Recomanacions

Aquesta obra la vaig poder veure al Teatre Aurora d’Igualada abans de poder estrenar-se a la Sala Atrium. És una proposta que Ivan Benet dirigeix i que signa com autor conjuntament amb Victor Borràs i Aida Oset. És una proposta per adults, del Teatre Nu de Sant Martí de Tous. El text està basat en el text filosòfic del sociòleg francès Gilles Lipovetsky. Parla una mica d’hipermodernitat i del concepte filosòfic de la lleugeresa. Ivan Benet i Víctor Borràs han agafat un filòsof que els agradava i traslladar el seu pensament al teatre. A partir d’aquest pensament han traslladat amb una professió invisible, aquest cop abans de la pandèmia. Tenim el Narcís contemporani, connectat a les xarxes. Amb una cançó […]

Aquest cop tornem al Teatre Romea a veure a la companyia andalusa Atalaya. Aquests dies s’ha presentat diferents obres de la companyia i avui toca “Rey Lear“. Tot i ser una companyia que he descobert avui, porten 36 anys els diferents ciutats de tots els continents. Si no vaig errat, és el primer muntatge que veig d’aquesta companyia andalusa Atalaya. Amb una llarga trajectòria ens presenta aquest Shakespeare que m’ha emocionat força. Un total de 5 actrius i 4 nois interpreten als personatges principals d’aquesta obra, a més d’un desdoblament per realitzar la part del cor. Va ser un muntatge que vaig gaudir-ne, hi ha moments intensos que amb el cor d’actors, amb els sons i les llums i ombres […]

El Rei Lear és una de les principals tragèdies i de les més famoses de William Shakespeare. Com deia Lluís Pasqual abans de la representació que va dirigir al 2015, “el Rei Lear és la catedral del teatre. Si la Passió segons Sant Mateu representa tota la història de la música, en el Rei Lear s’hi reuneix tot el teatre de la humanitat”. El tema principal del Lear és la ingratitud filial però també la vellesa, la bogeria i el poder. De manera intercalada s’hi afegeix la història de Gloucester i els seus fill que incorpora a la trama els sentiments de gelosia, ambició i destrucció. En el Lear s’hi donen tots els tipus de drama acadèmics, d’acció, de personatge […]

Anna Tamayo i el seu espectacular talent omplen la Sala Fènix i ens fa partícips d’un viatge al passat, d’una visita a la caça de bruixes i ens fa protagonistes d’un aquelarre. Encarnant tots els personatges de l’auca, Tamayo ens narra un fet que toca la fibra i fa aflorar sentiments mai despertats. Unes 200.000 dones van ser torturades i condemnades per bruixeria, però no ho eren. Eren dones que ajudaven a néixer els nens, que creaven receptes d’herbes per cuidar mal de caps i altres malalties… Per tant, a l’espectacle hi vessa una quantitat de rebel·lia i impotència que a la vegada és l’energia i gasolina la qual Anna Tamayo s’alimenta. L’espectacle és una amanida amb els ingredients perfectes […]

La companyia Atalaya és una d’aquestes companyies andaluses que han creat escola, igual que en el seu moment ho feren La Cuadra de Sevilla o La Zaranda. Totes tenen en comú un teatre basat en la col·lectivitat, el grup, i en una experimentació constant. En el cas d’Atalaya hi ha, a més, una gran inspiració en els clàssics, aspecte que també es pot veure en aquest acostament a l’obra de Brecht. Es tracta d’un muntatge de l’any 2013 que va guanyar el premi a la millor direcció en el Festival de Teatro Ciudad de Palencia, quatre guardons dels Premios del Teatro Andaluz i vuit nominacions als Max. Madre Coraje és una obra que requereix una gran força, però a la […]

Guillem Albà i Joan Arqué van creure que la novel·la de Irene Solà “Canto jo i la muntanya balla” podria ser adaptada al teatre i La Perla 29 va confiar en ells per a la seva direcció i van posar a la seva disposició la Biblioteca de Catalunya i el seu magnífic escenari. Si ja em va entusiasmar la novel·la, la seva adaptació al teatre m’ha fascinat. Solà barreja el món rural amb la fantasies que la immensitat del paisatge i de les muntanyes inspiren en els seus habitants. El poder de les forces de la natura, la seva bellesa i crueltat desencadenen històries de contrapoder i defensa com són les de les dones d’aigua o les bruixes com un […]

Algunes vegades, poder gaudir d’unes bones interpretacions és suficient per fer que un espectacle valgui la pena. Aquest és una mica el cas de Talking Heads, un muntatge basat en un text que, originalment, no va ser concebut com a obra de teatre. En realitat, es tracta de la suma de tres monòlegs (d’un total de dotze) que el dramaturg Alan Bennet (Els nois d’història) va escriure per una sèrie de la BBC entre finals dels anys 80 i els 90. No obstant això, la proposta serveix, escènicament, com a vehicle de lluïment per tres grans veteranes de la interpretació. És així com l’Imma Colomer, la Lurdes Barba i la Lina Lambert ens endinsen en tres històries plenes d’acidesa, un […]

