Recomanacions

Converses aparentment buides aconsegueixen emmirallar la por de descobrir el significat de ser tu mateix. Desig de viure, però un viure en una societat on et reclama més. Mai hi ha un final, tot està en constant construcció. Un entorn que inconscientement afecte, i et fa ser. La Sacarina reclama la vida de bar, un lloc de trobada; ja no sabem quedar a la plaça… Davide Carnevali escriu per aconseguir no caure en aquelles trampes on no vol posar-hi el peu. Se n’adona que està a punt de cometre l’error que tants altres van fer i es qüestiona el perquè. Un text que busca desprendre’s de tot allò que aferrem amb força: vivim feliços gràcies a les coses que tenim, […]

Tot i ser un tema molt delicat, del dolor se’n pot parlar de moltes maneres. Es poden fer aproximacions més tràgiques, optar per un drama realista o, directament, exposar els fets en un marc de teatre documental. Si es tria, en canvi, el camí de la poètica, el risc és major però, quan surt bé, el resultat pot arribar a ser d’una bellesa emocional inigualable. Aquest és el cas de Vespres de la beata verge, un text preciós del dramaturg italià Antonio Tarantino i traduït amb gran destresa, com és habitual en ell, per Albert Arribas. L’obra tracta del dol d’un home que plora la mort del seu fill a la sala d’espera d’un hospital mentre li estan fent l’autòpsia […]

Quan un va al teatre pot anar amb unes expectatives prèvies que sovint poden defraudar-lo. Acostuma a ser un problema de l’espectador, o fins i tot dels programes de mà o les informacions que alimenten una fantasia que després no es compleix. Darrerament ens trobem amb una altra variant: les obres que comencen oferint unes expectatives i les acaben abandonant a la poca estona, a vegades per voler tractar massa temes i a vegades per no voler mullar-se en excés. A Justícia li passen les dues coses, ja que comença amb una interessant radiografia d’una família de l’alta burgesia catalana, d’aquelles de missa diària, aspiracions polítiques de dretes, caseta d’estiueig a l’Empordà i peregrinacions a Montserrat cada cert temps. Per […]

Si hi ha una cosa que ens mou com a éssers socials és l’amor. De qualsevol tipus, ja sigui familiar, romàntic o amistós. Sota el paraigües d’un seminari per conèixer a la persona ideal amb qui passar la resta de la seva vida, els protagonistes d’aquesta història s’embarquen en una reflexió sobre la solitud i la necessitat de tenir algú a qui estimar i que t’estimi. El text, estructurat en 13 mesos de diferents anys, comença per el trencament de la relació dels protagonistes i, tot seguit, es produeixen diversos flashbacks a moments cabdals que els han portat a aquest moment. Sense entrar gaire en què els porta a trencar la relació, tot té el seu origen en aquest seminari […]

Hi ha textos que tenen les seves particularitats, la seva poesia interna. L’obra de Jean-Luc Lagarce és, sense cap mena de dubte, un d’aquests casos. Només la fi del món està plena de repeticions, de frases que no acaben, d’expressions redundants, però també d’una estranya lírica que ho impregna tot. A estones dona la sensació que estem davant d’un text més literari que teatral, tot i que no es pot negar que els personatges que hi apareixen estan ben vius. Costa no rendir-se a aquesta família que es debat tota l’estona entre l’enfrontament i la tendresa, com si hagués quedat suspesa en un punt intermedi del que no pot escapar. Oriol Broggi ha optat, com en altres ocasions, per un […]

Si oblidem l’heroi i ens centrem i aïllem el personatge femení que sempre està present en qualsevol tragèdia grega, el resultat serà una dissecció profunda sobre els sentiments i les inquietuds que es remouen dins del personatge, un ampli catàleg d’emocions que dibuixen els pensaments com a gasolina de les seves accions. Queralt Riera proposa exactament aquest procés sobre el personatge de Medea, encarnat per un duet formidable; Patrícia Mendoza i Rosa Cadafalch. La història transcorre sobre un coixí de música a piano que l’acompanya en moments puntuals i li dóna la musicalitat necessària per tancar un cercle meravellós. Patrícia Mendoza i Rosa Cadafalch condueixen una Medea postmoderna cap a un repàs interior a la recerca de propagar un amor […]

Per totes les coses que es poden dir del que significa viure avui en dia a Barcelona, sembla que les companyies de teatre d’aquí no parlen tant del tema com la realitat demana. Afortunadament, tenim excepcions com La Ruta 40 que, després de tractar el turisme a la recent Reiseführer, posa el focus ara en la gent local; més concretament, la del sector artístic i la seva precarietat, mantenint la ciutat com escenari i gairebé com un personatge més de l’espectacle. Dirigida per Sergi Torrecillas, que se’n surt notablement del seu debut en aquesta tasca, la proposta és fresca, àcida i intel·ligent. Com a sàtira del món teatral resulta molt divertida i crítica, malgrat que, a causa del gran nombre […]

Ahir dimecres al Teatre Akadèmia vam estar convidats a l’estrena d’aquesta nova proposta, que amb veu de dona, es fa d’una de les obres més representatives de la dramaturga francesa, d’origen rus, Nathalie Sarraute (1900-1999), PER UN SÍ O PER UN NO. Escrita com a radioteatre l’any 1981 és una de les seves poques peces teatrals, curta però intensa, escrita en un sol acte. Aquesta obra s’havia vist a Catalunya diverses vegades, interpretada per Josep Maria Flotats- Juanjo Puigcorbé (Teatre Poliorama 1986), Lluís Soler- Xavier Boada (Sala Muntaner 2013) o la de Lluís Soler – Manel Barceló (Sala Muntaner 2016) que és la versió que nosaltres havíem pogut veure (vegeu aquí la nostra ressenya) . És per això que el […]

