Recomanacions

Seamos francos: que una obra sobre la doble moral se haya convertido en un clásico es ya muy significativo de la condición humana. Y aquí, La importancia de ser Frank nos lo ejemplifica con creces. La rectitud victoriana, encarnada en una magnánima Laura Conejero, empuja a nuestros dos protagonistas a crearse una vida paralela. Y no para dar rienda suelta al exceso y a la lujuria, sino para simplemente, poder ser ellos mismos. La comedia, una historia de amor a 4 bandas, se vehicula a través de la absurdidad de un nombre, Frank a partir del cual, se arma una trama con aires shaksperianos donde el engaño y la confusión cobran protagonismo. ¿Qué proyectamos en un nombre -como el de […]

El teatre Tantarantana ha estrenat GERMANES, l’obra potser més intimista del reconegut autor canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad, protagonitzada per Mònica López i Lluïsa Castell sota la direcció de Roberto Romei. La versió catalana del text és d’Helena Tornero. Al presentar la proposta, Roberto Romei va afirmar que el text és una reflexió sobre els orígens, sobre la necessitat de retrobar-se amb un mateix i la necessitat de defensar la pròpia cultura. El text de Mouawad explica com la trobada casual entre dues dones a l’habitació d’un hotel els donarà el coratge per a rebel·lar-se davant una vida que no els satisfà i trobar les paraules per a trencar el silenci. Wadji Mouawad (Beirut, 1968), de nacionalitat canadenca, està reconegut […]

Moltes vegades volem expressar alguna cosa i ja sigui perquè no n’estem segurs o perquè no trobem les paraules adequades, callem. El silenci pot expressar molt més del que ens pensem i a vegades és només la pau del silenci el que volem exterioritzar. Wajdi Moawad és un expert en escriure obres mestres sobre el llenguatge, la importància de la comunicació i l’amor a la família. L’autor libanès ens té acostumats a entendre les seves obres com a drames familiars i complicacions en les relacions personals més enllà del que aparentment poden semblar. En aquesta ocasió, Mouawad proposa un text amb dues cartes de presentació separades clarament on cada una de les dues protagonistes reivindica les seves necessitats i recorden […]

Per què la sang dicta qui és i qui no és família? Una pregunta que probablement tothom es planteja alguna vegada a la vida. Sovint ens sentim més connectats amb aquelles persones amb les quals tenim més coses en comú (per molt que visquin en una altra ciutat, siguin d’un altre país o tinguin una cultura diferent) que no pas amb les qui compartim els cognoms. Germanes tracta de les arrels, una temàtica recurrent del dramaturg Wajdi Mouawad. Som fruit d’unes circumstàncies i, encara que a vegades, per diverses raons, fem veure que ens n’oblidem, sabem que és pràcticament impossible prescindir-ne. El que els passa a Geneviève Bergeron (Mònica López) i Layla Bintawarda (Lluïsa Castell) gira al voltant d’aquest fet, […]

Sergi Fäustino torna a posar sobre la taula (sobre la taules, de fet) la materialitat del cos, l’energia que l’empeny, la seva autonomia deslligada del racional. El cos que balla, el cos que es mou i que sent. Fäustino balla durant tota l’hora de representació mentre una veu en off descriu de manera, aparentment neutra, el que el ballarí executa. A la vegada, la veu reflexiona al voltant de tot allò que té a veure amb el cos del ballarí. L’aparent desapassionament de la veu en off sembla dir només obvietats, i potser és així, perquè l’única obvietat indiscutible, l’única veritat innegociable és que en aquell moment a l’Antic Teatre hi ha un cos que balla i una sèrie de […]

Un text basat en fets reals, de la nord-americana Lindsey Ferrentino, que ens ha presentat la companyia La Niña Bonita. Aquesta peça està adaptada i dirigida per Xavi Álvarez i Neus Suñé, que també formen part del repartiment encapçalat per Odile Fernández, una actriu amb síndrome de Down. Aquesta peça va ser estrenada a l’Off Broadway el 2018 i ens parla del cas real de la tieta de la dramaturga. Un text escrit amb la intenció de denunciar la situació que patien als anys 70, als EEUU, les persones amb discapacitat psíquica en algunes institucions on eren internades. La companyia La Niña Bonita, creada en 2015 i actualment resident a la Sala Versus, va obtenir els drets de l’autora per […]

Des que Oriol Broggi va dirigir el seu ja mític muntatge d’Incendis a la Biblioteca de Catalunya, el dramaturg libanès Wajda Mouawad s’ha convertit en un habitual de la cartellera de Barcelona, fins al punt que, gairebé, hem pogut veure totes les seves obres representades. És difícil trobar un autor contemporani que continuï apostant per la tragèdia i ho faci des d’una mirada tan d’avui. També és interessant observar com els seus textos han connectat d’una manera tan intensa amb el públic català. Veient Germanes, un s’adona que la clau pot estar en la forma en la qual l’escriptor ens parla del dolor. Un dolor relacionat amb la pèrdua, la soledat i la família que la societat actual (alienats com […]

Cada any vaig a veure alguna de les obres que es representen al festival OUI! de teatre en francès. És el quart any i no para de créixer en fama i en públic. Es representa en diferents espais de Barcelona i la idea és posar a l’abast del públic l’obra d’autors contemporanis francesos. Trio una obra a l’atzar i sempre m’ha sorprès la qualitat i la profunditat del temes dels espectacles. Laurent Gaudé va escriure aquesta peça al 1966 amb 24 anys i ho va fer en deu dies. Per ser una obra de joventut té tots els elements de la maduresa. Un rodamón que viu al metro de Nova York és Dionís encarnat. Onysos es vell i es va […]

