Recomanacions

Reduir Doña Rosita la soltera, que té 19 personatges, a un text per a dues actrius és realment encomiable. En aquesta versió les autèntiques protagonistes són la tia i la criada, tot i que també hi ha lloc per a alguna intervenció de les tres solteres, aquí reconvertides en titelles, i per a un monòleg final de Rosita. El més interessant és que l’argument es pot seguir perfectament i l’acció avança de la mateixa manera que en l’original, tot i que des del punt de vista de les dones que veuen patir a la soltera protagonista. Pep Vila ha aconseguit una molt bona adaptació, però també ha sabut dirigir amb ma ferma un text carregat de poesia i sensibilitat. A […]

Dirigir una obra de Tennessee Williams, o alguna de Txékhov, sempre comporta un risc afegit per a qualsevol director. Costa encertar amb el to, i en el cas de l’autor nordamericà costa molt no caure en els esculls d’uns arguments passats de voltes, amb un peu en el realisme i un altre en el simbolisme. De fet, els textos de Williams estan plens de llocs comuns i de personatges que busquen resoldre els seus traumes (la majoria de vegades de caire sexual) per diversos i intricats camins. A La nit de la iguana, l’ex-reverend Lawrence Shannon intenta redimir-se de la seva atracció per les menors d’edat, mentre que al seu voltant es reuneixen un munt de dones que viuen la […]

“La Senyoreta Júlia” de Strindberg es modernitza formalment (i com!) sense trair ni abandonar l’original (jo és que sóc clasicón). Els 3 personatges despullen les seves ànimes, anhels i pors i mostren les cadenes imposades, algunes més o menys voluntàriament, les ànsies de llibertat, l’ascens social, el paper de les dones, el què diran… L’Atrium m’ atreu. M’obliga a fer deures i enceta un debat que m’interessa: a les adaptacions de clàssics, ¿és millor la sorpresa i indagar l’original a posteriori o anar preparat i treure’n més suc de les propostes a costa de perdre la descoberta? Jo he optat per llegir primer l’obra i la veritat és que aprofito molt més l’experiència que quan hi anava a pèl i […]

L’any 2002 Edward Albee no havia de demostrar res a ningú. Havia escrit alguns dels textos teatrals més memorables de la seva època (Qui té por de Virgínia Woolf?, Un delicat equilibri i Tres dones altes), l’havien premiat tres vegades amb el Pulitzer i s’havia guanyat el respecte de crítics, públic i companys de professió. I llavors va i estrena La cabra, un autèntic cop de puny a l’estómac que posa cames enlaire tot el que entenem com a moralment acceptable. Albee tenia 74 anys en aquell moment, tot i que el text sembli escrit per un autor novell que no té por de res i que vol escandalitzar o provocar als espectadors. Suposo que això és el que distingeix […]

El més interessant de la dramatúrgia catalana dels darrers vint anys són totes les barreres que s’han anat trencant i els reptes que s’han assumit tant en l’àmbit temàtic com en el formal. Des d’aquest punt de vista, té molt de sentit que, en l’escriptura d’Angle mort, hagin col·laborat Roc Esquius i Sergi Belbel, dues generacions diferents d’autors que ja havien explorat anteriorment la barreja de gèneres (thriller, comèdia i ciència-ficció) i el món de les oficines (Likes i Després de la pluja, respectivament). A jutjar pel resultat, sembla que, després de Sàpiens, l’entesa dels dos creadors ha anat en augment. L’artefacte que proposen amb aquest text és una flamant i enrevessada maquinària narrativa que aconsegueix encaixar les seves peces […]

Aquest cop anem al Versus Glòries teatre, t per assistir aquesta nova obra d’en Roc. Com anteriorment fèiem amb la cartera, mòbil i les claus ara amb la nova normalitat hem d’agafar el certificat, la mascareta i el gel abans de sortir de casa. De nou una comèdia sobre un tema molt contemporani. Fer-nos fora de la feina en una petita empresa. Els “Angles morts” que fa referència l’obra són aquells que s’escapen de la nostra vista i que ens capgiren en un tres i no res. Un espectacle que sembla que pren una direcció i que posteriorment agafa embranzida cap a un camí diferent. Primer ens trobem amb un escenari dividit entre un despatx i una sala. La proposta […]

He de dir que ja he vist aquesta proposta, aquest cop al Teatre de l’Aurora. Uns dies més tard es presenta a Barcelona. És una obra de 1905 que va ser un fracàs absolut, amb 20 personatges (a escena veiem 10 personatges amb dos actors) i estructurat en dos actes i cinc quadres, que la companyia ha volgut realitzar amb un copet d’ullet deixant cinc quadres de Rusiñol. A més l’estructura s’ha respectat molt, les parts més arcaiques s’han modificat per posar-ho una mica més actualitzada. Moltes bromes i joc de paraules són de Rusiñol i funcionen correctament. La selecció d’aquesta obra no ha estat una tasca molt fàcil, segons ens ha comentat l’Arnau i Ricard en finalitzar la funció. […]

