Recomanacions

Poques vegades em passo 3h gairebé seguides somrient com una nena mirant un musical… I n’ha estat el cas. Paula Malia és una actriu 360º, canta, actúa, és graciosa… i al costat de la Diana Roig, fan un tàndem tremendissim. Els ballarins, el coro, els personatges masculins… És un autèntic show. I cal parlar també de la direcció que no s’ha limitat a representar i posar atrezzo sino que hi hagut moments estèticament molt macos i moltissima força a les intencions! Em pregunto les hores que han estat per ordenar tot això! Son varies les ments pensants que li han volgut, tot respectant el format clàssic del musical, donar-li un toc diferent, i se n’han sortit. Es barregen varis temes: […]

Sembla que és cert que hi va haver una trobada Napoleó-josé I a Vitòria quan la guerra de la independència ja havia començat a estendre’s per tota la península i amenaçava al “francès” a retirar-se. Napoleó va veure que es perdia aquesta zona d’expansió i va anar a recolzar i donar suport al seu germà. La diferencia de caràcter entre els dos germans és evident. Napoleó és encarnat per Pau Roca. Ell és fort, ambiciós, arrogant davant d’un germà feble, fràgil i empetitit. David Bagés és Pepe Botella anomenat així sarcàsticament pels espanyols per la seva afició a la beguda. Els dos interpreten a meravella els seus papers. Hi ha un tercer personatge, el mameluc Rustam, esclau de Napoleó interpretat […]

L’Àlex Rigola ens acosta a l’univers de David Mamet amb una adaptació ben diferent d’aquell muntatge que va triomfar al Teatre Lliure ara fa 21 anys. De la impactant escenografia d’aleshores a un espai escènic en format passadís, només vestit amb dos tamborets, el títol guixat al terra i una pissarra que serà l’eix sobre el qual girarà la trama. I és que el director juga a casa i, envoltat d’una incondicional audiència ajustada a l’espai, minimalista, aconsegueix amb el seu talent que els sis actors esdevinguin des de l’inici autèntics gegants. El text, guardonat amb el Premi Pulitzer de teatre l’any 1984, evoca unes hores de pura tensió en la vida laboral de quatre treballadors d’una immobiliària, després que […]

Projecte Ingenu ha tornat a submergir-se en l’univers de Federico García Lorca amb la seva impactant posada en escena de Bodas de Sangre al Teatre Akadèmia. Aquesta no és la primera vegada que la companyia catalana s’enfronta a un text Lorquià; ja el 2015 ens van presentar i adorar una adaptació de Yerma, que va ser molt ben rebuda pel seu enfocament. Amb Bodas de Sangre, Projecte Ingenu torna a explorar l’univers de Lorca amb la seva proposta característica: una combinació de minimalisme escènic i una interpretació visceral. La tragèdia rural de Lorca, marcada per les tensions entre passió i tradició, pren vida en una posada en escena austera, on els actors transmeten amb intensitat els conflictes que creixen fins […]

Als textos lorquians els personatges no diuen sinó que reciten els diàlegs, i Marc Chornet ho ha entomat amb imaginació i perspicàcia per a muntar un Bodas de sangre que arriba a l’espectador com una mena d’acte cerimonial, en cap cas solemne però, ja que conserva la rauxa i la visceralitat d’un dels grans temes lorquians, com ho és l’amor no satisfet, que desemboca en tragèdia. Hi ajuda la brillantíssima labor musical (en molts casos (Neus Pàmies i Mireia Sala canten a cappella moltes de les cançons) a partir de cançons del poeta granadí, així com d’altres com una versió preciosa de la versió que Enrique Morente va fer de Take this waltz de Leonard Cohen. L’espai sonor que dissenya […]

Està basada en una novel·la d’Emmanuel Carrère sobre uns fets reals que el van impressionar. Els fets són tan esgarrifosos que li van deixar seqüeles psicològiques. A ell l’interessava el procés que havia convertit aquell home en assassí. Per acostar-se tant a la maldat humana, va tenir una crisi de fe que es manifesta en les seves novel·les posteriors. El protagonista de la història, Jean Claude Romand, pertanyia a una família catòlica on no dir mentides era la norma però la convivència familiar estava plena de silencis i mentides pietoses. L’angoixa i la tristesa que l’omplia no la va saber explicar i no va voler decebre. La primera mentida en va cridar una altra i així tota la vida. Com […]

Álex Rigola adapta l’obra de teatre amb la qual David Mamet va guanyar el Premi Pullitzer en 1984, reduint-la a la seva mínima expressió. La peça segueix a cinc personatges d’una agència immobiliària al llarg de dos únics dies, en els quals es succeeixen tot tipus de traïcions, robatoris, discussions i, en general, actituds mesquines. Al marge de la ja esperada qualitat d’un text que es deriva de la literatura de David Mamet, Rigola manté a nivell escènic la seva proposta estètica dels últims anys i el que defineix l’essència d’aquest Heartbreak Hotel. Ens referim a la reducció de tots els elements teatrals a la seva mínima expressió. L’única escenografia present són dues cadires, el nom del títol de l’obra […]

