Recomanacions

Espíritu es un espectáculo de Santi Rodríguez y es tan emocionante como la vida. En un segundo todas las emociones fluyen y puedes pasar de la risa, a emocionarte y casi llorar al mismo tiempo. El monólogo está muy bien hilado y pasa de un tema a otro de manera casi orgánica o natural. Entré sin saber que me iba a encontrar (como siempre), ya que sabéis que odio leer la sinopsis y al salir lo he hecho en paz, como si me hubiese quitado un peso de encima, como si alguien (que es Santi) me hubiese dicho todas las cosas que necesitaba escuchar. Tras todo lo que hemos pasado y hemos acumulado (no sólo en dos años, sino con […]

El sisè espectacle de la Companyia Laboratorio Teatre no va de la vida de qui va ser el primer president socialista escollit democràticament a Xile — i enderrocat a trets, tres anys després per qui acabaria sent el Franco, el Mussolini o el Hitler xilè. L’espectacle va, justament, de Xile i la seva història; de tots els personatges que en van ser protagonistes, com a botxins, herois o víctimes: el mateix Pinochet, Víctor Jara, Pablo Neruda o Salvador Allende, figura sobre la qual centrifuga l’espectacle. Un espectacle que porta el segell inconfusible de Jessica Walker i la seva troupe d’alumnes, seguidors, fidels deixebles que es comprometen amb la seva forma única i personal, passional i visceral de fer teatre. Una […]

Aquest cop tornem al Teatre de l’Aurora. Un bon inici de temporada per començar amb la nova programació de l’Aurora. Referent a “Ocaña, reina de Las Ramblas” ja el vaig veure al Goethe Institut de Barcelona quan encara era “Coplas por Ocaña” , posteriorment el vam estrenar als Terrats en Cultura de Coincidències (tot un èxit) i ara el tornem a veure. Si la primera vegada vaig sortir bocabadat, tornar a veure a Joan Vazquez no ha estat per menys, Només puc dir que és una bèstia escènica del teatre musical i així ho he pogut comprovar en els darrers anys. Aquest cop ens situa en els 70 i principis dels anys 80 per posar-se en la pell del performancer […]

El norueg Jon Fosse és una autèntica institució literària en el seu país. Novel·lista, poeta, assagista, i també dramaturg. Ha obtingut diverses distincions, és un etern candidat al Premi Nobel, ha estat traduït a 40 idiomes i el seu teatre s’ha representat per tot el món. A Barcelona, però, la seva presència s’ha vist relegada a unes poques peces: Hivern, vista a La Seca, i I am the wind, la versió anglesa de Sóc el vent que va portar Patrice Chereau al Grec del 2011. Un bagatge potser una mica curt per poder connectar amb un autor que molts qualifiquen com el Beckett del segle XXI. Haig de confessar que a mi m’ha costat molt entrar en aquesta versió que […]

Combat de negre i de gossos de Bernard-Marie Koltès amb direcció de Roberto Romei és la història d’un africà mort a mans del seu cap que ens acara a l’opressió que ha estat motor del colonialisme i que encara és present a la nostra societat, on la violència que exercim ens obliga a viure en la por i en un exili permanent. Una obra molt política i a la vegada molt humana. Sobre la por del personatge sobre un problema, i com enfrontar-se. A més crea una capacitat de violència davant la incapacitat per poder sortir-ne. Parla d’una part política però no dintre de l’estat, sinó un enfrontament polític a escala humana. Aquesta obra és un relat força dur sobre […]

La foscor de Foscor és la de la incertesa sobre el futur, la de la confusió, la del desconegut, i és, sobretot, la foscor del teatre. Té quelcom de kafkià el text de Jan Vilanova, amb personatges atrapats en una mena de xarxa de l’absurd, enganxosa i capciosa, de la qual és tan difícil deslliurar-se que, finalment, un desisteix i perd la voluntat. També té alguna cosa de buñuelià i de El ángel exterminador i aquella pugna entre el desig i la voluntat que, en aquest cas, empeny i reté, a la vegada, el personatge que interpreta Dafnis Balduz. La posada en escena de Clara Manyós atorga tot el pes als dos intèrprets que, amb el seu treball gestual i […]

Diu Roberto Romei en el programa de mà que “Àfrica és aquí i Àfrica som nosaltres”. Segons ell, aquesta obra escrita per Bernard-Marie Koltès el 1979 segueix reflectint actualment l’opressió i explotació del nostre món, així com la incapacitat per prendre responsabilitats com a societat. A Combat de negre i de gossos tenim tres maneres diferents de viure el continent africà, o qualsevol altre continent -real o metafòric- que sigui objecte de submissió: a través de la violència, a través d’un diàleg ple de mentides i paranys, i a través de la pena i la malentesa commiseració. Es tracta d’un text que, com en molts altres de l’autor, sobrepassa el realisme i s’endinsa cap a la veritat amb un llenguatge […]

