Recomanacions

Havíem vist aquesta obra d’en Santiago Rusiñol a l’any 1983 al teatre Lliure dirigida per Fabià Puigserver amb un planter d’actors i actrius molt ben escollits i la música entranyable de Ramon Muntaner. També recordo la versió que en va fer al Teatre Romea al 1999 en Ferran Madico. En aquesta ocasió és Lurdes Barba qui s’encarrega de la direcció d’aquesta peça que s’emmarca dintre de la tradició del teatre català del noucentisme. Santiago Rusiñol va escriure una peça teatral que parlava d’un moment en que s’acabaven de perdre les colònies d’ultramar: Filipines, Cuba i Puerto Rico. La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió simbòlica de la decadència espanyola. Si bé per una banda el […]

Adaptar un clásico o una obra consagrada es siempre una arma de doble filo: tanto atrae el público como eleva las expectativas y la probabilidad de decepción. En el caso de Pedro Páramo había, además, la dificultad añadida de adaptar la novela original de Juan Rulfo al formato y las especificidades de la dramaturgia. Y una vez vista la obra, solo cabe aplaudir el tour de force realizado por Pau Miró. Sobre el argumento poco nuevo hay que añadir. Cuando fallece su madre, Juan Preciado decide salir al encuentro de Pedro Páramo, en Comala. Allí conocerá al miedo, a su hermano Miguel, al caciquismo, a la difunta y amada Suzanne, a la revolución y a la muerte que han convertido […]

La soledat. Un dels mals endèmics dels nostres dies. Jordi Prat ens en ve a parlar a través de tres monòlegs. Així ens ho diuen, així s’autodefineix M’haurieu de pagar des del primer moment: tres monòlegs de soledat. Però renoi! Que estrepitosa aquesta soledat! Prostitució i hipersexualitat, llàgrimes negríssimes, infàncies traumàtiques i pèrdues prematures que ens remeten a un altre ferida universal: a l’orfenat i als pares imperfectes. Efectivament, aquesta ferida original ens reverbera a tots, amb mes o menys força, durant la resta de la vida. Però a M’haurieu de pagar reverbera molt. Massa. El seu autor ens proposa tres històries a través de les quals se’ns mostra el buit dels seus protagonistes: una dona, un home i del […]

Vint petites històries formen Delicades, el collage costumista, històric i poètic que T de Teatre ha recuperat per celebrar els seus trenta anys als escenaris. Àgata Roca, Mamen Duch, Carme Pla i Marta Pérez, s’acompanyen dels seus dos homes de confiança, Jordi Rico i Albert Ribalta, per donar vida a un carrusel de personatges sorgits dels records d’infantesa de l’autor, Alfredo Sanzol, criat a entre dones de la posguerra. Hi apareixen bugaderes beates que preparen, sota un crucifix desafiant, el macuto de milicians republicans; una artista que intenta vendre un bodegó figuratiu; dones que acomiaden al petit de la casa, que marxa a la guerra acollonit; o petits burgesos que han d’ocultar la seva ideologia per no perdre el patrimoni […]

Miseria, escrita per Queralt Riera, dirigida per Sergi Pompermayer i interpretada per Felipe Cabezas, és la crònica anunciada d’un suïcidi i no diem cap spoiler en el primer paràgraf. Una obra que s’inclou en la programació del Grec 2021.Tal com vaig comentar en sortir de la Sala Fènix, el text que ha creat Queralt Riera és molt potent, i Felipe Cabezas aconsegueix que segueixi amb un bon ritme sense decaure l’interès de la història que ens està explicant.Estem davant d’un text potent i d’una gran interpretació. Aquest cop Felipe Cabezas deixa la màscara que l’ha acompanyat en altres muntatges i es presenta a cara descoberta davant el públic. És un monòleg, com he dit prou potent, que inicialment sembla que […]

Uns actors i un director/dramaturg es dirigeixen al públic directament i parlen de com ha estat el procés d’assajos de La Gavina, d’ells mateixos, de la professió, etc. Així comença aquesta lliure adaptació d’Àlex Rigola de l’obra de Txékhov. Potser no hauríem de parlar ni d’adaptació, tot i que tímidament i a poc a poc van apareixent davant dels nostres ulls les situacions de l’obra, els temes que realment importaven a l’autor rus. Quasi sense adonar-nos, i partint de persones reals, davant nostre es materialitzen Nina, Irina Arkadina, Konstantin, Trigorin… Uns esperits molt teatrals que només un creador com Rigola podia invocar d’una forma tan natural, tan orgànica. Aquesta Gavina ens parla de teatre, però també d’amors no correspostos, de […]

“La filla del mar” és el cinquè espectacle de la companyia La Barni Teatre. De ben segur que molts de vosaltres heu llegit o vist en algun teatre, ja sigui de forma amateur o professional “La filla del mar, una de les obres més representatives del teatre d’Àngel Guimerà , i una de les més rellevants del teatre català. Vaja, un clàssic de tota la vida. Sóc de les que creu que és molt important que no es perdin els nostres clàssics. Però també penso que, perquè això no passi, cal fer-ne adaptacions i revisions per tal de fer-los més atractius al públic d’avui en dia. La Barni Teatre, un grup especialitzat en teatre musical, ha convertir el clàssic de […]