Aquesta temporada, i simultàniament, tenim la sort de tenir programades dues obres de David Mamet a BCN: Glengarry Glen Ross i Un matrimoni de Boston a la Villarroel. Àlex Rigola assumeix el repte de tornar a dirigir aquesta obra que ja s’havia representat al Teatre Lliure a l’any 2003. Havia estat estrenada al 1983 al National Theatre de Londres amb la que va guanyar el Pulitzer al 1984 i posteriorment va ser portada al cinema i considerada una de les millor pel·lícules dels anys noranta. Al festival de Venecia Jack Lemmon i Al Pacino també en van sortir guardonats. A l’encant de la sala HEARTBREAK hotel per las seva proximitat amb el públic, s’hi afegeix en aquesta obra l’escenografia minimalista […]

Amb els anys, els escenaris barcelonins han vist diverses versions de La gavina. Jo en recordo dues, diametralment oposades: la clàssica i ostentosa de Josep Maria Flotats i la minimalista d’Àlex Rigola. Les dues tenien punts a favor, i sobretot tenien l’esperit de Txékhov en el seu interior. Ara, una quants anys després, ha tornat a passar el miracle i ha aparegut aquesta versió del Lliure que torna a tenir l’ADN txekhovià, tot i aparentar ser una obra d’ara mateix (grandiosa adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, també director del muntatge). La gavina traspua tristesa des del seu mateix inici, i és un sentiment que recorrerà l’obra de dalt a baix. No és una cosa nova en […]

Mai és tard. La vida és curta i l’hem de gaudir. Compartir. Estimar. Viure el moment. Relacionar-nos amb qui estimem i amb qui ens estimen. Frenar. Escoltar. Valorar el que realment és important. Com volem ser recordats? De vegades ens oblidem del que realment és important. Prioritzem la feina davant les relacions familiars i les personals. Fills, amics, parella, fins i tot la pròpia. No som conscients que la vida és molt curta, de vegades fins i tot breu. Però la vida és curta i l’hem de gaudir. Vivim mecànicament. Només parem quan alguna cosa estranya trenca aquesta rutina, un fracàs afectiu, una malaltia, la mort d’algun ésser estimat… Llegat és un viatge que explora les relacions familiars; una comèdia […]

L’any 2019 s’estrenava Els dies mentits a la Sala Flyhard, i just l’any següent rebia el premi Max a la millor autoria revelació. Des de llavors, han estat moltes funcions –quasi totes interpretades per l’actriu Lara Salvador- i moltes sales on s’ha explicat, potser per primer cop, què era l’anorgàsmia i els problemes que podia comportar. Ara, segons Marta Aran –autora, directora i a la Gaudí també la única actriu-, aquest serà el comiat de la peça perquè cal tancar un cicle i engegar projectes nous. Els dies mentits comença amb dues preguntes claus: quina és la mentida més gran que t’han dit mai i quina és la més gran que has dit tu. A partir d’aquí, assistim al relat […]

L’estranger, d’Albert Camus, és una novel·la que compta amb una legió de seguidors, ja siguin els que hi veuen diversitat d’interpretacions o els que la consideren pedra angular de l’existencialisme (moviment filosòfic al que Camus no es va voler lligar mai). Aprofitant aquest llibre, i sobretot la part del judici a Meursault, la companyia Indubio ha convertit l’espectacle en un autèntic tribunal en el que els espectadors i les espectadores hi juguen un paper decisiu. Estem davant, doncs, d’un teatre participatiu i juganer, però també davant d’un exercici crític i molt intel·ligent sobre el paper de la justícia a la societat. Els tres actors de la companyia (Luis Maesso, Manuel Pico i Mar P. Soler) acompanyen en tot moment als […]

Durant la nit de Sant Joan, l’Anna, una nena tancada en unes golfes rep la visita de la Noia del Mirall que li proposa jugar al joc de “les coses amagades”. Podria semblar un punt de partida infantil, fins i tot màgic. Però que les aparences no ens enganyin. Sota aquesta premissa aparentment fantasiosa i innocent es desplegarà tot allò fosc que ha estat durant anys sepultat a la memòria. Sobre l’escenari trobem una nena, un mirall, dos personatges, una història i dos relats que es converteixen en un. També una gran pregunta: què és veritat i que és mentida? A Anna ho veurem clar: tot depèn dels punts de vista i dels fets que cadascú hagit volgut subratllar o […]

Quina facilitat tenim de sentenciar comportaments i actes quan es tracta d’un fet que no és proper. Quan es veu una pel·lícula, una sèrie o s’està llegint un llibre sobre un cas, tendim a emetre un judici amb una rapidesa impressionant i deixant-nos emportar per l’emoció i no tant pels fets. Però sempre és així perquè hi ha ficció pel mig i se sap que cap decisió presa des del sofà de casa afectarà de veritat a ningú. I si li afectés? S’actuaria de manera tan lleugera? En aquesta obra el públic és part implicada en un judici que decidirà si l’acusat va matar premeditadament o no a la víctima. Voluntàriament, membres del públic es converteixen en jutge/essa, fiscalia, defensa, […]

“Llegat” és una obra que ens parla de la importància d’aprendre a aprofitar cada moment. Partint de la relació mare i fill com a temàtica principal, el text de Daniel J. Meyer també aborda diverses qüestions com el “fer-se gran”, aprendre a deixar anar o les relacions afectives. Els conflictes de l’obra no són abordats d’una manera excessivament directa, com a la vida, hi ha coses que costa molt dir-les tal com són. Això permet als intèrprets jugar amb el subtext, amb tot allò que no s’atreveixen a dir, cosa que els converteix en uns personatges molt més interessants. Això no obstant, en alguna ocasió sembla que els diàlegs resulten una mica forçats a l’hora d’utilitzar un cert tipus de […]