Recomanacions

Hem assistit avui a un espectacle cuidat fins a l’últim detall la qual cosa m’ha permès deixar-me anar i introduir-me sense fer cap esforç en el món de sensacions visuals i acústiques que m’oferien. Quan la presentació, la música i la interpretació són impecables et transporten a emocions indescriptibles. És difícil parlar per separat de tot el que he vist perquè el conjunt és magnífic. La idea original és d’Estefania Porqueras i també n’és la directora artística i l’autora de les coreografies. L’acompanyen ballant Clara Martínez i Fabian Schneider. És un claqué que prové del tap americà, amb postures relaxades, tenses o violentes segons el tema y utilitzant tot el cos en un moviment constant creant uns diàlegs a dos […]

Crec que es tracta d’una proposta arriscada, interessant i difícil d’entendre de primeres . Personalment no em va desagradar, però tampoc em va entusiasmar. Haig de reconèixer que en alguns moments em va ser fins hi tot difícil de seguir. Tampoc estic del tot segura si el que vaig entendre és el que realment ens vol transmetre Caryl Churchill, la dramaturga d’aquesta peça. Una peça que passa del realisme al surrealisme i de l’absurd a l’expressionisme en qüestió de minuts, trets característics d’aquesta dramaturga, considerada com una de les veus més experimentals de la dramatúrgia anglesa. És una obra teatral molt particular, plena de contradiccions. És una obra que experimenta amb el llenguatge i amb els sentits. El text es […]

Caryl Churchill, autora anglesa contemporània, injustament poc coneguda a casa nostra, serà a partir d’ara un referent teatral a Catalunya. Planteja una situació apocalíptica que no és res més que la descripció d’una realitat catastròfica a la que assistim de manera impertorbable des de la comoditat i la llunyania sense voler saber, ni jutjar ni participar-hi. Davant de notícies esgarrifoses com la destrucció del planeta, guerres, crims, abusos, injustícies… continuem prenent el te. És la bufetada del contrast el que provoca i transforma, és el gran sentit del teatre que mou, commou i t’obliga a pensar. Una vida quotidiana, una conversa habitual entre tres amigues d’edat madura es veu interrompuda per la descripció dels pitjors desastres que estan succeint al […]

L’atemptat a la Sala Bataclan i a altres indrets de París la nit del 13 de novembre de 2015, la por irracional i la islamofòbia, les angoixes personals, el racisme pur i dur, la soledat… Puertas abiertas ens ofereix un mostrari de temes prou interessants que, malgrat tot, no acaben de resultar versemblants ni del tot creïbles. No sabria dir si es deu només al text, o bé si és culpa d’una posada en escena excessivament arriscada i poc orgànica. En aquest sentit, no em sembla malament que s’aposti per una certa abstracció… tot i que el modern cub escenogràfic amb projeccions acaba resultant una pensada estrambòtica i no pas un element que ajudi a la trama, ni a la […]

Quan vaig saber que s’anava a estrenar ‘Esperant Godot’ vaig decidir immediatament que volia veure-la. No sabia de què anava ni de qui era, però sabia que era una obra important dins el món de la interpretació. Ahir a la nit vaig descobrir el perquè. No faré una reflexió superprofunda de l’obra perquè, sincerament, l’argument (si és que existeix) és el menys atractiu. Dos homes indigents esperen al costat de les vies de tren l’arribada d’un tal Godot, a qui ni tan sols coneixen, però que ha promès donar-los sostre i menjar. Mentre esperen la seva arribada (com Pepe Isbert esperant el senyor Marshall) xerren sobre el bé i el mal. Dos personatges passen per allà de camí a una […]

Enric! Enric! I una mà que s’enlaira i saluda. Som capaços de canviar els nostres codis de comunicació habituals per adaptar-los a persones que en tenen uns altres? La diversitat funcional a escena per apropar realitats que potser no tenim en el nostre dia a dia. La companyia dels Pirates ens mostra a partir de les seues pròpies vivències com a companyia i, concretament de les del seu escenògraf, Enric Romaní, com és la vida d’una persona que pateix sordesa des de petit. Una obra senzilla però completa, ja que hi ha text, cançó, moviment, projeccions amb fotos i testimonis de l’entorn de l’Enric,…Un mix de diferents disciplines per arribar a comunicar, al seu temps, el que volen fer arribar […]

Segons es testimonia a Cartes a Theo, la vida de Vicent Van Gogh va estar plena d’alts i baixos. Sobre un d’ells, l’entrada a un manicomi del cèlebre pintor, ha volgut posar èmfasis Moreno Bernardi. El director ha bolcat el seu segell característic -gesticulació i parla ben marcada, atmosfera onírica i densa- en el text del dramaturg italià Stefano Massini, L’olor eixordadora del blanc. El punt de partida d’aquest text, el qual dona nom a l’obra, és la visita de Theo Van Gogh al seu germà Vincent al sanatori. No obstant, cal malfiar-se de les nostres percepcions. Què veu? Amb qui parla Vicent Van Gogh? Tal i com plantejava el filòsof Descartes: i si ens enganyen els sentits? I si […]

