Recomanacions

Tornem al Tantarantana amb un text de Wajdi Mouawad, un autor que vam conèixer gràcies al treball de la Perla 29 i que hem vist un munt d’obres seves. Des d’aquell mític “Incendis”, sembla que tenim una proposta de Majdi a la cartellera de Barcelona. Apropar-se al Tantarantana i veure que omplen la sala, vulguis o no t’omple d’alegria al veure que la gent assisteix al teatre quan la proposta val la pena. Aquest cop parlem de com volem expressar les coses. Necessitem un altre tipus de comunicació amb el món exterior per a deixar de pensar amb el llenguatge actual les coses que volem expressar. A vegades les coses no surten com volem o ens sentim, i ens impulsa […]

Ludovica Damiani i Guido Torlonia reten un homenatge a Fellini en ocasió dels 100 anys del seu naixement. Ho dirigeix un dels autors, Guido Torlonia i ha arribat a Catalunya després d’haver estat presentat a Itàlia al 2008 com a Caro Maestro, a París el 2009 i a NY al 2013. L’aposta era fàcil i l’èxit assegurat. Els homenatges als grans mestres són sempre benvinguts sobretot si ens mostren aspectes més íntims i profunds de la seva personalitat. És un espectacle àgil en forma de lectura dramatitzada, més lectura que dramatitzada però les veus de Mario Gas i Mar Ulldemolins ens transporten fàcilment al pensament i sentiments de Fellini. Mario Gas comparteix faristol amb Serena Vergano fent el mateix espectacle […]

La companyia La Ruta 40, torna a El Maldà després de l’exitós “El llarg dinar de Nadal” que nosaltres vam veure en 2014, i ha estat l’encarregada de programar l’Espai Lliure del Teatre Lliure durant tres mesos en aquesta temporada. SACARINA és un text contemporani de Davide Carnevali, amb traducció de l’Albert Arribas i dirigit per Sergi Torrecilla que ha decidit iniciar-se en la direcció amb un text d’aquest autor després de treballar com a actor a “Actes Obscens en Espai Públic” (TNC 2017) i “La Peppa Pig pren consciència de ser una porqueta” (Sala Beckett 2019). En el text original, escrit en 2004, l’autor fa un retrat de la ciutat de Milà i ara l’ha adaptat a la ciutat […]

Arribades a certa edat, hi ha actrius a les quals resulta un plaer el sol fet de veure-les pujar, un cop més, a sobre de l’escenari, independentment de l’obra que estiguin representant. Aquest és el cas de la Concha Velasco que, amb ja més de 80 anys, porta dècades acumulant l’estima del seu públic amb emblemàtics treballs de teatre, cinema i televisió. En aquesta ocasió, l’excusa per compartir una estona amb ella és El funeral, una comèdia escrita i dirigida pel seu propi fill, Manuel M. Velasco, feta i pensada a mida de la protagonista. Aparentment, la proposta serveix perquè la Velasco se’n rigui una mica d’ella mateixa però també per fer-la gaudir d’un muntatge lleuger, simpàtic i que li […]

Entendre el perquè de l’elecció del text Només la fi del món, el pànic al comiat de Jean-Luc Lagarce, una poesia fonètica que ens incita a la representació, i tanmateix, és el seu gran adversari. Un text intel·lectual i filosòfic i al mateix temps sensacionalista, un excés de llàgrimes en escena. Un parlar pròxim al doblatge, un oblit en el ritme de la paraula i en el seu conjunt. Una proposta de direcció que no concorda amb el text; una posada molt naturalista, potser d’influència de la pel·lícula, amb un llenguatge que plantejava, i no planteja, noves formes. És innegable l’estil marcat d’Oriol Broggi, ja que malgrat veure muntatges molt diversos, la seva petjada és molt notable amb el caminar, […]

La vigència de les grans tragèdies gregues i, sobretot, dels seus personatges tot i la mirada actual és una circumstància que mai em deixa de sorprendre. Si parlem, més concretament, de les protagonistes femenines, l’admiració resulta encara més gran i em reconcilia amb una part important de la història del teatre. Retratada en el món clàssic, principalment, per Eurípides, Medea és una figura interessant, trista, intensa i colpidora de la qual n’ha sabut treure un bon partit la dramaturga i directora Queralt Riera. És evident que el mite d’aquesta dona assassina dels seus fills ha resultat notablement inspirador per Riera. Amb audàcia, poètica i intel·ligència emocional, l’autora aconsegueix reflexionar sobre l’amor romàntic, la família, la maternitat, la felicitat o la […]

Un títol que ho engloba tot: l’acceptació trista i resignada d’una vida malaguanyada, on per amor, o més ben dit, perquè el seu amor va ser traït, Medea va arribar a matar els seus estimats fills. Un text de Queralt Riera que demana a crits ser llegit i que, no és tan habitual en aquests casos, no va del braç d’una dramatúrgia pesada, lenta, pretensiosa i allunyada de ser assequible. Sí, és tràgica, perquè ho va ser la vida de Medea, però també és poètica, fins i tot amb algun somriure i no, no busca reivindicar la figura ni justificar res, sinó portar a avui dia les seves circumstàncies i patiment, tan lligat a haver estimat i no haver estat […]

