Recomanacions

Les aparences i les restriccions socials, avui dia o en altres èpoques, han determinat la vida d’algunes persones, encara que sembli impossible. Enmig de les dificultats i contra tothom, n’hi ha, però, que decideixen fer allò que creuen que han de fer, siguin quines siguin les conseqüències. En ocasions, el fet de viure-ho és suficient recompensa. Lev Tolstoi al 1877 va presentar la història d’una dona extraordinària que s’enfrontaria a tot i tothom moguda per la passió i la voluntat de sentir-se viva. Anna Karènina és la dona d’un alt funcionari rus amb qui té un fill. En un viatge a Moscou coneixerà al jove comte Vronski, de qui s’enamorarà perdudament i per l’amor del qual ho posarà tot en […]

Musical de musicales, El Médico cuenta con todos los ingredientes para entretener y disfrutar viendo las actuaciones, pero sobre todo oyendo a los cantantes que reciben ovaciones totalmente merecidas por parte del público. Basado en la novela de Noah Gordon, es la historia de un niño huérfano que quiere ser médico y luchará por conseguirlo, eso sí, atravesando medio mundo y conociendo guerras, egos y rencores del mundo real que lo convertirán en un ser humano que lucha por sus sueños. La escenografía cambiante tan pronto te sitúa a las afueras de Londres como en el palacio del Sha de Persia, con juegos de luces que incluso consiguen que las estrellas iluminen el patio de butacas. El vestuario de Lorenzo […]

En la primera edició del Festival Victòria X Pòdcast, entre totes les propostes vaig triar d’anar a veure El Búnquer, en aquesta 2a edició he triat El llindar (primera vegada que es fa en directe) en un episodi especial, que no ha estat enregistrat, i que ha tingut com a convidat l’actor David Verdaguer, que ha acceptat d’anar sense saber què passarà. El llindar és un pòdcast que a casa ens agrada molt. El llindar ens fa viatjar a un altre món. Un món estrany, sorprenent, un lloc més enllà de la realitat que coneixem, un món impossible on es desintegra la realitat que veiem i accedim a una realitat diferent on pot passar qualsevol cosa. Per travessar el llindar […]

El llibre El Fil Invisible de Miriam Tirado feia temps que aixecava passions entre mares i pares. En poc més de 60 pàgines ens explica el secret que amaga una de les parts més curioses del nostre cos: el melic. D’allà, explica, ens surt un fil que ens vincula, més enllà del temps i de l’espai, amb totes les persones, animals i coses que estimem. Aquesta història que protagonitzen la Nura, una nena molt curiosa, juganera i imaginativa, i la seva mare (Beth Rodergas), amb tres carismàtics companys de classe, ajudarà a petits (i grans, que de vegades ens n’oblidem) a entendre com els lligams i els vincles emocionals continuen presents encara que estiguem físicament separats d’aquells a qui estimem. […]

No és la primera vegada que Carme Portaceli s’acosta a personatges claus de la novel·la del segle XIX. Ho va fer amb Jane Eyre –on ja va coincidir amb Ariadna Gil– i també amb Bovary. La seva aproximació a aquests personatges femenins és sempre des d’un punt de vista nou, modern, intentant analitzar el que els motiva i quines són les seves raons. S’intenta aïllar-los del context ferri i conservador que els encotillava per anar un pas més enllà i veure-ho amb perspectiva, amb ulls del segle XXI. Aquest muntatge parteix d’una gran adaptació que Anna Maria Ricart i la mateixa Portaceli han fet del text de Tolstoi. Tot i resultar una mica llarg, la dramatúrgia conserva l’esperit original i […]

Declivi d’un pardal és una versió lliure de Joel Quesada de la novel·la Set de l’escriptora belga Amélie Nothomb, un text que s’atreveix a donar veu al protagonista i que és el mateix Jesús qui ens narra la seva Passió en forma de monòleg. Ho fa d’una manera irònica i desacomplexada, des d’un punt de vista modern, filosòfic i transgressor. Es tracta del primer projecte professional d’en Joel Quesada com a dramaturg i director. A escena veiem un Jesús molt humà, proper, amb els seus defectes i les seves virtuts; un home que ens mostra els seus pensaments, desitjos i pors; un home orgullós, egòlatra, feble, tendre, cansat; al mite víctima i addicte del seu propi èxit. L’acció transcorre durant […]

Dijous va ser l’estrena d’Anna Karènina, una versió de la novel·la homònima de Lev Tolstoi, amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart (a partir de la traducció d’Andreu Nin) i Carme Portaceli. Juntament amb Guerra i pau, Anna Karènina és la novel·la més coneguda i popular de Tolstoi. Amb el personatge d’Anna Karènina, Tolstoi va crear una de les adúlteres més famoses de la història; i amb la seva història, una de les novel·les socials i familiars més importants del segle XIX. Com diríem avui en dia, està basada en fets reals: alguns esdeveniments de l’època, del seu entorn i de la seva pròpia vida. La pressió social, la culpa, la condemna, la indiferència, el perdó i el sentit de la vida […]

