Recomanacions

Les històries enrevessades i maldestres donen alegria a aquelles persones que en són espectadores, per qui les viu poden ser estressants, però que n’és de la vida sense una mica d’embolic? Jaume Viñas i Epidèmia Teatre al Guateque fan la seva versió lliure de les Noces de Fígaro, una comèdia d’embolics musical que entreté al públic i el fa divertir-se a més no poder. Breument explicat, en Fígaro i la Susanna estan a punt de casar-se el dia que la Massiel actuarà a Eurovisió amb el seu famós La, la, la. El problema és que l’amo de la finca on viuran -i també cap de feina de Fígaro- està encapritxat amb Susanna i la vol seduir i impedir el casament. […]

Han passat sis anys de l’estrena de Lapònia. Va ser al desaparegut emblemàtic Teatre Club Capitol, situat a la Rambla de Barcelona, que va haver d’abaixar el teló el 2020 després de més de cinquanta anys en funcionament, on la vaig anar a veure. En aquella ocasió, de la qual en guardo un gran record, hi actuaven la Meritxell Huertas, en Roger Comes, en Manel Sans i la Meritxell Calvo. Com m’ho vaig passar molt bé, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig decidir d’anar a veure aquest nou muntatge. En aquesta ocasió els protagonistes són interpretats per en David Bagés, la Míriam Iscla, l’Anna Sahun i l’Albert Prat, però pel que fa a la direcció, canvia de mans, […]

Què hi té a veure l’argument de Fígaro amb Aquí no hay quien viva? És possible ajuntar un clàssic argument d’embolics amb Marisol o Manolo Escobar? Algú s’havia atrevit a relacionar algun cop a Mozart amb Massiel? Suposem que no, i és per això que aquesta versió totalment lliure de Les noces de Fígaro que ha fet Epidèmia Teatre resulta tan atrevida, divertida i esbojarrada. De l’obra de Wolfgang Amadeus Mozart es conserven algunes melodies, però de seguida es barregen amb música espanyola dels seixanta, amb Rossini i amb moltes altres llicències que la companyia s’ha permès. Respecte a l’argument de Beaumarchais és cert que es conserva la base i també els personatges principals –amagats aquí darrera d’altres personalitats- però […]

És dinàmica, plena de cantells afuats que us faran reflexionar sobre el gran dubte que planteja l’obra: on s’acaba la tendresa i comencen els mals pensaments? I ho haureu de pensar i deduir, perquè l’obra exposa la situació que viu un monitor de piscina del qual els pares malpensen perquè un dia fa un petó a una criatura que tenia por de l’aigua. Hi havia res més en aquell gest? Podria haver passat res més si els pares no ho haguessin aturat? O senzillament era la mostra de tendresa d’un monitor que recordava la seva por a l’aigua quan tenia la mateixa edat que la criatura. Viurà el calvari sol, perquè el seu entorn sospitarà, i el pitjor de tot, […]

Pau Miró i Toni Casares han col·laborat tots dos en el procés d’escriptura, direcció i elecció d’intèrprets segons expliquen ells mateixos en un podcast. És una obra carregada de simbolismes. Un ocell ferit al costat d’un camp de blat és acollit per un arquitecte urbanista. En aquest lloc hi construirà una casa. L’acollida és la que plana tota l’estona amb el rerefons de les dificultats de trobar habitatge a Barcelona ciutat, de la gentrificació i l’expulsió dels seus habitants. L’obra transcorre amb varies capes argumentals que Pau Miró ha anat teixint amb pulcritud. Tres germans, tres reconeguts intèrprets, Anna Alarcón, Montse Germán i Xavi Sáez, es troben a la casa dels pares després de la mort del pare, i el […]

Quines ocurrències! És divertit, fàcil, et rius… Crec que falta una mica de connexió entre els diferents escenaris que ens plantejen però t’ho passes molt bé i tenen un control del cos magnífic. Uns genis. Els efectes especials de so i llums molt encertats també. La comèdia en el més mínim detall.

Ha estat un viatge que no volia que acabés. És una proposta preciosa. L’estètica, els balls, les “històries” que pots anar interpretant (o no, o dóna igual!). Una tècnica increïble i una connexió entre ells tan bonica. Fusionar estils i voler retratar el sexe i la joventut ho veig arriscat però aquesta companyia hi posa elegància i cohesió, fent d’un espectacle totalment recomanable. Son uns ballarins excepcionals.

