Recomanacions

Com el gat de Schrödinger, som i alhora no som. La mecànica quàntica al servei d’un misteri d’enormes proporcions: està tot determinat? El destí, està ja escrit? Sembla una forma de parlar, oi? Una expressió que utilitzem de tant en tant, sense més pretensions, quan els signes de la vida ens indiquen que alguna cosa havia de passar. Una excusa, potser, que ens desempallega de la frustració, que ens perdona la nostra incapacitat per a fer que les coses vagin on volem. A Lifespoiler, la determinació del destí és real, inexorable, indecent, dramàtica… A l’espectacle, les anades i vingudes en el temps, i, sobretot, en les dues dimensions de la realitat plantejada són captivadores, vibrants, àgils i ben treballades. Situen […]

La companyia de teatre Teatropersona, sota la direcció d’Alessandro Serra, trasllada la història del baró de Glamis de l’Escòcia medieval a una Sardenya ruda, fosca, freda i violenta. Segons el propi Alessandro Serra no és una versió de la tragèdia de Macbeth de Shakespeare, sinó més aviat una revisió de l’obra original. Alessandro Serra ens ofereix una proposta, que per una banda pren com a base la centralització de l’actor, potenciant el seu gest i veu; i per un altre li dona molt de protagonisme a la imatge, so, llum i ambientació al llarg de tot l’espectacle. Alessandro Serra crea un potent diàleg teatral físic entre els ritus ancestrals, les forces de la naturalesa i la literatura shakespeariana, combinant les […]

Estem davant d’un text en vers, d’una obra clàssica del teatre català, d’una peça que molts podrien trobar antiquada i empolsegada… però quan s’encenen els focus del TNC aviat ens oblidem de tot això. La musicalitat de Sagarra, la subtilesa i el transfons crític de la seva obra (la burgesia catalana mai quedava ben parada amb ell, tot i ser-ne part destacada), així com l’habilitat de Jordi Prat i Coll per afrontar la peça com un text nou, ens acaben convencent i entusiasmant. I és que no estem només davant d’una reproducció mecànica, com tantes vegades hem vist en el mateix escenari, sinó que estem davant d’una reconstrucció que no oblida la tradició però que la mira amb ulls d’ara. […]

“El temps que no tindrem” és el tercer musical de la Trilogia de l’amor, creada i dirigida per Alícia Serrat. Es tracta d’un musical proper i íntim, interpretat per la Mariona Castillo i Eloi Gómez, que a part d’interpretar als dos protagonistes principals, es desdoblen en tots els altres personatges que van sortint al llarg de la història. Quan aquest musical es va estrenar a El Maldà em va ser del tot impossible anar-hi, així que quan vaig veure que es feia a Can Ratés, dins la programació del Festival Micròmetres, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig comprar les entrades. Ara de nou s’ha programat a El Maldà i no me l’he volgut perdre. I és que “El […]

La idea del control mental, de la capacitat per dirigir el pensament de les persones, de guiar-lo en benefici propi pren forma de forma explícita en un espectacle que, malgrat plantejar constantment la moralitat del domini a partir de la manipulació, adopta un ritme fresc i trepidant que enganxa. El goig del teatre. El bon joc de l’Enric Cambray i la Marta Bayarri, en el paper del conseller Valentí Muntaner i d’una enigmàtica Marga Coll, respectivament, sota la direcció de Sergi Belbel, i la negra comicitat del text d’en Roc Esquius esdevenen un còctel gairebé perfecte per l’espectador. L’espai, amb la proximitat i el caliu que aporta, ajuda a arrodonir l’experiència. Tal vegada es podria parlar de dos muntatges en […]

Anar a veure La Plaça del diamant al teatre pot voler dir moltes coses. Havent llegit o no el llibre, tothom sap que estem parlant de l’obra insígnia de Mercè Rodoreda i això, d’entrada, compromet qualsevol intent de portar-la als escenaris. L’opinió sempre es mou dins els marcs de la comparació, en aquests casos. Però l’experiència, en aquest cas, val la pena. Encabir dues-centes setanta pàgines de l’original en poc més d’una hora i vint minuts d’obra és el principal mèrit de la dramatúrgia que Paco Mir ha brindat damunt l’escenari. Això té un preu: el ritme dels actes s’homogeneïtza i s’accelera, i trobem poc temps per a païr el que veiem des de la butaca. Però el propi llibre […]

Lo primero que hay que dejar claro es que el montaje que Teatro Estudio Tees y Teatro Nómada han llevado a escena al alimón, pone el foco en la mujer, en Juana Inés, en la envergadura de su figura como mujer y en la alargada sombra que su manera de pensar y de afrontar el México del siglo XVII es aún hoy referente para todas las mujeres que reivindican la igualdad de oportunidades en todos los ámbitos. El montaje se divide en dos partes claramente diferenciadas. La primera de ellases la más sólida de las dos, y habla de la Juana niña, de la necesidad de luchar cada día para ganarse alguna ventaja ante los hombres. La historia se cuenta […]

Lo novedoso, casi por propia definición, es ya atrayente. Y por eso, el tema de la física cuántica genera expectativas a pesar de tener ya un cierto recorrido mediático. Uno definiría #Lifespoiler como una obra de ciencia ficción -a lo Regreso al futuro, con coche incluido- si no fuera porque sabe, o más bien intuye, que hay algo de realidad en el trasfondo de la historia. Es la siguiente: dos personas recién presentadas ya saben que tendrán un futuro sentimental común. Sin embargo, tras un accidente de coche, el camino hacia este futuro puede trazarse a través de diversas realidades paralelas. Y por supuesto, que se materialice una u otra va acarrear, como buen efecto mariposa, efectos y consecuencias drásticas. […]