Obra del lletrista i compositor, idolatrat per tants, Stephen Sondheim, amb el títol de la coneguda adaptació cinematogràfica. Curiosament, el número icònic no va sorgir fins que el productor de productors, Harold Prince, va trucar al coreògraf de coreògrafs, Jerome Robbins, que va suggerir canviar l’inici i va néixer Comedy tonight. Aquí aquest número és senzillament genial. Una troupe irromp en platea camí de l’escenari a tall de festa total on queda clar el to del que veurem. L’antiga Roma. Encert absolut, no hi ha cartró pedra, sinó estètica circense, molt a joc amb la farsa, un festival de colors, on veus a l’escenari fins a l’últim euro de l’entrada (no sol passar). Un jove (magnífic Eloi Gómez) delicat enamorat […]

Les traces del silenci és una obra que hibrida teatre de la memòria i teatre documental a partir d’una investigació relacionada amb la riuada de 1962 i una de les seves conseqüències més silenciades: el tràfic d’infants. Ens trobem en un projecte que rescata de la memòria un fet dels anys 60. Sempre amb la intenció de destapar i reparar els crims del franquisme on, com en altres causes, han tingut moltes victimes silenciades i que els seus familiars busquen una resposta L’obra és una combinació entre teatre de ficció i teatre documental, fins i tot hi ha un moment que vol descol·locar-nos parant el que sembla la part més teatral per fer partícip a l’espectador i posteriorment retornant a […]

“Foscor” és una obra d’aquelles que t’enganxa des del primer moment. En primer lloc per la potència interpretativa dels dos actors (Dafnis Balduz i Agnès Busquets) i després per la intriga de la trama. Amb una escenografia minimalista, tota la força recau en el text i les interpretacions. Els protagonistes, un periodista que ha anat a un poble per cobrir la notícia de l’arribada de la fi del món, i una funcionària una mica peculiar. L’acció es desenvolupa en un espai tancat. Un espai del que no es pot sortir. És hivern, però fa una calor asfixiant. No hi ha aigua. No hi ha manera de comunicar-se amb l’exterior. El públic sentim la sensació claustrofòbica i de tensió que viu […]

De tant en tant ens trobem a la nostra cartellera alguna “comèdia” romàntica, o més ben dit alguna obra que ens parla de l’inici d’una relació o de l’evolució d’una parella. Quasi sempre ve d’autors anglosaxons i el resultat acostuma a ser atractiu i exitós. Recordem ara Aquella nit, Pulmons, Un cop l’any… A aquesta última, precisament, hi teníem la mateixa parella protagonista que ara ens regala aquest encontre entre dues persones que saben molt bé el que volen o el que no volen… però que no acaben de trobar l’encaix perquè la seva possible relació comenci a funcionar. L’obra ens explica la primera nit entre aquests personatges, amb alguns petits avanços i, sobretot, amb molts retrocessos. Aquest anar i […]

Divertit, alegre, lliure i feliç, així és aquest musical que fa oblidar al públic la vida que hi ha fora del teatre durant un parell d’hores. A dalt de l’escenari tres drags queens que estan a punt d’explicar-nos la seva història. Remuntant-se al 1994 quan van presentar-se a un concurs de talents i els hi va canviar la vida. Per bé o malament… elles t’ho expliquen. Que ens ubiquem en aquesta època és essencial per tot el què vindrà a partir d’aquesta introducció. Però no us deixeu enganyar, sota aquesta llampegant explosió de colors, lluentons, música i grans veus hi ha també una idea molt important: lluitar per ser tu mateix/a i ser feliç. Dir-ho tot ben alt i sense […]

Un periodista és enviat a un poble remot a cobrir la suposada fi del món el dia que hauria de començar les seves vacances. No es que li vingui molt de gust, però no pot dir que no a la feina. Quan està a punt de marxar cap a casa, té un problema amb el cotxe i demana ajuda a l’oficina de l’ajuntament. I és en aquest punt que comença una història divertida, àgil i genuïna sobre les creences. Tot i que sembli un tema dens i massa reflexiu, Jan Vilanova aconsegueix posar-lo sobre l’escenari vestit amb molt d’humor. Es mostren algunes de les conviccions que té la societat i com cada persona entoma de diferent manera les creences pròpies […]

Després de la magnífica interpretació d’Àurea Márquez, en “M’hauríeu de pagar” de Jordi Prat i Coll que vam veure farà uns mesos a la Sala Atrium, l’actriu torna a regalar-nos una interpretació memorable amb “La dona del tercer segona”, un monòleg escrit per Víctor Borràs Gasch i dirigit per Ivan Benet. Una dona parla als seus veïns i els demana un favor. Es tracta d’un favor incòmode, un favor difícil de ser concedit. No saps si riu o plora. Està nerviosa. Li és molt difícil explicar-los i fer-los entendre la seva situació. Encara que no ho sembli, hi ha coses que tenen una explicació, i encara que no vingui de gust d’explicar-les cal fer-ho, perquè de vegades el que veiem […]

“Sólo llamé para decirte que te amo” és una obra escrita i dirigida per Nelson Valente, un dels dramaturgs argentins més representat a casa nostra. “Sólo llamé para decirte que te amo” és una obra que neix el 2016 dins del marc del programa: El 25 va a tu casa, del centre cultural 25 de Mayo de Buenos Aires, on s’invitava a veïns del barri a convertir la seva pròpia llar en un teatre per un dia. El resultat és el procés d’anys de treball on s’hi poden veure influències de les altres obres de l’autor, com “Els gossos”, “El declive” i “El loco de la camisa” que es mouen entre la comèdia i la tragèdia, i que ens parlen […]