Recomanacions

Jo no havia vist aquesta obra que va ser el treball d’un grup d’estudiants al finalitzar la carrera a l’Institut del Teatre a l’any 2010. Amb “La feísima….” van fundar “La Calòrica” i des de llavors han creat i produït sis espectacles més: “L’Editto Bulgaro” (2012), “La Nau dels Bojos” (2013), “Bluf” (2014), “Sobre el fenomen de les feines de merda” (2015), “El Profeta” (2016), “Fairfly” (2017) i “Els Ocells” (2018). Son els mateixos membres de la Companyia deu anys més tard representant la mateixa obra més treballada, més madura. Tots continuen formant part de La Calòrica excepte la Carla Rovira que els ha acompanyat en aquesta segona posada en escena. No parlaré dels premis que han guanyat amb “La […]

Un recorregut de silencis ens condueix fins a la paraula de Boris Vian, que pren forma en mans de Maria Velasco. El complex i profund text adaptat ens cala fins als ossos, recorrent a cada pas els principals temes de l’existencialisme: la vida (com viure-la?), La mort (com acomiadar-?) I la podridura (¿ens la mereixem?). En un escenari marcat pels extrems, dissenyat per Marcos Carazo, els quatre protagonistes llancen explosions dels seus pensaments per cada racó, de manera que finalment queda imprès sobre el terra un preciós calidoscopi inundat pel passat, el record i l’escuma. Miguel Ángel Altet, des d’una veu d’ultratomba interpreta un Colin d’impressió, en directa confrontació amb la plàstica Chloé interpretada per Lola Jiménez, que amb innocència […]

Una “òpera electrònica” a partir de “La Infanticida” de Caterina Albert (Víctor Català), amb música de Clara Peya, dramatúrgia de Marc Rosich, dirigida per Marc Angelet, interpretada per Neus Pàmies i amb la musica en directe i disseny sonor electrònic de Gerard Marsal. Tot un seguit de noms que ja són, a priori, garantia suficient per anar a veure aquesta proposta, de la que vam tenir un “tastet” el passat dia 22 a la roda de premsa, producció a la qual hem d’afegir els noms de Laura Clos “Closca” i Felipe Cifuentes per a l’escenografia i la il·luminació de Pol Queralt. El text és de Caterina Albert, coneguda pel seu pseudònim com a Víctor Català, text que va obtenir el […]

Avís per a navegants, encara no l’hem pogut veure a Barcelona però a Igualada l’hem programat aquest cap de setmana A partir d’aquestes dues parelles es retrata de forma satírica, amb molt humor negre la classe alta de la nostra societat. Tot amb un to molt irònic, amb paraules que per alguns assistents van semblar una mica grollera (quina pell més fina) i amb versos i una sonoritat que ens va complaure. Carles Martínez i Míriam Alamany són els interprets d’aquesta proposta, i es nota que s’ho passen bé. Tot i que porten poques funcions, hi ha molta química i es nota en la seva sensualitat a l’hora de recitar el text. Segons ens van comentar al col·loqui posterior de […]

Assistim a l’estrena de “Intanticida” a la Sala Atrium a cegues, per assistir a una de les estrenes més esperades i que ja tenim a la programació del Teatre de l’Aurora. Quan ens van presentar la proposta teniem a Rosich, Peya, Closca, Angelet i Pàmies en aquest projecte, l’únic que pots fer és apostar per tots aquests noms i tirar-te de cap. Un cop que he vist aquesta òpera electrònica que s’ha creat amb el text de Victor Català, puc dir que no vam errar a l’hora de confiar en aquest projecte. Vaig sortir enamorat de tota la proposta. És un monòleg que dóna veu a una dona valenta. Caterina Albert/Víctor Català va escriure aquest monòleg en vers i que […]

Qui mai no ha dit una mentida? Qui mai no ha volgut aparentar ser algú que és impossible ser per aconseguir alguna cosa? Qui mai no s’ha posat una careta per poder fer allò que tant anhelava però que quedava fora de les regles? Tots, alguna vegada, ens hem deixat endur per les nostres conviccions, amagant rere una mentida el que realment som. Doncs tot això és el que, en el seu moment, va proposar Oscar Wilde en aquesta meravellosa obra crítica amb to humorístic de la societat victoriana. La proposta de David Selvas, que segueix triomfant als escenaris de Barcelona, presumeix d’elements incorporats, lluny de la versió original de Wilde. Un cap de cérvol dissecat donarà el tret d’inici […]

És interessant com, per necessitats socials i polítiques de dones, minories, classes desfavorides i els sectors més compromesos del món artístic, el teatre documental ha acabat per convertir-se en una constant dels nostres escenaris. D’alguna manera, s’entén que la millor manera d’explicar una realitat és intentar posar-la en escena en la seva forma més pura. En el cas de Raphaëlle, el format guanya encara més sentit, ja que, només el fet de tenir en escena una dona transsexual explicant en primera persona la seva història, ja li dóna un gran valor per la visibilització del col·lectiu del que es parla. L’obra és, realment, molt interessant, dinàmica i humana. Resulta fàcil empatitzar amb la protagonista, compartir les seves angoixes i preocupacions, […]

