Recomanacions

Sorprenent, molt sorprenent és la posta en escena de Franc Aleu. És una escenografia moderna i atrevida, que utilitza tots els mitjans de la tecnologia visual. I és això el que més m’ha cridat l’atenció de l’obra i que m’ha fascinat en tot moment. Segons Aleu, Puccini és una mena de Spielberg del seu temps, perquè feia realment espectacles. Benvingut Franc Aleu al palau de l’òpera. Una base giratòria fa rodar un escenari que va canviant de cara segons l’escena. Els llums, els vídeos, la realitat virtual i totes les noves tecnologies estan posats al servei de l’escenari. Atrapats en aquesta realitat virtual està el cor, present en tot moment però ocult al darrera d’unes ulleres 3D. Es converteix en […]

Víctor Conde (La ratonera, Pegados) ha afrontat el repte d’adaptar la clàssica novel·la d’Agatha Christie, que reuneix tots els ingredients que han captivat milions de lectors: un espai tancat (creuer), molts protagonistes i tots sospitosos, assassinats, un detectiu més que perspicaç i un final que mai, mai esperaves. A més, apunts socials i de classe en els ’30 i altres, perennes (diferències de classe, passions, gelosia, amors no correspostos, traïcions, el vil metall …). S’ha intentat modernitzar o, almenys fugir, d’una versió encotillada i estàtica amb una posada en escena basada en què tots els personatges estiguin sempre presents i movent-se (massa) a la coberta del creuer, el que per moments dificulta el seguir qui és qui o a qui […]

L’altre dia vaig anar a veure aquesta obra amb un amic. En sortir de la representació comentàvem el que havíem vist i és curiós que cadascun ens havíem fixat en uns detalls diferents, havíem interpretat algunes parts a la nostra manera i no compartíem algunes impressions. I d’això parla, en certa manera, aquest text, de com uns mateixos fets viscuts per dues o més persones son recordats de diferents maneres. Com, en realitat, cadascú té un record de la realitat que ha viscut. Partint d’un text de Pinter del 1969, els dos personatges que surten a escena, interpretats per Bàrbara Roig i Pau Ferran, escenifiquen aquesta reflexió al voltant de la veritat dels moments compartits. Com una història d’amor pot […]

L’espectacle parteix del present. Dos estudiants es troben en una biblioteca analitzant, com a treball d’estudi de final de curs, la figura de Ciceró, el cèlebre orador, polític i filòsof romà defensor dels valors democràtics i de la república romana. Al cap d’una estona entra un home i els diu que el seu nom és Marco Tulio Ciceró. A partir d’aquest instant es crea un diàleg i conexió entre tots tres, fent constants salts en el temps, passant dels nostres dies a l’antiga Roma intercanviant idees i pensaments. Els dos estudiants i el misteriós senyor Ciceró en l’altre espai temps són Ciceró,Tirón i Túlia. A Ernesto Caballero, autor de “Viejo amigo Cicerón” li agrada treballar en la recerca dels límits […]

Arriba la segona producció de La Cítrica; i aquest cop posen el focus en l’educació familiar. I com ho fan? De manera molt senzilla i eficaç: a través del cas real de la secta The family; ens comparen fins a quin punt l’educació dels nostres fills es troba molt distant a les seves pràctiques. I parlo dels nostres fills però no em refereixo en un present, sinó dels que ja han arribat o estan per arribar. No podem negar que és un tema de conversa les pràctiques que cada un utilitzarà per quan arribi el moment. Una educació plena de tòpics que l’obra crítica de manera contundent, a través d’un ping-pong entre dos actors, que desafia un públic a dues […]

Que aquesta sigui la tercera vegada que #Lifespoiler trepitja els escenaris ja diu molt d’aquesta obra. Espero no haver-me descomptat. En canvi, el compte que segur que he perdut és el de les vegades que la ciència ficció ha tingut èxit a les sales de la ciutat. Com a mínim des del meu parer, sempre hi ha algun patró que freqüenta: les realitats paral·leles com a eina, el desordre narratiu de l’esquema arquitramàtic com a forma, i l’anar i venir en el temps com a revulsiu. Cada un d’aquests patrons, a més, acaben sent causa i conseqüència d’ells mateixos. Em ve al cap l’enginy de la Clàudia Cedó o les distopies de El eje. Però el que tenim davant és […]

Va ser estrenada enguany a la 65 edició del Festival Internacional de Teatro Clásico de Mèrida Ernesto Caballero és l’autor d’aquesta obra basada en la vida de Marc Tul·li Ciceró, polític, filòsof i orador de l’antiga Roma per repassar les intrigues, deslleialtats, traïcions i ambicions que s’hi van viure però també la defensa de les causes més nobles i per sobre de tot, la defensa de la República Romana. L’autor ens vol fer veure en aquesta història un paral·lelisme amb el mon actual. Utilitzant la tècnica del teatre dins del teatre, Mario Gas, situa la historia en una biblioteca on uns estudiants (Bernat Quintana i Miranda Gas) preparen un treball sobre Ciceró. L’aparició de Josep Maria Pou representant a Ciceró […]

