Recomanacions

La Ventafocs és un dels contes més coneguts popularment arreu del món del que se n’ha fet moltíssimes versions, literàries, operístiques, teatrals, cinematogràfiques o en ballet. La Ventafocs de la que us en faré quatre cèntims, és la de un musical adreçat a un públic familiar que es pot veure al Regina Teatre. “La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50!” de La Roda Produccions amb text i direcció de Dani Cherta i música i lletres de Keco Pujol, és un musical que porta més de deu anys fent gira per tot Catalunya i part de l’estat Espanyol (amb versió castellà). Amb aquest musical, ja en són tres els espectacles que he vist d’aquesta companyia. Tot i que a mi, […]

Sorpresa i fascinació és el que m’ha produït aquesta obra teatral de David Ives basada en la novel·la de Leopold Von Sacher-Masoch i que va ser portada al cine per Roman Polanski al 2013. No sabria definir “La venus de les pells”. És teatre dins de teatre? No ho sé. Ives crea d’una manera molt intel·ligent una situació complexa entre un director de teatre i una actriu aspirant a participar en una obra en la que els papers de dominació i submissió no estan clars i es van modificant al llarg de l’obra. Els personatges es barregen, es superposen, es confonen, s’intercanvien els papers, juguen amb l’obra i al mateix temps juguen amb la realitat. Els de ficció acaben engolint […]

Primer de tot el que he de dir sense cap mena de dubte, que ja podeu compar entrada abans que finalitzi aquesta obra. Aquest cop vam tornar a l’Escenari Joan Brossa, a veure “El nino: Allà on és més fàcil veure-hi”; un monòleg magistralment interpretat per Enka Alonso i dirigit per Loredana Volpe. És un text cru d’Irene Petra Zani que es va poder veure com a lectura a la Sala Beckett. Amb l’excusa inicial d’un fet que sorprèn inicialment, una dona té una relació amb un ninot i que durant l’obra veurem d’on surt i neix aquesta relació. Però com en qualsevol ceba quan l’obrim surten capes i capes per poder conèixer d’on ve tot. Primer veiem les inseguretats […]

“El Nino” és un monòleg interpretat per Enka Alonso i dirigit per Loredana Volpe, que va néixer a partir de l’obra “Il Bambolo”, un text de la italiana Irene Petra Zani que es va poder veure com a lectura dramatitzada, formant part en el context d’una residència de creació a la Sala Beckett. Es tracta d’un monòleg intens i potent, en el que tot el pes de l’espectacle recau en la intèrpret i en el text. Ja us avanço que el text és molt potent i la interpretació d’Enka Alonso és BRUTAL!!! Un monòleg, que dona conversa a un altre personatge que també té molt protagonisme. Es tracta d’un ninot inflable de plàstic, d’aquests que venen en un sex-shop. Aquest […]

Estiu rere estiu, des de fa més de deu anys, la companyia Parking Shakespeare ens ofereix una comèdia de Shakespeare a l’aire lliure(al Parc de l’estació del Nord). És una cita a la que no hi solem faltar mai; un clàssic d’estiu per molts de nosaltres ineludible. Anys després, neix un nou projecte: Parking d’Hivern, que a diferència del d’estiu les representacions es fan dins d’espais tancats (una fàbrica abandonada, una sala de teatre, en un centre cultural,…) i els textos solen ser d’altres autors, com Christopher Marlowe, Georg Büchner o Simon Stephens, entre altres. Aquest any, la companyia fa un pas més enllà; portar a escena la darrera obra de Shakespeare “La Tempesta” dalt de l’escenari d’una sala o […]

La feinada que fa la Roda produccions no té preu. Ja ho van fer amb l’Aladdin #ThePopMusical, El vestit pop de l’Emperador, Hansel i Gretel… i molts altres espectacles que ha produït aquesta gran família. L’essència de tot plegat és explicar les històries clàssiques des d’un altre punt de vista deixant clar que per molt que passin els anys, el missatge segueix sent el mateix. Les faules i les lliçons ja ho tenen això de ser vigents malgrat el pas del temps. En aquest cas, reestrenen “La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50!”. Després de 10 anys “rodant” continua sent un espectacle on la trama és la que a tots ens han explicat; les germanes i la madrastra fan […]

El 1926 es va estrenar a Berlin El mal de la joventut, l’obra més coneguda i aplaudida de Ferdinand Bruckner. En aquesta obra es tracta la relació d’un grup d’estudiants de medicina a principis del segle passat, quasi tots de casa bona, desesperançats i amb el nihilisme com a bandera. Tota l’obra és recorreguda, de dalt a baix, per un desig d’autodestrucció i derrota. La mort, en definitiva, està surant tota l’estona damunt del grup de joves… ja sigui com a amenaça o com a salvació. És precisament aquest darrer tema el que ha empès a Juan Carlos Martel Bayod a recuperar diversos fragments d’aquesta obra, i a barrejar-los amb altres elements. L’objectiu final, parlar del suïcidi i del desencís […]

