Recomanacions

No pas una adaptació de Farenheit 451 de Ray Bradbury sinó una mena de continuació: què li va passar a Montag, el bomber que es va rebel·lar contra el sistema que li feia cremar llibres? Una distòpia (el meu gènere literari preferit) que, com cal, passa en un temps futur inconcret… si bé no costa gens veure paral·lelismes amb l’actualitat. No és un text fàcil i crec que s’aprofita millor si es coneix, ni que sigui de passada, el referent. Aquesta text, com l’original, genera diferents lectures: la crítica a la censura per part del poder (la crema de llibres per a evitar la propagació d’idees no ortodoxes), que és la primera explicació que donava Bradbury, la manipulació mitjançant la […]

Felipe Cabezas (Houdini, l’art de la fuga) s’allunya de les màscares i al costat d’Albert Requena (L’asssassí imprevist), tots dos experts en el llenguatge gestual, es basten per a través d’històries aparentment inconnexes, provocar reflexions mitjançant l’humor, sobre els diners, el seu poder sobre nosaltres, com acostumen a treure el pitjor (bé, a vegades el millor), com fan girar el món, que cantaven a Cabaret, tot i que sovint no sigui en la millor direcció. Tres històries i un lloc on conflueixen, com a metàfora d’allà on pot portar-nos confondre un mitjà, els diners, amb una fi. Hi ha humor, recurrent, gestual, de rèpliques enginyoses, amb bon ritme per no perdre’ns en les històries però tampoc veure’ns atropellats, i crítica […]

Basado en la tormenta de William Shakespeare, nos llega Vaig ser pròsper. Próspero, así percibimos el pasado del protagonista de esta obra coral. Quizá porque cuando llega la senectud, la memoria es la única reliquia que queda de la riqueza de antaño. Aunque los hechos -todos lo sabemos- no son nunca como recordamos, sino como creemos recordar. Y en esta obra, no se nos evocan con la narrativa intelectual -ordenando, clasificando y exponiendo de forma lineal- sinó a través de aquellas sensaciones que gallitan el pasado. Y así, partiendo de una danza hipnótica que nos muestra la decrepitud de un anciano, un gesto cariñoso nos transporta al día de una boda y el resonar de canciones infantiles, a la niñez […]

La vida d’en Ramon (Francesc Ferrer), el protagonista principal d’aquesta història, és com una muntanya russa, plena de baixades, pujades, revolts i tombs que ha de saber entomar per tal d’evitar desastres. És cert que molta gent pel camí hi troba pedres, però hi ha d’altres, com en Ramon, que hi troba rocs. Saber créixer, madurar, superar obstacles i acceptar que ens fem grans no és gens fàcil. “Ramon” és un monòleg escrit i dirigit per Mar Monegal, una tragicomèdia generacional, que ens parla de la crisis dels 40, de la por al compromís, dels límits de la llibertat i de la impossibilitat d’aturar el pas del temps. La maternitat i la malaltia són els dos temes principals d’aquesta proposta. […]

Admeto que hi vaig anar més per veure intèrprets que mai deceben i a qui fa anys que segueixo que no pas per la impro, que és un gènere amb el que em costa connectar. Potser és que, com la màgia, sé que hi ha truc, molta, molta feina d’assaig darrera i percebem una il·lusió. Bé, doncs sort que hi vaig anar. Feia temps que no reia tant ni veia els actors passar-s’ho tan i tan bé, gairebé tant com el públic. La particularitat d’aquesta proposta d’impro és la vessant musical, el fet de crear també cançons a partir de conceptes inconnexes. Veure com amb l’ajut dels suggeriments del públic que hem deixat escrits a l’entrar, van improvisant històries absurdes, […]

Vivim connectats constantment. De fet, quan no estem connectats sembla que estem perduts, que ens falta alguna cosa. Aquesta dependència del smartphone ens connecta a la societat en un moment en què com a individus estem més sols que mai. En aquesta era de la informació i comunicació globalitzada som, més que mai, els blancs perfectes per a la manipulació, la desinformació i l’ús indiscriminat dels nostres pensaments, les nostres rutines i les nostres idees. I és que tan se val que hàgim rebut milers de correus electrònics donant a conèixer les noves polítiques de privacitat de les nostres dades personals -les quals hem cedit, amb cert desconeixement, per obtenir serveis o informació-, la veritat és que estem venuts. Des […]

Una nova versió del clàssic dels germans Grimm, ELS MÚSICS DE BREMEN, en versió d’Ever Blanchet. Una nova proposta de teatre musical i familiar amb música i direcció de Joan Olivé i amb Maria Clausó com ajudant de direcció i responsable del moviment escènic. Tal com ens van explicar a la roda de premsa, en aquesta ocasió, la companyia Versus Teatre ens proposa un musical amb un repartiment format per actors que també són músics, o per músics que són actors: Joan Rigat és el ruc i toca el violí, Ivan Herzog és el gos i toca la guitarra, Berta Peñalver és la gallina i toca el piano, Aina Vallés és la gata que toca el violoncel i David Maculé […]

