Recomanacions

El mateix Pablo Messiez diu al començament d’aquest ritual que de vegades les paraules sobren i que les sensacions de la música, de les cançons en els cossos, ja són prou. Intentar explicar alguna cosa de “Les cançons” amb paraules és gairebé com trair l’idea de l’autor. Olga, Iván i Irina s’ajunten per escoltar cançons. Després de la desaparició de el pare en aquesta casa no es canta, només s’escolta. Però s’escolta de veritat, sense por ni esperança. Deixant fer, deixant-se moure, però de veritat, fins que notis que la veu de Barbara sorgeix entre les notes de Morgen. Aquí Les tres germanes són les mateixes perquè són unes altres. Igual que Moscou és el mar i la música és […]

La normalitat. La no normalitat. La anormalitat que ens porta a fer coses considerades anormals però que poden ser molt normals si entenem el context. Qui i sota quins paràmetres dicta el que és i el que no és normal? Quin pot ser el pes de les etiquetes que posem i quines històries s’amaguen sota aquestes? L’obra Tonta d’Albert Baldomà amb Núria Florensa com a única intèrpret ens proposen una hora intensa de recorregut per la vida de l’Alicia. Amb una escenografia cuidada, amb un bon ús dels elements i de l’espai i una interpretació amb un treball tant de cos com de text de bona qualitat, l’Alicia ens comparteix pensaments, sensacions, reflexions diverses sense filtre, siguin políticament correctes o […]

Ya de bebé, Pablo Messiez agarraba la radio y se quedaba dormido escuchando ópera. De niño, devoraba los musicales de Hugo Midón, cuyas canciones interpretaba en la soledad de su habitación. Y de adolescente, empezó a fascinarse por las grandes divas, desde Nacha Guevara hasta Ella Fitzgerald o Nina Simone, a la que rindió homenaje en La Otra mujer, un musical que pudimos ver hace unos meses en el Teatro Kamikaze. Ahora, Messiez rinde tributo no solo a las canciones, sino a la importancia, la necesidad y el placer de escuchar. ¿Cuál es la relación entre la música y el cuerpo? ¿Qué ocurre cuando la onda sonora toca el cuerpo y hace que algo se mueva? ¿Cómo sería ese primer […]

Ja ho vam parlar fa uns dies, volíem tornar al teatre i volíem desconnectar per un moment i riure. Possiblement per aquest motiu vam decidir anar a veure aquesta obra del Jordi Casanovas. Tant per les seves comèdies negres, com pels drames que ha dirigit semblava una bona opció. Una parella estrena habitatge en el camp i per celebrar-hop conviden al cercle íntim d’amistat d’ella. A partir d’un sopar entre amics que sembla que s’amaguen petites (i grans) mentides, un sopar que hauria de ser tranquil es converteix en una bogeria on sembla que pot passar de tot i que anem cada minut a un esglaó superior. Amb un inici més que convencional, tot comença a tombat-se. De mica en […]

D’aquesta obra en sentireu a parlar. Sopar amb batalla. Sí, ho endivineu, uns amics es reuneixen a casa d’un d’ells per tenir una vetllada agradable. Sí, després els conflicten escalen i van sorgint xafarderies i dimonis del passat. Aquesta vegada però, és totalment diferent. Hi ha riure, sí, però també hi ha suspens i ironia i estratégia. En desborda. Sang i violència. Massa, segurament massa. I també exageració i un pél de manca de versemblança. Podriem dir que aquí se superen límits del ja establert com a gènere “sopar amb amics i familiars”. La nova obra de Jordi Casanova té la capacitat de mantenir l’espectador captiu durant tota la representació i tan aviat retorçar-lo de riure com d’expectació. Cada escena […]

En el meu cas, el fet de triar una proposta o altra davant la gran oferta teatral que hi ha al nostre abast, és sempre per diferents motius. Algunes vegades és pel tema, altres per l’autor, pel repartiment , per qui la dirigeix o fins hi tot per l’espai on es representa. Però altres vegades, el que simplement busco és distreure’m, riure i passar-m’ho bé. Després de mesos i mesos sense poder sortir de casa, el que tenia clar era que volia riure. Riure i desconnectar. Possiblement en circumstancies normals, hagués triat un altre tipus d’espectacle, d’aquells que et fan reflexionar i que tant m’agraden, però com us he dit volia riure i passar-m’ho bé, així que vaig pensar que […]

“What is Love? Baby don’t hurt me…” amb aquesta cançó de Haddaway es dona la benvinguda al públic a aquesta història. I quina manera! Movent els peus i entonant aquest èxit dels 80, ja estem de ple en una obra que ja s’albira que serà un terratrèmol en el nostre cap. Prepareu-vos per passar dues hores de riures, que arribaran a les llàgrimes, mentre aneu descobrint els personatges d’un sopar molt especial. Una reunió d’amics per estrenar la llar d’una parella que es convertirà en un camp de batalla on sortiran els veritables sentiments dels uns pels altres, i on serà descobert més d’un secret amagat rere el somriure de l’amistat. El que comença com una reunió d’amics, aviat es […]