Durant aquesta època de pandèmia els grans musicals -especialment a Madrid- han hagut d’abaixar el teló. Mantenir una producció que necessita omplir les sales per resultar rendible era pràcticament impossible. Per tant, es necessitaven idees… i crec que aquest Sherlock Holmes ha estat una de les bones. S’ha optat per un musical de mig format, per sis bons cantants i intèrprets -de lo milloret del moment-, per música pregravada que es combina amb un pianista en directe, i per una bona producció, a l’alçada de les circumstàncies. El resultat és un espectacle que funciona, que entreté i que, segurament, resulta viable en moments com els que estem vivint. ¿Quién mató a Sherlock Holmes? està plantejat com una mena de Cluedo […]

Abans que es faci fosc” (“Going Dark”, 2012) de la britànica Hattie Naylor, autora també del monòleg “Ivan i els gossos” que vam poder veure fa uns nou anys al Lliure, és un text en el que l’autora vol expressar ,de manera vitalista, el patiment real que comporta per a una persona afrontar una discapacitat, en aquest cas la pèrdua de la visió. Neus Bonilla i Carme Camacho signen la traducció, adaptant-lo a un canvi de personatge respecte al text original . En l’obra original de Hattie Naylor el protagonista és un home, mentre que en la versió dirigida per Pep Pla el personatge protagonista és una dona. Com no he vist la versió masculina, no puc assegurar si el […]

Una obra de la qual l’única cosa que sabia és que és de La Peleona, creadora de l’onírica i magnífica Broken heart story (bé!), narrativa contemporània (mmm, que sóc clasicón), sobre ous que es resisteixen a que la incubació doni seus fruits (miedito). I resulta que és del més interessant que he gaudit, ja no vist, en aquests últims mesos. I això que a l’inici em va assaltar el pànic: actriu estrafolàriament caracteritzada de gallina, amb accent andalús i text en rima, allò feia olor de chirigota. Em vaig dir, aguanta, que amb el que ha costat que als que no vivim a la capital ens deixin venir a veure teatre …. Doncs sort! Una Rebel·lió dels animals de la […]

Després del seu exitós debut teatral amb “Els veïns de dalt”, el director de cinema i guionista Cesc Gay torna a encertar-la amb “53 diumenges”, una comèdia irònica, divertida, fins hi tot un pel gamberra, que ens parla sobre les relacions familiars. Centrant-se en la relació entre tres germans, Cesc Gay ens fa reflexionar sobre lo ridícules que poden arribar a ser algunes situacions, ja sigui per falta de confiança, sinceritat o comunicació. Crec que estareu d’acord amb mi quan dic que en tota relació la confiança és primordial. Parlar les coses és molt important per tal d’evitar malentesos. Amb aquesta comèdia en Cesc Gay ens mostra lo estúpids que podem arribar a ser els essers humans quan discutim o […]

Al final he anat al Maldà a veure Alhayat o la suma dels dies. Una d’aquelles propostes que tothom parla molt bé i amb raó. És una obra punyent, un cop directe a l’estómac que no et deixa indiferent. És el primer espectacle de “La Viciosa” i l’ha encertat de ple. S’ha de dir que aquest espectacle s’ha inspirat en fets reals. Part de l’equip artístic (Laia Foguet i Georgina Latre) van anar-hi al camp de Lagadikia (Salònica. Grècia) i a partir de les seves vivències ens expliquen la vivència com a voluntària dins d’aquest camp. Amb un espectacle en català, anglès i àrab (que podem entendre sense cap dificultat) podem veure com la lectura és una sortida per fugir […]

Hi ha moltes formes de fer crítica sociopolítica en una obra de teatre, però és poc habitual fer-ho en forma d’al·legoria aviària i, molt menys, en un to d’humor estripat, surrealista i esbojarrat. Aquesta és la diferència principal d’una proposta tan atípica com Kentucky ha muerto i també la seva principal virtut. L’espectacle explica la història d’un grup de gallines d’un corral que veu trontollar la seva forma de vida quan un dels ous decideix no néixer. Aquest acte de rebel·lia que posa en dubte un sistema que, per la resta, es dóna per descomptat, ressona de maneres molt diferents en la nostra realitat. La companyia La Peleona, fidel al seu nom, es pren aquesta sàtira com un joc on […]

Per considerar-ho un hobbie de jubilació, com em va confessar en una entrevista, Ramon Madaula està demostrant, a poc a poc, que l’escriptura de teatral li va bastant bé. Després d’Ignots, L’electe i Adossats, el reconegut actor torna amb una peça que, novament, juga amb els mecanismes de la comèdia de conflicte senzill, per treure a la superfície, en aquest cas, els draps bruts, les contradiccions i la hipocresia de la burgesia catalana. Es nota que Madaula domina el gènere i gaudeix com a autor dels seus girs, la tensió còmica i que cuida i deixa en evidència, al mateix temps, als seus personatges. L’obra està dividida en tres parts, de les quals la millor és la que el té […]

Podríem comptar amb els dits d’una mà totes aquelles comèdies que hem vist i que des del minut 1 ja podem intuir com acabarà o quina serà la trama o, pitjor encara, saber com aniran les bromes… A casa els Brugarol això no passa. Ramon Madaula ha construït una comèdia dramatúrgicament cuidada, on les converses flueixen fàcilment, tots els temes dels quals es parla són rellevants per la creació dels personatges i les converses van picades. Els tres personatges, però en concret el gendre i el sogre, tenen tots els seus moviments ben marcats com si es tractés d’una coreografia infinitament assajada que resta naturalitat als personatges i les seves reaccions reals. Els tres actors són protagonistes d’uns fets que […]