Recomanacions

Qui no s’ha enamorat mai? Qui no ha pujat als búnkers mai? Qui no ha desitjat, amb totes les forces, menjar-se un Kínder Bueno pels carrers engalonats del barri de Gràcia? Qui no hagi tingut cap d’aquests símptomes no ha viscut Barcelona al cent per cent. Pau Barbarà s’estrena amb un projecte ambiciós i melancòlic a parts iguals. Fa despertar moments i sensacions que havien quedat oblidades sota els ritmes de la rutina barcelonina. Presenta quatre personatges que tenen els seus fils marcats, però que si passéssim les seves històries per una batedora, sortirien històries barrejades però igual de reals i creïbles, perquè en aquesta ciutat cadascú és un món. La història transcorre a bon ritme, sense salts en el […]

No puc parar. No puc parar de taral·lejar les cançons d’aquest musical. I com a mi, segur que li passa a tot el públic que hi assisteix. Tot aquella persona que visqui o passegi per la ciutat de Barcelona s’hi veurà reflectida en algun moment o altre en els personatges que ens presenten tan magistralment dalt de l’escenari. El musical de Pau Barbarà ens porta a acompanyar a quatre joves per la ciutat comtal a la recerca dels seus somnis, desitjos i vivències. Hi ha un noi romàntic obsessionat amb les comèdies romàntiques de Hugh Grant que creu que ell pot ser el protagonista de la seva pròpia pel·lícula, una fotògrafa dolguda per un engany sentimental que no acaba de […]

La influència del teatre argentí en el teatre català i les diverses produccions que directors i dramaturgs portenys han realitzat als nostres escenaris en els darrers 20 anys sembla tan òbvia, a aquestes alçades, que continuar insistint en mencionar-la resulta, en certa manera, redundant. En qualsevol cas, com que la relació catalanoargentina és encara fructífera i segueix aportant noves i interessants personalitats, segueix també sent una obligació destacar-ho i celebrar-ho. Després de les magnífiques El loco y la camisa i El declive, el creador Nelson Valente ha estat una de les últimes figures a cridar la nostra atenció, amb el seu estil mordaç i, en certa forma, hereu de les obsessions de l’obra de Daulte o Tolcachir per citar els […]

Un cub immens ple de calaixos al mig de la sala em recorda la necessitat que tenim de classificar-ho i posar nom a totes les coses. Buff…, aquell moment que no saps on o com classificar una part de tu, estrès, eh? Archivo parla sobre la necessitat de separar si al final tot està entrellaçat; ens necessitem uns als altres per seguir rodant. Som espectadors del nostre entorn, i a la vegada protagonistes, som públic i actor al mateix temps. Una crítica a l’aparent individualisme que la societat ens ha imposat, el veí sempre és el dolent. Una instal·lació de trenta minuts que ens ensenya les coses bones d’arxivar, de saber separar, però sense crear fronteres, sinó ponts entre les […]

Res no passa ael nostre voltant, i a la vegada passa tot; mirem sense veure. Verónica Navas trenca les finestres i evidencia que existeix un entorn protagonista en si mateix. Una proximitat desconeguda que ens permet imaginar aquella realitat que queda limitada dins nostre. La Ciudad és una tabula rasa que posa el focus als petits detalls. Detalls físics, temporals, i filosòfics. La Ciudad és un cigarro des del balcó, una conversa de capvespre, un moment per desfogar-se. És l’ara i aquí, des d’un record, des dels teus ulls. Un estudi sobre el quadre teatral. Verónica Navas ens parla d’una manera molt intima a través de la delicadesa del paper, mostrant així les diferents capes del món que ens rodeja. […]

El cap de setmana vaig assistir a una estrena a Igualada i que els propers dies podeu veure a Girona (i posteriorment a Barcelona). Va ser el primer assaig complert i amb públic abans de l’estrena. Aquest és un gran projecte amb una obra de teatre, un documental i una instal·lació fotogràfica i és una producció del Teatre de l’Aurora i Cultura i Conflicte. Un text compromès que parla sobre les dones que van sobreviure a les violacions sistemàtiques durant la guerra a Bòsnia i Hercegovina i sobre els fills i filles nascuts dels embarassos forçats, que ara tenen just 25 anys. Hem de dir que aquest muntatge teatral és dur. Per un costat contrasta les violacions a la població […]

Nelson Valente, autor molt reconegut a casa nostra des de l’estrena “El loco y la camisa” (2014) a La Villarroel i “El declive”(2018), el primer espectacle del cicle del OfflaVillarroel , entre altres, ens torna a sorprendre amb “Els Gossos”, una obra que va néixer per encàrrec del Festival Grec de Barcelona i la Sala Trono, però no ha estat fins ara, a causa de la crisi sanitària del Covid-19, que s’ha pogut estrenar a La Villarroel. “Els Gossos” és el primer text de Nelson Valente que s’estrena abans a Catalunya que a Buenos Aires. De la mateixa manera que anteriors obres de Valente, “Els Gossos” parteix d’un fet quotidià en el que molts de nosaltres ens hi podríem sentir […]

