Recomanacions

Tornem de nou a la Sala Atrium, Aquest cop amb una proposta de l’Imma Colomer que ha dirigit a Fina Rius en aquesta obra “Solitud a Stromboli”. Es una conferència teatral sobre la relació de “Strómboli” de Roberto Rossellini i “Solitud” de Caterina Albert (Victor Català). A l’escenari tenim únicament a Fina Rius que per un costat ens du a terme directament la conferència amb algun apunt personal. He de dir que la part inicial de la conferència sobre el llibre i la pel·lícula he entrat fàcilment. Però de mica en mica m’ha tornat una mica pesada. Per contra aquells moments que desconnecta de la conferència m’ha tornat a l’obra. El personatge m’atrau més amb aquells moments que sembla desorientada, […]

Ocaña és sens dubte un de les principals icones queer de la història d’Espanya, tot i que per a ell aquest terme no hagués significat res possiblement. Una figura que per la seva teatralitat i carisma, resulta ideal per a un muntatge d’aquest tipus. Marc Rosich dirigeix a Joan Vázquez en aquest recital teatral a ritme de cobla acompanyat per la guitarra de Marc Sambola i l’ajuda esporàdica d’un projector. El pintor i performer andalús sempre es va autodenominar “teatrero” i Les Rambles eren “el seu escenari”. Un escenari on persones arribades de tot arreu d’Espanya i del mediterrani celebraven l’explosió de llibertat de la Barcelona que començava a coquetejar amb la democràcia. Un imaginari que aquesta peça aconsegueix reviure […]

La forma de treballar en col·lectiu de La Calòrica, la companyia amb més força, projecció, originalitat i talent de la nova generació de teatre català, fa que estiguin deixant testimoni dels temes que més preocupen als joves de la seva edat. Després de satiritzar el poder, la idea d’Espanya, l’emprenedoria, el populisme o la precarietat laboral, entre molts altres assumptes, ara li ha tocat el torn al canvi climàtic. I la manera de fer-ho ha sigut posant el focus en un congrés de negacionistes, amb una esplèndida Mònica López com a actriu convidada de luxe, en paral·lel a una trama d’autoficció on els mateixos calòrics s’enfronten a l’embossament del vàter del seu nou local d’assaig i a la seva escala […]

Si resulta complicat, en molts casos, adaptar una novel·la per ser representada com a obra de teatre, adaptar un assaig deu ser encara més difícil. La trampa, en aquest cas, o, millor dit, la probable raó de ser d’aquest l’espectacle, és que el llibre que serveix de punt de partida era, en realitat, un recull de conferències que la mateixa autora havia realitzat durant uns anys. D’aquesta manera, Una habitación propia juga amb la idea d’assistir a una d’aquelles interessants xerrades amb l’autèntica Virginia Woolf i el resultat és, francament, encisador. L’actriu Clara Sanchis aconsegueix construir un personatge on els petits gestos, les inflexions de la veu, les pauses, les mirades o la personalitat en general són clau per captar […]

El suïcidi sempre és un tema delicat. A vegades s’aborda de manera tràgica, altres melodramàtica i, en el millor dels casos, des d’una òptica més reflexiva que lacrimògena. En qualsevol cas, es tracta d’una problemàtica molt preocupant de la qual, sigui com sigui, és necessari parlar-ne. D’entrada, La malaltia opta per un plantejament interessant: barrejar el teatre documental, nodrit de dades, estudis i reflexions actuals, amb càpsules de La malaltia de la joventut i altres peces audiovisuals connectades amb la història. Realment, l’obra de Ferdinand Bruckner exposa una realitat (principis del segle XX) que té moltes connexions amb la dels joves contemporanis: la depressió, l’amor romàntic, el capitalisme o la desafecció que els avocarà a la mort prematura o el […]

La intenció de La cabra, o qui és Sylvia? és bona: la provocació i la incomoditat com a eines de transformació, per obrir aquelles ments més tancades i per veure la vida des d’una perspectiva –lleugerament o radicalment– diferent. I més quan tot plegat s’emmarca dins d’un context del tot quotidià, un matrimoni tradicional, que diu ser d’esquerres, ja d’una certa edat, al qual el més «extravagant» que li ha passat és tenir un fill homosexual. El text d’Edward Albee, estrenat fa vint anys, té una intenció interessant, sí. Però hi ha un problema de base: el text no provoca debat, i els motius d’aquest fet poden ser diversos. Potser és que el context de recepció ha variat massa, geogràficament […]

Fer un espectacle basat en un assaig literari sempre és un repte. El que passa és que si les paraules escrites provenen d’una de les millors autores del segle XX, Virginia Woolf, l’artefacte escènic pot començar a posar-se en marxa… Woolf tenia força fa quasi noranta anys (l’assaig es va publicar el 1929, basat en unes conferències realitzades l’any anterior sobre dona i literatura) i en segueix tenint en l’actualitat, ja que el missatge feminista primigeni encara està present en el fons de moltes qüestions. No negaré que cal acostar-se a l’espectacle amb atenció i sabent a què ens exposem, ja que a estones pot fer-se feixuc o una mica massa dens. És cert que les anècdotes puntegen la tesi […]

