Recomanacions

Algunes vegades, poder gaudir d’unes bones interpretacions és suficient per fer que un espectacle valgui la pena. Aquest és una mica el cas de Talking Heads, un muntatge basat en un text que, originalment, no va ser concebut com a obra de teatre. En realitat, es tracta de la suma de tres monòlegs (d’un total de dotze) que el dramaturg Alan Bennet (Els nois d’història) va escriure per una sèrie de la BBC entre finals dels anys 80 i els 90. No obstant això, la proposta serveix, escènicament, com a vehicle de lluïment per tres grans veteranes de la interpretació. És així com l’Imma Colomer, la Lurdes Barba i la Lina Lambert ens endinsen en tres històries plenes d’acidesa, un […]

Descriure aquest muntatge és tan difícil com descriure el que sentim quan escoltem música o algunes cançons. Una experiència artística?, una experiència religiosa?, una experiència orgàsmica? La música és poderosa. Les cançons ens acompanyen tota la vida. Ens recorden la nostra infantesa, aquell moment en què ens vam enamorar, un estiu meravellós o la pèrdua d’algú que ja no hi és. Les cançons ens fan plorar, riure, ballar, viatjar, fer l’amor, recordar. Només cal tancar els ulls, escoltar, sentir i deixar-se portar. La música, la gran protagonista. La posada en escena,dissenyada per Alejandro Andújar, és una gran capsa de música. Altaveus, cintes de casset, discos, tocadiscos, radiocasset,…tot forma part d’una escenografia musical. L’espectacle s’ha dividit en dues parts (Cara-A i […]

Paraules que no es diuen en veu alta. Moments que s’enterren als racons de la memòria i que s’eviten. Situacions doloroses que s’amaguen. Records que queden en un segon pla, però latents a l’espera que algun so o imatge ho faci esclatar tot i s’hagin d’enfrontar. L’Alícia és una crack en la seva feina, és la millor de l’empresa i viu per treballar i aconseguir l’èxit. Aquest és el seu refugi per afrontar una vida personal que no té i a la qual no deixa que ningú s’acosti, les relacions laborals són les úniques possibles. Un dia, un desconegut li entrega una cinta de casset enregistrada pel Víctor, el seu germà bessó, on ell mateix narra la seva pròpia versió […]

Apareixen els actors pel pati de butaques i ens conviden a aquest viatge, que comença amb una enumeració de tot el que arriba a les costes per mar. Possiblement el capítol més fosc de la història recent de Galícia. Així comença la transformació d’un personatge a un altre davant d’un públic que amb prou feines pot parpellejar des del pati de butaques. Les projeccions, les rialles, els aplaudiments, les celebracions i la pluja de diners, amb una mica de sàtira, amb una mica de paròdia fins i tot, però atenció perquè a tot això li seguirà el drama. Narcos, policies i polítics corruptes, però també joves atrapats en una realitat de la qual no poden escapar, o mares que reclamen […]

Fariña és a el teatre el que la pel·lícula Paràsits a el cinema. M’he rigut, he aplaudit i m’ho he passat molt bé, però arriba un moment de l’obra en el que penso: Quina estic fent! ¿De què m’estic rient? I la realitat em colpeja i caic de morros, com quan et tires a la mar i la marea baixa i de sobte, et colpeges. Conec Tito Asorey d’anteriors obres de teatre i sempre és capaç de sorprendre a l’espectador per l’estètica, pels canvis de ritme, per les diferents formes de narrar una història, però el que podem veure en Fariña és un altre nivell. Sempre he dit que menys és més, però en aquesta ocasió, em retracte de les […]

Una sèrie de personatges es reuneixen per escoltar cançons. És un ritual, un aprenentatge o una mena d’exorcisme? Qualsevol resposta podria ser la correcta, perquè els personatges de Pablo Messiez passen sempre per una muntanya russa d’emocions… ja sigui a la recerca de respostes o simplement per sanar-se. Amb el ressò thekhovià de Les tres germanes, la trama fluctua entre la comèdia i el drama, mentre que les melodies es van succeint i el públic entra en una mena de comunió molt especial. Un del grans encerts d’aquest espectacle, que en té a cabassos, és el d’explicar-nos una història que parla directament de les emocions. Sabem molt poc dels detalls -què va fer el pare? quina terrible situació els ha […]

A vegades les persones que més necessitem apareixen quan menys ens ho esperem. A ‘Sandra’ passa exactament el mateix. Dues històries desconegudes que es creuen i creen un vincle totalment complementari l’un per l’altre. Un diàleg a dues bandes que s’emmarca dins del cicle “#JoTambé” dedicat a la visió de la societat de la violència de gènere. En aquest cas, Daniela Feixas ens proposa un text cuidat, delicat i a la vegada afortunadament poc morbós. Allunyat de totes aquelles ficcions sensacionalistes i on el detall i la dramatúrgia posen llum a la foscor (amb el permís de Carles Porta). Si bé Sandra i l’escriptor són dos perfectes desconeguts, a poc a poc aniran teixint una relació d’amor-odi sembrada a base […]

