Recomanacions

Resulta emocionant que, per celebrar els seus 10 anys de trajectòria, La Calòrica hagi volgut recuperar l’espectacle amb el qual va néixer. Emocionant per ells com a companyia però també pels espectadors, especialment, pels qui hagin seguit el seu recorregut i, molt més encara, si no van tenir l’oportunitat de veure aquest muntatge inicial en el seu moment. L’exercici teatral que proposa el grup, enfrontant-se als seus fantasmes, revisant, millorant i afinant la seva òpera prima sense trair el seu esperit demostra una gran valentia i generositat que no tots els equips artístics serien capaços d’assumir. Així doncs, el que ofereix aquesta renovada Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I és una divertida sàtira sobre el […]

Una proposta de la companyia resident del Tantarantana, EL EJE i del col·lectiu EMERGÈNcies. Es tracta de HEY, HERMANA!, una reescriptura del mite d’Helena de Troia i Clitemnestra des d’una perspectiva contemporània i de gènere. EL EJE és una companyia fundada el 2013 per l’Eric Balbàs, la Maria Hernández, la Mar Pawlowsky i el Marc Ribera, que treballa amb textos de nova creació de dramaturgs catalans contemporanis i amb adaptacions pròpies de textos internacionals. HEY, HERMANA ! és la història de dues dones que sempre ha estat explicada des del punt de vista dels homes i que ha mantingut amagat en el temps el fet que les dues dones són germanes. I el que han buscat amb aquesta peça és […]

Es tracta d’un projecte de la companyia Teatre de Part, creada l’any 2016 per les actrius Xuel Díaz, Anna Herebia i Úrsula Garrido, amb la intenció de fer un teatre musical de petit format i més intimista, en el que el contacte amb el públic sigui el més proper possible. Amb la finalitat de crear aquesta peça de tango argentí han comptat amb David Bo per a la dramatúrgia i amb Marc Vilavella per a la direcció. Després de gairebé un any de feina, s’ha pogut estrenar. El resultat és una comèdia irònica amb quatre personatges i un músic. A escena tres dones (Xuel Díaz, Laura Yvars i Úrsula Garrido), un fantasma (Rubén Yuste) i un músic (Marc Font Prat). […]

La Fènix presenta tres obres consecutives sobre Memòria Històrica. La Companyia “La Carrozza d’Oro” ens presenta la primera de la sèrie, una història que ja coneixem però que convé recordar. Radio Libertà ens parla de l’Espanya republicana i el feixisme italià lligat per la història d’una família que ha de fugir d’Itàlia perquè el pare, un advocat antifeixista, és perseguit. Passant per Argentina acaben a Barcelona on funden una ràdio que retransmet en italià tots els fets que succeeixen a casa nostra, des de la proclamació de la segona República fins ben entrada la Segona Guerra Mundial. És una història basada en el llibre “Antifascismo e potere» de Giuseppe Aragno” i escrita pel l’autor del llibre i l’actor principal Alfredo […]

LA MASCARADA és l’adaptació de l’obra de “El burgès gentilhome” de Molière (dramaturg) i Jean Baptiste Lully (compositor), realitzada per la companyia Els Pirates Teatre. Un gènere poc conegut a casa nostra, la comèdia-ballet, que la companyia ha volgut acostar al públic actual. Una comèdia que reflexiona sobre l’engany, l’aparença i la incorporació a la societat dels anomenats “nous rics”. Al voltant del tema del matrimoni parla de les relacions familiars i socials on tots els personatges porten la seva pròpia màscara. Un retrat d’una societat pendent de les aparences. Els Pirates Teatre va néixer a Barcelona l’any 2001 i des de desembre de 2013 gestionen l’espai escènic “El Maldà”. Una companyia formada per catorze persones de diferents disciplines, que […]

El tango és aquell ball que sembla que dibuixi quan traça la seva coreografia, igual que la vida. Sembla que dibuixi meandres imbricats com les relacions humanes, com el dia a dia. I Santos Discépolo és un dels lletristes més representatius del tango clàssic, però d’un tango que decideix sobrepassar l’esfera íntima per a construir històries que no defugen el vessant més social i de resistència a les idees reaccionàries que dominaven l’Argentina de la primera meitat de segle. David Bo Fa servir la figura de Discépolo per reprendre un debat etern, el de la funció, o no, que ha de dur a terme l’art en la societat. Una de les tres protagonistes de l’obra té Discépolo com a referència […]

Una paret negra que ens fa de màscara. Una crítica de la societat a través de l’addicció del tabac. El tabac com a definició d’autodestrucció. No és només el fumar, sinó tots els residus que comporta… Una veu constant que et xiuxiueja a l’orella, com fa la nicotina als pulmons. Jona Brabo cera un paisatge sonor, posa en evidència la innecessitat de la imatge. Una veu sensual, que guanya en la foscor, una veu que només pot existir en el negra. Crear bellesa de la contaminació; i fa 21 dies que no fumo… Trobem l’èmfasi en la respiració, en els silencis, en l’anhel. Polipoesia sonora per fer humor crític. Una poesia que ens remet a la connotació romàntica del tabac […]

Aquest dissabte passat vàrem anar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya … i ens va tornar a passar, … anàvem amb les expectatives molt baixes pel que havíem llegit d’aquesta proposta de Carme Portacelli, dirigint MRS. DALLOWAY de Virginia Woolf, i hem de dir que ens ha sorprès i ens ha agradat molt. A causa del nostre viatge “nadalenc”, hem hagut d’anar l’últim dia de representacions en aquest teatre. MRS. DALLOWAY és una de les tres adaptacions escèniques que amb veu de dona, ha programat el TNC dins de l’Epicentre Pioneres. La primera va ser “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda que vam veure el passat novembre, i la tercera serà “Solitud” de Víctor Català […]

