Recomanacions

Convertir un dels melodrames estel·lars del cinema dels vuitanta en una mena de vodevil té el seu mèrit, encara que sigui un mèrit dubtós. És cert que l’original de James L. Brooks té tocs de comèdia i algun que altre personatge extravagant, però tota la primera part d’aquesta versió teatral s’excedeix amb les anades i vingudes, les trucades telefòniques creuades, els malabarismes sexuals i algun que altre personatge excessivament estereotipat. Podríem pensar que s’ha fet per complaure el públic de Lolita Flores, però crec que seria menystenir un públic que l’ha seguida igualment quan ha fet La plaça del diamant o Fedra. A més, l’actriu és la que més es centra en el tipus d’interpretació que l’obra requereix, aconseguint una […]

Els nostres fantasmes arriben de nit, sovint. De nit i dormint. De nit i somiant. I els nostres fantasmes ens recorden el dol que ens cal fer dels nostres traumes. El dol. Queralt Riera ens acompanya en el nostre dol. Queralt Riera ens proposa romandre en el dol. Estar de dol. He vist una part de la proposta dramatúrgica de Queralt Riera. En dies alterns Carles Goñi i Muguet Franc es posen en la pell dels personatges creats a l’ombra de Hamlet i d’Ofèlia. Però l’ombra, les ombres són unes altres. Les ombres planen no només entre les cintes daurades de l’escenari. Les ombres planen en l’inconscient dels espectadors, en el subconscient dels espectadors. Inconsciència , consciència. Potser somniar. Jo […]

Després d’explorar el racisme que existeix a la nostra vida més quotidiana, malgrat que, sovint, no ho vulguem veure amb Negrata de merda, la dramaturga i directora Denise Duncan fa un pas endavant en la seva carrera amb aquesta nova proposta. El combat del segle suposa tot un creixement artístic per la creadora per diversos motius: el muntatge és molt més gran i ambiciós, la trama que explica és més intricada i, a més, es basa en un personatge real, cosa que sempre suma complexitat al projecte. Afortunadament, Duncan surt molt ben parada del repte, aconseguint un espectacle que llueix i que, amb els seus recursos escènics, ens transporta ràpidament a l’època històrica i col·loca amb audàcia tots els temes […]

Tots aquells que van veure l’inici d’aquesta història ara fa 8 anys es van quedar amb les ganes de saber com continuava la vida d’aquests dos personatges entranyables. Dues vides i maneres de viure-la ben diferents, però que fins ara es complementaven. Com afecta el pas del temps en una relació? Guillem Clua ha volgut retratar el que els seus dos protagonistes predilectes li han anat dient i explicant. Perquè en Bruno i l’Àlex són ben reals. La seva energia sobre l’escenari genera aquell punt d’empatia a nivells d’endur-te els dos al sopar familiar de Nadal. Guillem Clua domina la recepta ideal per cuinar una comèdia moderna, actual i fresca amb les dosis necessàries de drama, intensitat i diversió. Aquests […]

Assistim a la Sala Atrium en una obra que dependent del dia tenim a un actor o a una actriu. I ens donen l’oportunitat de poder triar el monòleg de Hamlet o d’Ofèlia segons el dia escollit. Una proposta on es mostra la paritat és possible a la vegada que enriquidora. Jo, aquesta setmana, he escollit Hamlet. I ha estat Carles Goñi qui ens ha presentat aquest monòleg. Segons ens han comentat, estem davant una obra amb un únic text però amb dues versions diferents i que depenen de l’actor o l’actriu que el recita. En aquesta obra podem veure com podem parlar directament dels abusos infantils, de la identitat sexual del protagonista, la mort i fins i tot del […]

Amb el foc de l’espelma d’un pastís d’aniversari hi cremen anys de silencis, dubtes, pors, retrets i insatisfaccions no resoltes. Quan l’homenatjada demani un desig i bufi fort sortiran disparades en totes direccions, com armes esmolades per obrir-se pas després de tant de temps amagades. I la comèdia estarà servida. La comèdia familiar de Nelson Valente és salvatge, intensa i violenta. No provoca un hihihahà superficial i lleuger, sino que et glaça el somriure amb la força de l’huracà que es desferma quan algú gosa assenyalar que alguna peça grinyola en l’engranatge (sic Mònica Terribas). Aquell moment en què tot es trenca. Fa riure d’incomoditat, d’al·lucinar amb les converses dantesques d’unes persones que algún dia es van estimar però que […]

Al contrari que al cinema, no és gaire habitual veure continuacions d’obres de teatre. N’hi ha, no diré que no, com la de Casa de nines, per exemple, però no és un fet freqüent, segurament degut a la seva viabilitat comercial. Així que quan vaig sentir que hi hauria una continuació de Smiley, una de les obres de teatre amb les que més vaig gaudir la dècada passada, va ser una doble grata sorpresa. Ara la por era saber si mantindria el nivell i si tindria sentit continuar-la, però un cop vista haig de dir que la meva resposta és un rotund sí. A més, una bona jugada és que no cal haver vist la primera part per gaudir de […]

Felipe Cabezas es serveix d’aquest clàssic de Shakespeare com a punt de partida per a retre homenatge al teatre de bufons i joglars. Posar en escena a tal quantitat de personatges amb un únic actor no és tasca fàcil, però gràcies al seu precís control físic i vocal acompanyat per un immillorable treball de màscares, Cabezas ho aconsegueix mostrant un gran domini del joc teatral. Partint del punt de vista del bufó, l’autor revisita aquest clàssic en clau d’humor i amb diverses capes narratives entre les quals aquest carismàtic personatge transita amb facilitat. Des d’un bufó de cort real a principis del segle XVII fins a un actor de carrer que es busca la vida al Raval actual. Tot i […]