El pas del temps i les enèssimes repeticions per TV3 han demostrat que “Plats Bruts” segueix present i forma part de l’imaginari col·lectiu de la majoria de catalans. Què bonic és creure en la certesa que ho seguirà sent per uns quants anys més. Pocs saben, però, que “Plats Bruts” és el resultat de “Kràmpack”, una obra escrita per Jordi Sànchez uns anys abans que l’autonòmica de Catalunya estrenés la coneguda sèrie. “Kràmpack” no és una simple comèdia, sinó que més aviat és un text còmic amb l’al·licient que no arriba a travessar la frontera del que és irracional, a diferència de moltes de les comèdies que situacions impossibles d’imaginar marquen el transcurs de l’obra. En aquest cas no. L’obra […]

El plantejament és atractiu i genera expectatives: dues persones tenen una primera cita, però ja saben que seran parella i coneixeran detalls de la seva vida en comú futura. Aquesta premissa genera preguntes: Com ens afectaria saber el nostre futur? Si el coneixem, tenim la possibilitat de canviar-lo? Seguim creient en el destí com a ens abstracte? Mig cotxe presideix l’escenari, com si hagués travessat la paret del teatre. L’obra comença amb un accident de cotxe. A càmera lenta. Molt cinematogràfic. Aquest serà l’únic moment de pausa, d’agafar aire, de suspendre el temps. La resta de l’obra no ofereix respir. Argumentalment, és una ràfega d’idees, de girs, de canvis de to, de pluja d’efectes, que costa de digerir per la […]

L’obra comença amb el diàleg de la protagonista -una astrònoma que treballa en un planetari- amb la seva filla, una nena que escoltarem diverses vegades al llarg de l’obra però que no veurem mai… Aquest presagi, que de mica en mica s’anirà convertint en un fet constatable, és el motor que fa moure aquesta història. Una commovedora història sobre una persona que pel seu ofici sap veure fins a la més recòndita estrella, però que en el terreny personal està desenvolupant una malaltia que aviat la deixarà cega. Les dades científiques, les vivències domèstiques i els neguits més íntims van donant forma a un relat que a vegades cau en repeticions, però que es gaudeix per la seva honestedat i […]

Després d’Els jocs florals de Canprosa, hi havia una certa expectació davant la nova posada en escena d’un clàssic del teatre català per part de Jordi Prat i Coll, de nou, al Teatre Nacional. Curiosament, a La rambla de les floristes ens trobem una aposta diferent del que, potser, alguns esperaven però no per això menys efectiva i interessant. Amb aquesta adaptació del magnífic text de Josep Maria de Sagarra, Prat i Coll demostra que el seu talent com a director és versàtil i que la seva personalitat va més enllà del gamberrisme, la mirada paròdica del nostre folklore i les cançons d’envelat. En aquest cas, el muntatge aposta per fer un emotiu homenatge a les Rambles i l’ànima d’una […]

Abans de començar, cal recordar que Sor Juana Inés va ser una noble de la cort del Virrei de Mèxic al SXVII. La seva gran passió era aprendre, i fins i tot es va disfressar d’home per poder entrar a la universitat. Finalment per poder continuar tenint una labor intel·lectual, va haver de fer-se monja. En els seus escrits reclamava el dret d’accés de la dona a l’educació i critica la hipocresia moral dels homes. La proposta de les companyies Teatro Estudio (TEES) i Teatro Nómada planteja una reflexió sobre el gènere amb un enfoc feminista a partir de la vida i obra de Sor Juana Inés. A partir d’una escenografia polivalent, veiem diferents moments de la seva vida i […]

Tornem de nou a la Sala La Badabaloc, aquest cop per veure una col·laboració entre Argentina i Italia. Segons ens van comentar els actors italians, van estar a l’Argentina durant uns mesos i van aprofitar a llegir un text es van enamorar. Llavors van realitzar l’obra tant en italià com en espanyol (argentí). Va ser la possibilitat de poder treballar amb els creadors i veure com va néixer aquest espectacle. Podem dir que ens trobem amb diferents monòlegs dins d’una obra completa. Tot entre els dos extrems de la vida. El nostre naixement i de la nostra mort. Però la mort pròpia i també la dels nostres amics, coneguts i éssers estimats. És un vessament d’imaginació. Cada petit monòleg és […]

A Assaig sobre la ceguesa, un poble, tret d’una dona, quedava temporalment cec. Sortia el millor i el pitjor del gènere humà. A Assaig sobre la lucidesa, aquesta societat ara hi veu clar i de forma espontània decideix votar massivament en blanc, provocant la incredulitat, ira i sorpresa dels polítics, que els preferien cecs. La seva reacció és ridícula, violenta, terrorista i sense autocrítica. Tot i que aquí (Saramago) els dolents són només la dreta, el massiu vot en blanc indica el cansament del poble cap a tots els partits. Democràcia es ficar un paperet en una urna i aquí acaba la nostra responsabilitat? Què rebem a canvi, en aquest contracte social? Quan van oblidar els polítics que estan per […]