Recomanacions

La Sala Beckett ens planta davant d’un cas de suïcidi juvenil, podríem pensar que no és gaire habitual trobar-se en situacions així, però, malauradament, és més normal del que pensem. De la mà d’Oriol Puig surt un text fruit de workshops i tallers de creació dins del projecte Welcome to Elusia. Una dramatúrgia excel·lent d’una obra que remou sentiments amagats amb bon ritme i subtilesa. La història del Sam, la manca d’acció de la gent que l’envolta i la mala praxi per la part corresponent posen en relleu la importància de tenir sempre present aquesta assignatura. Karaoke Elusia és un text intens, d’amistats i desavinences, que es queda a les portes del sensacionalisme amb un llenguatge planer, senzill i que […]

La irrupció de noves personalitats en el panorama teatral sempre és una bona notícia, especialment, quan es tracta de creadors joves i amb talent. En aquest sentit, el debut escènic d’Oriol Puig com a dramaturg i director és notable per diversos motius. Primer, perquè aborda una història rellevant, complexa i actual, i la tracta amb la delicadesa i la profunditat que mereix. En segon lloc, perquè (per edat) coneix el llenguatge dels joves, el seu univers, la seva relació amb el món, i sap com traslladar-ho a la ficció sense paternalismes, de forma fresca i versemblant. Per últim, perquè ho fa amb senzillesa, sense artificis, donant el protagonisme a la trama i els personatges, amb la complicitat de tres intèrprets […]

Aquesta obra de teatre està basada en el relat de Charlotte Perkins Gillman, una autora nord-americana que va destacar per ser molt activa en la defensa dels drets civils de les dones. L’empaperat groc va ser considerada un exemple molt eficaç de literatura gòtica… però amb el temps també s’ha destacat per ser una reivindicació feminista en un segle en que el sufragisme estava empenyent amb força. De fet, la història ens explica com la societat de l’època tractava a les dones que presentaven “comportaments estranys”… quan en realitat -com és el cas de la protagonista- estaven patint una depressió postpart. La versió teatral, que utilitza una fina ironia per acostar més la història a l’espectador, ha barrejat molt bé […]

Fa vuit anys, Smiley, una història d’amor ens va sorprendre per ser un producte que en aquell moment no es podia comparar amb cap altre de la cartellera. Fer una comèdia romàntica amb personatges homosexuals era una combinació poc explotada, potser perquè Barcelona (a diferència de Madrid) no era, ni encara és, una ciutat on s’estreni gaire producció teatral de temàtica LGTBI. A això s’hi va sumar un text fresc i unes vigoroses interpretacions, cosa que va generar un èxit immediat. Després dels anys, els personatges encara segueixen vius a la memòria de molts espectadors. Tot i aixó, aquesta seqüela -es pot veure independentment de la primera, no patiu- s’ha tornat un pèl més fosca i desencantada. Aquí els personatges […]

Ja he vist un parell de muntatges de Jordi Bertran, és un dels titellaires de fil que segurament hem vist però que ni ho sabem. En una de les edicions del Píndoles, ja vaig veure part del seu treball amb dos punts de pòrex, i que podem veure actualment a la Sala Fènix. Molta gent creu que ser adult implica tenir responsabilitat, ansietat i dudes. Possiblement hem deixat de veure les coses com un nen. Deixar-ho tot i veure com entrem en un espai totalment diferent. Aquest cop he deixat els anys al carrer i a l’entrar a la Sala Fènix he volgut viure, riure i sorprendre’m com un nen, amb res negatiu que tenim abans d’entrar-hi. I ho he […]

Julio Manrique fa temps que ha demostrat el seu talent com a director (El curiós cas del gos a mitjanit), fins i tot, portant a escena textos clàssics (L’ànec salvatge). Després dels bons resultats amb Ibsen, ara ha optat per aquest Txékhov, amb un muntatge que destaca pel seu bon gust i una clara aposta pel naturalisme contemporani. En aquest cas, el text del dramaturg rus ha estat molt lliurement adaptat per Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique per apropar-lo als temps actuals. La proposta és ambiciosa i, a la vegada, íntima. És fàcil connectar amb el seu univers i les interpretacions són bones, especialment, les de les tres germanes (Genebat, Maria Rodríguez i Elena Tarrats) però, en […]

Felicito a Temporada Alta i a tots els valents que han volgut apostar per fer alguna cosa diferent en aquests temps tan difícils de pandèmia. Aquesta és una obra filmada dins de la programació “A distància”. És una píndola teatral que dura 13 minuts en els quals es mostra una situació inversemblant que podria ser realitat. Ramon Madaula ha fet el guió i n’és el director. La realització, fotografia i audiovisuals són de Daniel Lacasa. Aquesta petita peça ens demostra les coses que es poden dir en molt poc temps, fins i tot amb poques paraules o en silenci. La descripció per sí mateixa pot ser una càrrega de profunditat que fa trontollar veritats com ho fan els Haikus que […]

Es tracta d’una filmació en coproducció amb Temporada Alta, dins de la programació “A distància.” Aquesta pandèmia ha obligat a buscar noves formes de presentació de les activitats artístiques i demostra la imaginació i ganes de treballar de la gent de la cultura. No sé per què m’ha agradat tant. És un tema que no ens pot sorprendre. Forma part de la vida i dels eterns temes del teatre. No sé per què però m’ha atrapat des del primer moment i no he mogut ni una pestanya en els 45 minuts de l’espectacle. He de confessar que moltes vegades ens deixem portar per les cares o signatures conegudes. He escollit aquesta peça perque he vist els noms de La Brutal […]

