Recomanacions

Ens rep una entranyable professora d’història que ja haguéssim volgut molts! Avui ens toca la història d’Europa del segle XVI i XVII però prèviament partim d’un esdeveniment important: la Pesta. D’una manera apassionada, dinàmica i entregada utilitza tots els recursos que troba al seu abast, perfectament col·locats a l’escenari. Podem començar a intuir que res és perquè si en aquesta escenografia, que no serà “ estàtica” vaja, ni purament decorativa. Molt cuidada, tot i així. Història mòbil, dinàmica, que ens fa estar atentes. Fem un salt en el temps i ens endinsem en les vides de diverses dones. En petits retalls de les seves vides, tots entrellaçats entre ells en proximitat, i a la distància amb d’altres de tantes altres […]

A mi la bossa nova m’avorreix, què hi farem… i fins i tot així, em va interessar de seguida i fins al final aquesta “altra” història de la segona cançó més reproduïda del món (i això, com es mesura?). Tots coneixem la història de la linda Helò, qui de camí a la platja va cridar l’atenció de Vinicius de Moraes i Jobim per composar A garota da Ipanema. Desconeixíem, però, la versió més interessant i tan real com l’altra però molt més profunda, real, agredolça… Així, aquesta obra amb cançons, més que no pas un musical, apunta a temes com el dilema de voler dedicar-se a allò que ens omple o triar una feina segura, o com viure una relació […]

La tot-terreny Laura Giberga ens sorprèn de nou amb una proposta que va un pas més enllà del teatre convencional. La dramaturga, i a la vegada directora i actriu, condueix el públic per terrenys entre ciència-ficció i paisatges onírics per descriure la dura vida i el terror psicològic que es patia a les presons de dones durant i després de la Guerra Civil. Cinc personatges creats a partir de diverses històries reals barrejades entre si prendran vida entre les parets de la Presó de Dones de les Corts. Amb una escenografia senzilla però funcional, l’espectacle canalitza l’essència del missatge a transmetre a través d’una bona barreja de llums, música i coreografies. Tres elements que encaixen a la perfecció en un […]

Desconec quin va ser l’origen principal d’aquest espectacle, però estic quasi convençut que va ser l’amor cap a un estil musical que va fer furor a la dècada dels seixanta: la bossa nova. José Luis Sánchez, autor i un dels protagonistes de la peça, es posa en la pell de Vinicius de Moraes per explicar la relació que va tenir amb la jove Nelita Abreu Rocha. Segons es diu a l’obra, Nelita va ser la secreta inspiració de la famosa Garota de Ipaema i també un dels molts amors que De Moraes va tenir en aquella època. Estant encara casat va conèixer a aquesta noia trenta any més jove que ell, i després de diversos intents per casar-s’hi va acabar […]

A tall de presentació i per tal de fer creure al públic que allò que veuran és 100% verídic, les quatre actrius fan un repàs del seu arbre genealògic femení des d’elles fins a les familiars que no se’n coneix el nom. Ara ja fa quatre anys que tot l’equip va fer un meravellós treball de creació a través de diferents reunions d’assaig. El fet que Núria Cuyàs sigui la rebesnéta de la doctora Dolors Aleu i Riera és el timó d’aquest valent projecte que navega en un mar ple de noms femenins i balenes oblidades. A través d’un espectacle multidisciplinari amb les dosis ideals de text, piano en directe, coreografies grupals i dansa individual “Barbes de balena” pretén donar […]

Espanya, capital europea de la prostitució. Cinc milions d’euros recaptats al dia. 3,35% del Producte Interior Brut. 300.000: víctimes del tràfic de persones. El 70%: pateix violència masclista. Un teatre entregat, escolta activa. Aquí, com a Las canciones (Pablo Messiez) s’escolta. I es fa amb l’ànima. La brillant dramatúrgia d’Andrés Lima i Albert Boronat, textos punyent que ¿ens acosten? la terrible realitat de la prostitució, el tràfic, la violència sexual i también el dolor, la tendresa, la por… L’experiència de la prostitució, un document, una exploració. Una proposta prodigiosa que parteix dels testimonis de dones com Ana María, Isabela, Alicia, Lucía o Alexia on es palpa l’angoixa i incomoda (especialment als homes que, apagats els llums, van ser els primers […]

Només falta cordar-se el cinturó per creure’s que voles cap a Rio de Janeiro, a l’epicentre de l’estil musical bossa nova. El viatge et transporta a l’any 1962, a la segona ciutat més poblada de Brasil on una història d’amors impossibles està a punt de tenir lloc. Bruno Butenas i Gabriel Fortunato són els encarregats de posar-li banda sonora en directe al relat. Fet que dona uns aires més emotius i, segurament, la dosi necessària de ritme per descatalogar l’obra de l’estanteria d’”històries típiques”. El projecte s’il·lumina amb llums de colors elèctrics en sintonia amb els sentiments dels protagonistes i la música que ressona a una guingueta de la platja d’Ipanema. Tant Vinicius de Moraes com Nelita, revoltada per l’amor […]

