Recomanacions

Estiu rere estiu, des de fa més de deu anys, la companyia Parking Shakespeare ens ofereix una comèdia de Shakespeare a l’aire lliure(al Parc de l’estació del Nord). És una cita a la que no hi solem faltar mai; un clàssic d’estiu per molts de nosaltres ineludible. Anys després, neix un nou projecte: Parking d’Hivern, que a diferència del d’estiu les representacions es fan dins d’espais tancats (una fàbrica abandonada, una sala de teatre, en un centre cultural,…) i els textos solen ser d’altres autors, com Christopher Marlowe, Georg Büchner o Simon Stephens, entre altres. Aquest any, la companyia fa un pas més enllà; portar a escena la darrera obra de Shakespeare “La Tempesta” dalt de l’escenari d’una sala o […]

La feinada que fa la Roda produccions no té preu. Ja ho van fer amb l’Aladdin #ThePopMusical, El vestit pop de l’Emperador, Hansel i Gretel… i molts altres espectacles que ha produït aquesta gran família. L’essència de tot plegat és explicar les històries clàssiques des d’un altre punt de vista deixant clar que per molt que passin els anys, el missatge segueix sent el mateix. Les faules i les lliçons ja ho tenen això de ser vigents malgrat el pas del temps. En aquest cas, reestrenen “La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50!”. Després de 10 anys “rodant” continua sent un espectacle on la trama és la que a tots ens han explicat; les germanes i la madrastra fan […]

El 1926 es va estrenar a Berlin El mal de la joventut, l’obra més coneguda i aplaudida de Ferdinand Bruckner. En aquesta obra es tracta la relació d’un grup d’estudiants de medicina a principis del segle passat, quasi tots de casa bona, desesperançats i amb el nihilisme com a bandera. Tota l’obra és recorreguda, de dalt a baix, per un desig d’autodestrucció i derrota. La mort, en definitiva, està surant tota l’estona damunt del grup de joves… ja sigui com a amenaça o com a salvació. És precisament aquest darrer tema el que ha empès a Juan Carlos Martel Bayod a recuperar diversos fragments d’aquesta obra, i a barrejar-los amb altres elements. L’objectiu final, parlar del suïcidi i del desencís […]

Durant aquesta època de pandèmia els grans musicals -especialment a Madrid- han hagut d’abaixar el teló. Mantenir una producció que necessita omplir les sales per resultar rendible era pràcticament impossible. Per tant, es necessitaven idees… i crec que aquest Sherlock Holmes ha estat una de les bones. S’ha optat per un musical de mig format, per sis bons cantants i intèrprets -de lo milloret del moment-, per música pregravada que es combina amb un pianista en directe, i per una bona producció, a l’alçada de les circumstàncies. El resultat és un espectacle que funciona, que entreté i que, segurament, resulta viable en moments com els que estem vivint. ¿Quién mató a Sherlock Holmes? està plantejat com una mena de Cluedo […]

Abans que es faci fosc” (“Going Dark”, 2012) de la britànica Hattie Naylor, autora també del monòleg “Ivan i els gossos” que vam poder veure fa uns nou anys al Lliure, és un text en el que l’autora vol expressar ,de manera vitalista, el patiment real que comporta per a una persona afrontar una discapacitat, en aquest cas la pèrdua de la visió. Neus Bonilla i Carme Camacho signen la traducció, adaptant-lo a un canvi de personatge respecte al text original . En l’obra original de Hattie Naylor el protagonista és un home, mentre que en la versió dirigida per Pep Pla el personatge protagonista és una dona. Com no he vist la versió masculina, no puc assegurar si el […]

Una obra de la qual l’única cosa que sabia és que és de La Peleona, creadora de l’onírica i magnífica Broken heart story (bé!), narrativa contemporània (mmm, que sóc clasicón), sobre ous que es resisteixen a que la incubació doni seus fruits (miedito). I resulta que és del més interessant que he gaudit, ja no vist, en aquests últims mesos. I això que a l’inici em va assaltar el pànic: actriu estrafolàriament caracteritzada de gallina, amb accent andalús i text en rima, allò feia olor de chirigota. Em vaig dir, aguanta, que amb el que ha costat que als que no vivim a la capital ens deixin venir a veure teatre …. Doncs sort! Una Rebel·lió dels animals de la […]

Després del seu exitós debut teatral amb “Els veïns de dalt”, el director de cinema i guionista Cesc Gay torna a encertar-la amb “53 diumenges”, una comèdia irònica, divertida, fins hi tot un pel gamberra, que ens parla sobre les relacions familiars. Centrant-se en la relació entre tres germans, Cesc Gay ens fa reflexionar sobre lo ridícules que poden arribar a ser algunes situacions, ja sigui per falta de confiança, sinceritat o comunicació. Crec que estareu d’acord amb mi quan dic que en tota relació la confiança és primordial. Parlar les coses és molt important per tal d’evitar malentesos. Amb aquesta comèdia en Cesc Gay ens mostra lo estúpids que podem arribar a ser els essers humans quan discutim o […]

