Recomanacions

Sempre s’agraeix que un teatre privat aposti per una obra incòmoda, especialment, quan es tracta d’un text que, dues dècades després de la seva estrena original, malgrat no haver envellit malament, avui s’ha d’enfrontar a un clima de correcció política que tolera poc l’ambigüitat. La cabra, o Qui és Sylvia? és una història escrita per un geni trapella (Edward Albee) que busca dinamitar principis que mai ens hem qüestionat, remoure els nostres límits morals i plantejar-nos dubtes escandalosament imprevistos. Amb aparença de comèdia negra, la peça amaga, en realitat, un drama truculent capaç de remoure les entranyes de l’espectador més fred. El seu director, Iván Morales, aposta, de fet, per la interpel·lació directa al públic i, des de la força […]

La Brutal s’estrena en el teatre familiar. De per si una bona noticia. La productora ens deixa bon gust de boca en tot allò que fa. De nou, no falla. L’adaptació musical de David Selvas i Marc Artigau és un encert. Fresca, desacomplexada, actual i respectuosa amb l’obra original. El públic es retroba o descobreix els mítics personatges, evolucionats sense perdre el seu entranyable ADN. Una Dorothy urbana i preadolescent amb un subtil pegat de la bandera de l’arc de Sant Martí a la motxilla és per a servidor la imatge de saber tocar el just i necessari sobre aquest clàssic que ja té més de 100 anys. La producció és ambiciosa, la dramatúrgia encaixa, les interpretacions estan a l’alçada, […]

La pandèmia ens ha acostat a altres maneres de treball, de formació, d’ensenyament. També ens ha mostrat altres vies de relació i de comunicació. Hem redescobert altres formes de representacions teatrals. La ràdio teatre existia fa molts anys i les telenovel·les van substituir a les que ens retransmetien diàriament per la radio. Una manera molt senzilla de mantenir el teatre viu. Els més joves descobriran en la ràdio teatre una font inesgotable de fantasia. Bitàcola és utilitzada com a símbol de direcció, de brúixola i d’unió. El programa “Bitácora de ida y vuelta” es basa en històries que s’han creat a un i altre costat de l’Atlàntic. Felipe Cabezas és l’ànima d’aquestes bitàcoles i del teatre Fènix. Va presentar aquesta […]

L’any passat es va presentar al Teatre Onyric una nova companyia de dansa clàssica, el Ballet de Barcelona, que venia per omplir un forat que ha restat buit per massa temps. La formació es presentava amb una plantilla de ballarins d’arreu del món, capitanejats per Carlos Renedo (exballarí del Metropolitan Opera House) i Chase Johnsey (exintegrant dels Ballets del Trockadero de Montecarlo y de l’Engish National Ballet). Tot apuntava a que, per fi, Barcelona tindria la companyia que molts professionals havien somniat… però la pandèmia de Covid es va creuar pel mig. Res els ha aturat, però està clar que el confinament i la manca d’assajos i actuacions ha condicionat la vida dels seus components. En aquest petit espectacle, tres […]

Mar Puig i Mateu Peramiquel han creat un espectacle d’una poètica preciosa. A Bruna mares i filles (grans i petites) s’estimen i s’atabalen a parts iguals. Mares i filles són dones que viuen les seves vides envoltades d’entrebancs. La neta, la Bruna, busca en la mare i en l’àvia tot allò que no sap de la seva història. La mare, la Maria, busca la millor manera de pujar una filla adolescent, i tenir cura d’una mare amb Alzheimer. Totes dues són la seva història, el seu present, i el seu passat, i de totes dues, també, tem el seu futur. L’àvia, la Quimeta, ja no toca quarts ni hores, però filla i neta la cuiden i la necessiten. Tots aquests […]

Carlos Latre és d’aquells humoristes que cau simpàtic, faci el que faci. Tant si parla de futbol al Crackòvia com si esvalota el galliner a Crónicas Marcianas o Tu cara me suena. Domina com ningú i l’imaginari espanyol i la seva cultura popular, i té la capacitat de fer-ne un retrat distorsionat (i sempre amable), a partir dels centenars de personatges que habiten dins seu. Apela espais comuns que tots coneixem: polítics i monarques, artistes folclòrics, animals televisius com Iker Jiménez, els chefs Jordi Cruz i Chicote, Àngel Llàcer, tots els col·laboradors de Sálvame o el jurat de La Voz. Algunes de les seves imitacions genials, com el Núñez, la Bruja Lola o la Pantoja de Puerto Rico, han sobrepassat […]

Vagi per davant que aquest és un espectacle nou, amb un mirada divertida a aquest temps de pandèmia que ens toca viure a través de la caricatura dels seus protagonistes més mediàtics. Als pocs minuts de començar l’actor ens regala una divertidíssima imitació de Fernando Simón. Però One Man Show també té part d’antologia. Els seguidors de l’artista no li perdonarien sortir del teatre sense la seva dosi de Boris Izaguirre o la Pantoja de Puerto Rico, per exemple, i Carlos Latre ho sap i no els decep quan encara la recta final del show. No es pot negar que Carlos Latre està en plena forma. La seva capacitat de caricaturitzar és inimitable. Es transforma una vegada i una altra… […]

