Recomanacions

Que Xavier Albertí s’estima la història del Paral·lel i s’emmiralla en l’època daurada del teatre català no és cap misteri per a ningú. Ho ha demostrat des que va posar els peus al TNC com a director, allà pel 2013. Ara, just abans de passar el relleu a Carme Portaceli, s’acomiada quasi de la mateixa manera com va entrar… però amb un retrat crepuscular, potser més pessimista i amb molta menys alegria (les plomes ja no són de colors, sinó negres). De fet, aquest text de Lluïsa Cunillé -còmplice d’Albertí en moltes aventures teatrals- comença amb l’anunci d’una mort i acaba en una sala de vetlla. Un homenatge a un estil i a una època, amb la curiosa desfilada de […]

El 13 de juliol de 1984 s’estrenava al Teatro de la Zarzuela de Madrid la Medea coreografiada per José Granero, amb música de Manolo Sanlúcar, guió de Miguel Narros i decorats d’Andrea D’Odorico. Grans noms per a un muntatge que protagonitzava Manuela Vargas i que es va convertir de forma quasi immediata en un petit clàssic. Unes quantes dècades més tard, el ballarí i coreògraf Antonio Márquez ha volgut recuperar la peça i dotar-la de la seva personalitat, tot i que mantenint l’esperit de l’original. La dificultat més gran era la d’aconseguir una primera ballarina que aguantés un personatge tan exigent i marcat com aquest, i el cert és que la catalana Helena Martín passa la prova amb una nota […]

El rei Lear està tant segur de l’amor i l’adoració de les seves tres filles envers ell que aposta tota aquesta creença en una idea: demana a cadascuna que confessin quant l’estimen, segons què diguin repartirà el seu poder i les seves terres de manera proporcional. Les dues més grans es desfan en elogis i amor de paraula vers al seu pare i la petita, que no vol mentir, li diu que l’estima com a filla que és. La darrera resposta no li satisfà i, enfadat, decideix desterrar-la i repartir el seu regne entre les dues adoradores. Així comença una de les obres més conegudes de William Shakespeare i en aquesta ocasió la companyia Atalaya porta a l’escenari una producció […]

De totes les opcions dramatúrgiques possibles a l’hora d’explicar una història, la que proposa La grieta, entre animales salvajes és una de les més originals de les que hem vist en molt de temps sobre els nostres escenaris. Com indica el seu títol, l’obra planteja una estructura narrativa en forma d’esquerda, obrint camins que no tenen continuïtat, mentre la trama central avança cap al trencament total. En aquest sentit, Concha Milla ha optat per una direcció efectiva, centrant l’atenció en els seus personatges que són, realment, el cor de l’espectacle. Per aquest motiu, és important destacar el bon enteniment que demostren els tres intèrprets: Cristina Serrano, Rafa Delacroix i Javier López. La seva bona connexió és la base per fer […]

Normalment associem el color vermell al perill, a estar en alerta. Al llarg de la història, la societat ha hagut de vincular colors amb emocions i sensacions. Guillem Albà salta sobre l’escenari del Victòria per canviar aquesta concepció, per passar de connotacions negatives del vermell a visualitzar-lo d’una forma més divertida, més enèrgica. Tot el contrari al perill. Guillem Albà és la personificació d’aquelles ganes interiors que tenim tots d’anar de festa major. El vilanoví presenta un seguit de números còmics i de clown passant per tots els estils d’humor; des de l’absurd, el satíric i el grotesc. Sigui com sigui, l’actor es posa el públic a la butxaca i crea el que es coneix com a humor connectiu entre […]

L’ofici de mestre és un terreny abonat a l’opinió de tothom. De fet, l’experiència que atorga el fet que tots i totes haguem passat per una aula ens fa capaços de jutjar una responsabilitat que va molt més enllà d’una titulació. No cal que descobreixi ara la importància d’aquest ofici, però, potser perquè també és essencialment la meva vocació, necessito reivindicar el respecte que es mereix. El text d’Iseult Golden i David Horan, m’evoca dues visions. L’empatia cap al personatge que interpreta Pol López em remou. El mestre vetlla pel tresor més preuat de moltes cases diferents i diverses. I justament el paper de la Carlota Olcina i en Pau Roca ens demostren que això no és fàcil. És una […]

Rey Lear són moltes obres dins d’una sola. Per a molts, és una mena de Bíblia o fins i tot, com deia Pasqual, “la catedral del teatre”. La companyia Atalaya, sota la direcció del sempre eficient Ricardo Iniesta, ha optat per reduir el text i deixar-lo en uns 100 minuts. Per una banda, s’agraeix la reducció en aquests temps de pandèmia sense descans, però per altra banda es perd part de la poesia del text, i la Bíblia de la que parlàvem queda excessivament trossejada. De fet, Lear perd protagonisme i la història de Gloucester i els seus fills la guanya fins a convertir-se quasi en l’eix de la trama. A més, la successió de morts de la part final […]

Sona la campana i entrem a classe. Som a una aula comuna, amb el mobiliari conegut, els seus llibres, els seus espais, tot ben familiar. I el seu mestre. Un mestre meticulós, que mira de tenir-ho tot preparat i en ordre per al que vindrà. Veiem la cura de cada detall, el neguit, podem començar a conèixer el personatge ja sols en aquests primers instants. Un nou personatge. No, no sembla un nen. No venen els alumnes i les alumnes. Es presenta un pare. El diàleg entre ells és àgil, natural, i ràpidament íntim i personal. Arriba la mare. Ara que estem tots, posem les coses sobre la taula. Tres personatges molt ben definits, mantinguts fermament durant tota la peça, […]

