Recomanacions

Una de Giampaolo Samà és un espectacle que forma part del Cicle Llatinoamericà LATITUDS, el cicle de teatre llatinoamericà de proximitat a Barcelona organitzat per On el Cor Batega. Protagonitzada per Miriam Odorico, Una és una adaptació lliure de la novel·la Uno, ninguno y cien mil de Luigi Pirandelo escrita el 1925. Una va néixer en plena pandèmia. Es va retransmetre en directe des de la casa de Miriam Odorico i Giampaolo Samá i es va veure el 2022 a la sala de Timbre 4, on s’havia d’haver estrenat des d’un bon principi. La dramatúrgia de Giampaolo Samà (present a la sala), és una autèntica peça d’orfebreria. El text és extraordinari, increïble, inquietant, reflexiu, d’aquells que atrau i t’atrapa des […]

Avui torno al Teatre Eòlia a veure la nova proposta dels seus alumnes. Si fa una setmana vaig anar a veure Atzucac ara toca Alícies (viatge al país de les meravelles). El treball de Final de Grau dels seus alumnes a escena.Aquest cop la proposta m’ha agradat més. Un gran muntatge sobre els contes d’Alicia, amb connexió entre tots dos. Una gran direcció d’Aleix Fauro i una dramaturgia de Pablo Ley que s’agraeix. El seu treball ha estat rodó.El fet que tots els actors tinguin el seu moment, tant en el personatge d’Alicia com quasi gran part dels personatges que recordem (conill blanc, el gat de Cheshire, el barreter,…). Una gran decissió a l’hora de presentar el conill blan, el […]

En aquesta oda a l’ecofeminisme, Míriam Escurriola ens porta per un viatge entre el storytelling i la performance del màrqueting per a passejar-nos emocionalment per llocs que passen de fer-nos gràcia a incomodar-nos. Sense donar-te ni compte, et fiques a una història que podria ser la de qualsevol que es preocupi mínimament pel nostre futur, que alhora parla de crisis existencials, professionals i personals i de quin paper juguem individualment en una societat capitalista, que busca tan sols el benefici econòmic i el creixement desenfrenat que ens portarà a un punt de no retorn més aviat que tard. Però què pots fer tu? Realment les accions individuals o de petits col·lectius importen? tenen impacte? el lloc en el qual treballes […]

Tornar a les tragèdies clàssiques és tornar sempre a casa. Per molts anys i anys que hagin passat. En aquest cas, tornar a Ifigènia -d’Euripides- significa revisar la història d’una mártir, del fill sacrificat com ho van ser també Jesucrist o Isaac, els anyells bíblics. La historia és sobradament coneguda: després del rapte – o la fugida – d’Helena a mans de Paris, l’exèrcit grec parteix cap a Troia en clau de Guerra per recuperar-la. No obstant, les naus no poden llençar-se a la mar degut a la falta de vent; necessitaran doncs, segons l’oracle, el sacrifici d’Ifigènia, filla de Clitemnestra i Agamenón. Després de la mort d’Ifigènia, seguirán, en plena espiral de venjança, la d’Agamenón a mans de la […]

Una experiència teatral amb ‘Paloma de parque’ de Clara Ingold. No recordo haver rigut tant i alhora reflexionat tan profundament en una nit al teatre. Ingold és simplement sorprenent en la seva capacitat de transformar les seves vivències personals en una comèdia brillant i, al mateix temps, en una crítica mordaç de la societat actual. Cada moment de l’espectacle és una delícia, des dels monòlegs que et deixen amb el somriure enganxat a la cara fins als números musicals que et transporten a reflexions emocionals. M’he sentit representada amb cada tema que ha tocat, des de les pressions estètiques fins als dilemes personals i socials que tots compartim. ‘Paloma de parque’ no és només un espectacle, és una experiència tque […]

Atzucac amb dramatúrgia de Denise Duncan i direcció de Martí Torras Mayneris. Ens parla de si haguessis de dissenyar el teu propi funeral, què faries? Si poguessis triar com morir, com seria?Un noi decideix guionitzar el seu comiat en un vetllatori. Hi ha mort, sempre. I, no obstant això, ens angoixa. Hi ha morts plausibles i hi ha tsunamis i incendis i guerres. Sempre hi ha guerres. I mentrestant… Sí, ens angoixa pensar en l’únic que és segur a la vida: que totes morirem.La mort ha estat sempre un tema tabú. I parlar sobre la mort i sobre la planificació del propi funeral de forma anticipada, és un tema que no és fàcil parlar-ne. Però que us semblaria poder definir […]

Poques obres aguanten el pas del temps com Acorar. La vaig veure fa 10 anys a l’Espai Brossa, em vaig comprar el llibre, vaig llegir i rellegir el text, en vaig subratllar les paraules que m’encuriosien, les vaig intentar pronunciar amb la mateixa gràcia que en Gomila, el vaig regalar, vaig fer que en gaudissin la gent de la meva vora i és clar.. el llibre ha desaparegut, motiu pel qual he de tornar-hi amb el record d’una obra inoblidable. Toni Gomila, creador i intèrpret d’aquest meravellós text, ha millorat també amb el pas del temps mantenint la riquesa verbal i interpretativa, sense perdre ni una mica s’accent mallorquí. L’ha fet seva. Durant aquests deu anys hem vist a Toni […]

