Recomanacions

En Ramon té la necessitat d’explicar la història d’un viatge que va fer amb el seu germà Martí, anys enrere, resseguint les passes que va fer el seu avi, a qui no van conèixer i de qui no sabien res. De fet, poc en saben, o més aviat res, de la seva família. No tenen ni idea de perquè els seus pares van marxar i els van deixar amb l’àvia al poble, qui era realment l’àvia o, en definitiva, qui són ells en el context de les seves vides. Aquest viatge per Europa, fent el mateix trajecte que als anys 40 el seu antecessor, els ha de connectar amb la història de la seva família i donar-hi sentit a tot. […]

Iniciar una startup pot semblar d’allò més fàcil. La il·lusió està present, creus en el projecte, l’equip està motivat i un llarg etcètera que tapen els mal de caps inicials. Però què passa si en comptes d’iniciar-la l’has de començar a apagar? Aquest és el problema que ha d’afrontar l’Andreu, el director d’una startup que pateix els efectes de la crisi i que ha de decidir de quin sou prescindeix. Una carrera d’obstacles per un director que no té prou força de voluntat. Una comèdia amb personatges de tots els tipus: hi ha líders, hi ha qui dubta, hi ha qui no sap gestionar la tensió en moments crítics i hi ha qui no sap entendre els moments seriosos. Tots […]

10 anys després del seu exitós pas per la Villarroel, tenim la sort de tornar a veure el mateix muntatge d’aquesta obra, ara al teatre Aquitània. Es tracta d’un text d’Edoardo Erba que destaca per una acurada estructura que confia plenament en el seu desenllaç (del qual més us val no saber absolutament res fins que el veieu), comportant un cert risc en el seu visionat fins que no s’arriba a ell, del qual s’en surt positivament. En aquest sentit, l’autor aposta per la fusió del realisme amb els continguts metafòrics, els quals esdevenen en un joc teatral amb una gran càrrega tan experiencial com discursiva. D’altra banda, en Joan Negrié i l’Albert Triola fan una gran feina actoral (i […]

Quins és el límit per poder viure dels records? La nostàlgia a les venes ens crea una falsa felicitat? Fa deu anys que dos amics ja es feien aquestes preguntes, fa deu anys que dos amics ja es preparaven per la Marató de Nova York. La Sala Trono era el temple dels 60 minuts més cansats sobre l’escenari. Aquests dies, triant de records, es torna a recuperar aquella mirada al passat, aquella sensació de no voler mirar enrere per saber la distància que portes. Els dos personatges tornen a entrenar-se per afrontar el repte de la Marató de Nova York. La proposta de l’Aquitània es vesteix senzilla, sense donar-li gaires aires filosòfics a una conversa intensa entre dos amics. Però […]

L’origen de la marató es remunta a l’any 490 a. C. i es situa a l’antiga Grècia. Filípedes, explica la història, fou un lleial soldat que va recórrer la distància que separava les ciutats de Marató i Atenes per anunciar la victòria dels seus sobre l’exèrcit persa. Com passa sovint en aquests casos, els historiadors situen bastants interrogants sobre aquesta narrativa. Com acostuma a passar, també, la realitat acaba sent encara més èpica. Semblaria, doncs, que l’obedient soldat no va fer aquest trajecte per anunciar una victòria, sinó per demanar reforços perquè la batalla no anava bé. Tampoc no el va córrer, sinó que el va fer a peu; un fet que no empetiteix la gesta, perquè tampoc no va […]

Trenta anys no es fan cada dia. I menys trenta anys dins del sector cultural català. El que va començar sent un programa de ràdio s’ha convertit en un tot-terreny creatiu. L’èxit de la temporada obre el magatzem de records i els enfila l’un rere l’altre, mantenint l’estil còmic tan característic de la productora. Enric Cambray (l’home que miris on miris veuràs el seu nom) i Israel Solà es treuen del barret de copa una peça que dramatúrgicament segueix les passes de The play that goes wrong i que serveix de bàlsam per aquests temps on costa tant treure a passejar la rialla. Disfressada de vodevil i construïda a base del bagatge i les anècdotes de cada personatge de la […]

Les criatures abissals són aquelles que viuen en el més profund de mars i oceans. Més enllà dels 4.000 metres de profunditat. On la llum no arriba i, per tant, l’ambient és fred, inhòspit. Tanmateix, els éssers que habiten aquestes latituds, en una lliçó magistral d’adaptació, han desenvolupat propietats increïbles com la bioluminescència. Aquest sembla l’objectiu del Col·lectiu Abissal: posar llum allà on hi ha foscor. Il·luminar alguns passatges de la vida, de la infància amb l’objectiu de protegir els éssers més vulnerables i fràgils. Criatures abissals és una composició d’escenes amb temàtiques recurrents que no acaben de soscavar una història o arc narratiu: la infància n’és una i principal, però també l’èxode a través del Mediterrani, la violència, el […]

El club Bilderberg, en realitat, no és un club. És una reunió, oficial i documentada, que té lloc, cada any, des del 1954. Aquesta trobada, a la que només s’hi pot accedir a través d’invitació, reuneix caps d’estat, banquers, membres de la reialesa, grans empresaris i directors d’alguns dels mitjans de comunicació més importants del món. És real. Existeix. No és cap mite. El que, tal vegada, ha esdevingut un mite és el tipus de poder que s’hi manega o les decisions que s’hi prenen. Com a mite, és un fenomen del qual se n’han escrit llibres, pel·lícules i, fins i tot, alguna obra de teatre. La proposta que es pot veure aquests dies a l’Àtic 22 del Tantarantana va […]

