Recomanacions

Molts de nosaltres vam veure ja la coneguda pel·lícula dirigida per Juan Antonio Bayona, i és que no és estrany que l’homònima novel·la de Patrick Ness segueixi transformant-se arribant a diferents públics a través de diversos formats. En aquesta ocasió de la mà de LaJoven companyia, que ha sabut captar perfectament l’essència d’aquest text sanador i revelador. No és fàcil escenificar una cosa tan abstracta com el monstre que ronda el protagonista, però han sabut fer-ho de manera encertada. La peça és molt amena i dinàmica i tot l’elenc està compromès i ben engranat. Confesso que vaig plorar com una descosida, no m’hauria d’haver posat rímel, en sortir semblava un ós panda, encara que vaig descobrir que la majoria estàvem […]

El “Mestre i el mar” és l’adaptació d’Eu Manzanares de la història d’Antoni Benaiges que s’ha difós com la pólvora en els últims anys: es tracta del mestre de Tarragona que va ser enviat l’any 1934 a un poble de Burgos i que, a través de la seva ensenyança va revolucionar les aules fins finalment desaparèixer al començament de la Guerra Civil. En aquest cas, la ficció parteix d’una demanda de memòria històrica per part de la Júlia, la neta d’un dels alumnes de Benaiges: què hi ha darrera de les fotos i els quaderns que amaga el seu avi? De l’obra, destacaria el pes i l’emotivitat implícita en un relat d’aquesta transcendència que es desplegarà de forma magistral, amb […]

La temptació de passar del teatre al cinema és molt gran, però també hi ha directors i guionistes que de tant en tant escullen els escenaris per provar idees noves o buscar el plaer de tenir un públic en directe. Cesc Gay ho ha fet, i amb força èxit, en diverses ocasions. Ara li ha arribat el torn a David Trueba, conegut per pel·lícules com La buena vida, Soldados de Salamina, Vivir es fàcil con los ojos cerrados o Saben aquell. El seu estil, quasi sempre intimista i lligat a personatges quotidians i molt reals, encaixa la mar de bé amb aquest debut interessant i prometedor. Los guapos ens parla de dos amics que es retroben molts anys després. Però […]

La música ens acompanya al llarg de la vida. En molts moments no s’és conscient i en d’altres no és només un afegit, és part de la manera d’entendre el dia a dia i es converteix en l’aire que permet a tirar endavant. Seria possible un món sense cançons ni melodies? Daniel Anglès porta 30 anys dalt de l’escenari, o darrera, és igual, impulsant i vivint projectes on la música és un element essencial. Per celebrar aquesta efemèride ha preparat un espectacle del voltant de 2 hores on repassa aquesta trajectòria d’una manera original, no fent una guia cronològica de la seva vida professional, sinó destacant les cançons que li han marcat. Amb la presència de la Hedwig, com l’alter […]

Daniel Anglès ha volgut celebrar els seus 30 anys de professió, i ho ha fet amb un concert sorprenent i molt pensat. De fet, ha centrat el recital en l’amor, sobretot el que sent cap al teatre i cap al públic que l’ha seguit tot aquest temps. Un amor incondicional, gestat des de fa molts anys… quan va descobrir Mar i Cel i va tenir clar que allò era el que volia fer. O quan veia i reveia el musical Memory, d’Àngels Gonyalons, que li va servir per començar a conèixer un gènere tan extens i tan prolífic. D’aquells primers anys, i del debut professional amb Pinotxo, ha recuperat cançons que tenia ja quasi oblidades en el repertori. Però el […]

Sergi Pompermayer i David Selvas tornen a repetir la parella dramatúrgia-direcció de l’exitosa obra Amèrica. Aquesta vegada amb un dels clàssics més famosos de Molière (amb versió actualitzada de La Brutal i que va ser presentada al Grec 2024. La versificació ha anat a càrrec de Pablo Macho Otero. La història de la comédie a la França de Luis XIV és la història de les comèdies de Molière. Després de Don Juan en la que el llibertí és un hipòcrita, Molière segueix la creuada contra la falsedat i va escriure El Misantrop i va seguir amb Tartufo o l’impostor. En opinió de Goldoni o Goethe, El Misantrop és l’obra mestra de Molière, la més profunda, humana i desoladora. Molière era […]

No deu ser casualitat que hagin coincidit en el temps tres projectes al voltant de la figura d’Antoni Benaiges, el professor que va voler dur el mètode Freinet a una escola de Bañuelos de Bureba, Burgos, als anys trenta, durant la Segona República: la pel·lícula de Patrícia Font (El mestre que va prometre el mar, 2023); l’obra El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai, de Xavier Bovés i Alberto Conejero; i la que ens ocupa avui, El mestre i el mar, amb dramatúrgia i direcció d’Eu Manzanares. Com dèiem més amunt, no és cosa de l’atzar aquesta coincidència. Sovint, les arts expressives/narratives assumeixen la responsabilitat d’escarvar en la memòria col·lectiva, o, si més no, se senten atretes […]