El que fan Moreno Bernardi i la seva troupe aquests dies al Teatre Akadèmia és d’una altra galàxia. S’entén, després de llegir una mica sobre el creador: artista multidisciplinar que inicia la seva carrera com a ballarí i coreògraf, i desenvolupa el seu treball teatral a partir d’una rigorosa anàlisi gestual de cadascuna de les accions que formen la peça. El seu procés s’intueix minuciós, carregat d’investigació i reflexió, d’amor per l’artesania precisa, a l’hora que innovadora i reveladora. Un treball pel qual ha rebut diversos reconeixements a nivell internacional. El seu pensament i filosofia són també objecte d’estudi a universitats i centres de formació de tota Europa. L’olor eixordadora del blanc és la seva darrera proposta, que parteix de […]

Los cinéfilos dicen que las mejores películas de la historia son aquellas que han sido encarnadas por actores afines a sus personajes. Entonces pues, como apunta este anunciado, nada como una mente obsesiva para meterse en la piel de Drácula o un hombre endiosado para interpretar a Ricardo III. Aunque mi pregunta es: ¿Cómo debe ser verdaderamente el actor que interpreta el personaje narcisista que tiene el papel de Rey Lear en la obra Shakespeare y compañía?. Shakespeare y compañía es obra teatralizada que representa, a su vez, los dramas y tragedias del gran dramaturgo inglés. Aunque, si queremos ser precisos debemos atender a la pregunta que Jessica Walker, su directora, lanza retóricamente al espectador. ¿Es una obra de Shakespeare […]

En esta ocasión sabía lo que iba a ver al teatro, ya que vi el teaser trailer de la obra y me llamó poderosamente la atención. Entré en la sala 1 de los Teatros Luchana y me quedé prendada de la escenografía de la obra; se me quedó una sonrisa bobalicona en la cara de lo bonito, elegante que estaba todo y eso que no había empezado la función. Al dar comienzo la obra es verdad que me descolocó un poco y no sabía muy bien por dónde iba a ir el texto, pero una vez que empiezan a contar sus historias y sin narrador, me lo pasé pipa. Sin pelos en la lengua, con un humor muy mordaz, muy […]

Fariña és un llibre publicat l’any 2015 que denuncia el narcotràfic a Galícia. Escrit pel periodista Nacho Carretero, va ser enretirat de la venda comercial el maig del 2018, per ordre judicial, després de vendre més de 30.000 exemplars. Tres mesos més tard, tornava a ser a les llibreries. Aquell mateix any, s’estrenava una sèrie amb el mateix títol i les vendes del llibre tocaven el sostre dels 100.000 exemplars. Fariña (farina en gallec) és el nom amb el qual es coneix la cocaïna a Galícia. El llibre descriu la història recent de tràfic de tabac, posteriorment haixix i, més tard, cocaïna, des dels anys 80 fins a l’actualitat en aquesta comunitat autònoma del regne d’Espanya. L’obra que podem veure […]

En realitat, Infern és un work in progress, un treball inacabat i en constant evolució que formarà part d’un tot més gran. Es tracta d’una de les tres parts que integraran el tríptic The garden, basat en la pintura El jardí de les delícies, d’El Bosco. La companyia La Taimada, que treballa sovint amb imatges potents i ambients tensos, presenta ara l’aperitiu d’un projecte ambiciós, diferent i provocatiu. De fet, Infern comença amb una llarga escena on només hi intervenen la música i la il·luminació, per seguir després amb repeticions, sèries que semblen no tenir fi i una curiosa cerimònia litúrgica que precedeix un final eixordador, crispat, molt potent. El millor d’aquest treball és l’ambient que han creat Olga Álvarez […]

Chaska Mori és la directora, creadora i actriu de “El apellido empieza conmigo” una obra unipersonal i autobiogràfica que commou i obliga a pensar. Mentre el públic s’acomoda, Chaska té a les mans un acordió que no canta sinó que sospira o respira com si volgués demanar calma o treure tensió d’una historia que està a punt de començar. Aquesta peça, com moltes altres per motius coneguts per tothom, s’havia d’estrenar al Grec del 20. La intenció inicial de l’autora era fer una pel·lícula del material aconseguit en la recerca de la història de la seva família. Se li va interposar pel mig tota una llarga lluita judicial per recuperar un terreny que havia comprat amb diners de l’herència del […]

Qui digui que té o ha tingut una relació de parella fàcil, menteix. És així. Una relació entre persones és complexa, però en una parella els matisos marquen cada pas, encara que no ho sembli. El “nosaltres” no pot existir sense un “tu” i un “jo” diferenciats. Aquesta és la premissa que reflexiona aquesta obra, amb una Emma Arquillué i un Pablo Macho que desprenen cada sentiment que senten els seus personatges en cada fase de la seva relació. Ens fan partícips dels seus dubtes, les seves pors i neguits i, també del seu amor. L’inici deixa una mica descol·locada a l’espectadora que, amb un escenari ple de flors veu a dues persones, que són parella, que estan de costat […]

El títol d’aquest espectacle ja transmet senyals de que la literalitat no forma part de les pretensions d’aquesta companyia. Laboratorios Washla (o hay que matar a papá) és un espectacle molt argentí. Per l’artesanalitat, la potència escènica, la capacitat de sorpresa i per un twist ben mesurat de caos i bogeria. Primera proposta de la companyia Del otro lado, que cristal·litza després d’un procés de creació col·lectiva desenvolupat al llarg de gairebé un any en el que es troben regularment amb la intenció d’entrenar-se, preguntar-se, investigar-se i parlar de ciència, d’economia, d’història, del planeta i de l’apocalipsi que, probablement, ens ve a sobre. El primer resultat d’aquesta alquímia singular és l’obra que aquesta setmana tanca files a la Sala Fénix. […]