Des del minut zero i veient l’escenografia ja es pot intuir quina orientació mental tenen els dos personatges. Algú que s’ha deixat endur per les passions, sabent que és un mer passatger per la vida i algú altre que pretén ser alguna cosa més que un humà, tenir la vida organitzada i estructurada aparentment, però que l’inunda el caos mental. Aquesta és la presentació dels dos personatges i una trucada telefònica inusual farà que les seves vides es connectin. El director i dramaturg Iñaki Garz presenta dos personatges allunyats l’un de l’altre però que es complementen a la perfecció. Aquelles relacions amor-odi que tots tenim i que guardem al calaix. Arnau Marín i Andrea Portella firmen una producció esplèndida on […]

Absurd és com sovint gestionem les relacions de parella. Absurd és com els partits polítics redacten els seus programes, i com, després els porten a terme (per dir-ho d’alguna manera) Absurd és negar l’innegable. Absurd és estimar fent-se mal. Absurd és callar davant les injustícies. Absurd és… no acabaria mai. Però el que no és absurd és el teatre de Ionescu. No és absurd anar al teatre a veure un text, aparentment absurd, que llença a tort i a dret veritats com punys. Podem riure de l’aparentment absurd, però del que no podem riure és de tot allò que autor, directora i actors ens serveixen en safata per fer-nos trontollar les nostres seguretats. “No ens posarem mai d’acord”, mai, en […]

Un angle mort és, per definició, un espai que resta invisible des de la posició en la que ens trobem. Pertany sovint a l’àmbit de la conducció, des de la perspectiva del que controla el vehicle, però perfectament el podem extrapolar a la nostra vida quotidiana. Quan més ens pensem que tenim el control de la nostra vida, de les situacions que vivim, descobrim que allò que passa en un angle mort ens pot desmuntar la paradeta, pot descontrolar-ho tot. És el que li passa a l’Andreu, el propietari d’una empresa que, per acomiadar un dels seus treballadors i així apaivagar els efectes de la ferotge crisi (maleïda crisi, que afecta el teatre per fora i es tracta per dins), […]

En Ramon té la necessitat d’explicar la història d’un viatge que va fer amb el seu germà Martí, anys enrere, resseguint les passes que va fer el seu avi, a qui no van conèixer i de qui no sabien res. De fet, poc en saben, o més aviat res, de la seva família. No tenen ni idea de perquè els seus pares van marxar i els van deixar amb l’àvia al poble, qui era realment l’àvia o, en definitiva, qui són ells en el context de les seves vides. Aquest viatge per Europa, fent el mateix trajecte que als anys 40 el seu antecessor, els ha de connectar amb la història de la seva família i donar-hi sentit a tot. […]

Iniciar una startup pot semblar d’allò més fàcil. La il·lusió està present, creus en el projecte, l’equip està motivat i un llarg etcètera que tapen els mal de caps inicials. Però què passa si en comptes d’iniciar-la l’has de començar a apagar? Aquest és el problema que ha d’afrontar l’Andreu, el director d’una startup que pateix els efectes de la crisi i que ha de decidir de quin sou prescindeix. Una carrera d’obstacles per un director que no té prou força de voluntat. Una comèdia amb personatges de tots els tipus: hi ha líders, hi ha qui dubta, hi ha qui no sap gestionar la tensió en moments crítics i hi ha qui no sap entendre els moments seriosos. Tots […]

10 anys després del seu exitós pas per la Villarroel, tenim la sort de tornar a veure el mateix muntatge d’aquesta obra, ara al teatre Aquitània. Es tracta d’un text d’Edoardo Erba que destaca per una acurada estructura que confia plenament en el seu desenllaç (del qual més us val no saber absolutament res fins que el veieu), comportant un cert risc en el seu visionat fins que no s’arriba a ell, del qual s’en surt positivament. En aquest sentit, l’autor aposta per la fusió del realisme amb els continguts metafòrics, els quals esdevenen en un joc teatral amb una gran càrrega tan experiencial com discursiva. D’altra banda, en Joan Negrié i l’Albert Triola fan una gran feina actoral (i […]

Quins és el límit per poder viure dels records? La nostàlgia a les venes ens crea una falsa felicitat? Fa deu anys que dos amics ja es feien aquestes preguntes, fa deu anys que dos amics ja es preparaven per la Marató de Nova York. La Sala Trono era el temple dels 60 minuts més cansats sobre l’escenari. Aquests dies, triant de records, es torna a recuperar aquella mirada al passat, aquella sensació de no voler mirar enrere per saber la distància que portes. Els dos personatges tornen a entrenar-se per afrontar el repte de la Marató de Nova York. La proposta de l’Aquitània es vesteix senzilla, sense donar-li gaires aires filosòfics a una conversa intensa entre dos amics. Però […]

L’origen de la marató es remunta a l’any 490 a. C. i es situa a l’antiga Grècia. Filípedes, explica la història, fou un lleial soldat que va recórrer la distància que separava les ciutats de Marató i Atenes per anunciar la victòria dels seus sobre l’exèrcit persa. Com passa sovint en aquests casos, els historiadors situen bastants interrogants sobre aquesta narrativa. Com acostuma a passar, també, la realitat acaba sent encara més èpica. Semblaria, doncs, que l’obedient soldat no va fer aquest trajecte per anunciar una victòria, sinó per demanar reforços perquè la batalla no anava bé. Tampoc no el va córrer, sinó que el va fer a peu; un fet que no empetiteix la gesta, perquè tampoc no va […]