Hi ha una tendència molt clara en la nova generació de creadors, encapçalada, probablement, per l’èxit de José y sus hermanas, d’idear els seus muntatges a partir de la influència de Rodrigo García, Agrupación Señor Serrano, El Conde de Torrefiel o Angélica Liddell, entre altres artistes, subratllant amb èmfasi l’element testimonial. Amb Cry Babies, la companyia The Followers sembla unir-se a aquest model d’espectacle, potenciant, això sí, una comicitat molt explosiva a mig camí entre el gag, la paròdia i la reivindicació política. L’obra està plantejada com un (fals) documental per abordar la relació entre l’educació, la societat i la violència. Com passa sovint, en alguns moments, la proposta intenta abastar massa temes i, per això, cau en algun punt […]

La venus de les pells va ser un curiós fenomen teatral ara ja fa més una dècada que, fins i tot, va arribar a estar nominada als Tony com a millor obra de l’any, va tenir una adaptació cinematogràfica i diferents posades en escena a Madrid i Barcelona. El text de David Ives, escrit a partir de la novel·la de Sacher-Masoch (l’inspirador del terme masoquisme), rep ara una nova relectura molt acord amb els temps actuals. Són pocs els canvis que s’han fet en aquest muntatge, però van, encertadament, en la línia de potenciar el contingut d’alliberament femení de la trama, malgrat el que ens pugui semblar la història durant el seu punt de partida. El resultat és un entretingut […]

Un escenari amb un balancí, una estora i un mirall. Aquest és el marc en què comença l’espectacle. Un àudio recuperat en el temps de Lola Flores parlant de l’amor i com marca la seva vida és la carta de presentació d’aquesta història que et va atrapant paraula a paraula. Alícia és una noia jove que ha passat per un moment a la seva vida que li ha marcat un abans i un després. No sabem què és, però només començar ens diu que la possibilitat que tot hagués estat diferent si les circumstàncies haguessin set unes altres, no hagués canviat el curs dels esdeveniments. Diferent a la resta de persones que té al seu voltant, ens va exposant diverses […]

Ballar a molts metres del terra i penjat només per un cable és una disciplina que mereix tot el respecte. Sacude Danza Vertical y Aérea és una companyia barcelonina de dansa aèria que porta uns anys treballant i que barreja dansa, acrobàcia i música electrònica. A Euforia, concretament, s’han ideat una plataforma rectangular suspesa a l’aire que els hi serveix d’escenari i de suport. L’objectiu és crear un espectacle que engresqui i que convidi a ballar i a participar de la festa. Val a dir que en temps de Covid aquest propòsit resulta força improbable… El públic gaudeix de les acrobàcies i reacciona amb admiració a les situacions de perill -que hi són-, però crec que d’aquí no passa. A […]

Passen els anys i, fins i tot, les dècades i és curiós comprovar com, malgrat que les circumstàncies canviïn, molts dels temes en la ficció es van repetint d’una generació a l’altra. Com a exemple podem posar el cas de Disset anys, un espectacle d’una companyia molt jove que, no obstant això, aborda qüestions que poden interessar a persones de qualsevol edat, bé perquè se sentin identificats ara o perquè recorden haver-ho viscut al seu moment. Dirigida per Eric Pons, aquest simpàtic muntatge parla sobre la nostàlgia i les incerteses de l’entrada a la vida adulta, a través de cançons de musicals coneguts als quals se’ls ha modificat la lletra per apropar-los a la trama que els interessa. El resultat […]

Explica María Bayo en aquest espectacle que durant el confinament es va retrobar amb Cleopatra, un personatge que havia interpretat en diverses ocasions. Es va topar amb unes gravacions antigues d’un d’aquests concerts i també amb una biografia històrica de la reina d’Egipte. Això li va fer veure que la imatge de Cleopatra sempre havia estat distorsionada, segurament per ser una dona lliure i per haver tingut molt de poder… però també perquè les seves vivències havien estat relatades sempre per homes. Per tant, l’espectacle es transforma en una excusa per reivindicar el personatge o la dona, i també per triar un repertori que a ella li venia de gust. I és que com diu en algun altre moment, ella […]

Tornem de nou a la Sala Atrium, Aquest cop amb una proposta de l’Imma Colomer que ha dirigit a Fina Rius en aquesta obra “Solitud a Stromboli”. Es una conferència teatral sobre la relació de “Strómboli” de Roberto Rossellini i “Solitud” de Caterina Albert (Victor Català). A l’escenari tenim únicament a Fina Rius que per un costat ens du a terme directament la conferència amb algun apunt personal. He de dir que la part inicial de la conferència sobre el llibre i la pel·lícula he entrat fàcilment. Però de mica en mica m’ha tornat una mica pesada. Per contra aquells moments que desconnecta de la conferència m’ha tornat a l’obra. El personatge m’atrau més amb aquells moments que sembla desorientada, […]

Ocaña és sens dubte un de les principals icones queer de la història d’Espanya, tot i que per a ell aquest terme no hagués significat res possiblement. Una figura que per la seva teatralitat i carisma, resulta ideal per a un muntatge d’aquest tipus. Marc Rosich dirigeix a Joan Vázquez en aquest recital teatral a ritme de cobla acompanyat per la guitarra de Marc Sambola i l’ajuda esporàdica d’un projector. El pintor i performer andalús sempre es va autodenominar “teatrero” i Les Rambles eren “el seu escenari”. Un escenari on persones arribades de tot arreu d’Espanya i del mediterrani celebraven l’explosió de llibertat de la Barcelona que començava a coquetejar amb la democràcia. Un imaginari que aquesta peça aconsegueix reviure […]