Aquesta obra la vaig poder veure al Teatre Aurora d’Igualada abans de poder estrenar-se a la Sala Atrium. És una proposta que Ivan Benet dirigeix i que signa com autor conjuntament amb Victor Borràs i Aida Oset. És una proposta per adults, del Teatre Nu de Sant Martí de Tous. El text està basat en el text filosòfic del sociòleg francès Gilles Lipovetsky. Parla una mica d’hipermodernitat i del concepte filosòfic de la lleugeresa. Ivan Benet i Víctor Borràs han agafat un filòsof que els agradava i traslladar el seu pensament al teatre. A partir d’aquest pensament han traslladat amb una professió invisible, aquest cop abans de la pandèmia. Tenim el Narcís contemporani, connectat a les xarxes. Amb una cançó […]

Aquest cop tornem al Teatre Romea a veure a la companyia andalusa Atalaya. Aquests dies s’ha presentat diferents obres de la companyia i avui toca “Rey Lear“. Tot i ser una companyia que he descobert avui, porten 36 anys els diferents ciutats de tots els continents. Si no vaig errat, és el primer muntatge que veig d’aquesta companyia andalusa Atalaya. Amb una llarga trajectòria ens presenta aquest Shakespeare que m’ha emocionat força. Un total de 5 actrius i 4 nois interpreten als personatges principals d’aquesta obra, a més d’un desdoblament per realitzar la part del cor. Va ser un muntatge que vaig gaudir-ne, hi ha moments intensos que amb el cor d’actors, amb els sons i les llums i ombres […]

El Rei Lear és una de les principals tragèdies i de les més famoses de William Shakespeare. Com deia Lluís Pasqual abans de la representació que va dirigir al 2015, “el Rei Lear és la catedral del teatre. Si la Passió segons Sant Mateu representa tota la història de la música, en el Rei Lear s’hi reuneix tot el teatre de la humanitat”. El tema principal del Lear és la ingratitud filial però també la vellesa, la bogeria i el poder. De manera intercalada s’hi afegeix la història de Gloucester i els seus fill que incorpora a la trama els sentiments de gelosia, ambició i destrucció. En el Lear s’hi donen tots els tipus de drama acadèmics, d’acció, de personatge […]

Anna Tamayo i el seu espectacular talent omplen la Sala Fènix i ens fa partícips d’un viatge al passat, d’una visita a la caça de bruixes i ens fa protagonistes d’un aquelarre. Encarnant tots els personatges de l’auca, Tamayo ens narra un fet que toca la fibra i fa aflorar sentiments mai despertats. Unes 200.000 dones van ser torturades i condemnades per bruixeria, però no ho eren. Eren dones que ajudaven a néixer els nens, que creaven receptes d’herbes per cuidar mal de caps i altres malalties… Per tant, a l’espectacle hi vessa una quantitat de rebel·lia i impotència que a la vegada és l’energia i gasolina la qual Anna Tamayo s’alimenta. L’espectacle és una amanida amb els ingredients perfectes […]

La companyia Atalaya és una d’aquestes companyies andaluses que han creat escola, igual que en el seu moment ho feren La Cuadra de Sevilla o La Zaranda. Totes tenen en comú un teatre basat en la col·lectivitat, el grup, i en una experimentació constant. En el cas d’Atalaya hi ha, a més, una gran inspiració en els clàssics, aspecte que també es pot veure en aquest acostament a l’obra de Brecht. Es tracta d’un muntatge de l’any 2013 que va guanyar el premi a la millor direcció en el Festival de Teatro Ciudad de Palencia, quatre guardons dels Premios del Teatro Andaluz i vuit nominacions als Max. Madre Coraje és una obra que requereix una gran força, però a la […]

Guillem Albà i Joan Arqué van creure que la novel·la de Irene Solà “Canto jo i la muntanya balla” podria ser adaptada al teatre i La Perla 29 va confiar en ells per a la seva direcció i van posar a la seva disposició la Biblioteca de Catalunya i el seu magnífic escenari. Si ja em va entusiasmar la novel·la, la seva adaptació al teatre m’ha fascinat. Solà barreja el món rural amb la fantasies que la immensitat del paisatge i de les muntanyes inspiren en els seus habitants. El poder de les forces de la natura, la seva bellesa i crueltat desencadenen històries de contrapoder i defensa com són les de les dones d’aigua o les bruixes com un […]

Algunes vegades, poder gaudir d’unes bones interpretacions és suficient per fer que un espectacle valgui la pena. Aquest és una mica el cas de Talking Heads, un muntatge basat en un text que, originalment, no va ser concebut com a obra de teatre. En realitat, es tracta de la suma de tres monòlegs (d’un total de dotze) que el dramaturg Alan Bennet (Els nois d’història) va escriure per una sèrie de la BBC entre finals dels anys 80 i els 90. No obstant això, la proposta serveix, escènicament, com a vehicle de lluïment per tres grans veteranes de la interpretació. És així com l’Imma Colomer, la Lurdes Barba i la Lina Lambert ens endinsen en tres històries plenes d’acidesa, un […]