Recomanacions

Joan Vázquez (Paquito forever) interpreta, també al piano, peces de diferents musicals de Stephen Sondheim, no necessariament les més conegudes (calma, que sí sona Send in the clowns, que va ser escrita en frases curtes donat que l’actriu Glynis Johns no tenia prou veu per mantenir les notes altes). Sondheim és un nom que sona a molts si bé als no musical lovers els pot costar citar més d’un parell d’obres seves. Compositor i lletrista, exigent amb si mateix (no va quedar convençut de les seves lletres a West Side Story!) és un mite del gènere que fuig de tonades fàcils, amb lletres madures, rimes d’orfebreria, no gaire ben tractat per la taquilla però lloat, amb raó, per la professió […]

Fa més de deu mesos que vam assistir a la roda de premsa de presentació d’aquesta proposta que aleshores no vam poder encabir a la nostra agenda. Ara, amb motiu de la seva nova programació hem fet cap a la Sala Atrium per veure ÀNSIA (CRAVE), un text de Sarah Kane (1971-1999) dirigit per Loredana Volpe (Caracas 1990). Vam sortir de la sala descol·locats, la complexitat del text i la posada en escena ens ha deixat força trasbalsats, no perquè les interpretacions d’Anna Casas (C), Chap Rodríguez Rosell (A), Xavier Pàmies (B) i Patrícia Mendoza (M) hagin estat malament, ni per la música en directe interpretada per Alvar Llusá-Damiani, sinó perquè hem sortit amb la sensació de no haver estat […]

Pepa Plana és segurament la clown més important d’aquest país, i no em refereixo només dins del gènere femení. La seva llarga trajectòria i la sobrada qualitat dels seus espectacles la fan mereixedora de tots els elogis i de tota una corrua d’admiradors que va creixent amb els anys. El seu clown ha anat polint-se a base de teatres, espectacles de pallassos per a adults i la vocació d’acostar-se sempre a temes d’interès social. Com no podia ser menys, aquest cop li ha tocat el torn al feminisme, o millor dit al paper de la dona dins de la societat en general, tot i que Veus que no veus vol ser una reivindicació -a vegades amable, a vegades no tant- […]

Fins als…Nadals casa perfectament a un espai petit, en aquest cas, el Club Onyric, al hall del Condal, que tantes bones vetllades ens va oferir la darrera temporada, on es crea de seguida connexió entre públic i intèrprets. Aquesta proximitat és bàsica doncs es tracta d’un espectacle que beu del cabaret. Estèticament ho és i té un punt de –lleugera- provocació, de pot passar qualsevol cosa i tot és susceptible de ser ridiculitzat…començant pel Nadal. Així, el punt de partida és simpàticament provocador (i innocent): i si ens carreguem el mes de desembre i així ens estalviem tot aquest rollo dels Nadals, que acaba embafant i que tothom critica? Es fa sorna de lestradicions, nadales, dels sopars familiars -siguin pijos […]

Com s’afronta un nou muntatge d’un clàssic tan impepinable com aquest? Més encara, quan la partitura de Leonard Bernstein o les coreografies de Jerome Robbins formen part del cànon de la cultura popular occidental, i han estat, i són, referents inevitables per al gènere des de fa 60 anys. No només això, la pel·lícula que el 1961 va dirigir Robert Wise està completament interioritzat en l’inconscient col·lectiu d’uns espectadors, que, irremeiablement, la faran servir com a metre de platí irídic a l’hora de valorar qualsevol nova versió. Federico Barrios (director d’escena i adaptador de les coreos) treballa a partir de la recuperació de les coreografies i el llibret original, per tant, li toca enfrontar-se amb l’orde de fans irredempts, que […]

La Ruta 40 és potser la meva companyia preferida per les seves propostes, posades en escena, textos, magnífiques interpretacions de Sergi Torrecilla, Albert Prat i Alberto Díaz i de qui s’acompanyen. A més, no són previsibles sense que busquin, diria des de la distància, la sorpresa épatant sinó que busquen a cada moment allò que més els ajuda a expressar-se. Així, tant poden convidar-nos a una joia emotiva com l’enyorada El llarg dinar de Nadal, a tot un Pinter (La col·lecció), a un tractat contemporani sobre la memòria (Cúbit), a reviure revolucions socials (La lluita constant) o ara, a aquest Reiseführer, on el títol ens descol·loca. No us espanteu: guia de viatge. I és que aquesta obra reflexiona / ens […]

Després de més de dues dècades, torna al mateix teatre de la nostra ciutat el que ha estat considerat com un dels millors musicals de la història tant a nivell de crítica com de públic. Tot i conservar un bon record, ha passat tant de temps que sóc incapaç de poder comparar les dues produccions, més enllà de recordar alguna escena en concret del muntatge que es va fer als 90 dirigit per Ricard Reguant. Realment, es curiós que una obra amb tanta tirada hagi trigat tant de temps en ser reposada, però l’alt nombre de professionals a escena (32 actors i 15 músics) més tots els professionals que els acompanyen fa que sigui un espectacle arriscat, malgrat que d’entrada […]

L’adaptació que Àngel Llàcer i Manu Guix han fet del famosíssim conte existencialista El Petit Príncep (Antoine de Saint-Exupéry, 1943) s’ha guanyat a pols l’èxit i l’amor de milers d’espectadors d’ençà que es va estrenar l’any 2014. La proesa del text és que fa de la complexitat de la vida un viatge poètic, divertit i molt emocionant. El tàndem Llàcer-Guix entén a la perfecció l’ànima del best-seller i en plasma a l’escenari els passatges més significants amb respecte cap a l’original, i el segell personal que els fa un dels actius creatius més interessants de casa nostra. Narren la història sense edulcorants, accessible per a menuts, però amb un llenguatge i contingut profund i simbòlic que, com en el llibre […]