“Elles” és un musical de petit format escrit i musicat per Josep Maria Ribaudí; també conegut amb el sobrenom de Kabrota. “Elles” es va estrenar al Teatre Municipal l’Ateneu el diumenge 20 de setembre. Com a companys que vam ser en aquesta revista, i per l’amistat que ens uneix des de fa temps, no ens ho vàrem pensar dues vegades i carretera i manta cap a Igualada a gaudir d’aquest dia que prometia ser molt especial. Tot i que “Elles” és el seu primer projecte de teatre musical, és la segona vegada que en Kabrota porta a escena una de les seves creacions, ja que al Festival Píndoles de l’any passat una de les seves obres va ser escollida per […]

Ivan Andrade (director) i Clara Bes (directora artística) presenten aquesta obra plena d’imaginació i fantasia. Són tres espais diferents al mateix escenari separats tan sols per petits canvis d’il·luminació. Són històries paral·leles de teatre ficció, tres històries futuristes que obliguen a la reflexió. Des dels replicants de “Blade Runner”fins a “Machines like me” de Ian McEwan, tenim molts exemples a la narrativa i al cinema actuals. La robòtica pot crear màquines tan humanes que interfereixen en la vida de les persones. La creació dels primers éssers humans de laboratori fan aparèixer dilemes difícils de resoldre com l’ètica de les decisions quan apareix un fil invisible que separa els sentiments humans de la raó creada a base d’algorismes. En aquesta obra […]

No menjar per por d’empassar-se un vidre. Haver de viure a pocs metres d’un piano. Tenir pànic a que passi alguna cosa dolenta. O a que en passi una encara pitjor. Aquesta és la garjola mental dels que estan diagnosticats amb un trastorn obsessiu compulsiu i aquesta és la realitat que venen a mostrar-nos a Suite Toc nº6, de la companyia Les Impuxibles. Una obra entranyable, valenta i visceral i amb una gran potència onírica i hipnòtica que sorteja prou airosament els perills de l’autoficció: no cau en l’autocomplaença i és intima sense intimidar. Això sí: en determinats moments ratlla el terreny fangós de convertir-se en una striptease emocional. Tots estem malalts, i els que no ho estan és perquè […]

Parlar sense ser escoltat (o no escoltant a l’altre), parlar només de temes trivials amb altres persones, qüestionar-se la pròpia felicitat o esquivar la pròpia por són alguns dels temes que reflecteix aquesta obra, la qual sap anar més enllà de fer riure i distreure a l’espectador. En aquest sentit, s’aposta per un teatre realista que exposa la seva temàtica amb molt d’humor, però sense renunciar en cap moment a la seva part més dura. Així, Nelson Valente troba un bon equilibri entre aquestes dues vessants, perfilant també uns personatges amb qui poder empatitzar. De fet, aquests són propers, no només per la temàtica reflectida a través de les seves paraules, sinó també per la forma de comportar-se, relacionar-se i, […]

“Elles” és una peça, la música i les lletres del qual són d’en Josep Maria Ribaudí “Kabrota”. És el seu primer musical i esperem que no sigui l´últim. A ell li reconeixem el mèrit d’haver estrenat un musical propi, lluny dels teatres de les grans ciutats, en un moment de desànim teatral per culpa de la pandèmia i d’haver sabut utilitzar tot el coneixement que li ha donat ser un veterà i compulsiu espectador de teatre. És la història de deu dones d’una mateixa família que tenen en comú la soledat o l’abandó en les més variades formes. Són històries reals viscudes o contades. El fil conductor és el relat d’una tieta àvia que ha regalat a una neboda un […]

El “triangle amorós” existeix des dels temps més remots de la literatura; Dante Alighieri amb la Divina Comèdia, Joanot Martorell amb Tirant lo Blanc o Mercè Rodoreda amb Mirall trencat ja van posar sobre el paper la importància de l’amor en les relacions personals. Aquest tema sempre ha estat en moltes altres novel·les actuals, però el punt que diferencia una de l’altra es troba amb la manera com se succeeixen els fets. Andreu Rifé puja al carro dels triangles amorosos i ho fa amb petits detalls que marquen els matisos. Els primers compassos de l’obra conviden a pensar que la funció es desenvoluparà a través de les trames més senzilles de comèdies “esbojarrades”. De cop tot canvia, unes lletres a […]

Tal i com ja passava a El loco y la camisa, els eixos temàtics en què posa el focus Nelson Valente són la família i la revelació d’una veritat latent fins aleshores. Les “famílies de Valente” són el lloc perfecte on soterrar els sentiments més profunds, on encaixonar tot allò que no es diu, de vegades per no fer mal, però sempre per a no trastocar una realitat donada, les convencions. Aquí és on rau la força dramàtica dels textos de Valente, en la tensió entre la necessitat de prendre les regnes de la pròpia existència i la por de desafiar l’allò establert que gaudeix de la protecció d’un sistema ferri. La Laura (Sandra Monclús) és, aquest cop, qui experimenta […]

El ritme de la música s’introdueix al cap abans que l’espectacle comenci gràcies al “DJ” que hi ha dalt de l’escenari. Amb una estructura rítmica constant, la inquietud ja entra a l’organisme del públic. I comença l’expectació pel què veurà. Aquestes sensacions que es provoquen abans de l’inici de la producció és només una petita mostra de tot el que ofereix aquest espectacle. Amb la voluntat de mostrar la dificultat de trobar l’equilibri entre el present i les cicatrius del passat, l’espectacle es basa en els moviments dels tres ballarins de claqué que hi ha dalt de l’escenari. Amb les seves gesticulacions i les seves interpretacions a través del ball, la força amb que marquen el terra o la suavitat […]