Recomanacions

Iaia, memòria històrica és un homenatge a tantes i tantes dones que, malauradament, ja no es troben entre nosaltres o estan perdent els records. Així, a més d’experiència teatral és un exercici de memòria històrica de la de veritat. L’Alba Valldaura, directora, autora i intèrpret és la iaia (la de l’Alba, però són moltes), que ens explica la seva vida mitjançant records disseminats, amb una naturalitat total. Una vida com tantes però no per això menys singular: la guerra civil, el festeig, la repressió, l’exili, la gana, la presó, l’alegria del primer amor, la tristesa de la pèrdua, la violència domèstica…Veiem/revivim els seus records amb cançons, teatre gestual, d’ombres, d’objectes…. Potser tants llenguatges acaben fent de menys la interpretació de […]

La ficció contemporània, de manera gairebé irremeiable, està condemnada a fer desaparèixer els gèneres. Cada vegada veiem, de forma més habitual, tant en cinema, teatre o televisió, com les comèdies o les tragèdies han deixat de ser pures, així com el terror, la ciència-ficció o els musicals. Avui en dia, els gèneres s’estan barrejant cada cop més, apropant-se així a la realitat, cosa que té tot el sentit, ja que la societat és complexa mentre que els gèneres es van inventar per raons comercials. Aquella nit seria un bon exemple d’aquest mestissatge contemporani. A priori, l’obra és difícil de definir. En part, és una comèdia romàntica però, d’altra banda, un drama amarg sobre la crisi dels quaranta (amb pinzellades filosòfiques), […]

Monòleg d’humor absurd, passat de rosca, que parteix d’unes premisses generalment visuals per a deformar-les i autoreferenciarse constantment. Noguera està obligat a omplir una hora i mitja d’espectacle amb idees, igual que jo he d’omplir aquesta recomanació amb uns 300 vocables. Ja porto 46, així que sembla que ho tinc més fàcil que ell. Una de les principals eines que juga el còmic és la d’analitzar i riure’s constantment del seu propi espectacle. D’aquí això de “humor autoreferencial” en el títol, com a característica que he volgut ressaltar al costat de l’atribut de “absurd”. Podria haver posat qualsevol altra cosa però he posat això. Ja vaig per la meitat de la recomanació, on hauria d’incloure característiques de la proposta de […]

Seus i ja et sents captiu en una presó de la postguerra, quan menys t’ho esperes Alejandra et fa pres del seu talent, i és llavors quan comença a teixir-se una història que comunicarà dues vides eternament inseparables. La història no té un principi ni un final, sinó que té diferents moments que es barregen, es coneixen i prenen forma, endavant i enrere, dins d’un cub sense parets. Estem acostumats a veure espectacles amb massa poca escenografia, però en aquest cas, en la necessitat de Blanca per trobar el què de les seves vides, l’estructura d’un cub i una caixa rectangular seran suficients per encarnar els 12 personatges de la ficció. La seva capacitat vocal no tindria el mateix sentit […]

Cada cop m’agraden més les històries de veritat, les que surten de vides reals. Raphaëlle és una d’aquestes. La companyia La conquesta del Pol sud ja fa temps que roda aquest documental en format teatral. Cuidat al detall, Raphaëlle dona visibilitat a la invisibilitat. I posa damunt l’escenari el dret i la fortalesa de ser cadascú com vulgui ser, com es senti. Tant és el gènere. No cal ser homes o dones, o homes o dones trans, podem ser com vulguem i tothom ho hauria de respectar. Aquesta és Raphaëlle, una dona en cos d’home, que vol mostrar-se com ella vulgui. Ell/ella, home/dona, aquest món binari que s’ha construït per una possible majoria, però … que no estem al costat […]

Resulta emocionant que, per celebrar els seus 10 anys de trajectòria, La Calòrica hagi volgut recuperar l’espectacle amb el qual va néixer. Emocionant per ells com a companyia però també pels espectadors, especialment, pels qui hagin seguit el seu recorregut i, molt més encara, si no van tenir l’oportunitat de veure aquest muntatge inicial en el seu moment. L’exercici teatral que proposa el grup, enfrontant-se als seus fantasmes, revisant, millorant i afinant la seva òpera prima sense trair el seu esperit demostra una gran valentia i generositat que no tots els equips artístics serien capaços d’assumir. Així doncs, el que ofereix aquesta renovada Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I és una divertida sàtira sobre el […]

Una proposta de la companyia resident del Tantarantana, EL EJE i del col·lectiu EMERGÈNcies. Es tracta de HEY, HERMANA!, una reescriptura del mite d’Helena de Troia i Clitemnestra des d’una perspectiva contemporània i de gènere. EL EJE és una companyia fundada el 2013 per l’Eric Balbàs, la Maria Hernández, la Mar Pawlowsky i el Marc Ribera, que treballa amb textos de nova creació de dramaturgs catalans contemporanis i amb adaptacions pròpies de textos internacionals. HEY, HERMANA ! és la història de dues dones que sempre ha estat explicada des del punt de vista dels homes i que ha mantingut amagat en el temps el fet que les dues dones són germanes. I el que han buscat amb aquesta peça és […]