La proposta que es pot veure al Tantarantana, després d’haver-se suspès, reprogramat i re-assajat, com tantes altres produccions aquests dies, és un treball d’una de les seves companyies residents, El Eje, al voltant del masclisme, l’abús de poder o la violència de gènere. L’obra parteix d’una pregunta: com explicar la por a qui no l’ha viscuda mai (gràcies als seus privilegis)? D’entrada, és un posicionament força de part, que es trasllada al text quan es presenten uns personatges que ràpidament queden definits com a bons i com a dolents, i que no acaba d’afavorir un gran o sorprenent recorregut dramàtic. La posada en escena, tanmateix, és atrevida, i ajuda, per la seva banda, a mantenir l’atenció de l’espectador, amb un […]

Poques companyies debutants han irromput en el panorama de forma tan memorable com ho va fer José y sus hermanas la tardor de 2017. Mentre els teatres es buidaven d’un públic que preferia omplir els carrers en aquell clima semirevolucionari posterior a l’1-O, aquest grup de joves van protagonitzar potser l’únic espectacle que va exhaurir entrades aquells dies. La clau, més enllà del seu talent genuí, va ser que Los bancos regalan sandwicheras y chorizos parlava en el to reivindicatiu que la ciutadania demandava i dels assumptes pendents que, semblava, ens havien avocat a la situació que estàvem vivint: l’herència del franquisme. És curiós que ara, amb el seu tercer muntatge, per una malaurada casualitat, el moment social els hagi […]

La Sala Beckett ens planta davant d’un cas de suïcidi juvenil, podríem pensar que no és gaire habitual trobar-se en situacions així, però, malauradament, és més normal del que pensem. De la mà d’Oriol Puig surt un text fruit de workshops i tallers de creació dins del projecte Welcome to Elusia. Una dramatúrgia excel·lent d’una obra que remou sentiments amagats amb bon ritme i subtilesa. La història del Sam, la manca d’acció de la gent que l’envolta i la mala praxi per la part corresponent posen en relleu la importància de tenir sempre present aquesta assignatura. Karaoke Elusia és un text intens, d’amistats i desavinences, que es queda a les portes del sensacionalisme amb un llenguatge planer, senzill i que […]

La irrupció de noves personalitats en el panorama teatral sempre és una bona notícia, especialment, quan es tracta de creadors joves i amb talent. En aquest sentit, el debut escènic d’Oriol Puig com a dramaturg i director és notable per diversos motius. Primer, perquè aborda una història rellevant, complexa i actual, i la tracta amb la delicadesa i la profunditat que mereix. En segon lloc, perquè (per edat) coneix el llenguatge dels joves, el seu univers, la seva relació amb el món, i sap com traslladar-ho a la ficció sense paternalismes, de forma fresca i versemblant. Per últim, perquè ho fa amb senzillesa, sense artificis, donant el protagonisme a la trama i els personatges, amb la complicitat de tres intèrprets […]

Aquesta obra de teatre està basada en el relat de Charlotte Perkins Gillman, una autora nord-americana que va destacar per ser molt activa en la defensa dels drets civils de les dones. L’empaperat groc va ser considerada un exemple molt eficaç de literatura gòtica… però amb el temps també s’ha destacat per ser una reivindicació feminista en un segle en que el sufragisme estava empenyent amb força. De fet, la història ens explica com la societat de l’època tractava a les dones que presentaven “comportaments estranys”… quan en realitat -com és el cas de la protagonista- estaven patint una depressió postpart. La versió teatral, que utilitza una fina ironia per acostar més la història a l’espectador, ha barrejat molt bé […]

Fa vuit anys, Smiley, una història d’amor ens va sorprendre per ser un producte que en aquell moment no es podia comparar amb cap altre de la cartellera. Fer una comèdia romàntica amb personatges homosexuals era una combinació poc explotada, potser perquè Barcelona (a diferència de Madrid) no era, ni encara és, una ciutat on s’estreni gaire producció teatral de temàtica LGTBI. A això s’hi va sumar un text fresc i unes vigoroses interpretacions, cosa que va generar un èxit immediat. Després dels anys, els personatges encara segueixen vius a la memòria de molts espectadors. Tot i aixó, aquesta seqüela -es pot veure independentment de la primera, no patiu- s’ha tornat un pèl més fosca i desencantada. Aquí els personatges […]

Ja he vist un parell de muntatges de Jordi Bertran, és un dels titellaires de fil que segurament hem vist però que ni ho sabem. En una de les edicions del Píndoles, ja vaig veure part del seu treball amb dos punts de pòrex, i que podem veure actualment a la Sala Fènix. Molta gent creu que ser adult implica tenir responsabilitat, ansietat i dudes. Possiblement hem deixat de veure les coses com un nen. Deixar-ho tot i veure com entrem en un espai totalment diferent. Aquest cop he deixat els anys al carrer i a l’entrar a la Sala Fènix he volgut viure, riure i sorprendre’m com un nen, amb res negatiu que tenim abans d’entrar-hi. I ho he […]

Julio Manrique fa temps que ha demostrat el seu talent com a director (El curiós cas del gos a mitjanit), fins i tot, portant a escena textos clàssics (L’ànec salvatge). Després dels bons resultats amb Ibsen, ara ha optat per aquest Txékhov, amb un muntatge que destaca pel seu bon gust i una clara aposta pel naturalisme contemporani. En aquest cas, el text del dramaturg rus ha estat molt lliurement adaptat per Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique per apropar-lo als temps actuals. La proposta és ambiciosa i, a la vegada, íntima. És fàcil connectar amb el seu univers i les interpretacions són bones, especialment, les de les tres germanes (Genebat, Maria Rodríguez i Elena Tarrats) però, en […]