Manelic d’incògnit per anar a beure al bar, a ficar a Blanca de Mar i cel en un crematori o a engarjolar a Maria Rosa pel seu crim. De fet, la peça posa èmfasi en com el reconegut autor català tractava la passió, la mort i la violència. I ho fa […]

He mort el pop és un divertimento de Lluís-Anton Baulenas sobre tres obres d’Àngel Guimerà. Durant tot l’any passat i enguany s’han anat representant peces seves per recordar els cent anys de la seva mort. Baulenas li ret un homenatge diferent, informal i imaginatiu. Per iniciativa de Apunta Teatre, El Maldà i la Federació Catalana d’Ateneus de Catalunya (FAC), He mort el pop ha fet gira per tot Catalunya durant l’any passat. L’autor es pregunta com hauria continuat la història després dels finals de Mar i Cel, Maria Rosa i Terra Baixa amb alguna picada d’ullet a La Filla del Mar. Guimerà els acaba tràgicament però la vida no s’acaba per Manelic ni per Maria Rosa i ens deixa amb […]

Una nit d’octubre de 1908, el públic del Teatre Romea de Barcelona, va aplaudir amb entusiasme l’estrena en català de L’aranya. Àngel Guimerà l’havia escrit dos anys abans i s’havia representat al teatre Maria Guerrero de Madrid. Ha estat adaptada per Jordi Prat i Coll qui n’és també el director. Prat i Coll ha situat l’escena 60 anys més tard per fer-la més propera a ell i al públic tot i que Guimerà és atemporal i els seus temes, eterns i universals. La primera escena d’una monja de la caritat (les de les ales al cap) cantant “L’àngel hi va entrar per la finestreta, Déu vos guard Maria” ens situa a un franquisme encara viu amb l’església envaint tots els […]

Tres dones, que fa uns quaranta anys que són amigues, amb vides molt diferents, es veuen obligades a fer una revisió de les decisions que han pres al llarg de la seva vida i les renúncies que aquestes implicaven des de l’òptica feminista actual. Es tracta d’un text de Lucía Carballal que destaca per la seva agudesa, intel·ligència i comicitat. És una obra que fuig del discurs feminista “mainstream” i alliçonador per endinsar-se en els grisos d’una lluita que fa molt de temps que existeix. Aquesta reunió d’amigues permet generar un diàleg intergeneracional per tal que diverses formes de feminisme i de vivències es donin la mà. Les tres protagonistes són representades per María Pujalte, Cristina Plazas i Francesca Piñón, […]

Ara està de moda adaptar obres clàssiques en els nostres temps actuals. L’exercici consisteix en parlar del mateix però actualitzant el text amb un llenguatge actual i modern. No estic convençuda de que sempre pugui funcionar. En aquesta adaptació no m’ha convençut ni el text ni la direcció. M’ha semblat tot desubicat, sense ordre, sense precisió… que es queda superficial amb un discurs molt simple i ja conegut per tots. Puc destacar la música que ha donat cert ritme i amb unes veus fantàstiques, tot i que tampoc he acabat d’entendre el seu significat en certs moments. Sóc més que conscient de la feina que hi ha darrera i del que suposa una producció d’aquest nivell però sent el Teatre […]

Fan una feina fabulosa. Els 3. Una realitat crua i dura de com vivim l’embaràs les dones i també els pares que les acompanyen, i tot plasmat i treballat amb molta precisió: un toc delicat i dur alhora. Un sumum de veritats i una interpretació fantàstica que et fan sentir part de la funció fins al final. T’obren els ulls sobre fets tals com que els homes son els que sempre, inclus en algo com el part que ha estat sempre recolzat per dones, han seguit opinant i decidint de com s’ha de fer. Oju: no és una obra només per dones. L’home també està representat i també forma part del procés des de fora i és un recolzament primordial […]

Les Bàrbares és una boníssima tragicomèdia que posa a les dones de més de cinquanta anys en el centre amb un to actual, fresc, feminista i amb una posada en escena molt encertada i suggeridora. El text de Lucía Carballal, que es va estrenar originalment al CDN a Madrid, reuneix tres dones grans després de la mort d’una amiga en comú. Aquest punt de partida no és més que l’excusa per a presentar tres arquetips diferents de dona respecte a les renúncies que han decidit fer per a sobreviure en un sistema patriarcal: la que ha renunciat a la feina per a quedar-se a casa, la que ha renunciat a la família per a triomfar a la feina i la […]