Amb els seus més i els seus menys, tots esperem que (aquí a molt de temps, si us plau) ens arribi l’hora de morir de manera plàcida i serena. Rotunda com l’última frase d’un bon llibre. Que el chimpón ens agafi amb el tinter buit i la motxilla plena de grans experiències. Que l’amor formi un llaç indestructible amb els que haguem escollit pel camí. Has de saber que algú important ha complert aquesta mena de desig col·lectiu: Arturo Mompou Cirera, protagonista i ànima, que en pau descansi, de Adiós , Arturo! Ell va viure el que va voler, com va voler. He did it his way, i no podia anar-se’n a l’altra vida amb un comiat mediocre. El nou […]

Escenificar un text literari sempre és un repte complicat. A vegades, es traeix l’original quedant-se en la superfície, en altres ocasions, la proposta s’ofega en la densitat. Afortunadament, hi ha espectacles que, sabent trobar l’equilibri entre la vitalitat escènica i l’esperit d’allò que s’explica, acaben per convertir-se en petites joies teatrals. Aquest és el cas d’El amante de los caballos, una obra basada en el relat de l’escriptora nord-americana Tess Galagher, que agafa amb les mans el cor de la història i l’ofereix a l’espectador amb naturalitat i delicadesa. Plena de petits detalls inquietants, molt interessants, la interpretació de l’actriu protagonista, Ana Scannapieco aconsegueix, sota la direcció de Lisandro Penelas, atrapar el públic amb un magnetisme subtil i molt difícil […]

Som turistes o viatgers? Aquesta és la pregunta que serveix de punt de partida a la companyia La Ruta 40 per estructurar un espectacle al voltant del turisme, un tema, sens dubte, interessant per abordar des d’una ciutat com Barcelona. El grup enceta la qüestió des del sentit de l’humor, la transparència com a creadors i un grapat d’interrogants que fan arrencar l’espectacle amb força i originalitat. A partir d’aquí, el muntatge evoluciona i, en certa, manera es deconstrueix, convertint-se en un ventall de fragments que, com el puzle gegant que munten sobre l’escenari, formen una imatge global d’allò que estan intentant analitzar. El concepte és curiós però també arriscat, ja que aquest tipus de posada en escena marca i […]

Joan Vázquez (Paquito forever) interpreta, també al piano, peces de diferents musicals de Stephen Sondheim, no necessariament les més conegudes (calma, que sí sona Send in the clowns, que va ser escrita en frases curtes donat que l’actriu Glynis Johns no tenia prou veu per mantenir les notes altes). Sondheim és un nom que sona a molts si bé als no musical lovers els pot costar citar més d’un parell d’obres seves. Compositor i lletrista, exigent amb si mateix (no va quedar convençut de les seves lletres a West Side Story!) és un mite del gènere que fuig de tonades fàcils, amb lletres madures, rimes d’orfebreria, no gaire ben tractat per la taquilla però lloat, amb raó, per la professió […]

Fa més de deu mesos que vam assistir a la roda de premsa de presentació d’aquesta proposta que aleshores no vam poder encabir a la nostra agenda. Ara, amb motiu de la seva nova programació hem fet cap a la Sala Atrium per veure ÀNSIA (CRAVE), un text de Sarah Kane (1971-1999) dirigit per Loredana Volpe (Caracas 1990). Vam sortir de la sala descol·locats, la complexitat del text i la posada en escena ens ha deixat força trasbalsats, no perquè les interpretacions d’Anna Casas (C), Chap Rodríguez Rosell (A), Xavier Pàmies (B) i Patrícia Mendoza (M) hagin estat malament, ni per la música en directe interpretada per Alvar Llusá-Damiani, sinó perquè hem sortit amb la sensació de no haver estat […]

Pepa Plana és segurament la clown més important d’aquest país, i no em refereixo només dins del gènere femení. La seva llarga trajectòria i la sobrada qualitat dels seus espectacles la fan mereixedora de tots els elogis i de tota una corrua d’admiradors que va creixent amb els anys. El seu clown ha anat polint-se a base de teatres, espectacles de pallassos per a adults i la vocació d’acostar-se sempre a temes d’interès social. Com no podia ser menys, aquest cop li ha tocat el torn al feminisme, o millor dit al paper de la dona dins de la societat en general, tot i que Veus que no veus vol ser una reivindicació -a vegades amable, a vegades no tant- […]

Fins als…Nadals casa perfectament a un espai petit, en aquest cas, el Club Onyric, al hall del Condal, que tantes bones vetllades ens va oferir la darrera temporada, on es crea de seguida connexió entre públic i intèrprets. Aquesta proximitat és bàsica doncs es tracta d’un espectacle que beu del cabaret. Estèticament ho és i té un punt de –lleugera- provocació, de pot passar qualsevol cosa i tot és susceptible de ser ridiculitzat…començant pel Nadal. Així, el punt de partida és simpàticament provocador (i innocent): i si ens carreguem el mes de desembre i així ens estalviem tot aquest rollo dels Nadals, que acaba embafant i que tothom critica? Es fa sorna de lestradicions, nadales, dels sopars familiars -siguin pijos […]