Recomanacions

Després d’estrenar-se en el Festival Grec d’enguany, arriba al Teatre Lliure, una versió actualitzada de la novel.la El Misantrop de Molière. Es tracta d’una producció de La Brutal amb dramatúrgia de Sergi Pompermayer. Pompermayer ha escrit una versió més actual, més contemporània. Pablo Macho Otero ha versificat el text original en versos alexandrins però també amb un llenguatge més proper, amb referències actuals i jocs de paraules. David Selvas (director) ha creat una experiència teatral memorable. Ha tingut molta visió i talent a l’hora de seleccionar el repartiment, la creació del disseny escènic, l’elecció de la música i la il·luminació, i la supervisió general de la posada en escena. El repartiment està encapçalat per en Pol López i la Mireia […]

Venga, ¿en serio? Ósea… D’on ha sortit en Rafa Maza i per què no ho havia descobert abans? La pava soc jo, per descomptat! Després de veure a aquest actor fer un sketch als Premios Talía de l’Academia de las Artes Escénicas em vaig dir “cal veure alguna cosa de més de 60 minuts d’aquest artista”, així que aquí que ens vam anar a les 22:30h de la nit d’un dissabte, sense ser jo ànima nocturna, a veure què ens oferia el pijo més entranyable dels escenaris amb el seu nou espectacle. I quin subidón! Un no parar de riure de ni més ni menys que hora i mitja en el qual Rafa Maza a través no sols del seu […]

La primera vegada que vaig veure actuar a l’Oriol Pla va ser a l’obra Ragazzo, de la Lali Álvarez al Teatre Eòlia el 2015. Vaig flipar! La segona vegada que el vaig veure va ser a l’espectacle Be God Is a la Villarroel. Vaig flipar encara més! (La vaig anar a veure tres vegades). A Travy, em vaig quedar sense paraules. I ara a Gola em rendeixo als seus peus. Oriol Pla és un dels actors més complets i prolífics del teatre català. El que fa és inclassificable. No es pot explicar, s’ha de veure. L’Oriol ho porta a la sang, és fill de Quimet Pla, un dels fundadors dels Comediants, i de Núria Solina, cocreadora de companyies com el […]

Si alguna cosa m’impressiona, encara que sigui una cosa òbvia, és la universalitat i el poc que l’afecta el temps als textos de grans autors en alguns aspectes, potser perquè la complexitat de l’ésser humà és i continuarà sent sempre igual en tota la nostra existència, i és una cosa que cap IA podrà aconseguir mai, per molt intel·ligent que puguin arribar a ser. L’adaptació i dramatúrgia d’aquesta Anna Karenina de Carme Portaceli i Anna Maria Ricart em sembla una delícia. Un text tan complex, amb tantes capes, matisos i amb tantes intrahistòries portat al teatre amb dinamisme i soltesa és una proesa. Agafant com a fil conductor l’amor en totes les seves facetes, la proposta ens porta per les […]

La Ruta 40, amb el seu espectacle Tumbalafusta, ens endinsa en l’imaginari infantil i ens permet observar i sentir el mateix que sent un infant quan juga. La fusta, com a element principal, els objectes, les figures, la música que acompanya el moviment dels actors i una llum adequada que ambienta la història, fa que els més menuts se submergeixin en un viatge on ells podrien ser els protagonistes. Una història explicada a través del joc que ens convida a preguntar-nos com funciona el món. La bellesa de la posada en escena fa que els adults gaudeixin com a infants i ens arribem a qüestionar: per què deixem de jugar? Cal destacar el treball d’Alberto Díaz i Sergi Torrecilla, que […]

A Barcelona, si alguna cosa ens caracteritza, és que som una ciutat innovadora i creativa. Una metròpoli que surfeja l’avantguarda i mira més a Europa que la mateixa Europa. Si cal renovar la ciutat, ens exalta més el nou que no pas ens enamora el vell. Entre el franquisme, les olimpiades i la gentrificació hem arribat a carregar-nos bona part de la nostra identitat cultural en pro de ser els més contemporanis: des dels increïbles xamfrans modernistes (que ara són pisos de Núñez i Navarro) fins als bars de tota la vida reconvertits a cafeteries d’especialitat o les desenes de teatres del Paral·lel, fa cent anys meca mundial de les arts escèniques, i ara… doncs això que és ara, una […]

La música com a via d’arrelament però també de desarrelament. La música com a reacció d’estupefacció davant d’un món indesxifrable. La música com a mitjà de transport al passat, a la infància perduda, però també com a manera de posicionar-se en el present malgrat l’estranyesa de tot plegat. Sota la direcció de Marc Rosich, Mario G. Cortizo ha concebut un espectacle en què música i performance s’abracen per mirar d’expressar alguna cosa íntima i, probablement, inenarrable, que precisa un llenguatge particular, als marges de les convencions escèniques habituals. Cortizo s’envolta de la tecnologia més sofisticada per interpretar els seus bucles sonors que, en canvi, provenen d’elements tan quotidians com petits electrodomèstics (un assecador, una batedora, una ràdio antiga…) o una […]

