Recomanacions

Estem davant d’una producció de la Royal Opera House Covent Garden (Londres), La Monnaie (Bruselas), Opera Australia (Sídney) i The Göteborg Opera. Només aixecar el teló, vaig veure que seria una Cavalleria diferent. Havia desaparegut l’església i no hi havia plaça on s’havia de desenvolupar la trama. Només el so de les campanes i algunes frases revelaven que era un dia de celebració religiosa. Un escenari giratori aconsegueix que cada escena sigui diferent, es pugui veure des d’un altre angle i apareguin ben diferenciats els espais interior i exterior. Hi ha racons on els personatges es poden amagar sense que els vegin els altres. Damiano Michieletto ja conegut a casa nostra per la direcció escènica de la Luisa Miller la […]

“I want to live in America…” diuen els seus protagonistes, jo crec que em quedaria a viure en aquest espectacle treballat, sens dubte, pels amants dels musicals. Només arribar al teatre, la presentació a l’escenari ja mostra que aquest no és un petit espectacle, sinó que té les pretensions d’una gran producció i que la seva escenografia no serà d’estar per casa. Increïbles cadascun dels escenaris que es presenten: des del gimnàs on es fa el ball al pas sota el pont on es decideix el destí dels protagonistes, passant per l’icònic terrat on ballen America, la botiga de núvies, el bar de Doc o l’habitació de Maria. El muntatge sobre l’escenari està pensat per fer-se a través de canvis […]

Tothom té el seu record i la seva idea de West Side Story, sobretot pel referent cinèfil… ja que desgraciadament les versions teatrals que s’han estrenat a casa nostra han estat més aviat escasses. De fet, ara mateix només recordo la de Ricard Reguant de 1996, també al Teatre Tívoli, i amb Lorenzo Moncloa, Alba Quezada, Marta Ribera i Victor Ullate Roche encapçalant el repartiment. Per tant, és molt fàcil acostar-se a aquest clàssic amb un munt de prejudicis al cap… Malgrat tot, també hi ha molts punts forts als que aferrar-se, ja que un gran musical com aquest compta amb una partitura emblemàtica, unes coreografies que no han envellit gens i una temàtica que desgraciadament segueix vigent en molts […]

Una proposta d’Oriol Grau “LES VARIACIONS BILDELBERG”, producció de la Sala Trono de Tarragona, amb direcció de Joan María Segura i amb Oriol Grau, Albert Mora i Alexandra Palomo com a protagonistes. El muntatge compta amb música composta per Enric “Xato” Grau i un sorprenent desplegament visual d’Albert Rué. Una proposta que també forma part del cicle #PARATEATRALSBROSSA, i que va ser estrenada a la Sala Trono el passat mes de maig. Una nova versió de l’anterior muntatge “Bildelberg Club Cabaret” que es va poder veure a la desapareguda Sala Muntaner l’any 2013. Un espectacle construït partint de la informació i de les especulacions que es coneixen sobre l’autèntic Club Bildelberg, format per persones influents en els àmbits empresarials, acadèmics […]

Es tracta d’un dels quatre espectacles inclòs dins del cicle #PARATEATRALSBROSSA que ens van presentar en la roda de premsa del passat 28 d’octubre. L’Andreu Llorens (Mag Selvin) és un referent de la màgia i la ventrilòquia del nostre país amb 50 anys de professió. Ha estat guionista i assessor dels mags més importants d’espectacles teatrals i de televisió. Va treballar a TVE amb Juan Tamariz i a TV3 amb el Màgic Andreu o el Mag Lari. Va començar a fer màgia en parella amb Hauson durant força temps, i recentment, ha treballat també d’assessor amb el Mago Pop. En aquesta peça, “NI SÍ, NI-NOTS”, Selvin ha fet un repàs de la història dels Ninots “vius” explicada pels seus personatges, […]

La idea d’aquest espectacle era construir un entreteniment musical a partir de convencions nadalenques, encara que fos per subvertir-les o rebentar-les. Crec que la idea era bona, i la oportunitat de tenir un muntatge que es pot reestrenar tots els Nadals, totalment encertada. El que passa és que per culpa d’una dramatúrgia confosa -o per la manca d’ella- l’espectacle acaba essent un contenidor de cançons de temàtica nadalenca, ocurrències separades i personatges desaprofitats (el Caganer o la Tia Pepa podrien haver jugat un paper molt diferent). És cert que es pren el format de Cabaret, i que en el Cabaret hi cap tot, però no cal oblidar que fins i tot en aquest tipus d’espectacles hi ha una estructura, una […]

Adaptar una novel·la famosa al teatre, i més si es tracta d’una novel·la de reflexió psicològica, sempre és un repte i fins a cert punt un agosarament. Aquesta adaptació de la novel·la de Virginia Woolf no s’escapa del perill, sinó que cau de quatre potes en els paranys que a vegades ens prepara la literatura dramàtica. Al meu entendre, el llenguatge que s’ha triat en moltes parts, la poca definició de les històries secundàries i l’abús d’escenes poc teatrals han fet d’aquest adaptació un projecte fallit… tot i que salvable per algunes bones decisions. La primera, escollir a una actriu tot terreny com és Blanca Portillo, que amb la seva Clarissa s’atreveix fins i tot amb registres poc habituals en […]

La família és una de les estructures més delicades i íntimes d’aquesta societat, amb coses bones i dolentes, de mil maneres diferents. Però, siguin com siguin, quan arriba el Nadal les famílies es reuneixen: han de ser dies feliços. L’espectacle Lo nuestro ens porta a la vesprada de la nit de Cap d’Any, d’una família obrera. Dia de deixar vicis, de marcar nous objectius… de fer balanç. Lo nuestro qüestiona com les classes socials afecten els desitjos que demanem, diferència els somnis entre grans i petits. Però aquesta separació en base què neix? Què significa somnis grans? Com es mesuren els somnis? Quins són més importants? No negarem que el diner facilita accedir alguns llocs, o al contrari dels protagonistes, […]

