Recomanacions

Rita és una obra que ens parla de la mort, però sobretot del moment en què els fills han d’assumir que s’han de fer càrrec dels pares. És el moment de prendre decisions, i els personatges de l’obra n’hauran de prendre unes quantes per les que, segurament, no estaven preparats. Curiosament, Rita és una comèdia, però amb un drama dins. En aquest sentit, val a dir que Marta Buchaca explora molt bé les contradiccions dels personatges -dos germans a punt de quedar orfes- i utilitza un curiós enginy dramàtic que li surt clavat. Possiblement una de les peces més rodones de l’autora, tot i que passi com una exhalació i presenti l’aparença -totalment falsa- d’una obra fàcil. David Bagés i […]

Aquest és un d’aquells muntatges que surt de les entranyes, que et cau al damunt com una pedregada per la seva visceralitat i la seva cruesa. L’exercici de portar nou adolescents xilenes damunt d’un escenari per explicar la vulneració de drets que pateixen al seu país és realment meritori. Tot va començar fa uns anys, quan Marco Layera i Carolina de la Maza van voler donar veu a les noies de Xile i van recollir fins a 100 testimonis que després han servit per donar forma a l’espectacle. A Paisajes para no colorear es parla de noies marginades per la seva opció sexual, d’abusos masclistes i violacions, de nenes que són obligades a ser mares, de violència domèstica, de maltractaments […]

L’escena teatral barcelonina està plena de múltiples formes de viure el teatre, de disciplines diverses, de mirades diferents… De totes les experiències l’espectador en pot treure un rèdit i una riquesa. El teatre té això, sempre aporta, perquè és viu, succeeix davant els teus ulls, al moment, en calent. A la sortida, pots adoptar una postura d’anàlisi: què t’ha agradat, què canviaries, què es pot millorar, què t’ha decebut, què t’ha sorprès… Amb Rita, res d’això succeeix. No fa falta l’anàlisi, perquè és una sensació rodona. Si obres la ment i el cor davant l’escena, i més si la vius en primera fila (com la mare, la Rita, figurada, que conviu amb el públic sense saber-ho ni ella, i que […]

Aquesta és l’obra pòstuma de Mercè Rodoreda (Barcelona 1908 – Girona 1983) adaptada i dirigida per Joan Ollé. Considerada com el gran testament literari de l’autora, és una obra que no té res a veure amb els relats costumistes als quals en tenia acostumats com “Aloma”, “La Plaça del Diamant” o “Mirall trencat”. LA MORT I LA PRIMAVERA vol ser una al·legoria contra l’autoritarisme, la manca de llibertat i la violència totalitària, localitzada narrativament en una petita comunitat muntanyenca ubicada en un temps i en espai indeterminat. Un petit poble sense escola ni església però amb un riu que el travessa per sota, on els seus habitants es regeixen per lleis terribles que ens podrien recordar societats primitives. Malauradament hem […]

Aquesta setmana s’ha estrenat, al Teatre Goya, LA DONA DEL 600, la primera coproducció entre Bitó i Minoria Absoluta, escrita i dirigida per Pere Riera. Nosaltres vam anar ahir dia 1 de Novembre amb un teatre ple de gom a gom … quin goig !!! LA DONA DEL 600 és la història d’una família al voltant d’un cotxe, el SEAT 600, un cotxe que per a moltes famílies va ser molt més que un mitjà de transport i va ser incorporat en el si familiar com un membre més. Un cotxe que va marcar tota una generació per ser un dels primers vehicles a l’abast de la classe treballadora a Espanya i que va canviar la manera de viatjar de […]

Ens parla de la relació que es crea entre pare i fill arran de la mort de la mare. Mentres que el pare es refugia en escriure un nou llibre, el fill expressa el seu dolor amb actes violents i més a prop de l’ultradreta. Tot i que sembla que el fil anirà per aquest camí (el costat fosc de l’ultradreta) va en la relació entre pare i fill. La part inicial de l’obra m’ha agradat, la definició dels personatges principals. Veure com el pare es refugia en escriure un llibre (autobiogràfic i a la vegada explicant les interioritats de la família) i el fill amb un camí que sembla que vagi cap a la autodestrucció i l’ultradreta. Una pena […]

Joan Pera torna a la que ha estat casa seva durant molt de temps, lloc a on, entre molts d’altres, ha tingut tants èxits com per arrossegar i fidelitzar a molts espectadors que l’han seguit durant part de tots els anys que porta sobre els escenaris. En aquesta ocasió, novament encarna a un tipus de personatge que se’l fa seu, tornant a mostrar una barreja d’aquell personatge que s’ha anat creant al voltant de l’actor al llarg de la seva trajectòria i un de nou que és el que ens ocupa. En aquest sentit, no hi ha dubte que l’espectador trobarà allò que espera i l’actor no decebrà als seus seguidors. Malgrat que el títol pugui recordar a pel·lícules vistes […]

