Recomanacions

Thomas Ostermeier mira sempre d’arrapar, tant com sigui possible, els seus muntatges al present, no deslligar-los de la realitat immediata ni del context del públic potencial. Retour à Reims no és una excepció. El text de Didier Eribon parteix de l’anècdota personal per a preguntar-se què ha fet que els qui fa quaranta anys votaven els comunistes, votin ara el Front National. La proposta d’Ostermeier té dues parts ben diferenciades. S’endú la història d’Eribon a un estudi de gravació on el director del documental (Cédric Eeckhout) dirigeix una actriu (Irène Jacob) a l’hora de posar veu a les imatges ja enregistrades. És una hora, aparentment anodina, ja que les paraules afegides a les imatges no aporten res, i el personatge […]

Ningú pot negar que Joan Pera s’ha guanyat, amb el pas del temps, l’estatus de “gran còmic” dels nostres escenaris. És un hereu directe de Joan Capri, però també de Mary Sampere, Paco Morán i tants altres. Avui en dia gaudeix d’un respecte que s’ha guanyat a pols, omplint platees any rera any i treballant sense parar en el teatre, i en menor grau a la televisió i al cinema. És per tot això que El pare de la núvia -aquest vestit a mida que li han fet Joel Joan i Hèctor Claramunt– suposa un pas més en una carrera farcida d’èxits. Un pas que compleix amb les premisses necessàries per no sortir-se del seu personatge ni dels embolics que […]

Després d’haver passat pel Teatre Grec a l’estiu, torna aquesta coproducció que resulta tan ambiciosa com ben resolta. Es tracta d’un text farcit de subtileses gràcies a un rerafons en la història que va sempre més enllà i a un protagonista complex molt ben definit. En aquest sentit, es desenvolupa una trama més interessada en aprofundir en els personatges i en la temàtica que els envolta que no pas en construir un fil argumental, que serveix més aviat com a embolcall de la mateixa. La direcció de Julio Manrique dota de personalitat a l’obra oferint-li un estil visual i sonor tremendament potent que confereix una personalitat marcada a l’espectacle. A més, encerta en el ritme utilitzat i aconsegueix unes escenes […]

Ara fa 15 mesos que vam veure MEXICATAS quan es va estrenar a Fira Tàrrega … i ens vam enamorar d’aquest grup d’actrius mexicanes i de la proposta. És per això que vam decidir tornar a veure-les a l’Escenari Joan Brossa on la representen fins al dia 15 de desembre. Sota la direcció d’Antonio Calvo i la dramatúrgia de Sergi Belbel, a MEXICATAS, les actrius, en dotze escenes independents expliquen les seves experiències (individuals i col·lectives) en el seu exili per terres espanyoles i catalanes. Intenten comprendre i explicar com veuen Mèxic des de fora i com veuen Catalunya des de dins. La companyia Cor de Maguey està formada per vuit actrius formades a la mateixa escola teatral de Ciutat […]

El dramaturg Cesc Sabater, ha dirigit a la Companyia “la Puta precària” per posar en escena una peça de creació col·lectiva en la que Meri Anglès, Tama Martínez, Enric Pera i Andrés Piza es deixen anar en un corrent vertiginós de sobreposició i sobreexposició d’imatges i de sons utilitzant totes les tecnologies passades i presents en un espai petit en el que els actors/actrius s’hi troben a gust i recreen pensaments tan lúdics com destructors. Tot i cap i tot és possible en aquesta obra posseïda de manera demoníaca per la imatge i els mitjans tècnics. Fa pocs segles, un tribunal de la Inquisició els hauria titllat d’heretges i haurien anat a parar tots a la foguera. L’espectacle va sorgir […]

Ahir era nit d’estrena a la Sala Versus Glòries, i malgrat el “diluvi” que va caure a casa nostra, vam fer cap, juntament amb una trentena mes de persones, per gaudir d’aquest HAMLET de la companyia Bambalina Teatre Practicable. Bambalina Teatre s’autodefineix com una companyia en una contínua recerca de la identitat del titella. Fundada el 1981 a la Vall d’Albaida (València) amb el nom original de Bambalina Titelles. En el seu repertori figuren propostes com Quixot, Cyrano de Bergerac, El geperut de Notre Dame o La Celestina; aquest últim es va representar en aquesta mateixa sala la temporada passada i malauradament no la vam poder encabir a la nostra agenda. Ara, sortosament han decidit presentar una versió del clàssic […]

Més enllà de les interpretacions polítiques, socials, religioses o metafísiques que puguin fer-se de l’obra de Beckett, a l’espectador del muntatge de Ferran Utzet li crida l’atenció, d’entrada, un parell de coses: en primer lloc, la humanitat dels dos protagonistes, Vladimir i Estragó, que no sembla que representin una tragicomèdia, sinó, més aviat, una comèdia que es converteix en tragèdia, i una tragèdia que es converteix en comèdia. Pol López i Nao Albet salven el risc de la desesperança i de convertir el “Godot” en quelcom soporífer perquè ajusten les seves interpretacions en clau clown (un Albet a mig camí entre Keaton, W. C. Fields i Jerry Lewis, en el conflicte ancestral de l’ésser humà amb els objectes) per a […]

Perquè la pornografia és tant addictiva? Perquè les dones també som grans consumidores si sempre tenim el paper de submises?, moltes vegades poc identificat amb la realitat… Porn is on, descontextualitza la pornografia, ja que normalment es troba en un ordinador privat acompanyat de poca llum, un llit o un lavabo. Portar aquests temes al teatre ens planteja la necessitat que hi ha de parlar-ne, moltes vegades eclipsat per la vergonya i tabús que emmarca aquesta realitat. Una obra que neix a partir d’un treball de recerca documental i escènic, que ens dóna com a resultat: una protagonista que ens explica “el seu testimoni”. Una posada en escena crítica i realista, que exposa l’ús de la dona a la pornografia […]