El mes de maig comença amb una nova iniciativa escènica, la primera edició del Latituds, un cicle de teatre llatinoamericà de proximitat que neix amb la voluntat d’apropar els escenaris de Catalunya i Amèrica Llatina. Es celebrarà durant el mes de maig en tres de les sales de la xarxa d’On el teatre batega: a La Badabadoc, la Sala Versus Glòries i la Sala Fènix. En aquesta primera edició el país convidat és Argentina. Els espectadors podrem gaudir de cinc espectacles de la reconeguda escena “Off” de Buenos Aires. Dels cinc espectacles jo n’he triat tres. El primer ha estat Como si pasara un tren de Lorena Romanin que es va estrenar l’abril de 2014 a Madrid i el 2015 […]

Estrenada el 2011 a La Seca Espai Brossa, després de la bona acollida que va tenir al Teatre Mar i Terra de Palma. Avui dia, deu anys després de la seva estrena, Acorar continua omplint teatres. De fet, aquesta és la tercera vegada que vaig a veure aquesta petita joia del teatre mallorquí, i haig de dir que l’he gaudit com la primera vegada que la vaig anar a veure. Han passat els anys i el text continua sent del tot vigent. Acorar és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre allò que ens defineix, allò que fa que encara existeixi la nostra comunitat. Un monòleg sobre la Mallorca rural i els seus ancestrals costums, amb una parla […]

La justícia hauria de ser igual per a totes les persones, però se sap des de temps immemorials que no és real del tot. Sempre hi ha poders i certes situacions -històriques, econòmiques, polítiques- que “ajuden” a tòrcer la balança cap a uns resultats gens imparcials. Per tant, moltes vegades el que realment es pregunta la gent és, hi ha una justícia justa o només es tracta que no t’agafin? Jordi Prat i Coll agafa aquest text de Ferdinand Bruckner que, dividit en tres actes, mostra al públic tres estaments diferents. Un reguitzell de personatges que viuen al mateix edifici, però que tenen vides totalment oposades, cometen alguns delictes dels quals seran jutjats per un tribunal i el poder polític […]

La mateixa història des d’un altre punt de vista o amb una mirada renovada pot tenir infinits matisos que fan apreciar encara més un relat ja conegut. El teatre és l’art per excel·lència per revisitar textos i posar-hi el focus des d’un prisma diferent perquè aquest doni encara més. Ifigènia és la filla d’Agamèmnon i Clitemnestra i no ho sap, però serà el sacrifici pel qual, segons la creença a l’oracle, el seu pare guanyarà la guerra de Troia. Aquesta és la narració de l’arribada de la noia al campament de l’exèrcit i l’acceptació del seu fatídic destí. Però sobretot és la història d’una mare que no podrà oblidar l’atrocitat que ha perpetrat el seu marit i buscarà venjança, mentre […]

Theodor Tagger, de pare jueu i mare francesa inicia la seva carrera amb el pseudònim de Ferdinand Bruckner. Nascut a Sofia, considerat com austríac, va emigrar a Paris a l’any 1933. Els criminals (Die verbrecher) es va estrenar a Barcelona al Teatre Romea al 1931 amb traducció catalana de Josep Millàs-Raurell. Al 2009 es va representar al Lliure una altra obra de Bruckner, La malaltia (El mal de la joventut), muntatge de Les Antonietes i dirigida per Juan Carlos Martel. Bruckner, coetani de Beckett, va ser considerat com un renovador del teatre: des del punt de vista escènic, pels seus escenaris simultanis i, des del punt de vista psicològic, pel tractament d’uns personatges realistes. Els criminals va significar una gran […]

El Zoo de Vidre és una de les obres més emblemàtiques de Tennesse Williams, a més de les més personals en estar inspirada parcialment en la seva pròpia biografia. Es tracta d’un drama quotidià, on els somnis, els records i els anhels dels personatges entren en constant conflicte amb la realitat que els envolta. La construcció dels personatges és possiblement un dels principals valors de l’obra, mostrant uns éssers frustrats però que es neguen a perdre l’esperança, cosa que ens fa empatitzar amb ells i amb la seva lluita des del primer moment. L’autor va idear aquesta obra com una proposta expressionista, tractant d’allunyar-se del realisme, va assegurar que era una obra composada de records fragmentaris. És per això que […]

Fer una obra de teatre de rabiosa actualitat té els seus riscos: pot envellir ràpid i malament. També les seves virtuts: la temàtica i els llenguatges estan convinguts amb el públic per endavant. Tothom situat així. A Conspiranoia – el nom no pot ser més explícit – és clar que sentirem de a parlar de terraplanistes; però també de relacions assimètriques, de geologia i sostenibilitat. Sobre l’escenari, actors que són per si sols un reclam i que, a més, no defrauden: Mia Esteve, Eduard Farelo, David Vert i Àurea Márquez. El punt de partida és el de quatre amics que es reuneixen – en aquest cas per, diguem-ho així, fer teràpia de xoc a una terraplanista – i a partir […]

Des del dol per una filla, la por a la pròpia mort i alguns records d’infantesa fins a esmentar els trets superficials dels veïns o fer un exercici de metaescriptura. Vicent Andrés Estellés (País Valencià, 1924-1993) era un poeta extraordinari, i amb motiu del centenari del seu naixement, tots els esforços amb l’objectiu de recordar-lo o fer-lo descobrir són molt benvinguts, especialment si estan preparats amb la cura i la sensibilitat artística que fan justícia al poeta de Burjassot, com en aquest cas. L’espectacle Coral romput pren el mateix nom que el poema més extens d’Estellés: el componen més de mil dos-cents versos inclosos en el llibre La clau que obri tots els panys (1971). Que malgrat els canvis temàtics […]