Recomanacions

Quan etiquetem un espectacle com a feminista o destaquem el seu caràcter femení o, simplement, que està íntegrament creat o interpretat per dones (normalment, per motius comercials) estem posant de manifest una irregularitat: el protagonisme de la veu femenina és encara l’excepció. Arran d’aquesta reflexió, ens podem posicionar en contra d’aquesta dinàmica perquè, en certa manera, perpetra una situació d’excepcionalitat que ja no hauria d’existir. Però el fet és que, més enllà dels anhels de normalitat que lícitament tots tenim, la realitat és la que és i encara vivim en una societat masclista i desigual, ens agradi o no. Per aquest motiu, és molt important que un espectacle com Elles #cosasdechicas existeixi i, a més, es reivindiqui com a tal […]

El debut a la Sala Gran del Teatre Nacional d’un autor català contemporani sempre resulta una experiència emocionant, no només pel dramaturg en qüestió, sinó també pel públic català en general. O així hauria de ser. Potser molts espectadors associen encara a Guillem Clua amb la comèdia, a causa de l’èxit de Smiley i que no ha estrenat a Barcelona cap espectacle en els darrers quatre anys, sent l’últim 73 raons per deixar-te (una comèdia musical). Però, el cas és que Clua és un escriptor essencialment dramàtic i, potser per això, per la seva consagració, ha escollit ser-ho amb tota l’èpica possible. En aquest sentit, Justícia aconsegueix reunir moltes de les seves obsessions: l’amor, la família, el sexe i la […]

Aquest cop La Perla 29 ens presenta aquest text autobiogràfic de Jean-Luc Lagarce. Un text que en un primer moment és molt poètic i que en escena has d’estar atent per no perdret en les repeticions dels textos. He de dir que he gaudit quan David Vert feia els seus monòlegs, el mateix que amb el de Sergi Torrecilla. Però m’ha semblat una mica feixuc quan han estat les actrius han agafat el protagonisme. El seu inici és molt fort, començant David Vert indicant que el que veurem es l’inici de l’anunci de la seva mort. Tinc 34 anys i l’any vinent em tocarà morir. Un text que es repetirà i que ens mostra l’anunci d’una mort anunciada i que […]

Acostumem a pensar que el dia que morim no deixarem res per fer o arreglar, especialment pel que fa a les relacions personals. Resoldre els “assumptes pendents” abans que tot s’acabi sembla una bona manera de tancar l’etapa vital. És, més o menys, el que impulsa a Louis a tornar a casa de la seva família després d’anys d’estar-ne allunyat, per raons de feina o malestar familiar. Ell mateix ho explica a l’inici amb un monòleg: desnonat de la vida, decideix tornar per última vegada a casa i veure a la seva mare i els seus germans i, així, intentar deixar-ho tot sense malentesos i amb un somriure familiar. Estava clar, només començar, que no seria una acció tan fàcil. […]

Buscar el sons de les coses. No ignorar el teu entorn, els sons del teatre, un espai on el 80% de les vegades reclama silenci absolut i tanmateix té una banda sonora: riures, esternuts, petits moviments, caramels… Óscar Bueno juga amb la sensació d’escoltar per crear una partitura. Escoltar des dels ulls, el tacte, el gust, i les orelles… Sons que neixen d’accions. Accions que formen les notes. Una partitura expressada a través dels moviments i de les ones. Un paper en blanc per crear dins de l’imaginari. Una posada en escena que remet a un procés d’investigació, on no busca resultats sinó expandir-se. Interpretar el so. Materialitzar els seus diferents estats. Transmetre a través de tempo, i el grau […]

Ridiculitzar l’estereotip masculí, desfer-se de la societat per investigar el cos. Isaak Erdoiza busca dins de les infinitats de l’erotisme masculí, un treball que s’aparta del text i es centra en el físic. Un exercici estètic i de percepció. Quatre cossos que deixen de banda l’individu, un espai on la identitat es converteix en quelcom borrós, i un conjunt de cossos esdevenen una massa. Moviments corporals que remeten al Jardí de les delícies, connexions simbòliques i eròtiques, la nuesa de ser nosaltres. Després de trobar la Masa Isaak aconsegueix completar la dramatúrgia amb el so i la il·luminació. Un erotisme que no només es regeix en el físic, sinó en les respiracions, en els sons de la pell amb el […]

Mouawad acostuma a organitzar el seu teatre en tetralogies. Germanes (“Soeurs”) és la segona part d’una d’elles, que mira d’explicar la història recent des del prisma de la intimitat familiar. L’autor libanès fa servir una polifonia d’escriptures conformada per imatges, somnis, objectes i altres materials expressius que entoma amb habilitat Roberto Romei per a muntar una posada en escena vibrant, no perquè les peripècies dels personatges no donin respir, sinó per allò que no diuen i que no passa. M’explico. La història de la Geneviève i la Layla està articulada a través de silencis, els que donen testimoni real de la nostra existència. Mònica López i Lluïsa Castell ens emocionen tant per allò que diuen com per allò, sobretot, que […]

Els MondayMonday de l’Eòlia són una oportunitat magnífica pels musical lovers. Recitals íntims, de proximitat, on els intèrprets, de prestigi, trajectòria i solvència més que contrastada, trien el repertori segons els seus gustos, referents, experiències, amb més o menys dramatúrgia. Acostumen a acompanyar-se per alumnes d’Eòlia o guanyadors/finalistes de la Marató de solistes, iniciativa que busca recolzar i donar una empenta al talent dels joves estudiants de les diferents escoles d’arts escèniques. En aquesta ocasió, cançons escrites per dones des dels musicals clàssics al més contemporani, amb l’afegit que no tots han estat representats aquí. Sense res que distregui l’atenció, Clara Solé, una debilitat que interpreta i no només canta, (Fun Home), i Anna Lagares (Per si no ens tornem […]

