Recomanacions

A vegades les persones que més necessitem apareixen quan menys ens ho esperem. A ‘Sandra’ passa exactament el mateix. Dues històries desconegudes que es creuen i creen un vincle totalment complementari l’un per l’altre. Un diàleg a dues bandes que s’emmarca dins del cicle “#JoTambé” dedicat a la visió de la societat de la violència de gènere. En aquest cas, Daniela Feixas ens proposa un text cuidat, delicat i a la vegada afortunadament poc morbós. Allunyat de totes aquelles ficcions sensacionalistes i on el detall i la dramatúrgia posen llum a la foscor (amb el permís de Carles Porta). Si bé Sandra i l’escriptor són dos perfectes desconeguts, a poc a poc aniran teixint una relació d’amor-odi sembrada a base […]

Ara que el Teatre Nacional de Catalunya sembla haver obert una mica les portes a noves veus, estem assistint a un fenomen interessant: el d’artistes dialogant (des de dins) amb la mateixa institució. Aquest és el cas d’Heroïnes o res, la nova obra escrita i dirigida per Ivan Morales (amb col·laboració de David Climent). La proposta ha optat, com dèiem, per integrar dins la història el que suposa per a un grup divers d’intèrprets, joves i contestataris, el fet d’actuar al TNC. D’aquesta manera, l’espectacle reflexiona sobre les pors, els conflictes i la culpabilitat de classe que comporta trepitjar un escenari com aquest. El recurs és intel·ligent i sembla exorcitzar alguns dels fantasmes de Morales, a estones, però, amb un […]

Look back in anger, aquí traduïa com Amb la ràbia al cos, és una obra que John Osborne va estrenar l’any 1956. Amb ella es va inaugurar el moviment dels “joves aïrats”, amb el que s’englobaria a una sèrie de dramaturgs i escriptors britànics que expressaven el sentiment de les classes baixes vers el sistema sociopolític que imperava en aquell moment. Com moltes obres de l’època, el marcat context que les encotilla no ha ajudat a que envelleixen del tot bé, malgrat que el seu propòsit i la força dels seus personatges resten totalment intactes. Llàtzer Garcia ha volgut inspirar-se en aquesta peça per construir el seu darrer text, La meva violència. No estem davant d’una versió sinó d’un text […]

El 2 de febrer del 2010 el recent inaugurat Almeria Teatre va estrenar el que es convertiria en un autèntic fenomen musical. S’estrenava Pegados, una proposta divertida, original i de petit format que acabaria viatjant a Madrid i que obtindria un èxit poc esperat. De fet, va estar diverses temporades en cartell, va guanyar dos premis Max de Teatre (un d’ells al millor musical de l’any) i deu anys després es va reestrenar amb direcció d’Alícia Serrat -creadora i actriu original- i Enric Cambray. Aquesta versió, protagonitzada per uns joves Iñaki Mur i Júlia Bonjoch, és la que podem tornar a veure ara… amb la perspectiva dels anys, de petits canvis i de la nostàlgia d’un musical que va arrencar […]

No m’agrada especialment la màgia. Em fa sentir un babau al que enganyen a la cara quan sabia que passaria. De El Mago Pop no coneixia pràcticament més que el nom i la seva fama mundial. L’entrada no era barata, precisament. Vaja, si no fos pel compromís emocional amb qui m’ho va recomanar, no hi hagués anat. I no puc més que recomanar la proposta fervorosament. Als 10 minuts estava amb la boca oberta i amb el cap feia “no, no, això no és possible”. I al sortir, (només 65’, massa poc per qualsevol espectacle, més encara per un d’aquests preus) somreia, volia repetir i amb ganes de més màgia (potser una de les paraules més boniques del diccionari). Amb […]

Qui havia de dir que una tarda de diumenge seria el detonant que faria explotar una situació que estava latent des de feia molt de temps? Que la simple pregunta “què fem aquesta tarda?” seria el punt de partida del final d’una història? I és que és així com comença la trama d’aquesta obra. Quan els tres companys de pis -Lara, Judit i Sebi- es plantegen amb quina activitat poden acabar el diumenge. En Sebi i la Lara comencen a proposar plans, però a la Judit no li sembla res bé. Els hi recrimina que vulguin fer coses per fer, sense cap voluntat de provocar un canvi a la seva vida. I aquesta discussió, que amaga moltes coses al darrera, […]

Classe és una comèdia que aprofita tota la polisèmia del seu títol, partint d’una reunió entre un professor i els pares divorciats d’un alumne per a arribar a una reflexió sobre les diferències de classes socials. És possible la mobilitat de classes mitjançant l’educació? El personatge de Pol López et diria que sí, l’obra sembla dir que no. El muntatge paral·lel que enllaça constantment les dues escenes de l’obra; la reunió dels pares amb el professor i la classe de reforç amb els nens més endarrerits, proposa que és molt difícil abandonar aquesta “classe”. Els nens i els pares, interpretats pels mateixos interprets, són l’evolució causal del que el futur ofereix per als nens d’aquesta classe menys avantatjada. El que […]

Cal un esforç, quan es tracta d’un muntatge en què hi participa Pol López, per a evitar que la ressenya no giri massa al voltant d’aquest. Ho intentaré. Fa temps ja que el teatre s’emmiralla en el cinema de la mateixa manera que el cinema ho ha fet, des del seu naixement, en el teatre. El repte ha de ser, probablement, que aquesta retroalimentació no traeixi l’especificitat dels dos llenguatges. A Classe, Pau Carrió s’inventa una posada en escena a partir d’una mena de muntatge altern (segons el llenguatge cinematogràfic) que recorda el de Coppola a El Padrino II, per exemple, en què aquells fosos encadenats meravellosos de l’italo-americà, es converteixen en jocs amb la intensitat de la llum que […]

