Recomanacions

MAESTRO FELLINI, escrit a quatre mans per Ludovica Damiani i Guido Torlonia, és una peça que commemora el centenari del naixement d’una de les figures més importants del cinema italià. Pren com a referència l’espectacle i estructura de “Caro Maestro”, homenatge al director teatral Giorgio Strehler, que es va estrenar al mateix teatre durant la temporada 2017-18. Federico Fellini (Rimini 1920 – Roma 1993) és considerat el cineasta italià de la postguerra més important del seu país a nivell mundial. Va guanyar quatre Òscar a la millor pel·lícula estrangera i el 1993 va obtenir l’Òscar honorífic a la seva carrera. MAESTRO FELLINI ens endinsa en un viatge a través de l’univers del director italià, mitjançant entrevistes, cartes, escrits i notes […]

Existeixen molt poques oportunitats a Barcelona per veure els treballs escènics de Companyies africanes. Gràcies al Festival de Theatre en Français Oui!, que enguany arriba a la seva quarta edició, hem pogut veure a Barcelona l’espectacle Gibraltar, de la companyia de Burkina Fasso Ouaka Trane Théâtre. Aquesta proposta ens explica la història real del Salif, un jove de Ouaga, la capital de Burkina, que volia marxar a Europa per assolir l’èxit. Però el seu desig no contempla un gran obstacle, la frontera. Un espai regnat per alts i violents murs que el converteixen en la terra de ningú. Molts dels emigrants que aconsegueixen arribar-hi, es queden allà atrapats, errant entre el somni frustat i utòpic d’Europa, i la por i […]

Anar a veure un espectacle de màgia per les petites ments curioses és una experiència fantàstica. Els infants es queden encisats per l’il·lusionisme de les propostes. Com ha fet això mama? Ni idea fill. És màgia! El Mag Stigman, a més, té un feeling amb els infants excepcional. Amb un llenguatge proper, i amb un somriure d’orella a orella durant tot l’espectacle, és posa el públic a la butxaca des del minut 0. És capaç de fer malabars i de ballar dansa contemporània o Bollywood; i fer-nos ballar a tots plegats, petits i grans! Perquè diu que a ell, des de petit, sempre li ha agradat ballar i, sobretot, que tots ballem amb ell. ‘El circ dels impossibles’ és una […]

Sempre és interessant trobar-se amb obres de text poc convencionals sense necessitat de fer el salt a espectacles de l’escena híbrida. En el cas de Decadència, el primer que crida l’atenció són els seus diàlegs escrits en un vers molt florit, molt clàssic, i a la vegada ple d’ironia britànica, sense caure en la paròdia, però omplint la seva bellesa formal d’una truculència i un flaire a vici força curiós. En aquest sentit, la traducció a càrrec de Neus Bonilla i Carme Camacho del text original en anglès de Steven Berkoff, tenint en compte la dificultat de la mètrica i la rima, és, veritablement, per treure’s el barret. La proposta sembla ser una mena de sàtira sobre la burgesia, els […]

Torna el tema de la mort en el cicle de La Sala Beckett.És un projecte de teatre documental d’Àlex Rigola que m’ha agradat més que l’altre obra del mateix cicle. Aquest cop toca preparar-se per emocionar-se des de l’inici a final de l’obra. Al sortir, em vaig preguntar com és per l’Alba Pujol presentar aquest paper tan personal un dia i l’altre, recordant la mort del seu pare. Però hem de pensar que al parlar-ne, trobem que és més fàcil quan arriba aquest moment. La proposta és senzilla, ja que tenim una taula i una projecció de temes, frases, paraules i unes projeccions. També em va cridar l’atenció una planta (petita palmera) a un costat de l’escenari. Creia que trobariem […]

No és la primera vegada que un guió de teatre es basa en un tema d’herències. Lara Díez Quintanilla ha sabut treure i plantejar un tema etern, l’acceptació d’una herència, moment en el qual surt el millor i el pitjor dels membres d’una família. I no són el bens materials que es posen en joc sinó les relacions entre cada un dels que reben la herència i entre ells i els seus progenitors. Els diners i els bens, per escassos que siguin, fan aparèixer les gelosies, les enveges, les competències per l’amor dels pares, les preferències. És un moment per recordar i fer balanç de la història de la família. I tot això ho treuen a la llum una de […]

El Tricicle se despide, aunque se guarda el derecho, por si acaso les apeteciera, de volver. En todo caso, sea un adiós definitivo o un simple amago, Tricicle:Hits es un espectáculo recopilatorio, un bueno recorrido de la compañía que, a mi entender, cumple con las expectativas del público que durante tantos años les han seguido. Ellos -el público- también juegan su papel, escogiendo por votación popular cuales han sido para ellos los mejores números de su consolidada carrera sobre escenarios. Aunque es difícil decidir entre tanto humor y tanta inteligencia, si bien las 12 historias reducidas (gags de gags) que configuran el espectáculo acaban siendo una muestra fidedigna de la quintaesencia de El Tricicle. Un escogido paseo teatral a través […]

La mort és un tema que mai ve de gust com a espectador. No obstant això, és tan inevitable de tractar en la ficció com d’esquivar a la vida real. És precisament aquesta una de les claus del nou espectacle dirigit per Àlex Rigola: una corprenedora escenificació de diàlegs de la vida real d’un moment familiar on la mort és tan present com la vida. Aquestes converses on l’actriu Alba Pujol parla amb el seu pare malalt terminal de càncer de pulmó, representades en escena per ella mateixa i l’actor Pep Cruz (encarnant al pare), tenen una força escènica i tanta veritat que commociona. La proposta juga (amb tacte) amb un material molt delicat com personal que, en un inici, […]

