Recomanacions

Deia Buñuel que els viatges no existeixen, que sempre vivim al mateix lloc, dintre nostre. D’alguna manera, Joan Vázquez sembla fer-se seva l’asseveració del cineasta aragonès, per posar en escena un text que parla dels viaranys, sovint, tortuosos, del procés creatiu. Neon Hand és una comèdia musical trepidant amb diàlegs fulgurants, que atorguen dinamisme i fan que el temps de representació passi sense que te’n puguis adonar. L’humor impregna l’obra de principi a fi, tant en els diàlegs com en les lletres de les cançons, en les coreografies o en la complicitat que els actors busquen amb els espectadors. Tots tres, els actors, són també cantants a Neon Hand, només acompanyats per un teclat que toquen Xavier Mestres i Joan […]

Forever Van Gogh és eminentment un espectacle visual, amb projeccions que ocupen totes les parets de l’escenari i recreen uns espais virtuals basats en l’obra de l’autor. Podríem dir que també és teatre de text, però menys. I fins i tot dansa, però només a petites dosis. El que no podríem dir és que sigui un musical, malgrat que en alguns moments hi hagi música en directe i la banda sonora hagi estat feta expressament pel reconegut violinista libanès Ara Malikian. Degut a la preeminència de l’espai visual, tota la resta queda una mica difosa… tot i basar-se en la correspondència que es van escriure els germans Theo i Vincent Van Gogh. Es dona molta informació, és cert, però la […]

Sempre s’ha dit que és una de les millors òperes del segle XX. El Liceu estrena la temporada 2024-2025 amb aquesta òpera i podem corroborar que aquesta afirmació és certa. Basada en un text de Nikolai Leskov i música de Dimitri Xostakóvitx, un atrevit muntatge d’Alex Ollé i una no menys agosarada escenografia de Alfons Flores acompanyen de manera molt expressiva un thriller de tensió, crims, culpes i final dramàtic. Tota l’obra es desenvolupa sobre un terra ple d’aigua com si tots els protagonistes estiguessin vivint en unes clavegueres pudents que reflecteixen com un mirall les misèries del personatges. L’aigua és també un presagi del tràgic final. La il·luminació de Urs Schönebaum crea aquest clima de tensió en totes les […]

Els genis tenen vides peculiars, acostumen, de fet, a tenir o traumes o camins gens fàcils, fins i tot turmentats. Segurament, això fa que les seves llegendes vitals s’ampliïn i donin un àuria encara més potent a les seves obres. Vincent Van Gogh (1853-1890) va morir amb només 37 anys, després d’una vida dedicada a la creació dels seus quadres. Incomprès i desterrat durant la majoria de la seva vida, només el seu germà Theo li va donar suport en la seva obsessió per la pintura, per la qual vivia i respirava cada dia. És sabut que aquesta fixació per l’art i la seva feina el va portar a tenir problemes de salut mental fins el dia que va morir. […]

Els somnis són allò que empeny a l’ésser humà a veure un futur. Potser en la infantesa són més simples o fantasiosos, però amb els anys aquests es converteixen en objectius o desitjos més o menys assolibles. N’hi ha que es compleixen malgrat les dificultats i els entrebancs, d’altres queden per sempre a l’horitzó de les possibilitats. Greta somia en ser dibuixant de pel·lícules d’animació. Porta tota la vida enlluernada pel que poden provocar aquestes cintes a la ment no només dels més menuts, sinó també dels adults que seuen en una butaca de cinema. Treballant en la botiga de sabates familiar amb la seva germana en un petit poble americà sap que no aconseguirà el seu objectiu, així que […]

Les penes i els moments durs es poden explicar amb un somriure a la boca i amb molt de color, purpurina i plomes. L’alegria i les amistats, a vegades, ajuden a afrontar les dificultats que es presenten a la vida. Una bona cançó t’aixeca l’esperit i les ganes de tirar endavant. Una versió més de Priscilla i al teatre es torna a plantar un autobús que portarà a dos drag-queen i una dona trans en un viatge cap a una actuació enmig del desert que els hi canviarà la vida. Però realment serà el viatge, i no la representació, allò que determinarà el seu futur. Com la pel·lícula de 1994, aquest musical s’acompanya d’un repertori de cançons d’èxits del pop […]

La idea del projecte va néixer amb la intenció de contar una road movie a la mallorquina, és a dir, que passés a Mallorca, però no en aquella Mallorca turística i idíl·lica, primer destí de fora províncies dels nostres pares per anar de viatge de nuvis, o en el cas de la meva generació, el viatge que vam fer de final de curs; sinó en aquella Mallorca que no sol sortir a les fotos de les postals, ni tampoc en els índexs dels llocs més rics de l’estat espanyol. Paradís és una història local, la història d’una família de la Mallorca no turística. La història de la Mallorca no paradisíaca. Un sol actor a escena interpreta tots quatre personatges d’aquest […]

