Recomanacions

Trenta anys no es fan cada dia. I menys trenta anys dins del sector cultural català. El que va començar sent un programa de ràdio s’ha convertit en un tot-terreny creatiu. L’èxit de la temporada obre el magatzem de records i els enfila l’un rere l’altre, mantenint l’estil còmic tan característic de la productora. Enric Cambray (l’home que miris on miris veuràs el seu nom) i Israel Solà es treuen del barret de copa una peça que dramatúrgicament segueix les passes de The play that goes wrong i que serveix de bàlsam per aquests temps on costa tant treure a passejar la rialla. Disfressada de vodevil i construïda a base del bagatge i les anècdotes de cada personatge de la […]

Les criatures abissals són aquelles que viuen en el més profund de mars i oceans. Més enllà dels 4.000 metres de profunditat. On la llum no arriba i, per tant, l’ambient és fred, inhòspit. Tanmateix, els éssers que habiten aquestes latituds, en una lliçó magistral d’adaptació, han desenvolupat propietats increïbles com la bioluminescència. Aquest sembla l’objectiu del Col·lectiu Abissal: posar llum allà on hi ha foscor. Il·luminar alguns passatges de la vida, de la infància amb l’objectiu de protegir els éssers més vulnerables i fràgils. Criatures abissals és una composició d’escenes amb temàtiques recurrents que no acaben de soscavar una història o arc narratiu: la infància n’és una i principal, però també l’èxode a través del Mediterrani, la violència, el […]

El club Bilderberg, en realitat, no és un club. És una reunió, oficial i documentada, que té lloc, cada any, des del 1954. Aquesta trobada, a la que només s’hi pot accedir a través d’invitació, reuneix caps d’estat, banquers, membres de la reialesa, grans empresaris i directors d’alguns dels mitjans de comunicació més importants del món. És real. Existeix. No és cap mite. El que, tal vegada, ha esdevingut un mite és el tipus de poder que s’hi manega o les decisions que s’hi prenen. Com a mite, és un fenomen del qual se n’han escrit llibres, pel·lícules i, fins i tot, alguna obra de teatre. La proposta que es pot veure aquests dies a l’Àtic 22 del Tantarantana va […]

La dramatització i el muntatge que Ivan Padilla ha dut a terme de la novel·la homònima d’Alessandro Baricco descansa sobre quatre potes, les que representen els quatre membres de la família política (o, millor dit, de la futura família política) de la protagonista, que arriba a Itàlia a casa del seu promès, que no hi és, però que se l’espera. Aquesta espera es convertirà en l’espai que la jove esposa anirà omplint amb experiències iniciàtiques de la mà dels habitants de la casa. El més interessant de la posada en escena de Padilla és, d’una banda, la fisicitat de les experiències, el paper protagonista del cos de la jove, i d’una altra, la visibilització del procés d’aprenentatge de la protagonista […]

Ho van petar la temporada passada i continuaran omplint el teatre tot i les restriccions pandèmiques. Vaig descobrir La Calòrica amb “Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I” (2010) amb la que es va fundar la companyia al 2010 i que es va tornar a representar amb gran èxit al cap de 10 anys. Després d’aquesta i altres obres, la Calòrica ja s’ha consolidat com a companyia d’èxit per un treball profund sobre la societat i l’ànima humana amb tots els seus defectes i qualitats. És la sàtira portada tan al límit que desencadena un riallada constant. Tant és així que has d’estar alerta per no perdre ni una paraula que quedi sufocada pel teu propi […]

Veritats que fan ràbia, condicions que ens persegueixen i el dubte de si està tot filat i ben filat. Aquesta seria la conclusió després de veure aquesta proposta de la companyia L’Ostra 28. L’escenari és aquest: una habitació d’un hotel acull una reunió d’una secció del club Bilderberg. És a dir, que es reuneixen algunes de les persones més poderoses del planeta per decidir quin serà el futur del món en diferents aspectes. No voldria avançar-vos a quina secció es troben els nostres protagonistes Jerry i Bob, perquè aquesta és part de la gràcia de l’inici d’aquesta trama. Durant aquesta reunió, hauran de prendre una de les deu decisions que li pertoquen anualment, però no serà una trobada com les […]

Alessandro Baricco és un novel·lista italià que, curiosament, ja ha aterrat als escenaris en vàries ocasions. Aquí hem pogut veure Novecento, Ilíada i Oceà, que ja va ser dirigida en el seu moment per Iván Padilla. De fet, el director, actor i adaptador ha tornat a Baricco després d’haver portat als teatres altres novel·les importants amb la companyia L’El·lida: Sunset Park, de Paul Auster, o Anna Karenina, de Tolstoi. Projectes complexos i arriscats que intenten acostar als espectadors el món de les lletres. Amb La jove esposa, Padilla intenta fer un retrat d’una família italiana atípica, realment peculiar i carregada de petits secrets. L’arribada de la futura esposa del fill fa sortir a la llum tota una sèrie d’estranys comportaments […]

“Ens trobem a un espai deturat, devastat, ple de runes, la guerra és molt present.” Així comença la sinopsis d’aquesta obra i així comença l’obra per als espectadors quan arribem. L’escenari que ens trobem ens ubica i ens fa respirar l’atmosfera necessària per entrar en la proposta. Basada en els textos de Svetlana Aleksiévitx, que va recollir les veus de les dones que van viure la guerra i que mai han tingut espai per compartir-ho. Les medalles i els focus van anar per als homes. En el millor dels casos per a alguna de les dones que va estar activa en les línies més visibles, però mai per a les que estaven darrere i sostenien el dia a dia. No […]