Admeto que vaig anar a [Des]encuentros pel nom d’Alejandra Jiménez-Cascón en la direcció, intèrpret que ens té embadalits amb Blanca desvelada i de qui he pogut veure també la seva faceta hilarant. I es nota la seva mà. I me n’alegro de no haver-me perdut aquesta proposta, fresca, molt divertida, real, ben interpretada, sense aparents pretensions encara toc de ple un tema etern. Una agradable sorpresa. Amb la naturalitat per bandera es succeeixen històries de parelles, d’acords i desacords -així, sense claus, que aquestes no es pronuncien-. Parelles de tota mena, que ni arriben a ser-ho, que es trenquen, que es troben, algunes breus i algunes les veiem evolucionar … tot un catàleg daixò tan difícil d’intentar fer una unitat […]

Moltes sensacions després de “Vespres de la beata verge” però poques paraules per descriure-les i que facin justicia a aquesta proposta dirigida per Josep Prat i Coll (Requiem for Evita). Com és possible que no estigués ple al menys aquell dia? Sí, és un text difícil i dens de Antonio Tarantino (Stabat Mater, que no us confongui el cognom) però dirigit i interpretat d’una manera que no importa per moments el significat literal de les paraules sinó què transmeten, què amaguen, si són d’ara o records, memòria real o creada per fer més fàcil la càrrega de la tragèdia. Un pare espera per poder recollir el cadàver del seu fill, que s’ha suïcidat. Amb aquest interessant punt de partida podia […]

Una altra vegada, Rigola tria el camí menys gastat per crear una ficció, i s’agraeix que entre tantes propostes convencionals (en el millor i en el pitjor dels sentits) una figura com la de l’ex-director del Lliure, que participa de l’escena teatral mainstream barcelonina, se submergeixi en formes menys evidents d’explicar una història. En aquest cas, el canal és el testimoniatge de vida, la ficcionalització de les converses reals entre el propi Rigola i l’historiador Josep Pujol (pare de la protagonista de l’obra, Alba Pujol) al voltant de la mort i del llegat ètic i vital que un pare pot deixar a una filla. No hi ha una voluntat universalitzadora en la proposta, sinó el final d’UNA vida i la […]

En una entrevista reciente, Àlex Rigola vino a afirmar que las enseñanzas de vidas anónimas tenían tanto valor como las de los personajes de Shakespeare. Seguramente esté en lo cierto. Y es justamente aquí donde radica la belleza de la obra que dirige: la proximidad humana. Y más en lugar tan común como es la muerte, que, contra pronóstico, hasta ha llegado a alcanzar al mismísimo Punset. En Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, Pep Cruz y Alba Pujol escenifican y nos comparten, en un acto generoso y a la vez, autocomplaciente, la sabiduría transmitida en los últimos meses de vida de Josep Pujol, padre de la actriz. Aunque el […]

Vaig descobrir al Mag Stigman farà un parell d’anys a Igualada a un dels dilluns Kabrota als que solem assistir. Era amb l’espectacle “Més que Màgia”, un espectacle en que l’il·lusionisme s’unia amb coreografies de dansa moderna. D’aquella tarda en guardo molt bon record, sobretot recordo les cares dels nens que hi havia a la sala. Tal i com vaig dir aleshores en la meva recomanació, veure aquells nens, amb aquella cara de sorpresa, la boca oberta i els ulls com a taronges, és quelcom impagable. Farà una setmana aproximadament em vaig assabentar que el Mag Stigman havia estrenat un nou espectacle, “El circ dels impossibles”. Aleshores vaig pensar, portaré al Roc i l’Àneu que segur que els agradarà! En […]

STABAT MATER és la primera part dels “Quatre actes profans” d’Antonio Tarantino, juntament amb La Passió segons Joan, Vespres de la Beata Verge i Lluentons. Antonio Tarantino (Bolzano 1938) pintor i dramaturg, va començar a escriure l’any 1992 i STABAT MATER va ser la seva primera obra, un text que, com tots els seus, no està situat en cap època concreta, i dibuixa com pocs autors saben fer, un món marginat, un món alienat pel poder imperant. Aquesta peça amb traducció d’Albert Arribas, versió i direcció de Magda Puyo i produïda i interpretada per Montse Esteve, ha tornat a la Gleva on es representarà fins al 9 de febrer i on està exhaurint entrades merescudament. Amb els anys, l’obra ha […]

Una peça de Les Impuxibles amb Judith Pujol (traducció) i María Velasco (text), que parla dels col·lectius silenciats i els trastorns mentals, que dissabte i diumenge s’ha pogut veure de nou a la Sala 3 de l’Auditori de Barcelona, amb totes les entrades exhaurides. A l’escenari acompanyen a les germanes Peya, Èlia Farrero, Pau Vinyals i Adrià Viñas. Les Impuxibles és el resultat de la fusió artística de dues germanes, una pianista i una ballarina, la Clara Peya i l’Ariadna Peya. Una fusió que conté la potència de la qualitat artística de cada una per separat i l’harmonia del vincle que les uneix. Elles treballen la barreja de llenguatges fusionant música, dansa i altres disciplines escèniques, com a resultat d’aquest […]