La dramatització i el muntatge que Ivan Padilla ha dut a terme de la novel·la homònima d’Alessandro Baricco descansa sobre quatre potes, les que representen els quatre membres de la família política (o, millor dit, de la futura família política) de la protagonista, que arriba a Itàlia a casa del seu promès, que no hi és, però que se l’espera. Aquesta espera es convertirà en l’espai que la jove esposa anirà omplint amb experiències iniciàtiques de la mà dels habitants de la casa. El més interessant de la posada en escena de Padilla és, d’una banda, la fisicitat de les experiències, el paper protagonista del cos de la jove, i d’una altra, la visibilització del procés d’aprenentatge de la protagonista […]

Ho van petar la temporada passada i continuaran omplint el teatre tot i les restriccions pandèmiques. Vaig descobrir La Calòrica amb “Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I” (2010) amb la que es va fundar la companyia al 2010 i que es va tornar a representar amb gran èxit al cap de 10 anys. Després d’aquesta i altres obres, la Calòrica ja s’ha consolidat com a companyia d’èxit per un treball profund sobre la societat i l’ànima humana amb tots els seus defectes i qualitats. És la sàtira portada tan al límit que desencadena un riallada constant. Tant és així que has d’estar alerta per no perdre ni una paraula que quedi sufocada pel teu propi […]

Veritats que fan ràbia, condicions que ens persegueixen i el dubte de si està tot filat i ben filat. Aquesta seria la conclusió després de veure aquesta proposta de la companyia L’Ostra 28. L’escenari és aquest: una habitació d’un hotel acull una reunió d’una secció del club Bilderberg. És a dir, que es reuneixen algunes de les persones més poderoses del planeta per decidir quin serà el futur del món en diferents aspectes. No voldria avançar-vos a quina secció es troben els nostres protagonistes Jerry i Bob, perquè aquesta és part de la gràcia de l’inici d’aquesta trama. Durant aquesta reunió, hauran de prendre una de les deu decisions que li pertoquen anualment, però no serà una trobada com les […]

Alessandro Baricco és un novel·lista italià que, curiosament, ja ha aterrat als escenaris en vàries ocasions. Aquí hem pogut veure Novecento, Ilíada i Oceà, que ja va ser dirigida en el seu moment per Iván Padilla. De fet, el director, actor i adaptador ha tornat a Baricco després d’haver portat als teatres altres novel·les importants amb la companyia L’El·lida: Sunset Park, de Paul Auster, o Anna Karenina, de Tolstoi. Projectes complexos i arriscats que intenten acostar als espectadors el món de les lletres. Amb La jove esposa, Padilla intenta fer un retrat d’una família italiana atípica, realment peculiar i carregada de petits secrets. L’arribada de la futura esposa del fill fa sortir a la llum tota una sèrie d’estranys comportaments […]

“Ens trobem a un espai deturat, devastat, ple de runes, la guerra és molt present.” Així comença la sinopsis d’aquesta obra i així comença l’obra per als espectadors quan arribem. L’escenari que ens trobem ens ubica i ens fa respirar l’atmosfera necessària per entrar en la proposta. Basada en els textos de Svetlana Aleksiévitx, que va recollir les veus de les dones que van viure la guerra i que mai han tingut espai per compartir-ho. Les medalles i els focus van anar per als homes. En el millor dels casos per a alguna de les dones que va estar activa en les línies més visibles, però mai per a les que estaven darrere i sostenien el dia a dia. No […]

Color, dinamisme, ritme. Ritme trepidant, que no estressant. Ritme molt ben portat que no decau en cap moment i que ens fa estar presents, com presents estan de principi a fi els personatges. Personatges molt ben treballats, amb molt de joc i molta creativitat, tant a través del cos com de la paraula. Excentricitat de qualitat amb contingut. Humor i absurd com a vehicle d’un missatge potent on apareixen figures com la democràcia (que no estava morta, la que estava morta era Rita!), l’autoritat, l’administració pública, l’esglèsia,…i un capitalisme Dj que intenta explicar que tot el que vivim en el seu nom és una mala interpretació d’un missatge que una vegada va donar per ajudar a un pobre home. Crítica […]

Des del 2019 el Poblenou torna a tenir un dels espais audiovisuals més importants de la ciutat, l’IDEAL Centre d’Arts Digitals. Més de 2000 metres quadrats dedicats a l’exhibició, la formació i la producció d’arts digitals immersives. Ara bé, no s’ha d’oblidar que aquest mateix espai ja va tenir una llarga i exitosa vida… Va ser primer un conegut cinema de barri des del 1917 fins el 1984 (Cine Ideal) i més tard un plató de televisió on es van enregistrar nombrosos programes i sèries. La primera exhibició d’aquesta nova etapa va ser la dedicada al pintor expressionista Claude Monet. Ara li toca el torn a sis reconeguts fotògrafs catalans (Català-Roca, Maspons, Pomés, Biarnés, Miserachs i Colita) per tal de […]