Recomanacions

La mort és l’etapa de la vida que sempre volem evitar, com si es tractés d’una introducció de la sèrie que mirem de Netflix. Potser a nosaltres ens preocupa la nostra mort, però s’ha d’entendre que preocupi més a la gent que es queda quan marxem. La Beckett proposa el cicle “Memento Mori: Recordem-nos de morir”, amb xerrades, espectacles i lectures dramatitzades, per batallar la mort cara a cara i gestionar les emocions en moments durs com la pèrdua de la vida. Àlex Rigola presenta un espectacle marcat per la balança entre el pessimisme i el positivisme d’encarar la mort. Una balança que amb el pes de frases cèlebres, el discurs del Dr. Benito i la capacitat d’Alba Pujol d’alliberar-se, […]

Si una cosa podem dir d’un espectacle com Cobertura, és que no enganya a ningú. El duet còmic format per Clara Segura i Bruno Oro, amb una complicitat escènica que es remunta als inicis de la seva trajectòria, ofereix un humor absurd marca de la casa que ja ens havien mostrat als seus primers espectacles i a la sèrie de televisió Vinagre. Hi haurà un públic que connectarà immediatament amb aquest univers esbojarrat de personatges i gaudirà d’allò més… i un altre que no. Però això, en realitat, no és culpa de la qualitat del xou. L’humor és una cosa molt personal. Els gags, en aquest cas, estan embastats amb la història d’una parella (un director de cinema i una […]

“Decadència”, obra escrita per Steven Berkoff i dirigida per Gloria Balaña es va estrena a La Sala Planeta en Temporada Alta de 2019. En un principi s’havia d’estrenar en la mateixa sala el 19 d’octubre de 2018, però no sé per quina raó es va haver de suspendre. La qüestió és que, en un dels dilluns Kabrota, als que moltes vegades solem assistir, es va estrenar (en versió lectura dramatitzada), interpretada pels mateixos actors Míriam Alamany i Carles Martínez. Va ser increïble!, el text em va semblar brutal, l’estructura de l’obra, les interpretacions,…però el que més em va sorprendre, va ser la magnífica traducció que Neus Bonilla i Carme Camacho n’havien fet del text original. Un text traduït al català, […]

Hauria de ser de pràctica obligada visitar, almenys un cop l’any, les sales que aposten per obres de companyies acabades de sortir de l’ou. El cas de Diu el nen que ha vist un cèrvol és molt evident. Un dels seus dramaturgs n’és el propi actor, un prometedor Àlex Pereira que conforma la meitat dels components de la companyia en qüestió, la Cervical, en una plantilla completada per Andrea Bel, encarregada també de dirigir-la. El text de l’obra és covat després del seu pas per l’Institut del Teatre. Potser és per això que resulta diferent de la resta de monòlegs al que ens tenen acostumats aquells que duen més hores de vol a l’escena. Però diferent no vol dir pitjor. […]

L’any 1967, el filòsof i psicòleg austríac Paul Watzlawick publicava la seva “Teoria de la comunicació humana“. En l’edició parlava sobre les relacions comunicatives impossibles i els seus fonaments, presentant cinc axiomes per definir la comunicació entre dos. I és que quan els interlocutors no comparteixen el mateix punt de vista és quan sorgeixen els problemes. Tanmateix, i a favor de la seva teoria i de la condició humana, Watzlawick afirmava que un no pot no comunicar. Sigui de la manera com sigui, un individu sempre està comunicant: per l’expressió de la cara, els seus gestos, els seus silencis… Alejo Levis proposa un exercici metateatral on es pot veure l’evolució i el progrés de la creació d’un espectacle partint de […]

Si heu vist el muntatge que de La cantant calba es fa al Théâtre de la Huchette de París des de fa més de seixanta any ininterrompudament, no podreu evitar que us ressoni si també assistiu al muntatge que Associació Cultural Món Animal presenta aquests dies al Teatre Almeria de Gràcia del clàssic d’Eugène Ionesco. El text del rumanès desmunta els mecanismes i rutines de l’ús del llenguatge, es riu del seu ús i del seu abús per a acabar carregant-se els convencionalismes que, diàriament, regeixen les vides dels éssers humans. Tres ingredients: l’angoixa, l’humor y el contrasentit per atacar el moll de l’os de la qüestió: la soledat de l’ésser humà, la insignificància de la seva existència. La traducció […]

A la Sala Joan Brossa vam poder veure ahir, dijous DECADÈNCIA, l’obra de l’escriptor britànic Steven Berkoff dirigida per Glòria Balañá i amb l’extraordinària i, entenem que complicada, traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho. Miriam Alamany i Carles Martinez són els magnífics intèrprets de les dues parelles d’amants de l’Anglaterra dels anys 80. Aquesta proposta va ser presentada en l’última edició del “Temporada Alta” de Girona i estarà a l’Escenari Joan Brossa fins al 16 de febrer. Steven Berkoff (Londres 1937) és considerat un autor maleït i punyent, que destil·la una gran ferocitat en els seus textos, com ja vam poder veure a la proposta “Com els grecs” que sota la direcció de Josep Maria Mestres es va oferir […]

Commocionat vaig sortir de La Gleva, aquest Stabat Mater que s’ha programat és una bona peça que encara tens uns dies per gaudir-ne. Ens parla de la solitud d’una prostituta que ha perdut tot i que està a la recerca del seu fill detingut per terrorisme. A partir d’aquest fet, veiem com cau en el seu propi dolor amb un llenguatge que pot semblar barroer però a la vegada molt proper. Una obra per a petit format, que amb un petit magatzem amb diferents escenes/espais ens presenta diferents moments de la seva desesperació. Aquest llenguatge col·loquial, a vegades groller és molt proper, és el que escoltem directament al carrer i per aquest motiu el sentim més real. Fins i tot […]

