Recomanacions

Buscar el sons de les coses. No ignorar el teu entorn, els sons del teatre, un espai on el 80% de les vegades reclama silenci absolut i tanmateix té una banda sonora: riures, esternuts, petits moviments, caramels… Óscar Bueno juga amb la sensació d’escoltar per crear una partitura. Escoltar des dels ulls, el tacte, el gust, i les orelles… Sons que neixen d’accions. Accions que formen les notes. Una partitura expressada a través dels moviments i de les ones. Un paper en blanc per crear dins de l’imaginari. Una posada en escena que remet a un procés d’investigació, on no busca resultats sinó expandir-se. Interpretar el so. Materialitzar els seus diferents estats. Transmetre a través de tempo, i el grau […]

Ridiculitzar l’estereotip masculí, desfer-se de la societat per investigar el cos. Isaak Erdoiza busca dins de les infinitats de l’erotisme masculí, un treball que s’aparta del text i es centra en el físic. Un exercici estètic i de percepció. Quatre cossos que deixen de banda l’individu, un espai on la identitat es converteix en quelcom borrós, i un conjunt de cossos esdevenen una massa. Moviments corporals que remeten al Jardí de les delícies, connexions simbòliques i eròtiques, la nuesa de ser nosaltres. Després de trobar la Masa Isaak aconsegueix completar la dramatúrgia amb el so i la il·luminació. Un erotisme que no només es regeix en el físic, sinó en les respiracions, en els sons de la pell amb el […]

Mouawad acostuma a organitzar el seu teatre en tetralogies. Germanes (“Soeurs”) és la segona part d’una d’elles, que mira d’explicar la història recent des del prisma de la intimitat familiar. L’autor libanès fa servir una polifonia d’escriptures conformada per imatges, somnis, objectes i altres materials expressius que entoma amb habilitat Roberto Romei per a muntar una posada en escena vibrant, no perquè les peripècies dels personatges no donin respir, sinó per allò que no diuen i que no passa. M’explico. La història de la Geneviève i la Layla està articulada a través de silencis, els que donen testimoni real de la nostra existència. Mònica López i Lluïsa Castell ens emocionen tant per allò que diuen com per allò, sobretot, que […]

Els MondayMonday de l’Eòlia són una oportunitat magnífica pels musical lovers. Recitals íntims, de proximitat, on els intèrprets, de prestigi, trajectòria i solvència més que contrastada, trien el repertori segons els seus gustos, referents, experiències, amb més o menys dramatúrgia. Acostumen a acompanyar-se per alumnes d’Eòlia o guanyadors/finalistes de la Marató de solistes, iniciativa que busca recolzar i donar una empenta al talent dels joves estudiants de les diferents escoles d’arts escèniques. En aquesta ocasió, cançons escrites per dones des dels musicals clàssics al més contemporani, amb l’afegit que no tots han estat representats aquí. Sense res que distregui l’atenció, Clara Solé, una debilitat que interpreta i no només canta, (Fun Home), i Anna Lagares (Per si no ens tornem […]

Oriol Broggi porta a escena l’obra teatral Només la fi del món de Jean-Luc Lagarce, autor contemporani francès molt important. La companyia de La Perla és qui dóna vida de manera espectacular a aquest text francès. Cal tenir present que tot i que els actors fan una posada en escena tan impecable com impressionant, el text que representen és transcendental, filosòfic i lent. Això es veu clarament representant amb els silencis constants, els llargs monòlegs, les repeticions lèxiques i la falta d’acció. Amb totes aquestes característiques el text segueix sent una gran obra, la qual posada en boca dels actors fa que el públic s’emocioni amb la història. Aquest últim apunt té molt de mèrit, ja que l’elenc ho aconsegueix […]

Només la fi del món, es toda ella intensidad. El espectador no alcaza, entre clímax y clímax, poder distenderse, coger aire ante la resolución de la tensión venidera. Se ha prescindido de vestuario vistosos, de idas y venidas de acción y de escenas de la vida cotidiana, para que la palabra tomara todo el protagonismo. ¡Pero qué palabra! Densa, afectada, rumiante –yo pienso, yo pensaba, sí, yo así lo veía y yo así lo veo-que sería exquisita para una novela con narrador omnisciente pero desprovista de toda naturalidad en el lenguaje oral y menos aun, familiar. La nueva propuesta de Oriol Broggi es una historia que narra la vuelta a casa de un hijo, que a las puertas de los […]

El muntatge de Cobertura proposa un viatge a la nostàlgia de tots aquells fans de la coneguda Vinagre, sèrie de comèdia molt exitosa a TV3 fa uns anys, protagonitzada també per aquest talentós y entremaliat duo. Clara Segura i Bruno Oro pugen junts a l’escenari per, novament, presentar un espectacle multiforme on hi ha multitud de personatges i gags còmics al més pur estil Vinagre. Amb una idea original de Bruno Oro i una direcció de la pròpia Clara Segura, es tracta d’un muntatge basat en un text fet a la mida d’ambdós actors. Fet per i per a ells, amb l’ajuda d’Alejo Levis a la dramatúrgia i l’escenografia, l’espectacle ficcionalitza una distòpica gala dels Oscar’s on es premia a […]