Ara que el Teatre Nacional de Catalunya sembla haver obert una mica les portes a noves veus, estem assistint a un fenomen interessant: el d’artistes dialogant (des de dins) amb la mateixa institució. Aquest és el cas d’Heroïnes o res, la nova obra escrita i dirigida per Ivan Morales (amb col·laboració de David Climent). La proposta ha optat, com dèiem, per integrar dins la història el que suposa per a un grup divers d’intèrprets, joves i contestataris, el fet d’actuar al TNC. D’aquesta manera, l’espectacle reflexiona sobre les pors, els conflictes i la culpabilitat de classe que comporta trepitjar un escenari com aquest. El recurs és intel·ligent i sembla exorcitzar alguns dels fantasmes de Morales, a estones, però, amb un […]

Look back in anger, aquí traduïa com Amb la ràbia al cos, és una obra que John Osborne va estrenar l’any 1956. Amb ella es va inaugurar el moviment dels “joves aïrats”, amb el que s’englobaria a una sèrie de dramaturgs i escriptors britànics que expressaven el sentiment de les classes baixes vers el sistema sociopolític que imperava en aquell moment. Com moltes obres de l’època, el marcat context que les encotilla no ha ajudat a que envelleixen del tot bé, malgrat que el seu propòsit i la força dels seus personatges resten totalment intactes. Llàtzer Garcia ha volgut inspirar-se en aquesta peça per construir el seu darrer text, La meva violència. No estem davant d’una versió sinó d’un text […]

El 2 de febrer del 2010 el recent inaugurat Almeria Teatre va estrenar el que es convertiria en un autèntic fenomen musical. S’estrenava Pegados, una proposta divertida, original i de petit format que acabaria viatjant a Madrid i que obtindria un èxit poc esperat. De fet, va estar diverses temporades en cartell, va guanyar dos premis Max de Teatre (un d’ells al millor musical de l’any) i deu anys després es va reestrenar amb direcció d’Alícia Serrat -creadora i actriu original- i Enric Cambray. Aquesta versió, protagonitzada per uns joves Iñaki Mur i Júlia Bonjoch, és la que podem tornar a veure ara… amb la perspectiva dels anys, de petits canvis i de la nostàlgia d’un musical que va arrencar […]

No m’agrada especialment la màgia. Em fa sentir un babau al que enganyen a la cara quan sabia que passaria. De El Mago Pop no coneixia pràcticament més que el nom i la seva fama mundial. L’entrada no era barata, precisament. Vaja, si no fos pel compromís emocional amb qui m’ho va recomanar, no hi hagués anat. I no puc més que recomanar la proposta fervorosament. Als 10 minuts estava amb la boca oberta i amb el cap feia “no, no, això no és possible”. I al sortir, (només 65’, massa poc per qualsevol espectacle, més encara per un d’aquests preus) somreia, volia repetir i amb ganes de més màgia (potser una de les paraules més boniques del diccionari). Amb […]

Qui havia de dir que una tarda de diumenge seria el detonant que faria explotar una situació que estava latent des de feia molt de temps? Que la simple pregunta “què fem aquesta tarda?” seria el punt de partida del final d’una història? I és que és així com comença la trama d’aquesta obra. Quan els tres companys de pis -Lara, Judit i Sebi- es plantegen amb quina activitat poden acabar el diumenge. En Sebi i la Lara comencen a proposar plans, però a la Judit no li sembla res bé. Els hi recrimina que vulguin fer coses per fer, sense cap voluntat de provocar un canvi a la seva vida. I aquesta discussió, que amaga moltes coses al darrera, […]

Classe és una comèdia que aprofita tota la polisèmia del seu títol, partint d’una reunió entre un professor i els pares divorciats d’un alumne per a arribar a una reflexió sobre les diferències de classes socials. És possible la mobilitat de classes mitjançant l’educació? El personatge de Pol López et diria que sí, l’obra sembla dir que no. El muntatge paral·lel que enllaça constantment les dues escenes de l’obra; la reunió dels pares amb el professor i la classe de reforç amb els nens més endarrerits, proposa que és molt difícil abandonar aquesta “classe”. Els nens i els pares, interpretats pels mateixos interprets, són l’evolució causal del que el futur ofereix per als nens d’aquesta classe menys avantatjada. El que […]

Cal un esforç, quan es tracta d’un muntatge en què hi participa Pol López, per a evitar que la ressenya no giri massa al voltant d’aquest. Ho intentaré. Fa temps ja que el teatre s’emmiralla en el cinema de la mateixa manera que el cinema ho ha fet, des del seu naixement, en el teatre. El repte ha de ser, probablement, que aquesta retroalimentació no traeixi l’especificitat dels dos llenguatges. A Classe, Pau Carrió s’inventa una posada en escena a partir d’una mena de muntatge altern (segons el llenguatge cinematogràfic) que recorda el de Coppola a El Padrino II, per exemple, en què aquells fosos encadenats meravellosos de l’italo-americà, es converteixen en jocs amb la intensitat de la llum que […]