Al final he anat al Maldà a veure Alhayat o la suma dels dies. Una d’aquelles propostes que tothom parla molt bé i amb raó. És una obra punyent, un cop directe a l’estómac que no et deixa indiferent. És el primer espectacle de “La Viciosa” i l’ha encertat de ple. S’ha de dir que aquest espectacle s’ha inspirat en fets reals. Part de l’equip artístic (Laia Foguet i Georgina Latre) van anar-hi al camp de Lagadikia (Salònica. Grècia) i a partir de les seves vivències ens expliquen la vivència com a voluntària dins d’aquest camp. Amb un espectacle en català, anglès i àrab (que podem entendre sense cap dificultat) podem veure com la lectura és una sortida per fugir […]

Hi ha moltes formes de fer crítica sociopolítica en una obra de teatre, però és poc habitual fer-ho en forma d’al·legoria aviària i, molt menys, en un to d’humor estripat, surrealista i esbojarrat. Aquesta és la diferència principal d’una proposta tan atípica com Kentucky ha muerto i també la seva principal virtut. L’espectacle explica la història d’un grup de gallines d’un corral que veu trontollar la seva forma de vida quan un dels ous decideix no néixer. Aquest acte de rebel·lia que posa en dubte un sistema que, per la resta, es dóna per descomptat, ressona de maneres molt diferents en la nostra realitat. La companyia La Peleona, fidel al seu nom, es pren aquesta sàtira com un joc on […]

Per considerar-ho un hobbie de jubilació, com em va confessar en una entrevista, Ramon Madaula està demostrant, a poc a poc, que l’escriptura de teatral li va bastant bé. Després d’Ignots, L’electe i Adossats, el reconegut actor torna amb una peça que, novament, juga amb els mecanismes de la comèdia de conflicte senzill, per treure a la superfície, en aquest cas, els draps bruts, les contradiccions i la hipocresia de la burgesia catalana. Es nota que Madaula domina el gènere i gaudeix com a autor dels seus girs, la tensió còmica i que cuida i deixa en evidència, al mateix temps, als seus personatges. L’obra està dividida en tres parts, de les quals la millor és la que el té […]

Podríem comptar amb els dits d’una mà totes aquelles comèdies que hem vist i que des del minut 1 ja podem intuir com acabarà o quina serà la trama o, pitjor encara, saber com aniran les bromes… A casa els Brugarol això no passa. Ramon Madaula ha construït una comèdia dramatúrgicament cuidada, on les converses flueixen fàcilment, tots els temes dels quals es parla són rellevants per la creació dels personatges i les converses van picades. Els tres personatges, però en concret el gendre i el sogre, tenen tots els seus moviments ben marcats com si es tractés d’una coreografia infinitament assajada que resta naturalitat als personatges i les seves reaccions reals. Els tres actors són protagonistes d’uns fets que […]

Jordi Casanovas va escriure aquesta obra ja fa onze anys, abans d’alguns dels èxits que el farien més popular (Un home amb ulleres de pasta, Una història catalana, Vilafranca, etc.) De fet, es tracta d’una comèdia salvatge, d’un humor negre molt pujat de to, que l’emparenta amb textos posteriors com Idiota o Mala broma. Aquí, concretament, tenim una colla d’amics que han quedat per sopar, tot i que la vetllada acabarà amb una batalla campal en la que cadascú defensarà les seves raons sense saber que pel camí perdrà moltes més coses. Com en tota comèdia estripada i un pèl grotesca (s’hi arriba a poc a poc, no us espanteu), les situacions i també alguns personatges perden la versemblança en […]

Ja fa temps que el teatre afronta, des de diferents punts de vista, el tema dels abusos de poder, sexuals i de tota mena. L’abús, desgraciadament, encara és portada de la informació diària i segurament seguirà cridant l’atenció de moltes autores i alguns autors. També és cert que, com a espectadors, estem arribant a un punt de certa saturació… però la gran aportació de Marta Aran és que ha tractat el tema des d’un angle no del tot explotat. L’autora -reconeguda per obres com La noia de la làmpada o Els dies mentits– ens parla dels abusos invisibles, els que es silencien per vergonya o per “no tenir importància”, i els lliga amb l’imaginari religiós i les reminiscències de la […]

Tot aquell que ha tingut contacte amb el teatre des de dins, ja sigui com a aficionat o de manera professional, conserva alguna anècdota divertida sobre alguna cosa que va sortir malament. Però què passa si TOT surt malament? La funció que surt malament és una divertidíssima comèdia que juga a la metaficció, a l’absurd i a el clown. És meravellós veure les enginyoses solucions amb les que aquest grup d’actors (i tècnics, ja que també ells són personatges importants en aquesta funció dins de la funció) intenta esquivar tots i cada un dels problemes que se’ls presenten amb la major enteresa possible. Si bé alguns gags es poden fer alguna cosa llargs, l’increment progressiu de la magnitud dels contratemps […]

Que a Espanya les grans històries, i la vida es construeix en els bars, no és del tot nou. Que allà on vagi un espanyol aquest mateix model es repeteix, si és alguna cosa més irreverent. La nova obra d’Alfredo Sanzol, el seu primer treball com a director de el Centro Dramático Nacional, es penja d’aquesta premissa per explicar-nos amb un escenari, –dissenyat pel geni Alejandro Andújar–, que roda i es reformula constantment en diferents bars, la història de Jorge Arizmendi, interpretat per un majúscul Francesco Carril, un home en les seves trentena, en la dècada dels seixanta, que decideix abandonar els hàbits per trobar el seu veritable vocació i rendir-se a seu propòsit. Primer amb un viatge pels Estats […]