Que la nova direcció del Lliure hagi obert les portes a veus noves, joves i feministes (que no ens faci por la paraula) és molt més que aire fresc en la programació d’un teatre públic: es tracta, probablement, de la millor notícia teatral de la temporada. L’actriu, directora i dramaturga Carla Rovira, concretament, ha estat una de les grans apostes d’aquesta nova línia, assumint, com a artista resident, el difícil repte d’enfrontar-se a la Sala Fabià Puigserver. L’artista ha optat, amb risc i valentia, per abordar una mena de tractat sobre la mort, obtenint un resultat interessant però també irregular. Tractant-se d’un procés creatiu amb recerca i experimentació, dóna la sensació que, potser, haurien calgut alguns mesos més per acabar […]

“Descarrego…”, deia la Pepa Plana a cada intent per quedar-se, a cada nova oportunitat, a cada escletxa que detectava… Una dona decidida, a la recerca de l’espai que tothom es mereix, dolça i propera, aparentment naïf però capaç d’analitzar la realitat des d’una perspectiva humana, intel·ligent, femenina. La Pallassa Augusta explicant-li a un maniquí la gran diferència entre aparentar que s’és i ser realment. Es busca la gràcia, sí, però també la mossegada, i l’espectacle ho aconsegueix fent de cada gag una imatge del que el guió amaga. L’escena es desenvolupa en un espai amb estètica de golfes, de magatzem, i l’excusa d’una oferta laboral dona peu a la trobada de les dues pallasses, l’Augusta i la Blanca, encarnada per […]

A Pepa Plana li van concedir el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat l’any 2014 i enguany la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals li ha concedit el Premi Cultura per la seva trajectòria artística. Un dels seus espectacles ha estat guardonat com a millor espectacle de Circ de Sala (Zirkòlica). No caldria dir res més sobre “Veus que no veus” que ja ha estat presentat al Grec d’enguany i no ha parat de fer gira durant tot el que portem d’any. Ara, per fi, està programat durant un mes. És un espectacle amb números clàssics molt coneguts per tots nosaltres però tot amanit de feminisme reivindicatiu. La Companyia Pepa Plana fa Circ, fa riure però […]

Hi ha companyies que, al llarg del temps i els espectacles, s’acaben per fer estimar. És el cas, per exemple, d’Els Pirates Teatre que han aconseguit, gràcies a les seves fresques adaptacions de Shakespeare, Brossa i altres autors, que un s’apropi a descobrir les seves propostes amb ganes de passar una estona agradable. Adaptant, en aquesta ocasió, a Molière, el grup demostra novament la seva capacitat d’actualitzar els clàssics sense trair la seva essència, connectant l’esperit popular d’aquells textos amb la mirada i les necessitats del públic contemporani. D’aquesta manera, La mascarada és una divertida, àcida i delirant sàtira sobre el món de la fama, les persones influents o sobre aquells qui pretenen ser-ho o fingir-ho. Com és habitual en […]

Ahir a El Maldà vam veure un Otel·lo de Shakespeare amb una mirada totalment diferent, tal com ens havia promès l’Alba Sarraute a la roda de premsa, que sobre la programació de Nadal, va tenir lloc el passat dia 4. Alba Sarraute (Argentona 1982) és una artista polivalent que és alhora pallassa, acròbata, cantant i actriu. Amb una llarga trajectòria, en 1997 va crear la seva pròpia companyia de teatre de carrer, és creadora d’espectacles que barregen tècniques de circ, teatre i música. El seu primer espectacle “Mirando a Yukali” va ser premiat al Festival de Pallasses d’Andorra i a la Fira de carrer de Tàrrega en 2009. En 2009, juntament amb Albert Pla i Lídia Pujol, va formar part […]

La companyia resident d’aquesta temporada al Teatre Lliure és Mos Maiorum, un col·lectiu teatral de Barcelona especialitzat en teatre d’investigació, immersiu i de denúncia, format pels creadors – actors Alba Valldaura, Mariona Naudín i Ireneu Tranis i els col·laboradors habituals Clàudia Vilà a l’espai escènic, Pol Queralt com a cap tècnic i Pau Gómez a la producció. “Turba”, amb l’acompanyament de María García Vera i Nicolas Chevallier, és un treball d’investigació en el qual s’indaguen els mecanismes que fan possible la mobilització de masses. Aquest work in progress culminarà durant el 2020 en forma d’espectacle. La proposta es mostra en dues parts: Anatomia de la turba i Proposta escènica: Turba Per qüestió d’horari, només he pogut anar a la proposta […]

Paula Ransenberg posa el cos i el cedeix a un grup de diverses i hipotètiques partenaires d’en Harry (transsumpte de Harry Houdini), el mag que ha desaparegut, però que no ha tornat a aparèixer. Aquest és l’interessant punt de partida de Para mi sós hermosa, que, amb molta habilitat narrativa, llença la pregunta: què fer a partir d’ara? Les set dones que interpreta Rosenberg s’han quedat soles a uns fira de varietats, abandonades per un mag que mai les havia tractat d’igual a igual. Tot i que la història mereix ser més desenvolupada, Rosenberg fa de tot: desplegament de veus, d’idiomes, de cares, toca l’acordió, canta… Tot amb la intenció d’expressar el desassossec d’aquestes dones, que són moltes i són […]