Oriol Broggi porta a escena l’obra teatral Només la fi del món de Jean-Luc Lagarce, autor contemporani francès molt important. La companyia de La Perla és qui dóna vida de manera espectacular a aquest text francès. Cal tenir present que tot i que els actors fan una posada en escena tan impecable com impressionant, el text que representen és transcendental, filosòfic i lent. Això es veu clarament representant amb els silencis constants, els llargs monòlegs, les repeticions lèxiques i la falta d’acció. Amb totes aquestes característiques el text segueix sent una gran obra, la qual posada en boca dels actors fa que el públic s’emocioni amb la història. Aquest últim apunt té molt de mèrit, ja que l’elenc ho aconsegueix […]

Només la fi del món, es toda ella intensidad. El espectador no alcaza, entre clímax y clímax, poder distenderse, coger aire ante la resolución de la tensión venidera. Se ha prescindido de vestuario vistosos, de idas y venidas de acción y de escenas de la vida cotidiana, para que la palabra tomara todo el protagonismo. ¡Pero qué palabra! Densa, afectada, rumiante –yo pienso, yo pensaba, sí, yo así lo veía y yo así lo veo-que sería exquisita para una novela con narrador omnisciente pero desprovista de toda naturalidad en el lenguaje oral y menos aun, familiar. La nueva propuesta de Oriol Broggi es una historia que narra la vuelta a casa de un hijo, que a las puertas de los […]

El muntatge de Cobertura proposa un viatge a la nostàlgia de tots aquells fans de la coneguda Vinagre, sèrie de comèdia molt exitosa a TV3 fa uns anys, protagonitzada també per aquest talentós y entremaliat duo. Clara Segura i Bruno Oro pugen junts a l’escenari per, novament, presentar un espectacle multiforme on hi ha multitud de personatges i gags còmics al més pur estil Vinagre. Amb una idea original de Bruno Oro i una direcció de la pròpia Clara Segura, es tracta d’un muntatge basat en un text fet a la mida d’ambdós actors. Fet per i per a ells, amb l’ajuda d’Alejo Levis a la dramatúrgia i l’escenografia, l’espectacle ficcionalitza una distòpica gala dels Oscar’s on es premia a […]

Una obra d’Anabel Riquelme i Jesús Luis Jiménez amb la direcció d’Alejandra Jiménez-Cascón. Una proposta amb dos anys de vida, que va començar a partir de la improvisació, i en la que es van escriure més d’una vintena d’històries, que serien reescrites o descartades fins a determinar la selecció que ara forma l’obra. Anabel Riquelme, a la que vam conèixer en el festival Píndoles d’enguany (la proposta “Vete a aprender Àfrica“), i Jesús Luis Jimènez, en són els autors i protagonistes de totes aquestes històries agrupades amb el títol de (DES)ENCUENTROS. A partir de tres històries que conformen l’argument global, s’inclouen petites històries que donen consistència i homogeneïtat al conjunt. A la direcció d’Alejandra Jiménez Cascón se sumen les col·laboracions […]

Aquest nou treball del ballarí i coreògraf basc Isaac Erdoiza parteix d’una idea sorgida el 2007 durant un Màster de Pràctica escènica i cultura visual. Aquella idea volia treballar sobre l’eròtica de l’home, en un intent de relectura del cos masculí. Anys més tard, Erdoiza va ajuntar a tres ballarins més i entre tots quatre van començar aquest “exercici estètic i de percepció”, tal com diu ell mateix. Això els va portar més enllà, cap a una part més física que intel·lectual, ja que segons Erdoiza “hem acabat creant un cos de cossos, on l’individu es perd, es difumina”. Masa és, per tant, un treball basat en l’experimentació i la recerca. Qui busqui un espectacle de dansa més convencional no […]

És la quarta edició d’aquest festival, i com a novetat la mostra estrena un nou projecte, la secció Km 0, un espai d’intercanvi teatral entre l’escena en català i l’escena en francès. Així que enguany la meva tria dins el Festival OUI! ha sigut “Né quelque part “ programada a la Nau Ivanow. “Né quelque part “ és una versió en francès de “Sé de un lugar” d’Iván Morales, traduïda i adaptada al francès per Miquel Escudero. Com les arrels són molt importants, Miquel Escudero ha adaptat l’obra a la cultura francesa, i és per això que l’acció la situa a París. La música és una part molt important dins de l’obra, canalitza les emocions i trenca barreres entre els […]

Els relats de David Foster Wallace, en la seva minuciositat a l’hora de presentar els assumptes quotidians, alberguen una percepció poètica desconeguda de la realitat, que prové de la desmesura del format habitual dels gèneres clàssics i dels angles inèdits que adopta la seva mirada d’escriptor. A En lo alto para siempre, Juan Navarro i Gonzalo Cunill semblen tenir-ho molt present i miren de fer-ho palès en la seva posada en escena, que combina la conversa surrealista amb el monòleg llarguíssim de Cunill (poesia i relat incisiu i meticulós d’una situació fugaç quotidiana que esdevé transcendent d’una manera estranya), la maqueta i el vídeo en directe que col·laboren a l’escrutini rigorós de la realitat, i una mena de parèntesi performàtic […]