L’obra parteix de la història de migració de l’Ani Saghatelyan i Marta Pawlikowska La peça ens parla de l’exili i la migració a través de dues línies, la història de l’Ani Saghatelyan i Marta Pawlikowska i la de les seves àvies. Present i passat. El text, escrit per l’Ani Saghatelyan i la Marta Pawlikowska, combina autoficció, fets realitat, possibles fets reals, adaptacions de fragments escrits, els relats d’alguns testimonis, i la inspiració d’alguns textos poètics i filosòfics. És un treball de més de dos anys de treball d’investigació i documentació. La diferència entre l’Ani i la Marta amb les seves àvies és que mentre les primeres van marxar dels seus països (Armènia, Polònia) per diversos motius (polític, social, per pròpia […]

No és el primer cop que veiem una obra de l’escriptora belga-japonesa Amélie Nothomb sobre el teatre. Cosmètica de l’enèmic ha sigut objecte de diverses adaptacions a casa nostra. I de fet, també va ser punt de partida de la pel·lícula estrenada al Festival de Sitges que du el mateix nom. En aquell cas però, el text original –ple de diàlegs– i l’adaptació es van mantenir pràcticament intactes. En canvi, a Declivi d’un pardal hi ha un gran treball per poder dur l’obra a escena. Es tracta de l’adaptació de l’obra Soif (Set). I quan dic adaptació, ho dic amb totes les lletres. Si bé el text original és bàsicament una versió lliure de la passió de crist, el text […]

Tal com ve a dir Voltaire cap al final de l’obra, només la cultura serà capaç de salvar-nos. I aquesta idea, emmarcada a l’obra dins del context de la Il·lustració, encaixa molt bé amb el nostre present. Cada cop són més les veus que en aquest món convuls i tremendament polititzat advoquen per un reforç del pensament i de la cultura en general. I Josep Maria Flotats, amb l’elecció d’aquest text de Jean-François Prévand, demostra que defensar un teatre de les idees des d’un teatre privat és també un senyal inequívoc d’optimisme i esperança. Sentireu a dir que es tracta d’un espectacle d’un altre temps, per no dir un espectacle passat de moda, però jo crec que la seva necessitat […]

La Sala Atrium obre les seves portes amb una remodelació i estrena dues peces molt poc o gens conegudes pel públic amant de l’obra de V. Català. Constantment es van representant obres de la Víctor. Recordem La infanticida de la que vam poder veure una versió musical amb Neus Pàmies i música de Clara Peya al 2021. A l’any següent, Carme Portacelli va dirigir al TNC un espectacle basat en els llibres Tots els contes i Mosaics juntament amb un repàs de la vida i la seva obra. I a l’any 24 La Companyia La Tremenda va presentar Lo cant de les ànimes mudes, una deliciosa barreja del poemari del mesos musicat per Ismael Dueñas i el conte Les ànimes […]

Dau al Sec acull l’obra “Fumando Espero“, una creació original de la companyia La Bacanal que barreja humor, crítica i una mirada peculiar cap a les convencions socials.Amb un estil que beu del cabaret i el teatre contemporani, l’espectacle convida els espectadors a reflexionar sobre temes universals com el desig, les relacions i la pressió de les aparences, tot plegat embolcallat amb un toc de provocació i sarcasme.Quan entrem al teatre, ens adonem immediatament que aquesta experiència és totalment diferent de qualsevol altra que haguem viscut abans. La sala s’ha transformat completament i ens transporta a un altre temps i lloc: un petit local d’ambient íntim que recorda els cabarets dels anys 20.En lloc de les habituals files de butaques, […]

Cera: 500 hores de vol és un dels projectes guanyadors de la convocatòria oberta Hermann Bonnin 2023 en la modalitat de poesia escènica. I és realment poesia el que han creat Carlos Gallardo i Dora Cantero on els objectes cobren vida i l’intèrpret es fon com la cera entre els objectes. Tot molt Brossià. Sota la direcció de Nina Solà, Jordi Font i el mateix Carlos Gallardo, aquest últim va creant un diàleg amb els objectes fabricats amb cera d’abelles. Les abelles, la mel i la cera són el fil conductor de l’obra i al mateix temps les protagonistes. És un espectacle visual, d’objectes, teatre d’ombres, etc. Com en un gran escenari de titelles va creant o movent objectes fets […]

Amélie Nothomb en aquesta ocasió s’aparta absolutament del seu estil més intimista i s’endinsa en un tema molt original. El títol de la novel·la era Soif (Set). Com sempre, ella domina magistralment l’art de l’absurd. Joel Quesada adapta la novel·la d’Amélie Nothomb al teatre mantenint la ironia de l’autora amb un Jesucrist actual, bàsicament humà amb les seves pors, el pànic davant del patiment i la vanitat que li provoquen els aplaudiments per les seves proeses i miracles. Una visió humanitzadora i iconoclasta d’un personatge històric que ha de morir per rebre un reconeixement. El dramaturg Joel Quesada juga amb la història que tots coneixem i amb el relat de l’autora. El Crist de Quesada es deixa anar i vola […]

Andrea Jiménez ens porta un text propi en el qual s’entrellacen les seves vivències personals, Shakespeare i unes reflexions compartides per moltes filles d’unes quantes generacions pròximes a la seva. I ho fa amb una peça que alhora et fa plorar, riure i et treu les urpes. Et porta a llocs comuns de moltes filles per a fer una catarsi col·lectiva cagant-se en Shakespeare, en Lear i en el pare de totes, però alhora per a buscar alguns perquès, per a indagar en el perdó i per a entendre el dolor. En to divertit al mateix temps que profund, veiem desfilar escenes del Rei Lear i de la pròpia vida d’Andrea de manera paral·lela, entrellaçant-se com si de la mateixa […]