La road movie és un subgènere cinematogràfic que és tan vell com el cinema, però que es desmarca i obté una identitat pròpia entre finals dels cinquanta i els seixanta. En realitat es tracta de pel·lícules en les que l’argument es desenvolupa en el transcurs d’un viatge. Serien uns bons exemples del gènere Bonnie and Clyde, Easy Rider, Males terres, El diable sobre rodes o Thelma and Louise. Moltes vegades acaben sent les històries d’una fugida, d’una persecució o d’una carrera sense fi. Lògicament, en el teatre és molt difícil trobar-se amb exemples del gènere, però Fisterra és un d’ells i Llegat –vista fa poc- en seria un altre de claríssim. De fet, Fisterra juga amb el gènere per acabar […]

És una aposta arriscada i valenta de Lucia del Greco per adaptar un text de la premi Nobel de literatura Annie Érnaux. Pura passió es va estrenar a Temporada Alta i és la primera vegada que es representa a Espanya adaptada al teatre. El text és l’apassionada espera d’una dona per un home casat que no sap mai quan vindrà. És una relació esporàdica i aïllada eròtico-sexual que no va més enllà ja que el plaer es veu desplaçat pel dolor de la pèrdua:“vivia el plaer com un dolor futur”. La passió desenfrenada que tan bé descriu Ernaux, mestressa de l’intimisme, és el nucli de la novel·la que la protagonista només pot descriure quan la comença a veure lluny. És […]

Jan Lauwers, al front de la Needcompany, ha esdevingut una de les companyies que d’una manera més audaç ha investigat formes noves d’afrontar el fet teatral. Hem tingut la possibilitat de veure sovint els seus muntatges a Catalunya. Sense anar més lluny, al Grec d’aquest 2024 hem vist el díptic Billy’s Joy i Billy’s violence. Una de les preocupacions de Lauwers és el de les diferents presències amb què ens trobem a l’escenari quan assistim al teatre: qui veiem, la persona? L’actor? El personatge? Els veiem els tres? O potser sorgeix una nova entitat? Un sublime error no n’és una excepció i planteja també la qüestió de la identitat, en l’àmbit de la ficció però també com a tret bàsic […]

Per què a la nostra societat, la mort continua sent un tema tabú sobre el qual no es parla prou? Com diu la Júlia Català, protagonista d’aquest monòleg, Ben mirat, l’única cosa segura a la vida és la mort! La mort és un tema que a moltes persones els fa por de parlar; jo penso que parlar de la mort ajuda a viure i morir millor. Sembla que rigui és un monòleg interpretat per l’actriu Mont Plans, escrit per ella mateixa i l‘Òscar Constantí, amb producció musical i arranjaments de Mariona Vila. Es va estrenar fa deu anys a La Seca Espai Brossa i avui dia continua exhaurint entrades. Rere unes cortines de vellut grana, se’ns apareix davant nostre una […]

Les Impuxibles són les germanes Peya i mai defrauden. Posen al damunt de l’escenari els temes més actuals alguns dels quals encara no són prou visibles quan ho converteixen en obra escènica, com va passar amb Limbo (2015) que va destapar el tema de la transexualitat. Elles han estat pioneres també en portar als escenaris temes sensibles com les malalties mentals (Suit TOC núm 6), el cos i les relacions sexo-afectives (FAM, 2021), el suïcidi (Harakiri 2022), la violència de gènere amb Aüc (el so de les esquerdes) o en aquesta ocasió la relació amb les drogues d’abús amb Caramel. Les impuxibles sempre troben el punt just, aquell que no valora ni jutja sinó que senzillament, descriu el fet posant-lo […]

De la mateixa manera que el teatre precisa una posada en escena (mise en scène) dels seus elements que configuri la representació, la cuina requereix una mise en place que ha d’ordenar tot allò necessari per a elaborar una preparació determinada. Elaine Grayling disposa els elements escènics que, en aquest cas, coincideixen amb els de la mise en place per a invocar un record: el d’ella amb la seva família fent gnocchi al voltant de la taula de la cuina de la seva àvia. L’obra s’articula a partir de dos eixos. El primer, la pròpia elaboració dels gnocchi, en la qual hi participarà el públic. El fet material de cuinar vertebra l’espectacle fins al punt que la durada de Man […]

En la sala fosca, només il·luminada per dos focus potents, una vídua que es comença a fer gran i un home amb incontinència verbal comparteixen escenari. Es tracta dels protagonistes de La tieta i Verbagàlia (1899), dues peces de l’escriptora ja prou reconeguda —i dubtem de si ja prou valorada— Víctor Català, que va suposar una renovació en la literatura catalana de principis del segle XX pels temes i l’estil punyents de la seva obra. Amb textos com aquests cal tenir en consideració que l’espectador no té la possibilitat de fer consultes al diccionari en temps real i que, per tant, la dicció i l’entesa del text són essencials perquè en pugui seguir el fil conductor. El director del muntatge, […]

El clam del buit és un text escrit i dirigit per Marc Garcia Coté amb Mercè Managuerra como protagonista. Un quasi-monòleg d’una dona que intenta salvar, amb la paraula com a única eina, un home que vol suicidar-se des de la teulada del seu edifici. Amb una posada en escena minimalista i carregada de simbolisme, aquesta peça es destaca per l’ús de diàlegs punyents, silencis incòmodes i una narrativa fragmentada que reflexiona sobre la condició humana en un món on el soroll i la buidor coexisteixen. En el col·loqui posterior a la funció, durant el postfunció, es va destacar la importància clau de l’escenografia i la seva influència en la percepció de l’obra. L’espai escènic de El clam del buit […]