Recomanacions

Tots hem viscut en algun moment una reunió entre pares, mares i professors/es. Com a tals o com a propis alumnes. Poden ser reunions de seguiment i avaluació rutinaris o trobades per parlar d’algun problema o dificultat que tingui l’alumnat. I en aquestes reunions s’espera cordialitat, enteniment i predisposició per escoltar el que dirà l’educador/a i actuar en conseqüència. Però, ni totes les escoles actuen igual, ni les persones que es reuneixen en aquestes trobades són sempre el que s’espera. Aquest és el punt de partida d’aquesta obra. En Ray (Pol López) es reuneix amb en Brian (Pau Roca) i la Sarah (Carlota Olcina) per parlar sobre les dificultats d’aprenentatge que té el seu fill. El que comença sent una […]

Al públic menut els criden molt l’atenció els objectes grans i si a demés parlen es queden bocabadats. És el cas d’un enorme llibre que ocupa mig escenari, parla, obre la boca i mou els ulls. És tan sorprenent com la història que explica. Els nens i nenes ho reconeixen molt bé perquè forma part de la seva realitat actual. Una bruixa anomenada Virus no creu en els contes i ha contaminat un llibre la malaltia del qual es manifesta per esternuts freqüents. L’enigma l’han de resoldre dos xarlatans que van pels pobles venent elixirs per fer créixer els cabells. David Àvila i Albert Gràcia són els directors d’aquesta divertida peça i que segons expliquen al programa de mà els […]

L’escola Aules · Arts Escèniques produeix aquest musical de petit format inspirat lliurement en l’Òpera dels Tres Rals” de Bertolt Brecht i Kurt Weill. Ells però, ens diuen que és l’homenatge d’un homenatge, l’adaptació de l’adaptació. La proposta sorgeix per encàrrec de Daniel Anglès, director de l’escola Aules. Arts Escèniques, de portar-la a escena, el que havia estat la segona pràctica dels alumnes de 4t que es van llicenciar el passat curs 19/20 “Antiòpera de les oblidades” és un musical escrit i dirigit per Marc Chornet amb composició musical de Neus Pàmies i Gerard Marsal, i de vuit alumnes que acaben de finalitzar el seu recorregut professional d’arts escèniques a l’escola, Alexandre Ars, Àngels Cervelló, Ferran Enfedaque, Laura Font, Clara […]

El Cicle #jotambé, dedicat a les violències de gènere i estructures de poder, arriba a la Sala Beckett amb “Sota la neu”, una obra escrita i dirigida per Anna Llopart, i protagonitzada per Àlex Casanovas, Laura Conejero i Paula Malia. Tres grans actors. Tres grans interpretacions. Una menció especial per la Paula Malia, per la seva brillant interpretació en el paper de l’Alícia, el personatge principal de l’obra, que veurem com evoluciona psicològicament a mida que avança la història. Una evolució que passa per l’oblit, la desmemoria, la descoberta, la presa de consciència, la redescoberta i finalment l’enfrontament. De fet, els principals personatges són dos, en Víctor i l’Alícia, dos germans bessons, tot i que en Víctor no està en […]

Aquersta setmana he tornat a les aules, i tot gràcies a la proposta de La Villarroel amb Classe. Una proposta de Sixto Paz sobre com afrontem les dificultats: a l’escola, a la vida, on sigui. Amb la direcció de Pau Carrió i un repartiment format per Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca. És una obra sobre la funció dels mestres o com ens pensem que hauria de ser, però a més hi ha molt més en aquesta obra. Ens parla de l’acceptació d’un mateix, del bulling escolar, de la funció dels pares (i família) per educar als fills, els problemes dels mestres,… No deixa de ser una comèdia, amb tot el rerefons que hi ha, i segurament quan veiem […]

Fa temps que el teatre documental està, de manera més o menys present, als nostres escenaris. I el millor d’aquesta circumstància és veure com evoluciona, a través de variacions escèniques cada vegada més diverses que amplien les bases d’aquest gènere. El que fa, per exemple, Àlex Rigola amb aquesta exposició minuciosa dels fets i la intrahistòria del cop d’Estat que és 23-F és un joc curiós entre forma i contingut. A partir de la idea de la celebració del 40 aniversari de l’esdeveniment, ambienta la peça com si fos una festa infantil, amb globus, begudes, espelmes, pastís, disfresses i uns actors amb llibertat per entrar i sortir de la serietat del relat. L’adaptació de la novel·la de Javier Cercas (Anatomía […]

Després d’una trajectòria d’una mica menys de 10 anys, la productora Sixto Paz ha aconseguit consolidar-se gràcies al seu bon ull a l’hora de triar textos contemporanis. Combinades amb dramatúrgies de Jan Vilanova, el grup capitanejat per Pau Roca ha estrenat obres de Nick Payne, Duncan MacMillan, Lucy Prebble, Neil LaBute o Philip Ridley, entre altres, aconseguint grans resultats però, sobretot, posar de relleu temes universals des d’una perspectiva contemporània que interpel·la. Classe és un muntatge molt en aquesta línia. Una peça que obre debat i reflexiona sobre l’educació i les diferències socials, dins i fora de les aules, segons els privilegis de cada individu. La direcció escènica de Pau Carrió és honesta i sap posar-la al servei del conflicte […]