Una història sobre una història, sobre una història. Carlos Galdani agafa la vida privada de Molière per crear una història biogràfica sobre la representació del Tartuf i el projecte de casament amb Isabelle. Una història amb molt d’humor, no només pels actes, sinó pels personatges que la conflueixen. I l’humor no és un fet gratuït, ens fa reflexionar sobre les dinàmiques de l’home i les seves solucions. Des de fa uns anys, cada cop trobem menys persones dalt dels escenaris, és rar trobar nou actors per la representació d’una obra, i més a un teatre petit com l’Eòlia. És cert que quan es donen aquestes situacions van acompanyats de la representació d’un clàssic. Pot ser, perquè en aquells moments el […]

Mario Gas torna a recórrer a un personatge històric representat per Josep Maria Pou per a posar en escena reflexions filosòfiques tan arrelades i universals que malgrat el seu remot origen continuen plenes de significat i utilitat en l’actualitat. Ja ho va fer amb Sòcrates, judici i mort d’un ciutadà i ara torna a fer-ho amb la figura de Ciceró, l’orador romà reconegut per la defensa dels valors de la República i fervent detractor de Juli Cèsar. La proposta juga amb una doble capa narrativa, combinant la narració de la història de Ciceró a través d’uns personatges que ho investiguen a la actualitat amb la representació dels personatges històrics. La part narrativa és la que té més pes, cosa que […]

No tots els records han de ser petits ni quedar amagats en la imaginació, amb aquesta premissa Pere Riera podria presentar “La dona del 600”. Un text que ens parla del dol, el record, les relacions i, sobretot, l’acceptació d’un mateix. Cadascú amb el seu passat i els seus defectes però que si s’aturen i hi pensen, junts construeixen un puzzle perfecte. Una comèdia disfressada de drama o un drama disfressat de comèdia a parts iguals, on les transicions d’escenes de drama a escenes d’humor estan molt ben conduïdes portant a l’espectador a un ambient ple de nostàlgia i dramatisme precedit d’humor i riure. L’escenari del teatre Goya demostra la capacitat tot-terreny que té, convertint-se en una pista de ball […]

Quan al talent se li dona ales, aixecar el vol és una tasca senzilla. Una historia real aixeca el vol amb facilitat davant la mirada d’un públic lliurat des d’abans de començar, gràcies al talent dels actors i actrius que formen un gran repartiment i a les ales que en Pau Miró, autor i director, els atorga amb un text brillant, ple de matisos, àgil i real com la història que explica. La direcció no és complexa, i tampoc no aporta un segell distintiu. Potser és l’únic punt que no avança. Quatre personatges gairebé permanentment en escena, contemplant-la quan no hi intervenen per remarcar que la seva presència, com a referent en cada diàleg, es manté viva. Un espai amb […]

Ahir, 31 d’octubre, vam anar a La Villarroel a veure UNA HISTÒRIA REAL del dramaturg i director PAU MIRÓ que ha estat estrenada aquesta setmana. Segons llegim en el programa de mà es tracta d’una proposta que vol reflectir l’ascens de l’extrema dreta en la societat, una obra contra Steven Bannon i els seus intents d’instaurar, amb finançament, partits d’ultradreta arreu. Segons comenta el director, la història està basada en fets reals, però no retrata als protagonistes. I ho fa explicant el conflicte d’un escriptor (Julio Manrique) i el seu fill adolescent, (en Nil Cardoner). Després de la mort de la mare, l’escriptor publica una novel·la on parla d’ella i la seva mort. El fill no ho pot pair, creu […]

Pot semblar un espectacle qualsevol a simple vista, depenent dels prejudicis que tingui cadascú, però el fet és que La dona del 600 és una proposta atípica per la nostra cartellera. La barreja de comèdia i drama on les emocions dels personatges són el veritable motor de la història és molt habitual en el cinema actual però no tant en el teatre que ens envolta. Les comèdies que es programen de forma més habitual són molt histriòniques o busquen ser trencadores, els drames tendeixen a la densitat, la tragèdia o, molt sovint, al pamfletarisme polític. En aquest cas, Pere Riera ha fet una més que agradable aposta per l’amabilitat, amb una premissa senzilla, cuidant amb molt de respecte la seva […]

Ahir sabíem que anàvem a veure una proposta pensada i creada en exclusiva per ser interpretada pel seu protagonista, en Joan Pera. Sabíem que anàvem a veure una comèdia popular amb un esquema televisiu, estructurada en capítols. Sabíem que era una proposta llarga, de més de dues hores i mitja de durada. Tot Aixó ho sabíem, però confiàvem en el fet que ens ho passaríem bé i riuríem una estona. I si, però no, vam riure a estones, ens ho vam passar bé a estones, … però sincerament ens hem trobat amb un argument poc treballat, molt lineal i exagerat en excés, i sobretot totalment previsible gairebé des de l’inici … i per acabar de rematar-ho, amb una durada excessiva, […]

Aquesta és una obra que parla de ferides obertes, de desaparicions i de la falsa democràcia actual. L’obra és plena d’escenes molt dures, fins hi tot violentes, paraules grolleres i situacions incòmodes. Begoña Moral autora i directora d’aquest espectacle pren com a punt de partida la història d’una parella que no es posen d’acord en portar un fill al món; ella és un dels milers de nadons robats durant la dictadura franquista, que el que vol és trobar a la seva mare biològica, i ell és un home que somia en formar una família. Aquesta parella comparteix escenari amb Matilde Landa, una militant del Partit Comunista que es va suïcidar al 1942, i amb el representat de l’home actual d’idees […]