Recomanacions

Tres vides conflueixen a Dau al sec per portar a escena el monòleg de Samuel Beckett. Tres vides dedicades al teatre, a la lluita i al treball escènic. Samuel Beckett va escriure aquest text per un actor, Patrick Magee. Boris Rotenstein la va dirigir a la URSS, quan Beckett estava prohibit, als 22 anys. Sergi Mateu, amb 18 anys, la presentava de final de carrera a l’Institut del teatre. El teatre té aquestes coses. Els projectes, les persones, les històries es troben, de vegades sense buscar-les. Així doncs, l’última cinta de Krapp, és per els seus protagonistes, d’una banda i l’altra de l’escenari, la primera cinta de les seves vides. O en tot cas, alguna cinta de les seves vides. […]

L’èxit d’Ovelles no només tornarà en breu als escenaris sinó que, de la mà dels seus autors, Yago Alonso i Carmen Marfà, ho fa ara d’alguna manera, amb temes comuns com els aspectes més “mundans” lligats a la mort més enllà del dol, en aquell cas les herències enverinades i ara, els rituals i costos associats als funerals, enterrament… Amb humor un punt absurd, exagerat però tendre i que et va portant sense adonar-te’n per situacions cada cop més rocambolesques però que t’ho semblen només de vegades. La comparació és inevitable amb Ovelles. Jo em quedo amb la primera, potser perquè les interpretacions em van semblar més cohesionades. Un “pobre” home lluita contra tot el sistema per no perdre la […]

Vagi per davant que crec que sóc l’únic espectador a qui no ha entusiasmat aquesta premiadíssima proposta, vista la temporada passada, així que no em feu gaire cas, que no tothom pot estar equivocat tret de mi. I és que em va semblar retrògrada malgrat ser aparentment “fresca”, impartint carnets de maduresa i dictaminant quines decisions evidencien que no l’has assolida tot i que t’hagin arribat els 40. Proposta ben arrelada a la nostàlgia dels 80 i 90, començant per l’estructura de l’obra, amb dues cares, com aquelles cassettes. Una CARA A més simpàtica i humorística (tot i que a mi tampoc m’ho va semblar en excés) sobre els motius i conseqüències d’una ruptura, i els drames de ser actor […]

A vegades tens sort i a vegades no. A vegades el destí t’acompanya i d’altres t’abandona al mig del mar. Això no nega que l’esforç titànic que fan milers i milers d’immigrants per arribar a Europa sigui en va. Yacine Diop, Malamine Soly i Lamine Bathily són els tres testimonis que acull la Sala Atrium per descobrir-nos unes històries que van més enllà dels informatius dels mitjans de comunicació. Amb música en directe, projeccions analògiques i una sinceritat absoluta, els tres protagonistes es despullen sentimentalment per obrir els ulls d’un públic conscienciat. Doble esforç de l’equip artístic per tal d’explicar com si fos la primera vegada i oblidant el patiment interior les experiències viscudes. El que comença sent petits monòlegs, […]

La faula de Jean de la Fontaine de El moliner, el fill i el burro ens recorda que mai pots acontentar a ningú, que facis el que facis rebràs les crítiques d’un sector i que en definitiva has de viure i actuar d’acord amb les teves conviccions. El poliorama presenta una versió remasteritzada de la faula on es posa sobre la taula la importància dels teus actes, la necessitat de despullar-se sentimentalment i, per damunt de tot, el fet de viure la vida com tu vols i no com els altres volen que la visquis. Annabel Totussaus i Mont Plans escenifiquen una conversa sincera i tendra. Natural a nivells altíssims i carregada de metàfores i de doble significat. L’experiència vital […]

El bon estat de salut d’un gènere, moltes vegades, es pot mesurar observant la gran diversitat de propostes temàtiques, formats i registres que neixen sota el paraigua de les seves convencions. L’existència mateixa d’un espectacle com Pegados indica que, fins i tot, de la premissa més boja, absurda i aleatòria es pot crear un musical i això és un molt bon senyal. Tot i tenir en compte la precarietat actual del sector i que estem parlant de l’adaptació d’una peça que ja es va fer fa 10 anys a Barcelona, resulta innegable que, a escala mundial, hem viscut una dècada de glòria pel teatre musical. D’aquest revival en concret, podem dir que manté les qualitats del seu material original. Es […]

Aquest “Allende” és el sisè muntatge de la Companyia Laboratorio Teatro. I com l’espectacle que vaig veure crida l’atenció la forma artesanal en què cuiden cada aspecte de l’espectacle.S’ha de dir que l’obra no ens parla d’Allende completament. Ens parla de parts de la vida d’Allende a vegades en forma de salts i converses, però tenim en primer pla la denúncia d’aquelles veus que es van tancar a força de cops. Dels desapareguts, dels torturats, de la tortura d’un poble per criticar a un dictador.La repressió de l’Estat Xilè i les accions del poble la veiem a escena en diferents moments. No falta les projeccions del poble en diferents moments per donar més força en alguns moments. Igual que la […]