Tocava l’any 2003 quan Jordi Galcerán va escriure aquesta comèdia que retrata la cara més fosca i quotidiana del capitalisme. El públic assisteix a unes proves de selecció de personal, absolutament salvatges i surrealistes, que enfronten a quatre aspirants a un alt càrrec executiu de la multinacional Dekia. L’obra es va estrenar dins del Projecte T6, amb què el Teatre Nacional de Catalunya impulsava la nova dramatúrgia catalana… i va acabar convertint-se en el text teatral català més taquiller de tots els temps. Ha tingut centenars de muntatges internacionals, adaptacions audiovisuals, i a casa nostra es va convertir en una lectura habitual entre l’alumnat de secundària. Cal recordar-ho, per ser conscients del gran retorn que genera l’inversió en creació desde […]

Vivim temps plens d’incertesa, però també estem en una època de valents, com els que han portat a bon port el musical d’Antoine. El petit príncep. Una obra que navega entre la biografia i vida d’Antoine de Saint-Exupery, però al seu torn ho fa també entre les pàgines de l’clàssic, El Petit Príncep. Per a les persones que no ho sapigueu, us diré que m’agraden els musicals originals i ‘made in Spain’, a l’igual que us dic que els musicals amb cançons adaptades de l’anglès a l’espanyol em grinyolen, en aquest cas d’espectacles originals em captiven molt més. La música i les lletres de les cançons d’aquesta producció són molt especials i es nota que està implicat en el procés […]

¿Quién mató a Sherlock Holmes? el musical és un musical que té tots els números per convertir-se en el fenomen teatral d’aquest nadal per molts motius que us aniré enumerant. El primer d’aquests motius és l’elecció de l’escenografia: tot i que des meu lloc no la vaig poder apreciar de el tot bé, pel fet que estava gairebé a l’última fila i que les persones que tenia davant meu, a les butaques, parlaven tot el estona i es movien constantment, quan podia apreciar els detalls de l’escenari, no podia deixar de mirar els quadres (encara que no els veiés de el tot definits), o el joc de llums o l’escala per la qual els personatges pugen i baixen, etc. El […]

La probabilitat que et caigui un llamp a sobre és d’1 entre 3.000.000, el que vindria a ser un acte ple de mala sort. La història d’Irene Solà ens fa navegar per tot aquest mar de males decisions i mala sort a la vida. Només la potència dels sentiments, arrelats a la natura, fa que els personatges es mantinguin vius. Canto jo i la muntanya balla no es podria representar a cap altre espai que no fos a l’acollidora Biblioteca de Catalunya. Una trobada delicada, cuidada i cosida a base de salts en el temps i capítols del llibre, que per aquells qui hem llegit la novel·la (100% recomanable fer-ho abans d’anar-hi) celebrem que s’hagi pogut lligar tan bé sense […]

Haig de reconèixer que mai vaig ser gaire fan de la sèrie Vinagre, que Clara Segura i Bruno Oro van realitzar l’any 2008. Aquell programa d’esquetxos humorístics va tenir només una temporada de 14 episodis, però va despertar moltes simpaties entre una part del públic i va demostrar -això, sí- que entre els dos actors hi havia una sintonia a prova de bombes. És potser per aquestes ganes de treballar junts en un projecte similar que ara fa un any va sorgir aquesta Cobertura, un show escrit per Bruno Oro i Alejo Levis en el que els actors es desdoblen en una infinitat de personatges… a quin més esperpèntic i peculiar. No negaré que entre Oro i Segura hi segueix […]

És curiós que Cesc Gay utilitzi en teatre un to tan diferent al que estem acostumats a veure-li en cinema. Si fins i tot Sentimental, la versió cinematogràfica d’Els veïns de dalt, sembla una altra cosa… Suposo que el mitjà marca un determinat to, com en aquests 53 diumenges, que segueixen en la línia d’un teatre de bulevard amb qualitat i amb rerefons dramàtic. I és que la història que planeja pel damunt dels tres germans protagonistes pesa com una llosa i emana una transcendència que acabarà passant factura. Però que ningú s’enganyi. Estem davant d’una comèdia pura i dura, de les que distreuen i empatitzen a l’instant amb l’espectador. La història dels germans que es reuneixen per decidir què […]

El teatre pot ser diversió, entreteniment, fantasia, ciència ficció, biografia, història i moltes coses més. La companyia Vostok Collective ha creat una obra que és tot això. És teatre documental com ho defineix l’actriu principal. Un teatre documental fora del corrent, que et sorprèn, et fa pensar, et fa dubtar si tot això pot ser possible, què hi ha de cert i què d’imaginació. És una peça que no et pot deixar indiferent. Surts del teatre amb ganes d’arribar a casa i buscar paraules com transhumanisme, biohacking, ciborg o implantacions subcutànies d’imants. A partir de l’experiència personal d’Encarni Sanchez Mesa, el creador i director Martin Garcia Guirado, el científic, Guillaume Cordier i ella mateixa, intèrpret i ballarina, ens presenten totes […]

El fet que una novel·la catalana de gran èxit i àmplia popularitat hagi estat adaptada al teatre després de poc menys de dos anys de la seva publicació és un dels pocs símptomes de bona salut d’una indústria que, ara mateix, no passa pel seu millor moment. Cal aplaudir, per tant, la iniciativa i l’audàcia de La Perla 29 que, en temps rècord, torna a demostrar que, sovint, és només una qüestió de voluntat i de visió, ja que talent, al teatre català, ja sabem que no ens falta. Sense haver llegit el text original, es pot dir que la dramatúrgia de Clàudia Cedó sembla ser una bona translació escènica, en el sentit que la història funciona dramàticament sense renunciar […]