Color, dinamisme, ritme. Ritme trepidant, que no estressant. Ritme molt ben portat que no decau en cap moment i que ens fa estar presents, com presents estan de principi a fi els personatges. Personatges molt ben treballats, amb molt de joc i molta creativitat, tant a través del cos com de la paraula. Excentricitat de qualitat amb contingut. Humor i absurd com a vehicle d’un missatge potent on apareixen figures com la democràcia (que no estava morta, la que estava morta era Rita!), l’autoritat, l’administració pública, l’esglèsia,…i un capitalisme Dj que intenta explicar que tot el que vivim en el seu nom és una mala interpretació d’un missatge que una vegada va donar per ajudar a un pobre home. Crítica […]

Des del 2019 el Poblenou torna a tenir un dels espais audiovisuals més importants de la ciutat, l’IDEAL Centre d’Arts Digitals. Més de 2000 metres quadrats dedicats a l’exhibició, la formació i la producció d’arts digitals immersives. Ara bé, no s’ha d’oblidar que aquest mateix espai ja va tenir una llarga i exitosa vida… Va ser primer un conegut cinema de barri des del 1917 fins el 1984 (Cine Ideal) i més tard un plató de televisió on es van enregistrar nombrosos programes i sèries. La primera exhibició d’aquesta nova etapa va ser la dedicada al pintor expressionista Claude Monet. Ara li toca el torn a sis reconeguts fotògrafs catalans (Català-Roca, Maspons, Pomés, Biarnés, Miserachs i Colita) per tal de […]

L’hèroe va ser una obra molt popular -i també molt provocadora- en el moment de la seva estrena, l’any 1903. De fet, es diu que poques hores abans d’alçar-se el teló al Teatre Romea, Rusiñol va marxar cap a París i va posar terra pel mig entre ell i l’escàndol que li venia a sobre. Es tracta d’un text antimilitarista que posa en evidència el paper del govern espanyol a les colònies d’ultramar (Cuba, Filipines, etc.). Fins i tot a dia d’avui molts dels seus passatges, i principalment el monòleg inicial, resulten esfereïdors. La cruesa en que es descriu la guerra i sobretot la impunitat i també la indiferència cap al suposat enemic són encara vigents, i desgraciadament contemporànies. El […]

Distància. De seguretat, física, social… és la paraula que està en boca de tothom. Al Circ dels impossibles el Mag Stigman aconsegueix respectar-les totes, i a la vegada fer que les oblidem. Proximitat és la paraula màgica que ens acosta al Mag Stigman. Des de el primer moment ens fa partícips del seu show, ens integra i ens sentim part d’aquesta estona màgica, on ens quedem bocabadats davant els clàssics trucs de màgia, els malabars, o les ganes de ballar que ho poden tot. El Mag Stigman ens presenta un espectacle que és un homenatge al món del circ, i amb ell ens fa sentir d’aquella manera en que només ho pot fer la màgia, embadalits, encuriosits, sorpresos…I es que […]

BARCELONA MEMORIA FOTOGRÁFICA és la primera experiència immersiva sobre la ciutat Barcelona a través de la mirada de sis dels millors fotògrafs catalans. Francisco Català Roca (1922-1998), Oriol Maspons (1928-2013), Leopoldo Pomés (1931-2019), Joana Biarnés (1935-2018), Xavier Miserachs (1937-1998), i Colita (1940) van fusionar la fotografia documental i periodística amb l’artística, creant una visió inèdita de la ciutat dels anys 50 i 60. La visita comença per diverses sales . Informació. Història. Tècniques. Biografia. Les primeres són més de tipus informatiu, panells on se’ns explica la tècnica fotogràfica, la biografia dels sis artistes que van liderar una nova manera de veure la fotografia, … Imatges de fotografies, negatius, portades de revistes,… Sala recreativa i d’exposició La següent sala hi trobem […]

Probablement és a mig camí entre la ironia i la malenconia on trobarem el perquè de l’atracció que Chejov suscita a principis del segle XXI en un espectador sobreestimulat que, tot i així, se sent atrapat per l’Olga, la Masha i la Irina que, a cada muntatge (recordo, per exemple, el de García Valdés el 2005) sembla que reaccionin als embats d’un present que va ser el futur que tant obsessionava el contista rus. Les germanes de Manrique s’expressen amb naturalitat en una actualitat ple de ressonàncies de la societat burgesa que el text posava en el focus. El malestar de viure, la dificultat de viure segueix essent la mateixa, i el seu Moscou continua essent l’objectiu inassolible, perquè es […]

Tenir fills pot ser molt gratificant, però un dels peatges a pagar quan son petits es que has veure pel·lícules o teatre que a tu, francament, t’interessen ben poc. Però de tant en tant i cada vegada més, et trobes una obra que els hi agrada a ells i a tu, i no pots més que celebrar-ho. El màgic d’Oz entra plenament en aquesta categoria. Un musical divertit, entretingut, cuidat i de gran qualitat. Amb música i cançons originals, és una adaptació respectuosa amb l’original però adaptada al temps actuals. Amb unes interpretacions notables, i una posada en escena on les projeccions audiovisuals tenen un paper destacat, i que doten a l’obra d’una plàstica contemporània i fresca que et porta […]