Grup de noies amb moltissim talent que decideixen crear des de zero una obra i aconsegueixen arribar al públic i exhaurir entrades parlant de la sarcoidosis pulmonar, tema central d’aquesta obra. I com? Doncs des de l’humor, des de la performance, amb la musica, jugant amb el públic., inclus afegint altres mitjans per comunicar-se (llegint, llenguatge de signes… ) Es nota que hi hagut moltissima dedicació, que s’ha volgut fer des de la veritat i que les actrius s’ho han treballat molt per fer d’una situació dramàtica una obra de teatre. Comentar que son fets reals, que li han passat a una de les actrius. L’unic que potser no em va acabar de convèncer és la forma en la que […]

“Marie, la roja” té una premisa molt interessant: presó de dones que venen de diferents entorns socials han de treballar i conviure juntes. Una d’elles, Marie, interpretada per Carlota Olcina, revolucionaria, “roja”, feminista… té un discurs eloquent i directe que no s’atura durant tota l’obra i que convida, no només a la resta de dones a compartir-lo, sino que inclús enamora a un dels funcionaris. El text d’Arquimbau és fort, però l’execució no m’ha convençut. Personalment, no he acabat d’entendre el fons dels personatges, les inquietuds, amb alguns no m’ha quedat clar qui son, i, no només el perquè estan allà sino el perquè han actuat com han actuat tenint en compte que la premisa ens planteja la societat patriarcal […]

Alicia Gorina ha dirigit aquesta original proposta partint de la dramatúrgia i l’adaptació d’Albert Arribas, posant en escena tres versions de diferents autors de la Grècia clàssica: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. És un projecte de IT Teatre Lliure amb un repartiment de joves intèrprets formats a l’Institut del Teatre: Ariadna Chillida, Fermí Delfa, Marta Margarit, Clara Mir, Pau Oliver, Àlex Pujol, Joan Sentís i Carla Vilaró que demostren la seva força, entusiasme, vitalitat i professionalitat. Èsquil escriu La Orestíada, una trilogia dividida en tres parts: Agamèmnon, Les Coèfores i les Eumènides a l’any 458 a.C. És sobretot a les Coèfores on explica la història d’Electra. La narració parla de la mort del seu pare Agamèmnon en mans de la seva […]

Arribaràs i serà de nit es una propuesta de Marc Chornet que tiene como punto de partida una reunión de amigos (los propios espectadores) organizada por el protagonista para recordar a su pareja muerta en accidente un año antes. La primera parte de la obra se desarrolla en el vestíbulo del teatro y nos sitúa en la tristeza y en el dolor del personaje interpretado con delicadeza por Toni Guillemat, a través de un relato que llega de manera inmersiva gracias a los auriculares. A partir de ahí el camino hacia la sala se produce en silencio a modo de duelo y comienza un ir y venir de recuerdos y momentos no vividos de la mano de tres actrices Isabel […]

Com se sobreviu després d’una catàstrofe? Es parla sempre de la part principal de la subsistència, tenir menjar, beure i un lloc on refugiar-se. Però com es gestiona mentalment una situació sobtada i tan definitiva? Com afronta la ment un canvi d’aquest tipus? Manté la calma i analitza o es desferma i s’apodera el caos de la situació? Són preguntes que realment no tenen resposta fins que es viu de prop. A Després del final la Louise es desperta al refugi nuclear que el seu amic Mark té. Mentre es recupera un cop al cap, ell li explica que hi ha hagut un atac nuclear i que li ha vingut just salvar-la i ficar-la allà. De cop, Louise ha d’afrontar […]

Alícia Gorina dirigeix l’adaptació d’Electra,que ha fet Albert Arribas a partir dels textos de les tres tragèdies gregues d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides d’Electra. Aquest muntatge forma part del projecte IT Teatre Lliure i compta amb graduats de l’institut del Teatre en interpretació, moviment, escenografia i il·luminació. Es tracta de tres versions breus d’un mateix episodi del mite d’Electra en clau contemporània. Haig de dir que he sortit meravellada d’aquest muntatge. La posada en escena, direcció, interpretació, il·luminació, moviments, caracterització i efectes visuals han estat de deu. Una adaptació molt original! L’adaptació que ha fet l’Albert Arribas dels textos d’Electa és una autèntica filigrana. És admirable la capacitat creativa i el talent innat d’Alícia Gorina de crear espectacles que no deixen […]

Qui hagi vist la pel·lícula Calle Cloverfield 10 segur que trobarà paral·lelismes amb l’argument d’aquesta obra del britànic Dennis Kelly, el mateix autor del monòleg Nenes i nens (el que va estrenar entre nosaltres Anna Sahun ja fa uns anys). Però també ens podríem remetre a altres pel·lícules, com ara El col·leccionista –un drama superb que va dirigir William Wyler el 1965- o Átame, de Perdro Almodóvar. En totes elles una dona és retinguda per un home per motius diversos, però tots força sòrdids o sospitosos. En el cas de Després del final hi ha una excusa inicial que ens despista i que actua de coartada durant molta estona. El més interessant de la peça és el teixit de relacions […]

Projecte Ingenu segueix encaparrat (per sort per nosaltres) a transitar terrenys poc trillats a l’escena barcelonina els últims anys, i és d’agrair que els pocs que miren d’arriscar una mica i abandonar els llocs comuns insisteixin i trobin el seu espai. Si al seu Bodas de sangre (2024), la música ja complementava el text de Lorca per convertir el clàssic en una mena de mite de transmissió oral, a Arribaràs i serà de nit, la companyia s’endinsa en el musical, un musical molt particular, més preocupat per assolir certa organicitat de posada en escena i de crear una atmosfera de somieig, que de subratllar emocions. El llibret de Marc Artigau parla del dol, de la manera com potser estem ja […]