Recomanacions

Jordi Casanovas va escriure aquesta obra ja fa onze anys, abans d’alguns dels èxits que el farien més popular (Un home amb ulleres de pasta, Una història catalana, Vilafranca, etc.) De fet, es tracta d’una comèdia salvatge, d’un humor negre molt pujat de to, que l’emparenta amb textos posteriors com Idiota o Mala broma. Aquí, concretament, tenim una colla d’amics que han quedat per sopar, tot i que la vetllada acabarà amb una batalla campal en la que cadascú defensarà les seves raons sense saber que pel camí perdrà moltes més coses. Com en tota comèdia estripada i un pèl grotesca (s’hi arriba a poc a poc, no us espanteu), les situacions i també alguns personatges perden la versemblança en […]

Ja fa temps que el teatre afronta, des de diferents punts de vista, el tema dels abusos de poder, sexuals i de tota mena. L’abús, desgraciadament, encara és portada de la informació diària i segurament seguirà cridant l’atenció de moltes autores i alguns autors. També és cert que, com a espectadors, estem arribant a un punt de certa saturació… però la gran aportació de Marta Aran és que ha tractat el tema des d’un angle no del tot explotat. L’autora -reconeguda per obres com La noia de la làmpada o Els dies mentits– ens parla dels abusos invisibles, els que es silencien per vergonya o per “no tenir importància”, i els lliga amb l’imaginari religiós i les reminiscències de la […]

Tot aquell que ha tingut contacte amb el teatre des de dins, ja sigui com a aficionat o de manera professional, conserva alguna anècdota divertida sobre alguna cosa que va sortir malament. Però què passa si TOT surt malament? La funció que surt malament és una divertidíssima comèdia que juga a la metaficció, a l’absurd i a el clown. És meravellós veure les enginyoses solucions amb les que aquest grup d’actors (i tècnics, ja que també ells són personatges importants en aquesta funció dins de la funció) intenta esquivar tots i cada un dels problemes que se’ls presenten amb la major enteresa possible. Si bé alguns gags es poden fer alguna cosa llargs, l’increment progressiu de la magnitud dels contratemps […]

Que a Espanya les grans històries, i la vida es construeix en els bars, no és del tot nou. Que allà on vagi un espanyol aquest mateix model es repeteix, si és alguna cosa més irreverent. La nova obra d’Alfredo Sanzol, el seu primer treball com a director de el Centro Dramático Nacional, es penja d’aquesta premissa per explicar-nos amb un escenari, –dissenyat pel geni Alejandro Andújar–, que roda i es reformula constantment en diferents bars, la història de Jorge Arizmendi, interpretat per un majúscul Francesco Carril, un home en les seves trentena, en la dècada dels seixanta, que decideix abandonar els hàbits per trobar el seu veritable vocació i rendir-se a seu propòsit. Primer amb un viatge pels Estats […]

A partir d’una idea de Jordi Cadellans, neix “Un home sol”. Es tracta d’un monòleg escrit per Muriel Villanueva, i interpretat per l’actor Miquel Sitjar. “Un home sol” està ambientat en un futur distòpic. Els avanços tecnològics, la robòtica i les tecnologies d’internet formen part del dia a dia dels habitants del planeta . El món està dirigit per líders; uns líders que ajudats dels seus servidors, els ministres de la gent, controlen, vigilen i manipulen a la població privant-los de seves llibertats. Tot està sota control. Però encara existeix qui es resisteix, són els rebels, els revolucionaris, els que lluiten per uns ideals de llibertat. La nostra esperança. Tot comença el dia en el que el protagonista compleix 50 […]

Celebrat com un dels millors muntatges de 2019, Las canciones de l’argentí Pablo Messiez ha tornat a omplir les sales de Teatre Kamikaze per plantejar una vegada més el misteri de per què l’orella no té parpelles. No naixem veient, però escoltar està lligat íntimament amb la nostra condició d’humans emmotllables, oberts, vulnerables, curiosos. Amb inspiracions ben avingudes dels personatges i situacions de la dramatúrgia d’Anton Txékhov, i de la mà d’uns actors que s’esgargamellen a l’escenari, -Javier Ballesteros, Carlota Gaviño, Rebeca Hernando, José Juan Rodríguez, Íñigo Rodríguez-Clar, Joan Solé i mikele Urroz-, la volatilitat l’ambient aconsegueix dissoldre’ns en un univers en el qual la música marca el ritme i la nostra història. Qui no recorda a un vell amor […]

El mateix Pablo Messiez diu al començament d’aquest ritual que de vegades les paraules sobren i que les sensacions de la música, de les cançons en els cossos, ja són prou. Intentar explicar alguna cosa de “Les cançons” amb paraules és gairebé com trair l’idea de l’autor. Olga, Iván i Irina s’ajunten per escoltar cançons. Després de la desaparició de el pare en aquesta casa no es canta, només s’escolta. Però s’escolta de veritat, sense por ni esperança. Deixant fer, deixant-se moure, però de veritat, fins que notis que la veu de Barbara sorgeix entre les notes de Morgen. Aquí Les tres germanes són les mateixes perquè són unes altres. Igual que Moscou és el mar i la música és […]

