Recomanacions

L’any 1984, el teatre Tívoli de Barcelona va acollir l’estrena espanyola de A chorus line amb una companyia que procedia dels Estats Units per no ser capaços de trobar suficients candidats locals. Sens dubte, es volia repetir l’èxit que estava tenint a Broadway des de mitjans dels 70, a on es va arribar a convertir en el musical més vist fins a aquell moment aguantant en cartell 15 anys. Malgrat això, a Espanya no es va obtenir la resposta esperada i va estar molt poc temps als teatres, tant a Barcelona com sobretot a Madrid. Així doncs, el Tívoli torna a ser escenari d’aquest musical, recuperant l’aspecte minimalista i elegant de l’original. En aquest sentit, l’obra té una estructura similar […]

Ja és oficial: no connecto amb les obres d’autors que pateixen vides tràgiques i moren abans d’hora, amb dramatúrgies no ben rebudes en el seu moment i que després de morts, es “redescobreix” la seva qualitat i passen a ser de culte. Crec que hi ha molta atracció per l’artista “maleït”, torturat i incomprès, i dubto de si no és aquesta la causa principal de la seva programació. També pot ser que no sigui capaç de captar els seus crits d’angoixa vital, com em passa amb Sarah Kane o ara amb Jean-Luc Lagarce, mort als 38 anys. Un home jove (34 anys) torna a la casa familiar, després de molts anys, per anunciar que morirà. A causa del dolor i […]

Nathalie Sarraute va escriure “ Per un sí o per un no” posant com a protagonistes dos homes, però crec que al text li escau més bé que les protagonistes siguin dues dones. Aquesta obra es va estrenar l’any 1986, i va obtenir un gran èxit de crítica i públic. Els actors que la van protagonitzar van ser Josep M. Flotats i Juanjo Puigcorbé. Uns quants anys després, se’n faria un nou muntatge amb els actors Lluís Soler i Xavier Boada a la Sala Muntaner. En l’adaptació d’Albert Tola tot el protagonisme recau sobre dues dones. Les actrius que les interpreten són Isabelle Bres i Maria Pau Pigem. Es tracta d’una obra teatral curta, escrita en un sol acte. L’acció […]

Jean-Luc Lagarce ho va fer tot d’hora. No podria dir que a destemps però sí fora de temps. Va escriure la primera obra als 17 anys, el van diagnosticar d’una malaltia, en aquell moment maleïda, als 33 i es va morir a l’any següent. Escriu “Juste la fin du monde” sabent que porta la mort a sobre. És una obra sobre la mort, però també sobre la família, els rols que juguen cada un dels seus membres i les dificultats per situar-se en algun lloc d’aquest nucli indestructible per més esforços que facin per sortir-ne. La situació de cada un dels membres és tan rígida que es pot descompensar en algun moment i la recol·locació posterior no és fàcil. La […]

M’agrada l’òpera i em temia el pitjor. No podria resistir ni mitja burla de les meves àries preferides. Me n’havien parlat bé i vaig fer l’esforç de provar. En el fons volia confirmar el que pensava: no m’agraden les obres de riure la pretensió de les qual és passar una bona estona una nit de dissabte. Quan vaig sentir els primers acords de “Una furtiva lagrima” de L’elisir d’amore amb la sorprenent veu de tenor de Toni Viñals em vaig quedar gelada. Vaig seguir emocionada amb “E lucevan le stelle”del final de la Tosca per Ezequiel Casamada o els tres a l’hora cantant la romança “Je crois entendre encore” de Les Pêcheurs de perles. Tot anava acompanyat de bromes elegants […]

Quinze anys en cartell a Broadway avalen el potencial emotiu que porta a la motxilla el musical d’” A Chorus Line”. Aquesta vegada, Antonio Banderas, l’actor mundialment conegut amb més anys “en cartell” que no pas el mateix musical, porta sobre l’escenari del Teatre Tívoli aquest himne sobre la professió i el mundillo de l’actor. Una proposta que vessa de talent dels ballarins però que la posada en escena fa que els sentiments i les emocions arribin freds a les butaques, qui sap si de forma intencionada. El projecte encapçalat per Pablo Puyol va a mig gas entre l’espectacularitat que requereix un muntatge d’aquestes dimensions i la màgia de les llums, on uns miralls giratoris són la senzilla, i única, […]

Converses aparentment buides aconsegueixen emmirallar la por de descobrir el significat de ser tu mateix. Desig de viure, però un viure en una societat on et reclama més. Mai hi ha un final, tot està en constant construcció. Un entorn que inconscientement afecte, i et fa ser. La Sacarina reclama la vida de bar, un lloc de trobada; ja no sabem quedar a la plaça… Davide Carnevali escriu per aconseguir no caure en aquelles trampes on no vol posar-hi el peu. Se n’adona que està a punt de cometre l’error que tants altres van fer i es qüestiona el perquè. Un text que busca desprendre’s de tot allò que aferrem amb força: vivim feliços gràcies a les coses que tenim, […]

Tot i ser un tema molt delicat, del dolor se’n pot parlar de moltes maneres. Es poden fer aproximacions més tràgiques, optar per un drama realista o, directament, exposar els fets en un marc de teatre documental. Si es tria, en canvi, el camí de la poètica, el risc és major però, quan surt bé, el resultat pot arribar a ser d’una bellesa emocional inigualable. Aquest és el cas de Vespres de la beata verge, un text preciós del dramaturg italià Antonio Tarantino i traduït amb gran destresa, com és habitual en ell, per Albert Arribas. L’obra tracta del dol d’un home que plora la mort del seu fill a la sala d’espera d’un hospital mentre li estan fent l’autòpsia […]