Descriure aquest muntatge és tan difícil com descriure el que sentim quan escoltem música o algunes cançons. Una experiència artística?, una experiència religiosa?, una experiència orgàsmica? La música és poderosa. Les cançons ens acompanyen tota la vida. Ens recorden la nostra infantesa, aquell moment en què ens vam enamorar, un estiu meravellós o la pèrdua d’algú que ja no hi és. Les cançons ens fan plorar, riure, ballar, viatjar, fer l’amor, recordar. Només cal tancar els ulls, escoltar, sentir i deixar-se portar. La música, la gran protagonista. La posada en escena,dissenyada per Alejandro Andújar, és una gran capsa de música. Altaveus, cintes de casset, discos, tocadiscos, radiocasset,…tot forma part d’una escenografia musical. L’espectacle s’ha dividit en dues parts (Cara-A i […]

Paraules que no es diuen en veu alta. Moments que s’enterren als racons de la memòria i que s’eviten. Situacions doloroses que s’amaguen. Records que queden en un segon pla, però latents a l’espera que algun so o imatge ho faci esclatar tot i s’hagin d’enfrontar. L’Alícia és una crack en la seva feina, és la millor de l’empresa i viu per treballar i aconseguir l’èxit. Aquest és el seu refugi per afrontar una vida personal que no té i a la qual no deixa que ningú s’acosti, les relacions laborals són les úniques possibles. Un dia, un desconegut li entrega una cinta de casset enregistrada pel Víctor, el seu germà bessó, on ell mateix narra la seva pròpia versió […]

Apareixen els actors pel pati de butaques i ens conviden a aquest viatge, que comença amb una enumeració de tot el que arriba a les costes per mar. Possiblement el capítol més fosc de la història recent de Galícia. Així comença la transformació d’un personatge a un altre davant d’un públic que amb prou feines pot parpellejar des del pati de butaques. Les projeccions, les rialles, els aplaudiments, les celebracions i la pluja de diners, amb una mica de sàtira, amb una mica de paròdia fins i tot, però atenció perquè a tot això li seguirà el drama. Narcos, policies i polítics corruptes, però també joves atrapats en una realitat de la qual no poden escapar, o mares que reclamen […]

Fariña és a el teatre el que la pel·lícula Paràsits a el cinema. M’he rigut, he aplaudit i m’ho he passat molt bé, però arriba un moment de l’obra en el que penso: Quina estic fent! ¿De què m’estic rient? I la realitat em colpeja i caic de morros, com quan et tires a la mar i la marea baixa i de sobte, et colpeges. Conec Tito Asorey d’anteriors obres de teatre i sempre és capaç de sorprendre a l’espectador per l’estètica, pels canvis de ritme, per les diferents formes de narrar una història, però el que podem veure en Fariña és un altre nivell. Sempre he dit que menys és més, però en aquesta ocasió, em retracte de les […]

Una sèrie de personatges es reuneixen per escoltar cançons. És un ritual, un aprenentatge o una mena d’exorcisme? Qualsevol resposta podria ser la correcta, perquè els personatges de Pablo Messiez passen sempre per una muntanya russa d’emocions… ja sigui a la recerca de respostes o simplement per sanar-se. Amb el ressò thekhovià de Les tres germanes, la trama fluctua entre la comèdia i el drama, mentre que les melodies es van succeint i el públic entra en una mena de comunió molt especial. Un del grans encerts d’aquest espectacle, que en té a cabassos, és el d’explicar-nos una història que parla directament de les emocions. Sabem molt poc dels detalls -què va fer el pare? quina terrible situació els ha […]

A vegades les persones que més necessitem apareixen quan menys ens ho esperem. A ‘Sandra’ passa exactament el mateix. Dues històries desconegudes que es creuen i creen un vincle totalment complementari l’un per l’altre. Un diàleg a dues bandes que s’emmarca dins del cicle “#JoTambé” dedicat a la visió de la societat de la violència de gènere. En aquest cas, Daniela Feixas ens proposa un text cuidat, delicat i a la vegada afortunadament poc morbós. Allunyat de totes aquelles ficcions sensacionalistes i on el detall i la dramatúrgia posen llum a la foscor (amb el permís de Carles Porta). Si bé Sandra i l’escriptor són dos perfectes desconeguts, a poc a poc aniran teixint una relació d’amor-odi sembrada a base […]

Ara que el Teatre Nacional de Catalunya sembla haver obert una mica les portes a noves veus, estem assistint a un fenomen interessant: el d’artistes dialogant (des de dins) amb la mateixa institució. Aquest és el cas d’Heroïnes o res, la nova obra escrita i dirigida per Ivan Morales (amb col·laboració de David Climent). La proposta ha optat, com dèiem, per integrar dins la història el que suposa per a un grup divers d’intèrprets, joves i contestataris, el fet d’actuar al TNC. D’aquesta manera, l’espectacle reflexiona sobre les pors, els conflictes i la culpabilitat de classe que comporta trepitjar un escenari com aquest. El recurs és intel·ligent i sembla exorcitzar alguns dels fantasmes de Morales, a estones, però, amb un […]