Hem viscut un 2020 ben dramàtic. Engeguem el televisor, fem refresh al feed de Twitter o mirem els post dels mitjans de comunicació a Instagram i ens trobem males notícies, desgràcies, laments, queixes i recriminacions. La pandèmia del Coronavirus ha marcat un abans i un després en les nostres vides. Però Guillem Estadella, com a bon visionari que és, ja va començar a cuinar “Quin Pollastre” a finals del 2019. S’ho veia a venir… Estadella es fa seu l’Evangeli de Joan, incita a deixar anar tots els “pollastres” més grans que hàgim fet i ens obre els ulls a riure’s d’un mateix i que la vida pot ser molt més fàcil. La Sala Barts s’omple de riures des del primer […]

Quin gust tornar de nou al teatre. Quin retrobament aquest any de pandèmia és molt difícil saber-ne la propera obra de teatre que vas a veure entre tantes restriccions. Poques vegades em preguntava quant durava la funció que anava a veure, però ara sembla una pregunta freqüent per saber si pots tornar amb una mica de calma a casa. Ens trobem en una trobada d’actrius, de símbols del cinema durant la Guerra Freda. És l’any 1962 i es produeix la trobada secreta entre dues grans actrius Marilyn Monroe i Hedy Lamarr protagonitzat per Laura Conejero i Elisabet Casanovas. La idea d’aquest possible retrobament m’agrada força, la ficció va agafant cos i veiem com les dues sex symbols de diferents temps […]

“Bonus track” entra pels ulls i les orelles. L’escenografia enganxa des del primer moment, et transporta, et dona pistes del temps que passa, et facilita molt la comprensió del text tot i que no hi ha massa a comprendre. És senzilla però molt impactant pel dinamisme del canvi d’escenes. Quasi bé estàs només atenta a les portes, a les lletres il·luminades del terra, a les pantalles del fons i a les entrades i sortides dels actors i actrius cap a espais dissimulats. És original i molt actual perquè utilitza els mitjans tecnològics que tenim a l’abast. Un molt bon treball d’escenògrafs. Els autors d’aquest espai escènic són José Novoa i Paula González, la il·luminació és de Mingo Albir i el […]

Acceptem massa coses. Acceptem massa coses. La dansa de l’ostentositat. La dansa de la religió. La dansa del masclisme. Un joc psicològic ple de nivells. Difícil de comprendre, i sempre sola a l’afrontar-ho. Mart Aran posa en escena totes violències d’un maltractament. Els cops invisibles són els que més mal fan. Un diàleg que enmig de la lletjor d’una societat masclista hi troba la poètica, la ironia i la comèdia. Totes les morts, totes les víctimes, totes les verges Maries. Som figures de fusta i or, però som figures. Silenci. Quina verga et tocarà ser? Si vols La segona eva et fa una bona desfilada de les mil possibilitats. Una obra que no busca respostes, sinó exposa, dóna veu a […]

Les figures femenines sempre han estat representatives en la religió catòlica. Però a la vegada sempre submises i dependents dels homes. Deixant de banda que cap paper important de l’església està en mans d’una dona. Marta Aran, en una nova masterclass de dramatúrgia, ens demostra la facilitat de vincular dos mons que aparentment són diferents, però que tenen massa en comú. La vida d’un monestir i la relació tòxica entre dues persones. Precisament aquesta relació ja s’interpreta freda des del primer minut on el sopar entre els dos es fa en una taula llarga simbolitzant les distàncies que els separen, allunyant-se de la intimitat i la proximitat. Aran centra l’acció en el poder de les dones i la resiliència de […]

En temps d’espectacles pamflet i polarització ideològica, qualsevol obra que, a més de defensar una causa justa, contingui totes les seves contradiccions, dubtes i autoparòdia, no només aporta autenticitat i refresca el panorama, també demostra valentia i intel·ligència. És per això que, després de la divertida Cobi Curro Naranjito, el nou xou de The Feliuettes suposa un pas endavant cap a la maduresa artística de la companyia. Sense perdre els seus trets característics ni la seva personalitat còmica, Laia Alsina Riera, Maria Cirici i Laura Pau proposen un cabaret d’humor feminista, reivindicatiu i punyent que, amb enginy i mala llet, ataca on cal fer-ho al mateix temps que se’n riu de les pròpies incoherències que elles poden haver experimentat com […]

L’Eva (Maria Hernández Giralt) va a un monestir a portar un ram de flors a una verge com a resultat d’una promesa que va fer a la seva àvia abans de morir. Ha trigat molt de temps en complir-la, però empesa per la necessitat d’emocionar-se per alguna cosa, de sentir-se interpel·lada per algun estímul, finalment visita l’indret. No pot veure a la verge. En comptes d’això, pateix un episodi incòmode, violent, dur i incomprensible. Quan torna a casa i ho comparteix amb la seva parella, veu que, com en aquell monestir, continua estant sola. Aquest podria ser una mica el resum d’aquest text de Marta Aran que pretén posar el focus en la violència invisibilitzada, aquella que es calla i […]