Tothom em va parlar molt d’aquest Vespres de la Beata Verge, i fins i tot ho van poder gaudir a Igualada amb els Dilluns Kabrota que es prepara a primers de mes. Però al final ha estat a l’espai Brossa on he gaudit t’aquesta obra. I ja és la segona vegada que veig una proposta del dramaturg Antonio Tarantino (i res a veure amb el director de cinema) Sense marxar del tema que porto aquest any en gran part de les obres, parlen de la mort, del dol o del suïcidi. Un text dur i difícil, segurament la petjada que deixa l’Oriol Genís fa molt per ser una obra rodona, ara mateix em sembla difícil veure a un altre actor […]

Un demà que parla de l’avui. La distopia del present. Un retrat del vers “si l’amor es paga, no és amor”. Però que passa si canviem la definició d’amor? Helena Tornero ens proposa una reconstrucció d’una història d’amor, un puzle que es completa a mesura que avança l’obra. Una peça que juga amb les aparences, o no. Hi ha conceptes que es reescriuren constantment, i Tornero aprofita per jugar amb les seves diverses cares. Apropa i allunya l’espectador, però aconsegueix captivar-lo en els moments de més “ciència-ficció” (ho posarem entre cometes, perquè hi ha més de real que altra cosa). Demà està interpretat per dos actors i dues actrius que juguen dins les regles d’Aleix Fauró. Moviments robòtics, i a […]

Tots els estudis de les tragèdies clàssiques han arribat a la conclusió que aquest estil de textos estan marcats per les aventures d’un heroi que s’ha d’enfrontar a algú amb idees oposades i que el desenllaç és incert. En el seu moment “La casa de nines” d’Ibsen va rebre l’etiqueta de “Tragèdia moderna”, ja que s’apropava als estàndards establerts dins de la societat del moment. Ara, “Sacarina” es vesteix de tragèdia moderna, on un heroi ha de sobreviure a les adversitats en una societat actual i corrompuda per la precarietat laboral. La Ruta 40 proposa un joc de mirades i anades i vingudes mil·limètriques on la naturalitat, el ritme i la realitat treuen el cap de la mà de les […]

LA CLEMENZA DI TITO de Wolfang Amadeus Mozart , òpera en dos actes sota la direcció escènica de David McVicar i la direcció musical de Philippe Auguin. LA CLEMENZA DI TITO, és una història de l’imperi romà, al segle I de la nostra era i ens explica la conjura de Vitellia (Myrtò Papatanasiu), i del seu amant Sesto (Stéphanie d’Oustrac) per assassinar i enderrocar Tito (Paolo Fanale) l’emperador. Un emperador que, un cop coneguda la conxorxa, preferirà mostrar clemència perdonant els conspiradors. McVicar ens presenta una posada en escena d’una sobrietat i foscor “monumentals”, tota l’escenografia amb tonalitats grises i el vestuari negre que anacrònicament no correspon a l’època que representa. Tan sols l’emperador i Servilia (Anne-Catherine Gillet) la germana […]

Avui em dirigeixo principalment a tots aquells que no han anat mai a veure un espectacle d’en Xavier Bobés. La resta estic del tot segura que els va passar com a mi, que des de que el vaig descobrir, en el meu cas a “Cosas que se olvidan fácilmente” , no m’he perdut cap dels seus espectacles. Xavier Bobés, fundador de la companyia Playground, és una de les figura més destacada del país en l’àmbit del teatre d’objectes. Els seus muntatges escènics, més que teatre, són experiències teatrals. Propostes diferents i trencadores, centralitzades en el joc escènic i en la investigació del món de l’objecte quotidià, per dotar-lo de nous discursos en contextos sorprenents que tenen cabuda en un món […]

Ara que ja portem un parell de dècades on el teatre català li ha perdut la por a la ciència-ficció (des dels inicis de Javier Daulte a una nova generació d’autors com Marc Angelet, Alejo Levis, Roc Esquius o Clàudia Cedó, entre d’altres), resulta evident que el gènere cada vegada focalitza més en temes concrets. En aquest Demà, per exemple, la dramaturga Helena Tornero ens parla de l’amor a través d’un nou i aparentment infalible sistema per trobar parella en un context de futur distòpic. Evidentment, aquest mecanisme social amaga una part molt fosca que, a poc a poc, anirem descobrint. Dirigida per Aleix Fauró, el muntatge resulta elegant i misteriós, i sap captar molt bé l’interés dels amants del […]

Hem vist moltes vegades les històries de persones que han aconseguit el seu somni d’arribar a ser estrelles en la música, el cinema o el teatre. En canvi, poques vegades es posa el focus en aquells que ho intenten, igual que la resta, i que es queden pel camí. I, de fet, això és el que passa a la majoria de persones que lluiten per treballar en el món de l’art, poques aconsegueixen arribar a l’èxit absolut. Aquesta és la base d’aquest espectacle de llums, colors, música i, sobretot, molt ball. El text mostra un càsting per forma part del cor d’un espectacle, la paret on s’acomodaran els protagonistes del l’obra. Durant tota la narració es parla de la importància […]