“El Fingidor” és un muntatge pluridisciplinari basat en la vida i obra d’un dels grans poetes del S.XX, Fernando Pessoa. És una proposta que va més enllà del teatre documental. Es tracta d’un espectacle molt més complert que parteix amb la narrativa com a base, i que es complementa amb diversos llenguatges escènics, com el circ, l’audiovisual, el cant, la música en directe i la interpretació. L’actor i director Pep Tosar, creador juntament amb Evelyn Arévalo d’aquest espectacle, interpreta i posa veu al poeta, de la mateixa manera que ho va fer amb Lorca en el seu anterior espectacle. De fet Tosar segueix la mateixa fórmula que en el seu anterior muntatge “Federico García”. El recitar de textos és un […]

De nou tornem a veure la proposta de Rhum. I com en anteriors cops he sortit encantat d’aquesta proposta. Si ja vaig gaudir amb “Rhum” i amb “Rhümia“. Aquest és un “Gran Reserva” amb totes les lletres. I com en un bon vi, aquest Gran Reserva s’ha presentat amb un temps més tard del que es pensaven. I sembla que li ha sentat molt bé. Ens he trobat amb uns clowns que m’han fet riure una bona estona. Fins i tot hi ha hagut moments que he rigut amb ganes, sense tallar-me pel que pensaven els del costat, que per cert també han rigut amb ganes. Sembla que hem de veure el nas vermell trist, Regiren el circ de dalt […]

La Calòrica porta anys sorprenent-me i deixant-me sempre amb la sensació de que encara no ho he vist tot, de que es guarden un as a la màniga per al proper espectacle… Vaig descobrir-los amb Sobre el fenòmen de les feines de merda, i des de llavors els he aplaudit la interessant però irregular El profeta, les genials Fairfly i Els ocells o la feliçment recuperada Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I. Amb l’obra que ens ocupa avui han tornat a provocar-me sorpresa i admiració. I és que no s’han conformat en tractar un tema actual i polèmic com el canvi climàtic, sinó que hi han barrejat metateatre, realitat i ficció, fals documental, paròdia i […]

90 minuts de pallassos per a tota la família, abraçant amb alegria al públic en aquesta època tan magre. Així es podria definir el nou espectacle de Rhum & Cia. Una producció per a tota la família que farà gaudir als més petits amb les “bromes clàssiques de pallassos” i despertarà en els adults riallades amb els diàlegs àcids i punyents. Comença l’espectacle recordant als assistents que la companyia acull a cinc pallassos amb diferents perfils i idiosincràsies, fent una crida als espectadors perquè es deixin portar en els propers minuts. Durant la representació, es van mostrant diferents gags amb un intèrpret de protagonista acompanyat per la resta de la coral, i es conformen moments emblemàtics que aniran tornant al […]

En un món de gallines, un ou solitari i rebel decideix no néixer. “El pollet ha dit que prou, ja no vull sortir de l’ou. El pollet ha dit que no, visca la revolució” L’ou, el pollet i les gallines és la metàfora que fa servir la dramaturga Carla Torres per fer-nos reflexionar sobre els mals constants que es repeteixen una i un altre vegada en la nostra societat. Carla Torres aborda aquesta història combinant sentit de l’humor i crítica social d’una manera original, divertida i juganera. Ho fa de manera encertada, comparant la nostra manera de viure amb la de les granges de cria de pollastres. Una sàtira en forma de metàfora davant la situació actual de la nostra […]

“Gran Reserva” és el punt i final d’una experiència que va néixer dels integrants de Rhum & Cia l’any 2014 per retre homenatge al desaparegut Joan Montanyès “Monti”, un dels grans actors i pallassos de l’escena catalana, fundador de la companyia Monti & Cia. La mort el va sorprendre mentre preparava amb Martí Torras un espectacle sobre el pallasso alemany Henri Sprocani Rhum (1904-1953), que havien d’estrenar el 2013 a la Fira de Tàrrega. Finalment, l’espectacle “Rhum” es va estrenar al Festival Grec 2014 (Teatre Lliure de Montjuïc, 24 juliol 2014, dirigit per Martí Torras en homenatge a Monti). “Rhum” (2014) esdevindria el primer espectacle d’una trilogia homenatge. El segon espectacle va ser “Rhümia” (2016) i l’últim “Rhumans”(2018). Els que […]

El color blanc com a signe de benestar és l’escenari d’aquesta obra que ens porta a un món ideal al que tothom aspira. Per arribar-hi has de travessar moltes dificultats i hi pots deixar la vida. Un cop allà, no en pots sortir a menys que t’arrisquis a passar pels mateixos perills. És el món de les desigualtats, és la història de la immigració massiva, és el conte de mai acabar, és Caronte que ens porta a l’infern. El treball escenogràfic i de vestuari de Sergi Cerdan és magnífic i aconsegueix transmetre la solitud del que ha aconseguit arribar a la fita i a tocar de la felicitat que per molts és senzillament viure per sobreviure. Les diferents vivències d’una […]

Vet aquí tres monòlegs, tres petites i delicades peces que s’alien sota el tema de la soledat. Un tema molt ampli -potser massa en aquesta època- que ens afecta a tots, en major o menor mesura. Un tema que serveix a l’autor i director Jordi Prat i Coll per parlar de pensaments privats, d’intimitats que sovint censurem i de revelacions que acaben resultant decisives, per petites que puguin semblar. El més curiós del cas és que els tres parlaments, tot i el seu caràcter estrictament personal, es fan davant de tres audiències públiques: els assistents a una visita guiada, els participants d’un congrés que volen probar experiències noves i el públic assistent a un concert de piano. Els personatges s’obren […]