Com reaccionaríeu si us diuen que el vostre fill està baixant el rendiment a classe però tu no notes el mateix a casa? Jo no sabria què dir-vos, perquè no he tingut la sort de viure l’experiència de ser pare encara… Però sí que es pot empatitzar amb les dues figures: la del mestre i la dels pares. Això és el que pretenen els tres protagonistes de Classe, convèncer als altres dos que el que ells pensen és el millor per un nen de 9 anys anomenat Jayden. El públic es troba amb el dilema d’entendre les complicacions de ser mestre i la faceta més sobreprotectora de ser pare o mare. Una reunió de seguiment que acaba esdevenint un partit […]

Vaig triar aquesta proposta per l’autor de l’obra, l’Ivor Martinic, un jove dramaturg croata que vaig descobrir farà uns tres anys a l’Off de la Villarroel amb l’obra de teatre independent “Mi hijo sólo camina un poco más lento”, de la que en vaig sortir fascinada. https://es.teatrebarcelona.com/recomendacion/mi-hijo-solo-camina-un-poco-mas-lento-neus-monico-fernandez-112628 Malauradament, aquesta vegada no he sortit gaire convençuda de la proposta, experiència, espectacle, obra,… a la que personalment classificaria de work in progress o assaig general d’una obra que s’està gestant. He sortit del teatre sense cap mena de sensació, ni positiva, ni negativa. El que he vist no m’ha transmès res, tot i que haig de dir que el tema era força interessant. “Sería una pena que se marchitaran las plantes” parla […]

Els amants del musicals no es poden perdre aquest meravellós viatge per la història de musicals en els que ha participat la Patrícia Paisal. Ha estat un recull dels millors moments de molts d’ells: La Bella y la Bestia, Cats, Los miserables, Pegados, Rent, Sister Act, Poe… Els que no són tan amants trobaran una gran escletxa per introduir-se en el bo i millor del gènere. El fil conductor ha estat el relat de la seva història personal i professional. Són 20 anys d’escenaris de musicals, carregada d’anècdotes, de dificultats per aconseguir un paper, d’èxits, de records. I tot ho fa des de l’humor de tal manera que el públic interrompia amb els seus riures, comentaris i aplaudiments. La Patricia […]

Les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies i l’ús que en fem d’elles ha generat nous dilemes ètics que està molt bé que el teatre abordi. La vida pornogràfica, en aquest cas, explora un interessantíssim punt de partida: ¿és lícit gravar els moments de la vida d’un fill (fins i tot els més íntims) per tenir-los com a record? Aquest plantejament genera un conflicte dialèctic fascinant que oscil·la entre la discussió moral, l’humor negre i un costumisme familiar tan real que incomoda. Principalment, Carles Mallol, que ja va estrenar Mata el teu alumne també a la Sala Flyhard, ha encertat de ple en aquest tema que no té una resposta clara, però que, portat a l’extrem, aconsegueix qüestionar moltes de […]

El més enriquidor de donar veu i espai a les noves generacions de creadores i creadors és que aporten una mirada fresca i trencadora sobre temes que, fins ara, no s’estaven qüestionant prou o només s’havien tractat de manera superficial o tangencial. Un bon exemple és el de la companyia Afflictus que, després d’explorar el cantó fosc de l’amor a Only Love Can Hurt Like This, ha decidit abordar, en aquesta ocasió, les diverses formes de viure les relacions i la vulnerabilitat que sentim quan estimem. Per fer-ho, el grup exposa una sèrie d’experiències doloroses, frustrants o insatisfactòries amb gran honestedat, naturalitat i sentit de l’humor. A vegades, la proposta és dispersa i algun dels seus fragments (com la interacció […]

“Classe” és un text escrit a quatre mans per Iseult Golden i David Horan, traduït i dirigit per Pau Carrió i interpretat per tres grans actors Pol López, Carlota Olcina, Pau Roca, que ens parla de la importància en mantenir una bona relació comunicativa i directa entre els pares dels alumnes i els mestres de l’escola. De com és de difícil avui en dia parlar amb alguns pares quan es presenta un problema en l’aprenentatge o en l’actitud del seu fill. Ens parla de la no acceptació, de retrets i acusacions; de culpabilitat i del fet de no voler admetre que hi ha un problema. També ens ensenya que els principals perjudicats són els fills, i que ells no en […]

Let me down slowly, que va guanyar el Premi del Públic en la darrera Mostra de Teatre de Barcelona, ens parla de les relacions de parella en l’època actual. Persones joves que fugen de l’amor romàntic -o no- i que troben en el poliamor i altres experiències similars un refugi provisional. Com era d’esperar és una obra amb molts missatges de mòbil, moltes trobades de Tinder i Grindr, moltes alternatives a l’amor convencional, etc. Però en el fons de tot hi ha les mateixes pors a enamorar-se, les mateixes inseguretats i els mateixos dubtes que han tingut generacions anteriors. Fins i tot hi ha alternatives similars, però amb noms diferents. Potser la particularitat és que aquí hi ha un missatge […]

La burgesia catalana, i suposo que la de molts països occidentals, ha tingut tradicionalment els seus càstigs. Aquesta mena de peatge que han hagut de pagar per la seva ambició i l’acumulació de riquesa ha vingut, quasi sempre, per part dels fills. Abans els hi sortien comunistes o hippys, i ara els hi surten gais, okupes o conscienciats amb el medi ambient, la igualtat de gènere, el desarmament, etc. Això ha donat peu a incomptables trames cinematogràfiques i teatrals, en general en forma de comèdia. Els Brugarol forma part d’aquesta tradició de teatre costumista; això sí, actualitzat i ubicat a Sabadell. Ramon Madaula ha construït un text polit i ben travat que va guanyar l’any passat el premi Josep Ametller […]