Lindsey Ferrentino dramaturga nord-americana va estrenar aquesta obra a l’Off de Broadway encara no fa un any i la Companyia resident “La Niña Bonita” fundada al 2015 ha aconseguit els drets d’autora per estrenar aquesta obra a Barcelona. Amb el millor estil de Jack Kerouac o altres obres i novel·les que s’han fet o escrit a EEUU sobre viatges per carreteres interminables, els quatre protagonistes d’Amy emprenen un viatge amb cotxe per anar a l’enterrament del pare dels tres germans. Una altra obra de germans que es retrobem a la mort del pare i que aprofiten aquest moment per parlar de les seves inestables i solitàries vides. En aquest cas, una de les germanes té una síndrome de Down (Amy), […]

Des del passat 30 de gener i fins al 9 de febrer, a la sala Àtic 22 del teatre Tantarantana es representa Llum trencada, un espectacle dirigit per Pere Fullana i elaborat a partir del llibre Dones republicanes: Memòria de la Guerra Civil a Mallorca, de l’escriptora illenca Margalida Capellà. Catalina Florit, Irene Soler i Marina Domínguez Nicolau són les tres actrius encarregades d’encarnar nenes, noies i dones trencades per un punt encara molt cruent de la història del país: la Guerra Civil espanyola. Així doncs, escenificant testimonis reals donen veu a dones que van patir les conseqüències del conflicte bèl·lic en primera persona. Els falangistes van apoderar-se de Mallorca poc després del cop d’estat, però les represàlies no van […]

El reflex de la humanitat són les nostres relacions, aquest amor contaminat. Albert Mestre ens posa en escena un discurs en to juvenil, reivindicant la necessitat d’escoltar les veus que ja no podran néixer. Un camí ple d’acrobàcies per sobreviure, d’un equilibri vertiginós. La Lola Carandell el José Luis Oliver interpreten el que podria ser la seva història d’amor, un futur que veuen magre, però que les seves ganes de compartir els fa lluitar per continuar la vida… Una interpretació molt poètica i penetrant, una complicitat que busquen compartir amb el públic, unir-nos a la seva relació d’amor, un amor pel futur, per la terra, per nosaltres mateixos. Una obra que exprimeix la metàfora en totes les formes possibles…Que crida […]

MAESTRO FELLINI, escrit a quatre mans per Ludovica Damiani i Guido Torlonia, és una peça que commemora el centenari del naixement d’una de les figures més importants del cinema italià. Pren com a referència l’espectacle i estructura de “Caro Maestro”, homenatge al director teatral Giorgio Strehler, que es va estrenar al mateix teatre durant la temporada 2017-18. Federico Fellini (Rimini 1920 – Roma 1993) és considerat el cineasta italià de la postguerra més important del seu país a nivell mundial. Va guanyar quatre Òscar a la millor pel·lícula estrangera i el 1993 va obtenir l’Òscar honorífic a la seva carrera. MAESTRO FELLINI ens endinsa en un viatge a través de l’univers del director italià, mitjançant entrevistes, cartes, escrits i notes […]

Existeixen molt poques oportunitats a Barcelona per veure els treballs escènics de Companyies africanes. Gràcies al Festival de Theatre en Français Oui!, que enguany arriba a la seva quarta edició, hem pogut veure a Barcelona l’espectacle Gibraltar, de la companyia de Burkina Fasso Ouaka Trane Théâtre. Aquesta proposta ens explica la història real del Salif, un jove de Ouaga, la capital de Burkina, que volia marxar a Europa per assolir l’èxit. Però el seu desig no contempla un gran obstacle, la frontera. Un espai regnat per alts i violents murs que el converteixen en la terra de ningú. Molts dels emigrants que aconsegueixen arribar-hi, es queden allà atrapats, errant entre el somni frustat i utòpic d’Europa, i la por i […]

Anar a veure un espectacle de màgia per les petites ments curioses és una experiència fantàstica. Els infants es queden encisats per l’il·lusionisme de les propostes. Com ha fet això mama? Ni idea fill. És màgia! El Mag Stigman, a més, té un feeling amb els infants excepcional. Amb un llenguatge proper, i amb un somriure d’orella a orella durant tot l’espectacle, és posa el públic a la butxaca des del minut 0. És capaç de fer malabars i de ballar dansa contemporània o Bollywood; i fer-nos ballar a tots plegats, petits i grans! Perquè diu que a ell, des de petit, sempre li ha agradat ballar i, sobretot, que tots ballem amb ell. ‘El circ dels impossibles’ és una […]

Sempre és interessant trobar-se amb obres de text poc convencionals sense necessitat de fer el salt a espectacles de l’escena híbrida. En el cas de Decadència, el primer que crida l’atenció són els seus diàlegs escrits en un vers molt florit, molt clàssic, i a la vegada ple d’ironia britànica, sense caure en la paròdia, però omplint la seva bellesa formal d’una truculència i un flaire a vici força curiós. En aquest sentit, la traducció a càrrec de Neus Bonilla i Carme Camacho del text original en anglès de Steven Berkoff, tenint en compte la dificultat de la mètrica i la rima, és, veritablement, per treure’s el barret. La proposta sembla ser una mena de sàtira sobre la burgesia, els […]