Només la fi del món és una obra sobre la família, el pas del temps i la incapacitat de complir amb les expectatives. Una preciosa i tràgica història plena de converses pendents amb les quals resulta fàcil identificar-se i emocionar-se. En aquesta adaptació, Oriol Broggi opta per una posada en escena minimalista i sòbria, donant tot el poder a la paraula i a les interpretacions. Si bé és cert que això dóna lloc a actuacions memorables com la de Claudia Benito, també ens ofereix una obra excessivament rígida i psicològica. La narrativa es construeix a base d’una successió de monòlegs on l’espai i el cos tenen poc a dir. Sembla que el protagonista observi o recordi el relat en lloc […]

Sempre m’he sentit atreta per el personatge de Medea. Em pregunto, què la va empènyer a actuar d’aquella manera? Gelosia? Venjança? Odi? Despit? Amor? A “L’Amor (no és per a mi, va dir Medea)”, l’actriu, directora i dramaturga Queralt Riera ens presenta una peça inspirada en la Medea d’Eurípides. No és tracta ni d’una adaptació, ni d’una versió, sinó d’una visió més contemporània del mite tràgic. Suposo que tots coneixeu la història original de la Medea d’Eurípides, la relació problemàtica amb el seu pare, la mort del seu germà, l’amor obsessiu cap al seu marit, però sobre tot, per passar a la història com l’assassina dels seus propis fills. La Medea de Queralt Riera és la nena feliç trepitjant bassals […]

Una proposta de Sílvia Albert Sopale, NO ES PAÍS PARA NEGRAS que no havíem aconseguit veure malgrat els seus cinc anys de recorregut. Silvia Albert Sopale va néixer a Sant Sebastià el 1976, afro descendent de mare guineana i pare nigerià, i resident a Barcelona, és la protagonista d’aquesta proposta escrita per ella mateixa amb la col·laboració de Carolina Torres Topaga i Laura Freijó Justo. La direcció de la proposta és de Carolina Torres Topaga. Representant diversos personatges i servint-se del llenguatge físic ens mostrarà humorísticament diferents punts de vista sobre el racisme, la sexualitat de la dona negra i la identitat. “Negra soy, negra, negra, negra soy, negra, sí, negra soy. Y alisar mi cabello no quiero, no. Y […]

LA ESPUMA DE LOS DIAS és una adaptació lliure de la novel·la homònima de l’autor francès Boris Vian “L’Écume des jours” publicada en 1947 i on parla de llocs dels Estats Units on ell no hi havia estat. Els seus personatges es mouen en un univers confús, molt poètic, i ens parlen de l’amor, la malaltia i la mort. La directora i dramaturga Maria Velasco ha creat una adaptació no realista de la novel·la, reescrivint un nou text i amb una posada en escena on es fusiona el text amb la dansa i la música. Aquesta proposta va ser estrenada, al mes de novembre, al Teatro Español de Madrid amb gran èxit de públic. En aquesta adaptació ens trobem a […]

Quan etiquetem un espectacle com a feminista o destaquem el seu caràcter femení o, simplement, que està íntegrament creat o interpretat per dones (normalment, per motius comercials) estem posant de manifest una irregularitat: el protagonisme de la veu femenina és encara l’excepció. Arran d’aquesta reflexió, ens podem posicionar en contra d’aquesta dinàmica perquè, en certa manera, perpetra una situació d’excepcionalitat que ja no hauria d’existir. Però el fet és que, més enllà dels anhels de normalitat que lícitament tots tenim, la realitat és la que és i encara vivim en una societat masclista i desigual, ens agradi o no. Per aquest motiu, és molt important que un espectacle com Elles #cosasdechicas existeixi i, a més, es reivindiqui com a tal […]

El debut a la Sala Gran del Teatre Nacional d’un autor català contemporani sempre resulta una experiència emocionant, no només pel dramaturg en qüestió, sinó també pel públic català en general. O així hauria de ser. Potser molts espectadors associen encara a Guillem Clua amb la comèdia, a causa de l’èxit de Smiley i que no ha estrenat a Barcelona cap espectacle en els darrers quatre anys, sent l’últim 73 raons per deixar-te (una comèdia musical). Però, el cas és que Clua és un escriptor essencialment dramàtic i, potser per això, per la seva consagració, ha escollit ser-ho amb tota l’èpica possible. En aquest sentit, Justícia aconsegueix reunir moltes de les seves obsessions: l’amor, la família, el sexe i la […]

Aquest cop La Perla 29 ens presenta aquest text autobiogràfic de Jean-Luc Lagarce. Un text que en un primer moment és molt poètic i que en escena has d’estar atent per no perdret en les repeticions dels textos. He de dir que he gaudit quan David Vert feia els seus monòlegs, el mateix que amb el de Sergi Torrecilla. Però m’ha semblat una mica feixuc quan han estat les actrius han agafat el protagonisme. El seu inici és molt fort, començant David Vert indicant que el que veurem es l’inici de l’anunci de la seva mort. Tinc 34 anys i l’any vinent em tocarà morir. Un text que es repetirà i que ens mostra l’anunci d’una mort anunciada i que […]

Acostumem a pensar que el dia que morim no deixarem res per fer o arreglar, especialment pel que fa a les relacions personals. Resoldre els “assumptes pendents” abans que tot s’acabi sembla una bona manera de tancar l’etapa vital. És, més o menys, el que impulsa a Louis a tornar a casa de la seva família després d’anys d’estar-ne allunyat, per raons de feina o malestar familiar. Ell mateix ho explica a l’inici amb un monòleg: desnonat de la vida, decideix tornar per última vegada a casa i veure a la seva mare i els seus germans i, així, intentar deixar-ho tot sense malentesos i amb un somriure familiar. Estava clar, només començar, que no seria una acció tan fàcil. […]