Comencem temporada teatral amb l’obra “Gustafsson R60”, el nou espectacle de La Trama Produccions i la companyia Pomodoro. Tot i que la companyia Pomodoro porta més de cinc anys formant part del món teatral, sobretot pel que fa als espectacles de microteatre , “Gustafsson R60” és el seu primer projecte de llarg format, i la Rosa Molina, fundadora de la companyia, n’és la autora i directora d’aquesta divertida comèdia. Lloc on transcorra l’acció: el menjador del nou pis d’en Pau i la Martina. Motiu de la reunió: ningú sap ben bé perqué. Els protagonistes: un grup d’amics que es reuneixen a casa d’en Pau (Xavier Pàmies) i la Martina (Rafaela Rivas) per fer un sopar, i celebrar no se sap […]

Semblava que la carretera del túnel per veure la llum al final era eterna i encara ens quedava un bon tros. Tot feia pensar que fins al setembre no tornaríem a seure en un pati de butaques. Però a contracorrent i de forma molt valenta la Sala Versus ha obert de nou i proposa, ni més ni menys, que una fresca i atrevida comèdia, escrita i dirigida (via videotrucada) per Rosa Molina, resident a Oslo i incapacitada per viatjar a Barcelona per les restriccions del Govern durant els primers assajos. “Gustafsson R60” ens situa en un sopar de celebració amb amics al menjador d’un pis per estrenar on una parella, aparentment feliç, s’hi acaba de mudar. La principal protagonista de […]

Retre homenatge a Xavier Cugat és més complicat del que sembla. Es fàcil caure en llocs comuns, en la caricatura o en una mena de collage inofensiu que passi de puntetes per un dels personatges més fascinants i controvertits de la nostra història recent. El text d’Helena Tornero no ha salvat del tot aquests esculls, però està clar que almenys l’ha encertat en explicar l’artista a través de les dones que el van envoltar. Una mena de retrat indirecte que, a la vegada, serveix d’excusa per a un concert de l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics. I és que la música és l’element essencial, i també l’excusa, de tot l’espectacle. Rita Montaner, Rita Hayworth, Lina Romay, Carmen Miranda o […]

Peeping Tom, la companyia belga de teatre de dansa fundada per Gabriela Carrizo i Franck Chartier presenten Díptic: “La porta absent” i “La cambra perduda”, la darrera producció de la companyia. Es tracta de dues peces curtes adaptades a partir de les seves originals creades entre el 2013 i el 2015 per Gabriela Carrizo i Franck Chartier amb Nederlands Dans Theatre. Cada part del díptic té el seu propi entorn únic. Els canvis escènics entre totes dues peces es realitzen a la vista del públic convertint-se en una part més de la representació. L’escenografia, el so, la llum, la música i els efectes (visuals i sonors)són una part molt important dins de l’espectacle. Com en tots els seus treballs, Peeping […]

“Assedegats” és un text de Wadji Mouawad i Benoit Vermeulen que ens parla de la lluita interior que es viu durant l’adolescència, centrant-se en aquella rebel·lia interna que t’ofega i no et deixa respirar. El text és impressionant, ple de metàfores i de caire filosòfic on l’espectador hi queda enganxat des d’un bon començament. Es tracta majoritàriament de un recull de monòlegs que de vegades es converteixen en diàlegs directe al públic. “Assedegats” es mou entre passat i present, realitat i ficció, humor i drama; ho fa mitjançant la utilització de diferents tècniques: interpretació, imatges virtuals, audiovisuals, efectes visuals, enregistraments, efectes sonors,… Sobre l’espai escènic actors presencials (Guillem Balart, Sergi Torrecilla i Carla Vilaró) i actors virtuals (Clara Segura i […]

Yllana posseeix aquest rotllo clown tan característic, jugant a cavall entre la bretolada i la tendresa, amb el que et sorprenen saltant d’un gag negríssim, fregant el delirant, a un altre, tot seguit, amb el que et rebreguen el cor d’emoció; però el bo d’ells no és només això, sinó que arrisquen portant-lo a terrenys en els quals habitualment semblaria que el seu teatre no pogués encaixar, com a The Opera Locos, on fusionen el seu particular sentit de la comèdia amb l’òpera. Qui ens havia de dir que anàvem a partir-nos de riure amb situacions explicades a cop de ària? Doncs Yllana ho aconsegueix esprement i retorçant les melodies i les lletres dels grans títols lírics, presentant-nos uns personatges […]

Es diu que Pere Faura ha anunciat la seva retirada del món de la dansa, i que Rèquiem nocturn és el seu testament artístic. No ens ho acabem de creure gaire, atenent sobretot a l’humor i a la ironia del coreògraf, però en tot cas està clar que l’espectacle es presenta com un rèquiem per la professió de ballarí, tan precària com anònima. Per tal de portar-ho a terme, Faura recorre a Bob Fosse i al seu imaginari sobre la mort (All That Jazz), el cabaret i l’espectacle en general. Fosse és sinònim d’esforç i d’empremta pròpia, a més de ser una ombra allargada i molt influent per a generacions posteriors. Tota la primera part de Rèquiem nocturn està dedicada […]

Proposta interessant la de @TheAmateursCo a Partícules paral·leles (Sala Dau al Sec). Un bon treball coral que cerca la reflexió sobre el deshumanitzat mercadeig de les relacions humanes en plena època de la comunicació virtual. Per forma i contingut no resulta difícil de trobar serrells d’Enda Walsh (Chatroom) o fins i tot del darrer Mark Ravenhill (Citizenship) en una obra en què la invectiva social és la protagonista per damunt de qualsevol altra consideració (psicològica, política…) “Food for thought” sense filtres. Recomanable.