Quan un va al teatre pot anar amb unes expectatives prèvies que sovint poden defraudar-lo. Acostuma a ser un problema de l’espectador, o fins i tot dels programes de mà o les informacions que alimenten una fantasia que després no es compleix. Darrerament ens trobem amb una altra variant: les obres que comencen oferint unes expectatives i les acaben abandonant a la poca estona, a vegades per voler tractar massa temes i a vegades per no voler mullar-se en excés. A Justícia li passen les dues coses, ja que comença amb una interessant radiografia d’una família de l’alta burgesia catalana, d’aquelles de missa diària, aspiracions polítiques de dretes, caseta d’estiueig a l’Empordà i peregrinacions a Montserrat cada cert temps. Per […]

Si hi ha una cosa que ens mou com a éssers socials és l’amor. De qualsevol tipus, ja sigui familiar, romàntic o amistós. Sota el paraigües d’un seminari per conèixer a la persona ideal amb qui passar la resta de la seva vida, els protagonistes d’aquesta història s’embarquen en una reflexió sobre la solitud i la necessitat de tenir algú a qui estimar i que t’estimi. El text, estructurat en 13 mesos de diferents anys, comença per el trencament de la relació dels protagonistes i, tot seguit, es produeixen diversos flashbacks a moments cabdals que els han portat a aquest moment. Sense entrar gaire en què els porta a trencar la relació, tot té el seu origen en aquest seminari […]

Hi ha textos que tenen les seves particularitats, la seva poesia interna. L’obra de Jean-Luc Lagarce és, sense cap mena de dubte, un d’aquests casos. Només la fi del món està plena de repeticions, de frases que no acaben, d’expressions redundants, però també d’una estranya lírica que ho impregna tot. A estones dona la sensació que estem davant d’un text més literari que teatral, tot i que no es pot negar que els personatges que hi apareixen estan ben vius. Costa no rendir-se a aquesta família que es debat tota l’estona entre l’enfrontament i la tendresa, com si hagués quedat suspesa en un punt intermedi del que no pot escapar. Oriol Broggi ha optat, com en altres ocasions, per un […]

Si oblidem l’heroi i ens centrem i aïllem el personatge femení que sempre està present en qualsevol tragèdia grega, el resultat serà una dissecció profunda sobre els sentiments i les inquietuds que es remouen dins del personatge, un ampli catàleg d’emocions que dibuixen els pensaments com a gasolina de les seves accions. Queralt Riera proposa exactament aquest procés sobre el personatge de Medea, encarnat per un duet formidable; Patrícia Mendoza i Rosa Cadafalch. La història transcorre sobre un coixí de música a piano que l’acompanya en moments puntuals i li dóna la musicalitat necessària per tancar un cercle meravellós. Patrícia Mendoza i Rosa Cadafalch condueixen una Medea postmoderna cap a un repàs interior a la recerca de propagar un amor […]

Per totes les coses que es poden dir del que significa viure avui en dia a Barcelona, sembla que les companyies de teatre d’aquí no parlen tant del tema com la realitat demana. Afortunadament, tenim excepcions com La Ruta 40 que, després de tractar el turisme a la recent Reiseführer, posa el focus ara en la gent local; més concretament, la del sector artístic i la seva precarietat, mantenint la ciutat com escenari i gairebé com un personatge més de l’espectacle. Dirigida per Sergi Torrecillas, que se’n surt notablement del seu debut en aquesta tasca, la proposta és fresca, àcida i intel·ligent. Com a sàtira del món teatral resulta molt divertida i crítica, malgrat que, a causa del gran nombre […]

Ahir dimecres al Teatre Akadèmia vam estar convidats a l’estrena d’aquesta nova proposta, que amb veu de dona, es fa d’una de les obres més representatives de la dramaturga francesa, d’origen rus, Nathalie Sarraute (1900-1999), PER UN SÍ O PER UN NO. Escrita com a radioteatre l’any 1981 és una de les seves poques peces teatrals, curta però intensa, escrita en un sol acte. Aquesta obra s’havia vist a Catalunya diverses vegades, interpretada per Josep Maria Flotats- Juanjo Puigcorbé (Teatre Poliorama 1986), Lluís Soler- Xavier Boada (Sala Muntaner 2013) o la de Lluís Soler – Manel Barceló (Sala Muntaner 2016) que és la versió que nosaltres havíem pogut veure (vegeu aquí la nostra ressenya) . És per això que el […]

Tothom em va parlar molt d’aquest Vespres de la Beata Verge, i fins i tot ho van poder gaudir a Igualada amb els Dilluns Kabrota que es prepara a primers de mes. Però al final ha estat a l’espai Brossa on he gaudit t’aquesta obra. I ja és la segona vegada que veig una proposta del dramaturg Antonio Tarantino (i res a veure amb el director de cinema) Sense marxar del tema que porto aquest any en gran part de les obres, parlen de la mort, del dol o del suïcidi. Un text dur i difícil, segurament la petjada que deixa l’Oriol Genís fa molt per ser una obra rodona, ara mateix em sembla difícil veure a un altre actor […]