Jacob Gómez, Martina Rocosa, Alexa Moya, Carlos Roncero i Blanca Tolsá defensen amb una partitura repetitiva i milimetrada el món d’una Raquel Klein transgresora que juga amb la paciència i la urgència de l’espectador. Acompanyades de l’Adrià Juan i Albert Tarrats amb el disseny i execució de l’acompanyament sonor, Wu Wei oscil.la d’una banda a l’altre de l’escenari amb precisió acurada i amb una porta entreoberta a observar una mica més enllà. Què fem quan no fem res? El temps passa de la mateixa manera davant la immovilitat i Wu Wei sembla un cercle que no saps quan acaba i quan comença. Busco el significat de “Wu Wei” i trobo això: “las plantas crecen por wu wei, es decir, no […]

Aquesta és la primera producció de la nova companyia “La Viciosa“, es tracta d’ALHAYAT o la suma dels dies, una idea original de Laia Foguet, dirigida per la seva germana Aura Foguet i amb dramatúrgia d’ambdues. La idea parteix d’una experiència pròpia, com a voluntàries al camp de refugiats de Lagadikia a Grècia, que van viure l’estiu de 2016 la Laia Foguet i la Georgina Latre, una de les actrius de l’espectacle. Una proposta de teatre social, gairebé documental que ens parla de la força de l’amistat i de la cultura com a vehicle de comunicació, com a força d’unió entre persones. La Júlia (Georgina Latre) és arquitecte a Barcelona i arriba com a voluntària al camp de refugiats de […]

La suma de noms en un projecte artístic, més enllà del talent de cada un d’ells, no sempre significa un resultat escènic de gran qualitat. Fa falta que el conjunt de totes les aportacions tingui una coherència i estiguin ben coordinades per funcionar com una sola veu que elevi la història i la manera d’explicar-la. Aquest és, precisament, el gran mèrit i el principal valor d’Infanticida, un molt interessant monòleg musical ideat i protagonitzat per una fantàstica Neus Pàmies. D’entrada, l’actriu ha tingut l’enginyosa iniciativa de convertir en una òpera electrònica el colpidor text de la Caterina Albert, un concepte, sense dubte, original, sorprenent i, ja vist el resultat, apassionant. Per dur-ho a terme, ha comptat amb una audaç adaptació […]

Vaig amb les expectatives molt altes i amb gran curiositat de veure aquesta adaptació de “La Infanticida”, primer monòleg de l’escriptora Víctor Català (Caterina Albert), que Marc Rosich i Clara Peya han convertit en un monòleg operístic amb música electrònica. Ha estat un encàrrec de l’actriu Neus Pàmies, protagonista principal d’aquest monòleg interior. L’acompanya a escena el músic i compositor Gerard Marsal, especialista en la composició i producció de música electrònica. “La Infanticida” va ser escrita el 1898, però no es va estrenar fins seixanta anys després, degut al seu text, considerat en aquell moment, incòmoda davant d’una societat repressora dominada per els homes, on la veu de les dones era lluny de ser escoltada. Caterina Albert va donar veu […]

Després de 40 anys de trajectòria fent riure en televisió, cinema i, sobretot, teatre, Tricicle ha decidit deixar els escenaris. Tot i haver declarat que es reserven el dret de tornar si, en algun moment, els ve de gust, sembla que Hits serà, veritablement, l’últim espectacle d’aquest estimat trio d’humoristes catalans. Això dóna, d’entrada, un aire especial i nostàlgic a aquest muntatge on recopilen alguns dels seus millors gags. Resulta emocionant comprovar en directe que els tres còmics continuen en plena forma, que la seva connexió escènica es manté intacta i que l’efectivitat dels seus esquetxos ha aguantat fresca fins al final. La proposta, però, recull només gags de la segona meitat del seu recorregut artístic i, per tant, es […]

La Calòrica és una companyia jove, tot i que en els temps que corren portar deu anys resistint i encadenant espectacles interessants (El profeta, Fairfly, Els ocells, etc.) té un mèrit que bé calia celebrar. I què millor que celebrar-ho fent una mirada enrere i tornant als orígens, a aquell primer espectacle que va servir de pont entre l’Institut del Teatre i el món professional. La transició no va ser senzilla i La Calòrica ha estat molts anys recorrent totes les sales petites de la ciutat… fins arribar ara a l’escenari del Lliure de Gràcia, un espai que sembla fet a mida per a aquest espectacle que connecta irremeiablement amb l’esperit de la casa. I és que estic segur que […]

Quan dues vides es troben i volen compartir les seves experiències junts, sempre miren de viure al màxim intensament i mirar més enllà del dia actual fent projeccions de futur. Però què passa si ningú assegura el futur del planeta? De què serveix cuidar una persona, si no cuidem la vida del nostre planeta? Amb aquestes premisses, Lola i José Luís, Greta i Friday respectivament, comencen un joc d’estira i arronsa sobre les relacions amoroses. A base d’acrobàcies, mirades, equilibris i moments de clowns, Greta i Friday es van coneixent a poc a poc i van començant a construir una relació que es basarà en l’amor pur, en estimar-se i estimar. L’amor pur només es troba en els petits detalls […]

Amb el que m’agraden els jocs de taula i lo competitiva que sóc de mena, no em podia perdre per res del món aquesta proposta, digueu-li performance, experiment o joc escènic grupal, basada en un joc de taula dels anys 70 editat per L’Impesé, inventat perJean Anesto. Aquest joc s’anomena djambi o escacs de Maquiavel. Djambi és un joc d’estratègia, classificat com a joc de tauler abstracte. La veritat és que mai havia sentit parlar d’aquest joc. Quan vam entrar a la sala, hi havia tres taules rodones preparades per acollir tres grups de jugadors. A la nostra taula érem 9 persones, i com el joc està dissenyat per competir entre quatre jugadors, vam fer quatre equips (2, 2, 2 […]