Sóc una persona puntual i, no obstant, sempre arribo tard a la vida. M’explico. Començaré dient que no m’agrada el circ. Primer, perquè potser sempre ho he relacionat amb el maltractament animal, encara que és cert que n’hi ha que afortunadament no en tenen i només es conformen d’artistes humans. Parlant d’aquests darrers: valoro molt que facin coses amb els seus cossos que jo no m’atreveixo ni a imaginar en les meves fantasies més boges però, si em dónes a triar entre un espectacle de circ i una obra de teatre, sempre triaria el teatre. Dit això, resulta que El Circ dels Horrors no és només circ, ni tampoc és teatre només. És una barreja dels dos que em treu […]

Una noche en el desierto. Una mujer soldado (Mariam Bahous Yalaoui) y su compañero de batalla (Marc Pujol) muerto a su lado. Y la luna, por supuesto, de aquí esté título tan acertado de Vino lunar. Este es el escenario que sirve de punto de partida para hablar de la guerra. De la de ahora y las de antes; es decir: de la Guerra Civil española. ¿Acaso no tienen, al fin y al cabo, todas las guerras tanto en común? ¿No son las guerras de hoy la herida reabierta de las del pasado? Y, aun así, cada historia es singular. Escuchemos pues la que nos cuenta el autor de este texto, Albert Tola, a través de este viaje multigénero en […]

Oriol Pla Solina, pertany a una família d’actors. Fill de Quimet Pla, fundador de Els comediants i de Núria Solina, fundadora del Circ Cric, té tots els ingredients per ser, no només un clown sinó, un actoràs. A Travy vam poder comprovar la gran versatilitat de tota la família. Tot i que en aquest espectacle treballa sol, continua fent referències al clan familiar i hi reconeixem les acrobàcies de teatre de carrer dels Comediants i l’elegància i tendresa del Circ Cric. Gola ha estat creat i dirigit per Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Ell sol omple l’escenari de la sala petita del TNC. L’acompanya Pau Matas amb la seva presència, una escolta amistosa, una guitarra i un xiulet […]

Per més vegades que un hagi escoltat aquesta història, per molt que hàgim llegit el llibre o vist alguna de les seves adaptacions en cinema, el cert és que “Un monstre em ve a veure” segueix emocionant com la primera vegada. El Conor té 13 anys i una mare malalta de càncer. Però, de vegades, possiblement sempre, fugir de les pors, de la veritat, és el que més ens costa. els espectadors mitjançant aquesta obra, increïblement ben adaptada. L’elenc és sensacional. L’actriu protagonista, que encarna Conor, transmet dolor, por i esquinçament. Però els que l’acompanyen a l’escenari potencien encara més totes aquestes sensacions i aquests sentiments, especialment el personatge del monstre, aquell teixeixo mil·lenari que, nit rere nit, es desperta […]

Quan entrem a la sala ens trobem amb una mena de dipòsit de cadàvers. Tres cossos descansen al terra, o a sobre de taules metàl·liques, i una sèrie d’artefactes acaben de construir una escenografia mortuòria que aviat es veurà trencada per l’aparició de dos curiosos personatges. Són dos homes que van vestits amb hàbit negre, però que porten aparells de mesurament energètic. Són possiblement espiritistes a la recerca d’algun esperit o d’algun bri de vida, perquè de fet d’això va Totentanz. Va de buscar la fràgil frontera entre la vida i la mort, de la separació i de la unió dels dos universos, de la pèrdua de valors d’un món que cada cop mira la mort amb menys respecte i […]

Nozing és el quart espectacle de La Companyia Ual·la que va néixer al 2011 i fins ara han portat als escenaris Mala letra, Bossa de bolsas i PLAY! El títol de la companyia ja denota sorpresa, admiració, grandiositat. Totes les peces que han estrenat tenen en comú un estil personal, una manera peculiar de cantar i de fer música utilitzant una taula la qual cosa els ha portat a patentar l’estil com a “table music” on fan servir instruments quotidians com pintes, quaderns, raspalls de dents o el seu propi cos. La companyia Ual·la està constituïda per la parella Alba Rubió i Modesto Lai. Nozing és un espectacle sorprenent i original que t’enganxa des del començament. És un espectacle realitzat […]

Després d’estrenar-se en el Festival Grec d’enguany, arriba al Teatre Lliure, una versió actualitzada de la novel.la El Misantrop de Molière. Es tracta d’una producció de La Brutal amb dramatúrgia de Sergi Pompermayer. Pompermayer ha escrit una versió més actual, més contemporània. Pablo Macho Otero ha versificat el text original en versos alexandrins però també amb un llenguatge més proper, amb referències actuals i jocs de paraules. David Selvas (director) ha creat una experiència teatral memorable. Ha tingut molta visió i talent a l’hora de seleccionar el repartiment, la creació del disseny escènic, l’elecció de la música i la il·luminació, i la supervisió general de la posada en escena. El repartiment està encapçalat per en Pol López i la Mireia […]

Venga, ¿en serio? Ósea… D’on ha sortit en Rafa Maza i per què no ho havia descobert abans? La pava soc jo, per descomptat! Després de veure a aquest actor fer un sketch als Premios Talía de l’Academia de las Artes Escénicas em vaig dir “cal veure alguna cosa de més de 60 minuts d’aquest artista”, així que aquí que ens vam anar a les 22:30h de la nit d’un dissabte, sense ser jo ànima nocturna, a veure què ens oferia el pijo més entranyable dels escenaris amb el seu nou espectacle. I quin subidón! Un no parar de riure de ni més ni menys que hora i mitja en el qual Rafa Maza a través no sols del seu […]