Recomanacions

Com ja és habitual, el Teatre Llantiol del Raval torna a ser la casa dels grans protagonistes de l’humor. En aquest cas, és el torn d’un veterà en la professió, un home que podria fer una guia dels millors teatres d’humor del país; Carlos del Pozo amb el seu nou espectacle “Todo ofende”. Una oda a aquells temes que mai ningú treu en una conversa per evitar ferir sensibilitats. Del Pozo proposa un festival de bon rotllo a base de petites dosis d’humor negre i humor del de tota la vida. Una hora i deu d’un ritme frenètic de rialles que agradarà i funcionarà amb aquelles persones que tinguin una ment oberta i que en cap moment se sentin ofeses […]

Adaptar una novel·la al teatre no és una tasca gens fàcil, especialment, quan es tracta d’un material com el d’El quadern daurat, amb una història que podria donar per fer una minisèrie de 10 episodis a HBO. Cal, per tant, d’entrada, valorar la valentia i l’ambició de Carlota Subirós i aplaudir el notable resultat final, on s’ha sintetitzat el llibre de Doris Lessing de forma equilibrada i efectiva. L’espectacle sap posar en relleu els temes principals de les diverses trames, profunditzar en ells i, sobretot, construir uns personatges tridimensionals, amb les seves llums, ombres i que, com a espectadors, ens importen. Potser el més destacable de la posada en escena és la seva il·luminació que, juntament amb l’escenografia, construeix unes […]

Adaptar al teatre El quadern daurat, de Doris Lessing, és una tasca enorme, gegantina. L’obra de l’escriptora britànica presenta una estructura complicada, polièdrica, amb una sèrie d’històries que sorgeixen d’unes altres… talment com si es tractés d’una nina russa. L’adaptació de Carlota Subirós juga molt bé amb tots els elements, assumeix riscos i ofereix finalment una peça neta, clarificadora i lluminosa… malgrat les ombres i les complicacions narratives. La idea del narrador inicial, del que més tard es justificarà la seva intervenció, o el desdoblament de la protagonista són troballes teatrals que sumen i que van dotant a l’obra d’un interès afegit. És cert que la durada de l’espectacle és potser excessiva, i que moltes reflexions -feministes i polítiques, principalment- […]

No us podeu perdre “Justícia”, la nova obra de Guillem Clua que arriba a la Sala Gran del TNC sota la direcció de Josep Maria Mestres. Una obra plena de continguts que ens fa reflexionar sobre la identitat i les decisions que prenem al llarg de la nostra vida. “Justícia” és una obra que ens parla d’un home, un jutge de prestigi, un home d’aquells que en diem “un home com cal”, que arribat el dia de la seva jubilació, s’enfronta a la seva pròpia sentència. Amb salts temporals freqüents, ”Justícia” va recorrent passatges de la història contemporània de Catalunya, que abracen cinc generacions d’una mateixa família. L’acció comença en l’actualitat, any 2020, amb la jubilació del prestigiós jutge Samuel […]

Vayamos primero por el argumento, si bien en realidad, sea lo de menos: Per un sí o per un no parte del reencuentro de dos amigas, interpretadas por Isabelle Bres y Maria Pau Pigem, en el que una le cuestiona a la otra por los motivos de su distanciamiento. A partir de allí, empieza la batalla y las palabras son tomadas como munición y como balas hirientes. Aunque, a decir verdad, el protagonista de la obra no son las palabras sino más bien aquello que no se dice: las entonaciones, las miradas de reojo, los silencios y los hilos de la manipulación y de la condescendencia. Todo aquello que inclina la balanza hacia el sí o hacia el no, lo […]

Quan La Virgueria encarrega a Helena Tornero escriure el seu proper projecte teatral li planteja el tema de la indigència. Segons la mateixa autora, es van donar moltes voltes al tema fins que finalment l’obra va acabar tenint com a eix central l’amor, tot i que també apareix amb força la qüestió de la indigència emocional. El que està clar és que Demà és una peça que juga amb la distòpia i la intriga, i que té com protagonistes a dues parelles aparentment oposades en quant a comportament i forma de veure la vida. Una d’elles busca l’amor a través d’un sofisticat programa de contactes, mentre que l’altra s’encarrega de fer de gurús a congressos on es posa preu a […]

Tornem a la Sala Flyhard i hem rigut amb ganes amb aquesta obra. Instruccions per enterrar un pare és el segon text de Carmen Marfà i Yago Alonso, després del seu primer treball conjunt: l’exitosa Ovelles. Tal com va passar amb Ovelles, ens trobem amb una obra que parteix de la mort per poder riure. Només entrar ja veiem la primera tria de gags referent a la mort i els bancs. Passant pels catàlegs de taüts i tot el negoci que hi ha darrere. I així amb tots els temes referents a l’enterrament d’una persona estimada. Amb un humor molt negre podem veure com a més de riure de valent hem passat una bona estona amb un mastegot als que […]

És de persones intel·ligents i pràctiques unir esforços per aconseguir millors resultats. Em refereixo a la col·laboració entre dos dels millors il·lusionistes del nostre entorn: el Mago Pop i Mag Lari. Antonio Díaz és el Mago Pop, la gran figura de l’il·lusionisme que ha traspassat fronteres. Lari dirigeix l’espectacle “Nada es imposible” de Pop que ha estat dos anys a Madrid exhaurint localitats, s’ha convertit en un fenomen de masses, és l’il·lusionista més taquiller, ha omplert teatres de gom a gom, va pel milió d’espectadors i continua recollint mostres d’entusiasme entre tots els públics. Aquest èxit se’ns recorda constantment durant l’espectacle. L’espectacularitat està al servei de la sorpresa, de l’impacte de la llum i del color per impressionar encara més […]