Per tal de seguir construint el camí comú i necessari en termes de paritat i igualtat real en el món del teatre, probablement, l’objectiu principal hauria de ser el de donar a les dones autores, directores i creadores l’espai que mereixen. Això que, en certa manera, pot sonar a obvietat, continua sent encara un repte. En aquest sentit, ens hem de sentir orgullosos que figures com Bàrbara Mestanza estiguin aterrant, ja des de fa un temps, amb el corresponent soroll que provoquen, i començant a trencar sostres de vidre, barreres invisibles i tabús. Després de demostrar la seva fortalesa i personalitat escènica amb espectacles com La mujer más fea del mundo o Pocahontas, aquesta enriquidora veu dissident ha fet, en […]

“Allende” és el sisè muntatge de la Companyia Laboratorio Teatro, amb direcció i posada en escena de Jessica Walker. Els muntatges de Jessica Walker, tot i que toquen temes seriosos, disten del realisme tal i com l’entenem. Són muntatges on la metàfora i el simbolisme hi són sempre presents. En aquesta ocasió Walker agafa com a metàfora central la música, el llenguatge i la simbologia d’una simfònica per explicar-nos un part de la història que encara està viva. La posada en escena també està plena de simbologia i metàfores. Les dotze grans làmpades metàl·liques que pengen del sostre simbolitzen per un costat: les sales de tortura (quan són colpejades per els militars), i en cassolades de protesta (quan són colpejades […]

Fa anys era un tema tabú, després va començar tímidament a treure el cap en algunes trames, però ara ja fa un temps que el tenim com a eix central d’algunes pel·lícules, novel·les i també -tot i que menys- obres de teatre. L’assetjament escolar es pot plantejar des de diferents tipus de vista, com qualsevol conflicte, i m’ha agradat que aquí s’expliqués a través de dos homes adults que el van viure de petits… encara que fos des de posicions enfrontades. El plantejament inicial, l’excusa de la trobada i el record dels anys d’infància funcionen molt bé i ens defineixen uns personatges que, de mica en mica, ens van mostrant més facetes i no es queden només en un arquetip. […]

Dos desconeguts es troben. Es troben perquè han quedat. Una escena senzilla, amb un ritme tranquil que ràpidament dona pas a una transició rítmica, coreogràfica i animada per partir a una altra cosa totalment diferent. Comença una muntanya russa trepidant de múltiples personatges, temps passats i temps presents, espais diversos,…en comú? La relació entre dos persones. Amb un escenari pràcticament buit viatgem, gràcies al treball físic de les intèrprets ( Anabel Riquelme i Jesús Luis Jimenez) a un estiu al poble, amb el cinema, el riu, les passejades en bici,… a una discoteca, a una oficina, entrem a cases particulars, bars, supermercat…I si sumem la multiplicitat de personatges diferents que encarnen, molt ben treballats, al final de la partida hem […]

Una habitació d’hospital; una mare i una filla que passen comptes després de cinc anys de no parlar-se. No és que sigui una premissa molt original, però sí prometedora. I és que les relacions familiars extremes, amb una malaltia de fons, acostumen a donar situacions interessants i diàlegs punyents. Si a sobre ho amanim amb ironia, sentit de l’humor i un personatge potent, d’aquells que sentencien a cada rèplica, tindrem una obra que funcionarà i que pot acabar convencent als més reticents. Paco Mir coneix molt bé els ressorts de la comèdia i sap com arribar a bon port amb el material que té entre mans. Només li podríem retreure una certa sensibleria cap al final, i un excés amb […]

Absència i necessita. Comèdia per aquells moments incòmodes, que rebutgen però hi posem el peu de ple. Tres amics que amb el cos expressen les seves inquietuds, dubtes i desitjos. I que amb la parla només ho enreden tot. Somnàmbuls en un món capitalista, ple d’estructures immòbils. Però on està les necessitats de cadascú, un món on és difícil trobar-nos. Una història que Noël Coward va començar a dissenyar, i que Llàtzer interpreta per trobar aquests espais on els esquemes es trenquen. Una obra de text que xerra a través del subtext. Una interpretació que aporta aquella comunicació, aquells esquemes que la cultura i el llenguatge encara no han aconseguit trencar. Genís Casals, David Marcé i Laura Pujolàs es despullen […]

Quantes ganes per tornar al teatre. Han passat moltes setmanes i tenia ganes de tornar a una sala a Barcelona (per ara he anat a Igualada, Esparreguera i al Castell de Montjuïc) però volia seure a una de les butaques de la ciutat #OmplimElsTeatres és el que hem de fer ara mateix. S’ha de dir que és una obra que parla de feminisme i de la identitat. Però queda molt difús amb els altres començaments i fils que va deixant. Comencem amb les actrius a escena i diferents formes d’afrontar la realitat segons cada un dels personatges. Per aquesta part molt bé. Però llavors veig que es van desenvolupant altres històries i sembla que no queda en cap en concret. […]

Ja és oficial, arrenquem temporada al Teatre de L’Aurora d’Igualada amb els protocols sanitaris per tenir un espai 100% segur davant el covid-19. És així i hem de pendre consciència que seguirem així com a mínim aquesta temporada. Amb la mascareta durant tota la funció. Accions de resistència és un espectacle de Susana Barranco que mostra la distopia d’una possible societat futura on néixer, viure, treballar i morir esdevenen una peça més de l’intercanvi mercantil. A l’obra es barregen la creació documental, l’espai escènic i el text, creant una atmosfera postdramàtica que se situa entre la realitat i la ficció. En contraposició del teatre de text que estem som més assidus, ara tenim una proposta de teatre on el centre […]