Jerome Robbins dirigeix i coreografia el gran musical West Side Storie. La feina del director és acompanyada per la música de Leonard Bernstein, les lletres d’Stephen Sondheim i el llibret d’Arthur Laurents. Tots quatre plegats fan una posada en escena impressionant gràcies també al treball impecable dels actors, actrius i músics. En aquest últim àmbit, cal destacar el paper dels directors musicals Gaby Goldman i Josep Ferré. El musical es una adaptació al castellà de la història original americana que es va estrenar per primer cop en el Winter Garden Theatre de Brodway. Amb aquesta adaptació, per primera vegada a Espanya, es pot gaudir de la modernització americana de la tradicional història de Romeo i Julieta. Tot l’elenc d’actors, actrius, […]

Dos polos. En un extremo, obras de gran envergadura intelectual pero áridas en alma. En el otro, drama y carne ensangrientada purgados sobre el escenario. Y en el medio, aquí el arte de la sublimación emocional, Una gossa en un descampat. A través de esta obra, Clàudia Cedó nos cuenta su historia verídica – y la de tantas otras mujeres y parejas- sobre la pérdida de un hijo no nacido. Un dolor que atraviesa la humanidad, que no conoce fronteras y, sin embargo, tan altamente silenciado. La autora nos presenta la obra no para expiar su trauma, sino más bien para enseñarnos como lidiar con el nuestro. Como psicóloga que es, Cedó nos expone los hechos objetivos, la cronología de […]

West Side Story, ya lo saben, un musical de Stephen Sondheim referente para toda una generación. Seguro que no les sorprenderé: nuestra historia se sitúa en la América soñada y nuestros protagonistas son Toni y María, los jóvenes cuyo amor precipitará la más grande de las tragedias. El Romeo y Julieta moderno, aunque añejo. Pero no les quisiera aburrir contándoles los pormenores de un argumento archiconocido. Al fin y al cabo, la trama es lo de menos. Aquí, lo que importante es rendir homenaje a la obra. West Side Story ha aterrizado con todos sus atuendos: profesionales de primer nivel, música en directo y una buena dirección. Nada que no se merezca, al fin y al cabo, una obra de […]

Saber als 10 anys mirar als ulls dels espectadors, i dir-los i expressar que la vida és com una carpa de circ, on hi transiten somnis, il·lusions, pors, riscos, companys, amics, música…. . I emocionar i emocionar-se explicant la història d’un infant que creix com pot, com sap, com l’ajuden, un infant que arriba a l’adolescència, avui, acompanyat del seu peluix però també del seu mòbil… dos companys de viatge que no interactuen si no és a través d’ell. A Euphoria he descobert una troupe d’actrius, ballarines i acròbates d’entre 9 i 16 anys, que m’han fet saltar a la pista de les emocions, amb una professionalitat i qualitat artística impressionants. Coreografies impecables i expressives, amb mòbils, sabates de claqué, […]

L’aterratge de West Side Story (fa respecte escriure aquests mots a l’ordinador per dir-ne alguna cosa, com es pot comprendre…) a Barcelona és, en si mateixa, una autèntica celebració. La música vibrant de Leonard Bernstein et transporta. Escoltada, taral·lejada o xiulada, cada cançó forma ja part de les nostres vides. “Amèrica”, “Tonight”… Només calia veure com cantaven molts espectadors enfilant els passadissos un cop acabada la funció. L’encertada traducció de les lletres de Stephen Sondheim, permet seguir còmodament una trama construïda fa més de mig segle però perfectament vigent, d’alguna forma, per la pervivència de conflictes per raó d’origen en la nostra societat. A més, la producció s’ofereix de forma íntegra, respectant els números i diàlegs originals d’Arthur Laurents, i […]

A punt de commemorar el 90è aniversari de Stephen Sondheim (encara amb vida), resulta una feliç coincidència que sigui ara quan West Side Story, el seu debut com a lletrista, ens arribi a Barcelona. Després del seu èxit a Madrid i l’expectativa creada al seu voltant, podem dir que el muntatge ha aconseguit estar a l’alçada del que el públic d’aquí podia esperar. Es tracta d’una proposta d’alta inversió i recursos tècnics i artístics que llueixen sobre l’escena de manera impecable, amb un resultat final polit i perfeccionat, cosa que deixa en evidència a altres propostes que hem vist en altres ocasiones. En l’espectacle, destaca notablement el bon nivell dels ballarins que segueixen les coreografies originals molt ben orquestrades en […]

La versió del musical West Side Story per fi el tenim a Barcelona. Després de l’èxit a Madrid ara s’ha estrenat la versió de l’original a Barcelona. Segons han comentat, aquesta és la versió de l’estrenada a Broadway el 1957 i possiblement el canvi de posició d’alguns números musicals. Coses que m’han agradat en aquesta versió de West Side Story al teatre. La música en directe, sempre és un punt molt a favor seu poder escoltar la música en directe i més quan parlem de teatre musical. La part musical i coreogràfiques són genials, m’ha transportat a moments de la pel·lícula i fins i tot en el moviment de l’escenari i en segons quin número musical m’ha semblat que estava […]