L’altre dia vaig estar veient Antoine, un musical que posseeix les hechuras d’un espectacle de gran format, però que, alhora, transmet la intimitat d’una producció petita, que balla entre el teatre adult i el familiar, però sobretot aconsegueix fer-nos sentir la proximitat de l’emocional amb una proposta molt diferent a el teatre musical habitual. Confesso que no sóc un d’aquests amants de El Petit Príncep, el vaig llegir en el seu moment, però no em va tocar com li ha tocat a tantes altres persones. No obstant això, al veure Antoine em vaig adonar que potser no el vaig llegir en el moment adequat, el trenat de realitats que existeixen al musical em van obrir portes que me’l van redescobrir, […]

Fa uns dies no cabia ni una ànima a la Sala Hiroshima per a gaudir de [Kórps], peça ideada i dirigida per Miquel Barcelona i executada per cinc ballarins -Helena Gispert, Martí Güell, Junyi Sun, Marc Vilajuana i el mateix Barcelona-. Segurament un dels motius d’aquest gran ple era el fascinant punt de partida: la celebració d’una sort de dansa macabra, de ritual coreogràfic de la mort que pivotava sobre la simbologia del corb, així com d’altres tanàtiques tradicions folklòriques. I com a bon ritual de mort la força sempre es troba en el grup. Els ballarins a penes s’aïllaven, generant una espècie de duel rotund, físic i esgotador que semblava transmetre’ns aquesta desesperació de la comunitat per enfortir-se davant […]

Els espectacles d’improvisació estan tan arrelats a Barcelona com els vermuts de diumenge o els carteristes del metro. Els podem veure tant en la seva versió més clàssica, en la que el públic aporta estímuls escrits en un paper i els actors generen històries, com en esbojarrades versions temàtiques de por, d’amor, d’època… i, havia de passar, també de musicals. El codi del gènere musical, on tothom ho fa i ho diu tot cantant, és un pou de petroli per a la conya, i la companyia capitanejada per Rai Borrell (Improadway, Dead Line, La Plaça del Diamant…) en treu litres per segon, en aquesta proposta divertidíssima, imprevisible i frenètica. Al repartiment s’hi alternen professionals de trajectòria i vis còmica reconeguda, […]

“Instruccions per enterrar un pare”, és una comèdia d’humor negre escrita per Carmen Marfà i Yago Alonso, que ens parla de lo car que és morir-se, i del negoci que hi ha al darrera de la mort. Només heu d’entrar en una pàgina de serveis funeraris per veure tot el ventall de possibilitats que us trobareu alhora de triar tot el necesari per un funeral. Una gran gamma de taüts, fins hi tot ecològics o personalitzats; un catàleg amb diferents models de tapissat i ornamentació; diversitat floral, recordatoris, música, vehicles,…en fi , tot el necessari perquè el difunt passi al més enllà amb totes les comoditats possibles. Però que passa quan la família del difunt no te recursos econòmics, com […]

“Perdón” és una comèdia dramàtica, escrita, dirigida i interpretada per Andrés Caminos i Gadiel Sztryk, fundadors de la companyia argentina Sutottos. Als Sutottos els vaig descobrir farà un parell d’anys amb “Inestable”, una proposta en el que la por i els seus derivats, eren l’eix principal de l’espectacle. “Perdón” ens parla de la culpabilitat. Fabio i Javier són dos amics que es retroben després de vint-i-vuit anys. La visió d’un i de l’altre pel que fa a la seva relació no és ben bé la mateixa. Mentre un parla de “carino”, l’altre parla de “aprecio”. La valoració que fan del grau d’amistat que hi havia entre tots dos farà que surti la culpabilitat. La culpa, tema principal d’aquesta comèdia. De […]

L’any 1984, el teatre Tívoli de Barcelona va acollir l’estrena espanyola de A chorus line amb una companyia que procedia dels Estats Units per no ser capaços de trobar suficients candidats locals. Sens dubte, es volia repetir l’èxit que estava tenint a Broadway des de mitjans dels 70, a on es va arribar a convertir en el musical més vist fins a aquell moment aguantant en cartell 15 anys. Malgrat això, a Espanya no es va obtenir la resposta esperada i va estar molt poc temps als teatres, tant a Barcelona com sobretot a Madrid. Així doncs, el Tívoli torna a ser escenari d’aquest musical, recuperant l’aspecte minimalista i elegant de l’original. En aquest sentit, l’obra té una estructura similar […]

Ja és oficial: no connecto amb les obres d’autors que pateixen vides tràgiques i moren abans d’hora, amb dramatúrgies no ben rebudes en el seu moment i que després de morts, es “redescobreix” la seva qualitat i passen a ser de culte. Crec que hi ha molta atracció per l’artista “maleït”, torturat i incomprès, i dubto de si no és aquesta la causa principal de la seva programació. També pot ser que no sigui capaç de captar els seus crits d’angoixa vital, com em passa amb Sarah Kane o ara amb Jean-Luc Lagarce, mort als 38 anys. Un home jove (34 anys) torna a la casa familiar, després de molts anys, per anunciar que morirà. A causa del dolor i […]