El TNC obre la temporada amb “La Rambla de les Floristes”, una obra de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Prat i Coll que és una autèntica meravella. Josep Maria de Sagarra en la seva obra ens fa un retrat de la societat catalana del segle XIX, a partir d’un dels llocs més emblemàtics de Barcelona, la Rambla de les floristes. La Rambla de les floristes, aquella que ha inspirat a escriptors, poetes, cantants i pintors. La Rambla, centre neuràlgic de la ciutat, lloc on s’hi passegen amants, turistes, gent solitària i personatges ben curiosos. Punt de trobada d’actors ambulants, pintors, caricaturistes, retratistes i col·leccionistes. L’únic lloc de la ciutat que en el segle XIX s’hi venien flors, i […]

Nova nit d’estrena al Teatre Romea, tot i que aquests dies tens més ganes d’estar al carrer que a una sala de teatre aprofitem per desconnectar una estona de tot aquest remolí de noticies que tenim aquests dies. I no oblidarem tot una vegada que comenci l’obra. La retòrica en el moment actual, tenim justificat la rebel·lió per uns drets perduts, encara que vagi en contra d’una part de la població? Les lleis han d’estar per sobre de tot? preguntes que avui més que mai les tenim a l’ordre del dia. Un parell d’investigadors han de presentar el seu treball sobre “Ciceró” per llicenciar-se i en un moment determinat es troben amb un home que per explicar la seva visió […]

Si viatgéssim milers d’anys enrere, veuríem que hi havia sis espècies d’humans. Avui en dia, només en reconeixem una. I, veient els diferents casos de tirania que hi ha repartits per la Terra actualment, per què hauríem de necessitar-ne més, no? Doncs això és el que planteja Roc Esquius en una fantàstica demostració de tenir el cap ben estructurat, per veure clar situacions que són poc habituals trobar en una societat com en la que vivim. Enric Cambray i Marta Bayarri ens situen en una distopia que mai podrem saber del cert si és el 100% de ficció o camina sobre la fina línia entre la realitat i la invenció. Un text àgil i planer ple de registres que permet […]

Atenint-nos a la seva imatge pública, el contingut de les seves entrevistes i les seves declaracions, molta gent podria pensar que Miedo d’Albert Pla és un espectacle essencialment polític. Res més lluny de la realitat. Molta gent no sap que Pla és, no només un actor excepcional, sinó un artista i un creador exquisidament sensible, amb un univers poètic molt personal i interessat per l’amor i els instints més essencials. Miedo és una cosmologia de temors confeccionada a través de la música i tot un seguit de projeccions que fan del muntatge una proposta visualment bellíssima. Amb les seves cançons, l’artista parla de les pors més universals fins a les més concretes, aconseguint fer riure, emocionar, atemorir o sorprendre amb […]

Aparentment, aquesta adaptació musical d’El jove Frankenstein ho tenia més fàcil que la recent La familia Addams, ja que, en aquest cas, ja es tenien la història i els acudits fets i només s’havien d’afegir les cançons. No obstant això, novament, el resultat no arriba a ser tan satisfactori com es podria esperar. Això vist, però, només des d’una perspectiva de l’espectador local i la cartellera catalana. En realitat, aquest producte neix, originalment, de la mà de Mel Brooks que, després de l’èxit obtingut amb l’adaptació musical d’Els productors, va decidir portar a escena una altra de les seves pel·lícules. Malauradament, ja a l’estrena a Broadway l’any 2007 no va rebre crítiques massa entusiastes. I és que les cançons compostes […]

Marcela Levi i Lucía Russo creuen l’Atlàntic amb tres membres de la seva companyia per reunir-se amb sis performers locals i durant deu dies preparar aquesta peça, que segons les seves pròpies paraules més que una obra és el resultat d’una trobada. En aquesta trobada, parteixen de l’obra de la filòsofa Isabelle Stengers sobre cosmopolítica per a reflexionar sobre la igualtat no com a equivalència sinó com l’existència d’una diversitat de veus. Un elogi a la discrepància complementària, una reflexió que no podia encaixar millor amb el context sociopolític actual de Catalunya. Reflexionen també sobre la figura del “idiota” i la seva etimologia “persona que no parla l’idioma grec”. Una figura que se situa en un altre lloc, mira des […]

Carmen vetlla, a casa, el cadàver del seu marit. Necessita passar al costat de Mario aquestes cinc hores. Una vida junts. Reflexions, petits, o no, retrets, reivindicacions, algun ajust de comptes, retrat d’un matrimoni, amb la seva rutina, els seus secrets no gaire ocults, l’afecte, una gran incomunicació.. Carmen, senyora de províncies, de missa els diumenges i buscar la vanitat de les floretes, encotillada a l’Espanya de meitat dels ’60, avorrida, a estones conservadora rància, a estones demanant llibertat, reflex d’una obertura que encara no havia arribat o només de forma tímida. Lola Herrera fa anys va fer seu el personatge, tant que la va esgotar la seva càrrega dramàtica, que amb els anys s’ha alleugerit i ha guanyat en […]

Què ens passa? Amb aquesta pregunta comença el solo d’Ada Vilaró. Aquest monòleg es va estrenar fa uns mesos al TNT i avui teniu l’oportunitat d’anar-lo a veure a la Sala Beckett. Dic avui perquè tan sols ha estat programat dos dies. Què ens passa? Perquè hem d’estar sempre bé? Què volem? Ser algú? Triomfar? Tenir-ho tot? Quin sentit té tot plegat? “360 Grams” parteix d’una experiència personal que la pròpia Ada Vilarò va viure, quan en el 2010 se li va detectar un càncer de mama en el que va perdre un pit. Per una dona, el pit és una part fonamental del seu cos, és la seva feminitat, la seva imatge i la seva identitat. Perdre’l és una […]