Amb JUSTÍCIA, el seu autor Guillem Clua (Barcelona 1973), debuta a la sala Gran del TNC, i ho fa amb aquesta magnífica proposta (un encàrrec per part del director del TNC, Xavier Albertí), que ha estat dirigida per Josep Maria Mestres, amb un repartiment de luxe i amb una espectacular escenografia i posada en escena. JUSTÍCIA és la descripció d’una família catalana burgesa que explica moltes coses sobre les diferents identitats de les quals estem conformats. Una trama complexa plena de girs inesperats, que a la vegada és un thriller i un melodrama familiar, dotada d’un gran naturalisme que es trenca amb altres mecanismes narratius i flashbacks. Una peça sobre la por, sobre la hipocresia, on conviuen paral·lelament tres temps […]

Són moltes les històries que ens queden per conèixer sobre tot l’horror que es va viure al llarg de la Guerra Civil espanyola, per sort, tenim l’enorme món de les arts que ens permet als més joves descobrir, no només el patiment, sinó també tot el que s’amagava al darrere del poc que hem après als llibres d’Història. Dirigida per Pere Fullana, Llum Trencada, és una adaptació del llibre Dones republicanes de l’escriptora mallorquina Margalida Capellà, ens parla de les dones, les grans oblidades de pràcticament tots els esdeveniments històrics. Una història de com van viure unes quantes generacions l’esclat de la Guerra a Mallorca. Tot aquest pes el carreguen de forma magistral tres actrius que són capasses de posar-se […]

Malgrat que, potser, no és tan conegut com es mereix, Només la fi del món és un text deliciós, commovedor, profund i també mític per la mort prematura del seu jove autor francès en fatal consonància amb el tema principal d’aquesta obra. Cal una sensibilitat i delicadesa especials per posar en escena la proposta de Jean-Luc Lagarce i, en aquest sentit, podem dir que la gent de La Perla d’això en saben bastant. El muntatge dirigit per Oriol Broggi opta per elevar la història, moure-la en un to un pèl eteri que entronca amb la seva poètica i el seu existencialisme de forma molt orgànica però la fa també més exigent. Així és com els actors i actrius troben el […]

Ahir dia 12 era nit d’estrena al Teatre Biblioteca de Catalunya, amb l’obra de Jean-Luc Lagarce “Juste la fin du monde” (1990) amb el títol de NOMÉS LA FI DEL MÓN, en la versió catalana de Ramon Vila, i que està dirigida per l’Oriol Broggi. Una escenografia despullada, una llum tènue, i Louis (David Vert) que comença dient amb veu pausada “Més tard, a l’any següent, em tocava morir-me. Tinc prop de 34 anys i moriré a aquesta edat”. NOMÉS LA FI DEL MÓN … és paraula i interpretació d’actors. Segons va indicar l’Oriol Broggi a la roda de premsa del passat dia 4, aquest projecte s’ha treballat de forma relaxada i en la seva posada en escena no s’ha […]

Dimecres dia 12, a la Sala Tallers del TNC ha tingut lloc l’estrena a Barcelona de GAZOLINE de Jordi Casanovas dirigida per José Luis Arellano García. Una proposta de la Fundacions Edmond de Rothschild i la Fundació Teatro Joven que té per objectiu visibilitzar i fomentar la diversitat ètnica en les arts escèniques. GAZOLINE és un text escrit l’any 2006, arran dels aldarulls produïts a l’extraradi de Paris durant la tardor del 2005. La mort de dos joves musulmans d’origen africà que escapaven de la policia en Clichy-sous-Bois, una comuna pobra de l’est de la capital gal·la, va originar una revolta que aviat es va expandir a altres ciutats franceses. Es van aixecar barricades i van cremar desenes de cotxes […]

Fer una mena de festival d’Eurovisió amb cançons escrites per filòsofs és una idea original i ocurrent. Aquest espectacle, de fet, viu d’aquesta única idea i la intenta explotar tot el que pot, malgrat que les bases que s’ha posat -tot concurs necessita unes bases- fa que es vegi encotillat i limitat. Hauria estat bé partir d’aquí i acabar teatralitzant la proposta, fer que el concurs traspassés els seus límits i ens mostrés el seu caràcter filosòfic amb fets, no amb comentaris. Les deu cançons interpretades, totes representants d’algun país europeu, han estat encarregades a diferents filòsofs i pensadors del continent. Totes tenen la seva particular posada en escena, la seva música en directe i les veus dels polifacètics Dominique […]

Si éreu fans de “Vinagre”, la sèrie d’esquetxos que va produir fa uns quants anys TV3 i que protagonitzaven Clara Segura i Bruno Oro, no cal que busqueu més, perquè aquesta obra ens retorna a aquella època daurada d’humor avinagrat. Divertida i enginyosa, aquests serien els principals objectius d’aquesta producció. A través del fil conductor d’una història d’amor peculiar i una distopia tecnològica, com és la desaparició de la cobertura a nivell mundial, aquesta obra ens marca un camí farcit d’entrebancs i sorpreses protagonitzades per alguns dels personatges habituals de la comèdia -que no desvetllaré-. Personatges que només veure’ls provoquen un somriure basat en el record, que augmenta amb la posada en escena en aquesta realitat distòpica que ens proposen. […]