Es tracta d’un projecte de la companyia Teatre de Part, creada l’any 2016 per les actrius Xuel Díaz, Anna Herebia i Úrsula Garrido, amb la intenció de fer un teatre musical de petit format i més intimista, en el que el contacte amb el públic sigui el més proper possible. Amb la finalitat de crear aquesta peça de tango argentí han comptat amb David Bo per a la dramatúrgia i amb Marc Vilavella per a la direcció. Després de gairebé un any de feina, s’ha pogut estrenar. El resultat és una comèdia irònica amb quatre personatges i un músic. A escena tres dones (Xuel Díaz, Laura Yvars i Úrsula Garrido), un fantasma (Rubén Yuste) i un músic (Marc Font Prat). […]

La Fènix presenta tres obres consecutives sobre Memòria Històrica. La Companyia “La Carrozza d’Oro” ens presenta la primera de la sèrie, una història que ja coneixem però que convé recordar. Radio Libertà ens parla de l’Espanya republicana i el feixisme italià lligat per la història d’una família que ha de fugir d’Itàlia perquè el pare, un advocat antifeixista, és perseguit. Passant per Argentina acaben a Barcelona on funden una ràdio que retransmet en italià tots els fets que succeeixen a casa nostra, des de la proclamació de la segona República fins ben entrada la Segona Guerra Mundial. És una història basada en el llibre “Antifascismo e potere» de Giuseppe Aragno” i escrita pel l’autor del llibre i l’actor principal Alfredo […]

LA MASCARADA és l’adaptació de l’obra de “El burgès gentilhome” de Molière (dramaturg) i Jean Baptiste Lully (compositor), realitzada per la companyia Els Pirates Teatre. Un gènere poc conegut a casa nostra, la comèdia-ballet, que la companyia ha volgut acostar al públic actual. Una comèdia que reflexiona sobre l’engany, l’aparença i la incorporació a la societat dels anomenats “nous rics”. Al voltant del tema del matrimoni parla de les relacions familiars i socials on tots els personatges porten la seva pròpia màscara. Un retrat d’una societat pendent de les aparences. Els Pirates Teatre va néixer a Barcelona l’any 2001 i des de desembre de 2013 gestionen l’espai escènic “El Maldà”. Una companyia formada per catorze persones de diferents disciplines, que […]

El tango és aquell ball que sembla que dibuixi quan traça la seva coreografia, igual que la vida. Sembla que dibuixi meandres imbricats com les relacions humanes, com el dia a dia. I Santos Discépolo és un dels lletristes més representatius del tango clàssic, però d’un tango que decideix sobrepassar l’esfera íntima per a construir històries que no defugen el vessant més social i de resistència a les idees reaccionàries que dominaven l’Argentina de la primera meitat de segle. David Bo Fa servir la figura de Discépolo per reprendre un debat etern, el de la funció, o no, que ha de dur a terme l’art en la societat. Una de les tres protagonistes de l’obra té Discépolo com a referència […]

Una paret negra que ens fa de màscara. Una crítica de la societat a través de l’addicció del tabac. El tabac com a definició d’autodestrucció. No és només el fumar, sinó tots els residus que comporta… Una veu constant que et xiuxiueja a l’orella, com fa la nicotina als pulmons. Jona Brabo cera un paisatge sonor, posa en evidència la innecessitat de la imatge. Una veu sensual, que guanya en la foscor, una veu que només pot existir en el negra. Crear bellesa de la contaminació; i fa 21 dies que no fumo… Trobem l’èmfasi en la respiració, en els silencis, en l’anhel. Polipoesia sonora per fer humor crític. Una poesia que ens remet a la connotació romàntica del tabac […]

Aquest dissabte passat vàrem anar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya … i ens va tornar a passar, … anàvem amb les expectatives molt baixes pel que havíem llegit d’aquesta proposta de Carme Portacelli, dirigint MRS. DALLOWAY de Virginia Woolf, i hem de dir que ens ha sorprès i ens ha agradat molt. A causa del nostre viatge “nadalenc”, hem hagut d’anar l’últim dia de representacions en aquest teatre. MRS. DALLOWAY és una de les tres adaptacions escèniques que amb veu de dona, ha programat el TNC dins de l’Epicentre Pioneres. La primera va ser “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda que vam veure el passat novembre, i la tercera serà “Solitud” de Víctor Català […]

Amb els seus més i els seus menys, tots esperem que (aquí a molt de temps, si us plau) ens arribi l’hora de morir de manera plàcida i serena. Rotunda com l’última frase d’un bon llibre. Que el chimpón ens agafi amb el tinter buit i la motxilla plena de grans experiències. Que l’amor formi un llaç indestructible amb els que haguem escollit pel camí. Has de saber que algú important ha complert aquesta mena de desig col·lectiu: Arturo Mompou Cirera, protagonista i ànima, que en pau descansi, de Adiós , Arturo! Ell va viure el que va voler, com va voler. He did it his way, i no podia anar-se’n a l’altra vida amb un comiat mediocre. El nou […]

Escenificar un text literari sempre és un repte complicat. A vegades, es traeix l’original quedant-se en la superfície, en altres ocasions, la proposta s’ofega en la densitat. Afortunadament, hi ha espectacles que, sabent trobar l’equilibri entre la vitalitat escènica i l’esperit d’allò que s’explica, acaben per convertir-se en petites joies teatrals. Aquest és el cas d’El amante de los caballos, una obra basada en el relat de l’escriptora nord-americana Tess Galagher, que agafa amb les mans el cor de la història i l’ofereix a l’espectador amb naturalitat i delicadesa. Plena de petits detalls inquietants, molt interessants, la interpretació de l’actriu protagonista, Ana Scannapieco aconsegueix, sota la direcció de Lisandro Penelas, atrapar el públic amb un magnetisme subtil i molt difícil […]