El teatre no-convencional acostuma a projectar la mirada endavant, a la busca de quelcom inèdit, d’una transformació que trenca amb allò que fa la seva generació per a construir una cosa “original”. La mirada d’Angélica Liddel, en canvi, és enrere, cap a un moment primordial en què el teatre era un rite, una recerca de l’invisible capaç de crear l’espai necessari per a que es doni la revelació. El monòleg inicial de la protagonista (un transsumpte de la Liddel, o la pròpia Liddel) és una seguiriya apoteòsica, abismal que, amb tota la gesticulació i l’actitud d’una cantaora, esdevé un lament arrencat del moll de l’os, on ha estat incrustat tant i tant de temps. El flamenc serà present durant l’hora […]

Una proposta amb dramatúrgia de Roberto Fratini i direcció de Roger Bernat amb la companyia FFF/ITTEATRE. Roger Bernat (Barcelona, 1968) és l’ànima de la companyia FFF i autor d’un seguit de peces que donen el protagonisme al públic sense concedir protagonisme ni als actors ni a les actrius. L’acusen de fer un teatre fred i sense emocions. Dues actrius italianes van parlar amb ell i la conversa el va decidir a crear un muntatge fet únicament d’emocions. ITTEATRE és la jove companyia de l’Institut del Teatre, formada en 2016 i coordinada per en Ramon Simó. Una companyia nascuda amb la finalitat de facilitar la inserció laboral dels graduats de l’Institut del Teatre. FLAM és la tercera coproducció d’aquesta companyia. La […]

“Cúbit” és un text teatral de Josep Maria Miró que va escriure expressament per la cia La Ruta 40. Es va estrenar fa un parell d’anys a la sala La Planeta dins el Temporada Alta, i es va poder veure poc després al Teatre de l’Aurora d’Igualada, que és on la vaig veure per primera vegada. Una fotografia. Uns protagonistes. Una visió diferent davant un mateix fet. El propi Josep Maria Miró n’és el responsable de la direcció. Pel que fa a la interpretació, molt bona en general i una extraordinària Anna Azcona en particular. El disseny de l’espai escènic de la Xesca Salvà és en sí una metàfora del mateix text i de la mateixa família: “des de dins […]

Fa uns mesos vam anar a la presentació del darrer llibre d’en Marius Serra i durant la xerrada va explicar la història del seu fill, va parlar del llibre “Quiet” publicat al 2008 i portat més tard al teatre sota el títol de “Qui ets?”. Tinc la sensació que sempre vaig tard. No m’havia llegit el llibre, no vaig assistir a la lectura dramatitzada ni vaig assistir tampoc a la representació teatral que ja ha voltat uns quants teatres. M’he esperat a tenir-la a prop, me l’han posat davant dels nassos en un bolo a Begues i no me n’he pogut estar. Feia com un rebuig. Em negava a creure que es podia posar sobre l’escena la història d’un nen […]

Primera proposta que he vist a La Caldera dintre del cicle Hacer Historia(s) Vol. III amb “Desplega visions” de Quim Bigas amb arxius del Mercat de les Flors i La Porta. S’ha de dir que vaig anar atret únicament per veure el nou treball de Quim Bigas i que em tornés a emocionar com les altres vegades que l’he vist. I em vaig trobar amb una conferència sobre L’ARXIU de La Porta (Associació de Dansa Independent de Barcelona) i que molts assistents van conèixer quan encara era viu. Llavors no ens trobem amb un espectacle de dansa, és una conferència dels suports que van trobar en aquest arxiu. I quan diem suport volem dir els papers, les cintes de vídeo, […]

Toni Gomila ha aconseguit ser l’actor i l’autor capaç de descriure i mostrar les entranyes de la societat i la història mallorquina de la forma més propera pels mallorquins i entenedora pels forasters que la descobreixen. Rostoll Cremat és una mostra més d’aquesta capacitat, juntament amb Acorar, el seu altre text original, de com fins i tot les coses que semblen més inexplicables i arrelades a un territori es poden comprendre. Un context de fora vila, camp, rostolls, un lloc on, encara, no ha fet col·lapsar el turisme és el punt de partida de la història que ens expliquen. Però resulta que fins i tot aquí, ens hi planten un parasol. Una delícia d’escenografia, tot dins d’un ambient característic agradable […]

Rostoll Cremat de Toni Gomila és una història ambientada a Mallorca i parla del turisme; però és una metàfora de la nostra societat. Després del seu pas pel Grec, ara l’he pogut gaudir a la Biblioteca de Catalunya. Una gran obra escrita per Toni Gomila i dirigida per Oriol Broggi. On ens situa en el passat d’una família fins el present a partir d’un petit conte o rondalla per explicar-nos la destrucció que causa el turisme. Molta ironia i humor, tot amb un bon combinat on sempre queden aquells moments poètics. M’he tornat a enamorar de la Catalina Florit en el moment que ens parla de les oliveres, on m’ha robat el cor. És un treball coral, on tots tenen […]

Aquesta peça de Flora Détraz, la qual alguns reconeixeran per Bacants de Marlene Monteiro Freitas en el Mercat dels Flors, és una peça coral, grotesca i plena de goig que ens remet a l’era medieval i ens embolica en un món ple de contradiccions. Res més entrar a la sala ens trobem a quatre dones assegudes en una taula amb les seves trenes lligades a grans armes que pengen del sostre. El que sembla que les condemna, també funciona com a contrapunt i els ajuda a mantenir l’equilibri. Al mateix temps, la qual cosa inicialment semblava una masmorra medieval de la tortura es converteix en una comèdia musical amb tons de clown quan les quatre intèrprets omplen l’espai amb les […]