Steven Berkoff vol fer de la paraula una arma. En l’obra Decadència trobem un ús particular del llenguatge, de to irònic. Versos amb la sonoritat de l’alta burgesia, però amb rimes pobres i barates, decadents. Un retrat crític, mordaç i carregat d’humor negre de la classe dirigent. Un estil de vida ple de vicis: el pensament neoconservador. Un matrimoni, Sybil i Steven, i en conseqüència amants, un excés que porta a la més vulgaritat. La seva preocupació: follar. Sybil procedent de la classe burgesa treballadora, mentre que Steve segueix el llinatge familiar. Un amant del mateix món que Steve, un altre, de la classe treballadora, que anhela arribar a la classe superior. Carles Martínez i Míriam Alamany són els intèrprets […]

Comèdia d’èxit mundial de Michael Frayn amb una relació especial amb Barcelona on s’ha representat força vegades. Admeto que no l’havia vist mai malgrat que les obres de teatre sobre el teatre, des dels musicals clàssics (42nd Street) al metateatre més actual (Infàmia) sempre ens captiven als que som “només” espectadors. A aquestes alçades tothom coneix l’estructura de Pel davant…: una companyia de teatre maldestre que representa una obra igual de cutre. La novetat és que en aquesta comèdia boja i efectiva veiem què fan (i els passa) a escena (davant) i també entre bambolines (darrere), i com les relacions, embolics, peculiars personalitats, bons i mal rollos…. rere l’escenari acaben impactant a la fictícia representació. El segon acte, el del […]

Només començar ja ens queda clar que aquesta producció té el segell indiscutible de Julio Manrique que, una vegada més, fon el món teatral amb la narrativa cinematogràfica. Una escenografia potent, plena de vida i colors, amb un disseny de llums estudiat al mil·límetre fa que comenci la màgia: la caravana que presideix el centre de l’escenari es converteix en el llençol de les projeccions visuals i lumíniques que donen la benvinguda a aquesta història de Jez Butterworth. I amb aquestes projeccions, lletres introductòries de l’aventura que comença, un altre element indiscutible de Manrique: el projecte musical i sonor que embolcalla l’espectacle. Que l’inici sigui la veu d’Elena Tarrats, a capella amb una petita ajuda musical, ja posa la pell […]

Un monòleg sobre la vivència d’Ada Vilaró, que es va estrenar al Festival TNT i ha estat representat a la Sala Beckett dins de la 18a edició del Festival Escena Poblenou i formant part del cicle “Memento Mori. Recordem-nos de morir”, sobre la mort, tema que la Beckett ha convertit en l’eix central de la temporada. Una proposta que comença de forma contundent, amb una interpel·lació directa i una pregunta “però que ens passa?” No estem contents amb el que som, no estem contents amb com som, no estem contents amb el que fem … però que ens passa? Hem de somriure, hem d’estar contents, hem de triomfar, hem de fer, hem de tenir, hem d’estar sempre bé … però […]

No havia vist encara Esperant Godot o Tot esperant Godot. L’obra més coneguda de Samuel Beckett i que podem gaudir aquests dies a la Sala Beckett. Ens trobem amb dos protagonistes absoluts Vladimir i Estragó esperant amb tots nosaltres l’arribada d’un personatge desconegut; un tal Godot. Amb aquesta premissa, s’inicia quasi dues hores de magnífica interpretació que entra en un món totalment absurd. L’absurditat està present en els dos personatges, en els seus diàlegs i en la mateixa situació. Amb un escenari panoràmic i amb una petita roca i un arbre; els actors omplen l’escenari amb la seva actuació i l’absurditat dels protagonistes. Hi ha moments que els personatges de Pol i Albert s’apropen als còmics del cinema mut. Oliver […]

Hi anava amb objeccions, cert. Havia llegit que qüestionava el cànon i exigències estètiques imperants. Vaja, más de lo mismo i a sobre, sentir per part d’una dona molt atractiva la duresa de ser-ho (als lletjos ens molesten molt les queixes per suportar la bellesa). Vaig pensar en l’adaptació cinematogràfica de Frankie i Johnny on – potser- la dona més bonica del món, Michelle Pfeiffer, pretenia ser algú insignificant amb problemes per agradar (en teatre va ser Kathy Bates…). L’estàndard de qualitat de la sala i el nom de Bàrbara Mestanza (Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa), directora i co-creadora, em van animar a anar-hi. Sort que ho vaig fer. Una proposta càustica per no dir demolidora, crítica […]

Un Godot que perd el Tot, aquest cop traduït pel poeta Josep Pedrals. Són matisos que actualitzen el text a l’avui, però no podem negar la contemporaneïtat del llenguatge de Beckett, dels temes. Totes aquelles persones directores que han intentat portar Esperant Godot a escena han patit amb les acotacions del dramaturg irlandès. Ferran Utzet no s’hi baralla, aconsegueix jugar amb elles, estira per diferents llocs; moviments més bons que d’altres, però en cap moment dominat. Un text ple de mines, difícils de trobar. Un humor que brolla fàcilment, amb un excés de protagonisme; s’oblida allò que passa entre els llargs silencis, difícils de trobar en l’espectacle. Malgrat encasellar el senyor Beckett com a teatre de l’absurd, trobem com Utzet […]