Una obra d’Anabel Riquelme i Jesús Luis Jiménez amb la direcció d’Alejandra Jiménez-Cascón. Una proposta amb dos anys de vida, que va començar a partir de la improvisació, i en la que es van escriure més d’una vintena d’històries, que serien reescrites o descartades fins a determinar la selecció que ara forma l’obra. Anabel Riquelme, a la que vam conèixer en el festival Píndoles d’enguany (la proposta “Vete a aprender Àfrica“), i Jesús Luis Jimènez, en són els autors i protagonistes de totes aquestes històries agrupades amb el títol de (DES)ENCUENTROS. A partir de tres històries que conformen l’argument global, s’inclouen petites històries que donen consistència i homogeneïtat al conjunt. A la direcció d’Alejandra Jiménez Cascón se sumen les col·laboracions […]

Aquest nou treball del ballarí i coreògraf basc Isaac Erdoiza parteix d’una idea sorgida el 2007 durant un Màster de Pràctica escènica i cultura visual. Aquella idea volia treballar sobre l’eròtica de l’home, en un intent de relectura del cos masculí. Anys més tard, Erdoiza va ajuntar a tres ballarins més i entre tots quatre van començar aquest “exercici estètic i de percepció”, tal com diu ell mateix. Això els va portar més enllà, cap a una part més física que intel·lectual, ja que segons Erdoiza “hem acabat creant un cos de cossos, on l’individu es perd, es difumina”. Masa és, per tant, un treball basat en l’experimentació i la recerca. Qui busqui un espectacle de dansa més convencional no […]

És la quarta edició d’aquest festival, i com a novetat la mostra estrena un nou projecte, la secció Km 0, un espai d’intercanvi teatral entre l’escena en català i l’escena en francès. Així que enguany la meva tria dins el Festival OUI! ha sigut “Né quelque part “ programada a la Nau Ivanow. “Né quelque part “ és una versió en francès de “Sé de un lugar” d’Iván Morales, traduïda i adaptada al francès per Miquel Escudero. Com les arrels són molt importants, Miquel Escudero ha adaptat l’obra a la cultura francesa, i és per això que l’acció la situa a París. La música és una part molt important dins de l’obra, canalitza les emocions i trenca barreres entre els […]

Els relats de David Foster Wallace, en la seva minuciositat a l’hora de presentar els assumptes quotidians, alberguen una percepció poètica desconeguda de la realitat, que prové de la desmesura del format habitual dels gèneres clàssics i dels angles inèdits que adopta la seva mirada d’escriptor. A En lo alto para siempre, Juan Navarro i Gonzalo Cunill semblen tenir-ho molt present i miren de fer-ho palès en la seva posada en escena, que combina la conversa surrealista amb el monòleg llarguíssim de Cunill (poesia i relat incisiu i meticulós d’una situació fugaç quotidiana que esdevé transcendent d’una manera estranya), la maqueta i el vídeo en directe que col·laboren a l’escrutini rigorós de la realitat, i una mena de parèntesi performàtic […]

Seamos francos: que una obra sobre la doble moral se haya convertido en un clásico es ya muy significativo de la condición humana. Y aquí, La importancia de ser Frank nos lo ejemplifica con creces. La rectitud victoriana, encarnada en una magnánima Laura Conejero, empuja a nuestros dos protagonistas a crearse una vida paralela. Y no para dar rienda suelta al exceso y a la lujuria, sino para simplemente, poder ser ellos mismos. La comedia, una historia de amor a 4 bandas, se vehicula a través de la absurdidad de un nombre, Frank a partir del cual, se arma una trama con aires shaksperianos donde el engaño y la confusión cobran protagonismo. ¿Qué proyectamos en un nombre -como el de […]

El teatre Tantarantana ha estrenat GERMANES, l’obra potser més intimista del reconegut autor canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad, protagonitzada per Mònica López i Lluïsa Castell sota la direcció de Roberto Romei. La versió catalana del text és d’Helena Tornero. Al presentar la proposta, Roberto Romei va afirmar que el text és una reflexió sobre els orígens, sobre la necessitat de retrobar-se amb un mateix i la necessitat de defensar la pròpia cultura. El text de Mouawad explica com la trobada casual entre dues dones a l’habitació d’un hotel els donarà el coratge per a rebel·lar-se davant una vida que no els satisfà i trobar les paraules per a trencar el silenci. Wadji Mouawad (Beirut, 1968), de nacionalitat canadenca, està reconegut […]

Moltes vegades volem expressar alguna cosa i ja sigui perquè no n’estem segurs o perquè no trobem les paraules adequades, callem. El silenci pot expressar molt més del que ens pensem i a vegades és només la pau del silenci el que volem exterioritzar. Wajdi Moawad és un expert en escriure obres mestres sobre el llenguatge, la importància de la comunicació i l’amor a la família. L’autor libanès ens té acostumats a entendre les seves obres com a drames familiars i complicacions en les relacions personals més enllà del que aparentment poden semblar. En aquesta ocasió, Mouawad proposa un text amb dues cartes de presentació separades clarament on cada una de les dues protagonistes reivindica les seves necessitats i recorden […]

Per què la sang dicta qui és i qui no és família? Una pregunta que probablement tothom es planteja alguna vegada a la vida. Sovint ens sentim més connectats amb aquelles persones amb les quals tenim més coses en comú (per molt que visquin en una altra ciutat, siguin d’un altre país o tinguin una cultura diferent) que no pas amb les qui compartim els cognoms. Germanes tracta de les arrels, una temàtica recurrent del dramaturg Wajdi Mouawad. Som fruit d’unes circumstàncies i, encara que a vegades, per diverses raons, fem veure que ens n’oblidem, sabem que és pràcticament impossible prescindir-ne. El que els passa a Geneviève Bergeron (Mònica López) i Layla Bintawarda (Lluïsa Castell) gira al voltant d’aquest fet, […]