La normalitat. La no normalitat. La anormalitat que ens porta a fer coses considerades anormals però que poden ser molt normals si entenem el context. Qui i sota quins paràmetres dicta el que és i el que no és normal? Quin pot ser el pes de les etiquetes que posem i quines històries s’amaguen sota aquestes? L’obra Tonta d’Albert Baldomà amb Núria Florensa com a única intèrpret ens proposen una hora intensa de recorregut per la vida de l’Alicia. Amb una escenografia cuidada, amb un bon ús dels elements i de l’espai i una interpretació amb un treball tant de cos com de text de bona qualitat, l’Alicia ens comparteix pensaments, sensacions, reflexions diverses sense filtre, siguin políticament correctes o […]

Ya de bebé, Pablo Messiez agarraba la radio y se quedaba dormido escuchando ópera. De niño, devoraba los musicales de Hugo Midón, cuyas canciones interpretaba en la soledad de su habitación. Y de adolescente, empezó a fascinarse por las grandes divas, desde Nacha Guevara hasta Ella Fitzgerald o Nina Simone, a la que rindió homenaje en La Otra mujer, un musical que pudimos ver hace unos meses en el Teatro Kamikaze. Ahora, Messiez rinde tributo no solo a las canciones, sino a la importancia, la necesidad y el placer de escuchar. ¿Cuál es la relación entre la música y el cuerpo? ¿Qué ocurre cuando la onda sonora toca el cuerpo y hace que algo se mueva? ¿Cómo sería ese primer […]

Ja ho vam parlar fa uns dies, volíem tornar al teatre i volíem desconnectar per un moment i riure. Possiblement per aquest motiu vam decidir anar a veure aquesta obra del Jordi Casanovas. Tant per les seves comèdies negres, com pels drames que ha dirigit semblava una bona opció. Una parella estrena habitatge en el camp i per celebrar-hop conviden al cercle íntim d’amistat d’ella. A partir d’un sopar entre amics que sembla que s’amaguen petites (i grans) mentides, un sopar que hauria de ser tranquil es converteix en una bogeria on sembla que pot passar de tot i que anem cada minut a un esglaó superior. Amb un inici més que convencional, tot comença a tombat-se. De mica en […]

D’aquesta obra en sentireu a parlar. Sopar amb batalla. Sí, ho endivineu, uns amics es reuneixen a casa d’un d’ells per tenir una vetllada agradable. Sí, després els conflicten escalen i van sorgint xafarderies i dimonis del passat. Aquesta vegada però, és totalment diferent. Hi ha riure, sí, però també hi ha suspens i ironia i estratégia. En desborda. Sang i violència. Massa, segurament massa. I també exageració i un pél de manca de versemblança. Podriem dir que aquí se superen límits del ja establert com a gènere “sopar amb amics i familiars”. La nova obra de Jordi Casanova té la capacitat de mantenir l’espectador captiu durant tota la representació i tan aviat retorçar-lo de riure com d’expectació. Cada escena […]

En el meu cas, el fet de triar una proposta o altra davant la gran oferta teatral que hi ha al nostre abast, és sempre per diferents motius. Algunes vegades és pel tema, altres per l’autor, pel repartiment , per qui la dirigeix o fins hi tot per l’espai on es representa. Però altres vegades, el que simplement busco és distreure’m, riure i passar-m’ho bé. Després de mesos i mesos sense poder sortir de casa, el que tenia clar era que volia riure. Riure i desconnectar. Possiblement en circumstancies normals, hagués triat un altre tipus d’espectacle, d’aquells que et fan reflexionar i que tant m’agraden, però com us he dit volia riure i passar-m’ho bé, així que vaig pensar que […]

“What is Love? Baby don’t hurt me…” amb aquesta cançó de Haddaway es dona la benvinguda al públic a aquesta història. I quina manera! Movent els peus i entonant aquest èxit dels 80, ja estem de ple en una obra que ja s’albira que serà un terratrèmol en el nostre cap. Prepareu-vos per passar dues hores de riures, que arribaran a les llàgrimes, mentre aneu descobrint els personatges d’un sopar molt especial. Una reunió d’amics per estrenar la llar d’una parella que es convertirà en un camp de batalla on sortiran els veritables sentiments dels uns pels altres, i on serà descobert més d’un secret amagat rere el somriure de l’amistat. El que comença com una reunió d’amics, aviat es […]

Hi ha una tendència molt clara en la nova generació de creadors, encapçalada, probablement, per l’èxit de José y sus hermanas, d’idear els seus muntatges a partir de la influència de Rodrigo García, Agrupación Señor Serrano, El Conde de Torrefiel o Angélica Liddell, entre altres artistes, subratllant amb èmfasi l’element testimonial. Amb Cry Babies, la companyia The Followers sembla unir-se a aquest model d’espectacle, potenciant, això sí, una comicitat molt explosiva a mig camí entre el gag, la paròdia i la reivindicació política. L’obra està plantejada com un (fals) documental per abordar la relació entre l’educació, la societat i la violència. Com passa sovint, en alguns moments, la proposta intenta abastar massa temes i, per això, cau en algun punt […]

La venus de les pells va ser un curiós fenomen teatral ara ja fa més una dècada que, fins i tot, va arribar a estar nominada als Tony com a millor obra de l’any, va tenir una adaptació cinematogràfica i diferents posades en escena a Madrid i Barcelona. El text de David Ives, escrit a partir de la novel·la de Sacher-Masoch (l’inspirador del terme masoquisme), rep ara una nova relectura molt acord amb els temps actuals. Són pocs els canvis que s’han fet en aquest muntatge, però van, encertadament, en la línia de potenciar el contingut d’alliberament femení de la trama, malgrat el que ens pugui semblar la història durant el seu punt de partida. El resultat és un entretingut […]