Feliç, així se sent el públic quan surt de veure aquesta obra. Amb ganes de continuar descobrint què els hi depararà la vida i l’amor als dos personatges que la protagonitzen. Una història real, que fa mal, però que també et deixa un regust de dolçor i felicitat. En aquesta segona part de Smiley, ens trobem amb en Bruno i l’Àlex sis anys després d’haver trencat la seva relació. No sabem la raó al principi, però sí que veiem, en la seva trobada casual pels carrers de Barcelona, que no s’han oblidat. I mentre es posen el dia sobre les seves vides durant aquests anys, ens anem assabentant de com van acabar les coses entre ells. No patiu si no […]

Qualsevol obra que tingui un subtext relacionat amb la ment i la psicoanàlisi està invocant ipso facto a Sigmund Freud. El neuròleg txec, conegut pels seus coneixements de la hipnosi, va escriure “Anàlisi de la fòbia d’un nen de cinc anys”; el tractament d’Herbert Graf, o altrament conegut com “el petit Hans”. Un nen de cinc anys amb complex d’Edip i ansietat de castració que li va provocar una extremada fòbia als cavalls en l’intent de dominar els seus pares. La història del protagonista d’Equus, Alan Strang, no va gaire desencaminada de la del petit Hans, i probablement Peter Shaffer va trobar una via d’il·luminació en aquest fet. Alan Strang manté una relació molt afeblida amb els seus pares i […]

L’Àlex i el Bruno, van ser els protagonistes de “Smiley. Una història d’amor” una obra que ens va enamorar i vam veure com dos nois es coneixien, s’enamoraven i en definitiva era la història d’amor vist a les pel·lícules romàntiquets que ens van acompanyar sempre en la foscor del cinema. Ara han passat uns anys i veiem que aquesta història d’amor no acaba bé i com a la vida real té alts i baixos. I això és el que ens explica aquesta segona part “Smiley, després de l’amor“. Si Clua es va identificar-se amb els clàssics del gènere, aquest cop també tenim un clàssic com a referent d’aquesta segona part. Com en l’anterior obra, no deixem de costat aquestes acotacions […]

Aquell país no descobert… referència que Shakespeare fa de la mort a Hamlet, és, en si, més que un espectacle, una adaptació de les transcripcions de les converses que l’Alba, l’actriu i el personatge, va tenir amb el seu pare durant el seu darrer cicle de quimioteràpia. Ell, catedràtic d’història econòmica, aporta riquíssimes valoracions relacionades amb l’individualisme, la deriva de la nostra societat, l’amor i la vida, sempre tenint present la mort com a destí de tot plegat. Es tracta d’un homenatge delicat a una persona amb missatge per part d’algú que sap fer que les seves paraules tinguin el tracte que es mereixen. I es nota. I fa que l’espectacle flueixi, arribi… La direcció i l’autoria d’Àlex Rigola, sota […]

Què ha sigut d’en Bruno i l’Àlex? Va ser al 2012 quan l’Àlex i el Bruno, els protagonistes de “Smiley. Una història d’amor”, es van conèixer, es van enamorar i es van fer el seu primer petó. Va ser a la sala FlyHart. Nosaltres hi érem. Recordo que em vaig emocionar molt. Sinó m’equivoco, “Smiley. Una història d’amor” va ser la primera comèdia romàntica, que es portava a escena, on l’amor era protagonitzat per dos homes. Em va encantar!!! Era tot tan natural, tan real, tan increïblement bonic. En Bruno i l’Àlex es van ficar dins el meu cor, pot ser perquè com en Bruno sóc una romàntica, crec en l’amor, en els finals feliços i en el fil vermell […]

Un únic text. Senzill i sensible. I també premiat, sigui dit de passada. Un escenari auster. Una llum que empeny l’acció i emfatitza les emocions. I dos actors, Carles Goñi i Muguet Franc, interpretant-ho per separat i en sessions diferents. De dol, de la dramaturga Queralt Riera, ve a parlar-nos del dolor de la pèrdua i dels actes a la que aquesta ens pot arrossegar. De vides tacades i trencades per l’abús d’un oncle. Un abús llunyà en el temps però on el subconscient dels protagonistes, el Hamlet i l’Ofèlia, ha quedat clavat i que tindrà conseqüències fins avui, el dia en que celebren 33 anys. L’ancoratge shakespearià és anecdòtic. Encara que aquí, al igual que al clàssic anglès, també […]

Potser no es tracta d’un tema massa original ni d’una forma d’explicar l’argument excessivament novedosa, però hi ha alguna cosa dels autors argentins que sempre ens enganxa i ens convenç. Crec que té molt a veure amb el lloc on posen la mirada, amb la implicació de l’autor (però també dels actors) en la història i en el relat. Molts arguments teatrals ens venen explicats des de fora, però el teatre argentí sovint et fa partícip i còmplice dels esdeveniments des del minut zero. A Els gossos, precisament, es comença amb una conversa de sobretaula que resulta altament incòmoda… i el més curiós és que el que acaba patint més aquesta incomoditat és el propi espectador. A partir d’aquí els […]