Tots hem viscut en algun moment una reunió entre pares, mares i professors/es. Com a tals o com a propis alumnes. Poden ser reunions de seguiment i avaluació rutinaris o trobades per parlar d’algun problema o dificultat que tingui l’alumnat. I en aquestes reunions s’espera cordialitat, enteniment i predisposició per escoltar el que dirà l’educador/a i actuar en conseqüència. Però, ni totes les escoles actuen igual, ni les persones que es reuneixen en aquestes trobades són sempre el que s’espera. Aquest és el punt de partida d’aquesta obra. En Ray (Pol López) es reuneix amb en Brian (Pau Roca) i la Sarah (Carlota Olcina) per parlar sobre les dificultats d’aprenentatge que té el seu fill. El que comença sent una […]

Al públic menut els criden molt l’atenció els objectes grans i si a demés parlen es queden bocabadats. És el cas d’un enorme llibre que ocupa mig escenari, parla, obre la boca i mou els ulls. És tan sorprenent com la història que explica. Els nens i nenes ho reconeixen molt bé perquè forma part de la seva realitat actual. Una bruixa anomenada Virus no creu en els contes i ha contaminat un llibre la malaltia del qual es manifesta per esternuts freqüents. L’enigma l’han de resoldre dos xarlatans que van pels pobles venent elixirs per fer créixer els cabells. David Àvila i Albert Gràcia són els directors d’aquesta divertida peça i que segons expliquen al programa de mà els […]

L’escola Aules · Arts Escèniques produeix aquest musical de petit format inspirat lliurement en l’Òpera dels Tres Rals” de Bertolt Brecht i Kurt Weill. Ells però, ens diuen que és l’homenatge d’un homenatge, l’adaptació de l’adaptació. La proposta sorgeix per encàrrec de Daniel Anglès, director de l’escola Aules. Arts Escèniques, de portar-la a escena, el que havia estat la segona pràctica dels alumnes de 4t que es van llicenciar el passat curs 19/20 “Antiòpera de les oblidades” és un musical escrit i dirigit per Marc Chornet amb composició musical de Neus Pàmies i Gerard Marsal, i de vuit alumnes que acaben de finalitzar el seu recorregut professional d’arts escèniques a l’escola, Alexandre Ars, Àngels Cervelló, Ferran Enfedaque, Laura Font, Clara […]

El Cicle #jotambé, dedicat a les violències de gènere i estructures de poder, arriba a la Sala Beckett amb “Sota la neu”, una obra escrita i dirigida per Anna Llopart, i protagonitzada per Àlex Casanovas, Laura Conejero i Paula Malia. Tres grans actors. Tres grans interpretacions. Una menció especial per la Paula Malia, per la seva brillant interpretació en el paper de l’Alícia, el personatge principal de l’obra, que veurem com evoluciona psicològicament a mida que avança la història. Una evolució que passa per l’oblit, la desmemoria, la descoberta, la presa de consciència, la redescoberta i finalment l’enfrontament. De fet, els principals personatges són dos, en Víctor i l’Alícia, dos germans bessons, tot i que en Víctor no està en […]

Aquersta setmana he tornat a les aules, i tot gràcies a la proposta de La Villarroel amb Classe. Una proposta de Sixto Paz sobre com afrontem les dificultats: a l’escola, a la vida, on sigui. Amb la direcció de Pau Carrió i un repartiment format per Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca. És una obra sobre la funció dels mestres o com ens pensem que hauria de ser, però a més hi ha molt més en aquesta obra. Ens parla de l’acceptació d’un mateix, del bulling escolar, de la funció dels pares (i família) per educar als fills, els problemes dels mestres,… No deixa de ser una comèdia, amb tot el rerefons que hi ha, i segurament quan veiem […]

Fa temps que el teatre documental està, de manera més o menys present, als nostres escenaris. I el millor d’aquesta circumstància és veure com evoluciona, a través de variacions escèniques cada vegada més diverses que amplien les bases d’aquest gènere. El que fa, per exemple, Àlex Rigola amb aquesta exposició minuciosa dels fets i la intrahistòria del cop d’Estat que és 23-F és un joc curiós entre forma i contingut. A partir de la idea de la celebració del 40 aniversari de l’esdeveniment, ambienta la peça com si fos una festa infantil, amb globus, begudes, espelmes, pastís, disfresses i uns actors amb llibertat per entrar i sortir de la serietat del relat. L’adaptació de la novel·la de Javier Cercas (Anatomía […]

Després d’una trajectòria d’una mica menys de 10 anys, la productora Sixto Paz ha aconseguit consolidar-se gràcies al seu bon ull a l’hora de triar textos contemporanis. Combinades amb dramatúrgies de Jan Vilanova, el grup capitanejat per Pau Roca ha estrenat obres de Nick Payne, Duncan MacMillan, Lucy Prebble, Neil LaBute o Philip Ridley, entre altres, aconseguint grans resultats però, sobretot, posar de relleu temes universals des d’una perspectiva contemporània que interpel·la. Classe és un muntatge molt en aquesta línia. Una peça que obre debat i reflexiona sobre l’educació i les diferències socials, dins i fora de les aules, segons els privilegis de cada individu. La direcció escènica de Pau Carrió és honesta i sap posar-la al servei del conflicte […]