Anava a aquest musical, Ànima, sense voler llegir molt sobre el muntatge, perquè m’agrada deixar-me sorprendre al teatre, però sabent que era una creació pròpia, amb un equip jove i on la història principal era la d’una il·lustradora als anys 30. Suficients detalls per a, de primeres, m’encaixés molt bé. I el musical no defrauda, encara que potser se’m va fer un pel llarg i alguns moments pot ser que siguin retallables, el producte funciona i agrada: el públic va acabar en peus i aplaudint a tope. Per a mi l’espectacle té molts elements bons. M’encanta com es tracten els personatges femenins: des de la protagonista, una tia talentosa i amb idees molt clares malgrat les seves inseguretats, representada per […]

Tornem a estar davant de teatre documental o teatre basat en fets reals… i sorprenentment recents. A l’igual que a Jauría, tenim parts d’un judici i algunes declaracions que es van recollir al sumari del cas, però aquí hi ha molta més dramatització. L’autora s’ha esplaiat en el context, en la presentació dels fets, i fins i tot ha utilitzat part de la cultura i el folklore de Navarra per tal de situar una gran metàfora que ajudi a tancar el cercle. Tot i així, el cercle segueix obert, ja que els condemnats segueixen a presó i la història encara no ha acabat del tot. Tot i que l’obra pren partit a favor dels protagonistes, utilitza molt bé tota la […]

En aquesta original, estranya i inquietant proposta, la companyia catalana El Eje uneix forces amb el director i dramaturg argentí Sergio Boris per a fer un homenatge al fracàs com a refugi. L’espai escènic construeix una mena de cova plena d’objectes acumulats sense un ordre ni lògica aparent, igual que la trama d’aquesta història, que lluny d’avançar en forma lineal es basa en l’acumulació i la repetició per a retratar l’estat anímic d’aquests cinc personatges atrapats en uns llimbs de l’error. L’antiga escola d’adults, on només queda un alumne, s’ha convertit també en taller mecànic. Tot està per reparar, tot està per reformar, tot és un error, un fracàs, inclosos els personatges, que vaguen sense cap objectiu més que sobreviure […]

La Companyia El Eje i Sergio Boris s’uneixen en una nova coproducció catalano-argentina. És tracta d’una obra que és caòtica i estranya feta per grans actors, que interpreten uns personatges molt exigents, i complicadíssims. Un joc teatral que busca i troba les angoixes, les al·lucinacions internes i externes, on cada personatge és un micro punt a l’univers humà, i no sap quin lloc ocupa. No es miren als ulls, per què, com diu un d’ells, si es miren es “disparen”. I és que tota l’obra va de l’eufòria, del descontrol, de la histèria al neguit i a la depressió, a la vida i les vides perdudes. Tot això en un meravellós espai sonor i escènic. Amb molt bona direcció d’actors […]

Nadia és un documental escènic que La conquesta del Pol Sud recupera deu anys després que es presentés al FRINGE i al GREC de 2014. A partir del testimoni de Nadia Ghulam i la seva experiència com a nena i adolescent a l’Afganistan dels talibans, assistim a una posada en escena sòbria que compta, a més de la Nadia, amb el suport audiovisual i la presència dels dos creadors de la companyia, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer que atorguen format d’entrevista al muntatge. Més enllà de la història personal de la Nadia, Nadia, ens obliga a posar en dubte moltes de les certeses que, com a bons eurocentristes, considerem sovint indiscutibles. Efectivament no som el centre del món, i […]

La intimitat de la Sala Flyhard convida al públic a una vivència comunitària d’uns fets que es representen molt a prop. Aquesta proximitat es veu reforçada amb un recurs no original però sí molt efectista de fer veure que l’obra es va creant a l’escenari com si fos una pàgina web: “en construcció”. Els tres intèrprets, meravellosos per cert, es dirigeixen al públic amb sornegueria i complicitat mentre mostren les dificultats que els imposa el seu dramaturg, sense text, sense sala i amb l’agreujant que el músic no és actor professional. Sorprenent és aquesta obra creada i dirigida per Marc de la Varga. És un entramat entre passat i present, ficció i realitat, salut i malaltia. Marc de la Varga […]

D’entrada, és ben curiós trobar-se un musical de creació pròpia que parli d’una dona americana dels anys trenta obsessionada per treballar en el cinema d’animació de l’època. No es pot parlar de l’estudi en qüestió, ni del famós home que hi havia al darrera, ni del ratolí que va crear… però tots sabem de qui s’està parlant i del context que hi havia. Sobta veure-ho en català, al TNC, i en una producció gegantina i poderosa, com moltes del Nacional. Però superat l’ensurt o la sorpresa inicial, un s’endinsa en una obra de factura clàssica, amb una música que també traspua swing per totes les seves notes i anima a bellugar els peus, vulguis o no vulguis. Potser falta més […]

Priscilla arriba al Tívoli trenta anys després de l’estrena de la pel·lícula i vuit anys després que passés ja per Barcelona, amb un muntatge que també s’ha vist al West End i a Broadway, i segueix essent tan efectiva i divertida com el primer dia. Clàssics de la música popular (en aquest cas, el mateix repertori del muntatge novaiorquès) que fan difícil no aixecar-se de la cadira, coreografies espectaculars, grans cantants i un disseny de vestuari imaginatiu i desbocat que serveix per a explicar l’estat d’ànim al qual aspiren les protagonistes de la història. Tres grans interpretacions de les tres drags que fan de tot i tot a un gran nivell. Cal esmentar les tres dives que es despengen espectacularment […]