Recomanacions

La Rambla de les Floristes és l’obra amb la qual el Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada 2019/20. Aquest conegut text de Josep Maria de Sagarra descriu com la famosa i estimada Rambla barcelonina és un lloc ple de vida i històries. Jordi Prat i Coll agafa la batuta de direcció i porta el carrer descrit per Sagarra dalt d’un escenari amb un to modern però sense perdre l’essència clàssica dels versos de l’autor. Aquesta obra em recorda a un conte, una història dolça, tendre, que t’expliquen al llit abans d’anar a dormir i t’acaricia, omplint d’amor els teus pensaments. Això ocorre gràcies a la cuidada i delicada escenografia que trobem a escena, obra de Laura Clos, han aprofitat […]

Tinc la sensació que les Rambles són cada vegada un espai més al·legòric que físic. Caminar-hi és fer-ho per un lloc que ha estat, que havia estat o que podria haver estat. És una mena de no-lloc on potser només els turistes hi troben allò que els han promès, altres turistes. Estan tan connotades per tantes persones, per tanta història, per tanta mitologia, que abordar-les és gairebé impossible. Les Rambles post 17A imposen una mirada determinada que, Jordi Prat i Coll, ha imprès amb sensibilitat. Els versos de Sagarra són dits des de la meitat de l’escenari més propera al pati de butaques, a la manera realista, mentre que la part més profunda queda reservada per a les “ànimes de […]

Cuzco ha pasado como una exhalación por Barcelona: en la sociedad de la inmediatez todo ha de ser sustituído casi antes de nacer, pero ello no ha podido evitar que Wichita Co, que ya habían traído al Tantarantana su gran Nosotros no nos mataremos con pistolas, haya dejado huella en el barrio de Sant Antoni. Y lo ha hecho a golpes de texto, a golpes de Víctor Sánchez Rodrigo, que le tiene tomado el pulso narrativo a las historias sobre la desorientación millenial en un siglo XXI que ya no lleva pañales y que empieza a pedir explicaciones a sus habitantes. No hay atisbo de clichés ni de lugares comunes, y sí, en cambio, de un afán insobornable por penetrar […]

Belén Blanco pren el risc de pujar a l’escenari i pren amb el control de tot. Els monòlegs són una peça de gran dificultat, on el moviment i la veu prenen molt protagonisme; Blanco aconsegueix dominar-les perfectament. Kinderbuch s’aproxima al personatge de Hedda Gabler, una de les figures més reconegudes de l’obra d’Ibsen. Un personatge confús, i polèmic, revel a qualsevol norma social. Exactament passa amb el text de Diego Manso, que ens planteja un personatge incoherent en si mateix, una incoherència donada per les normes socials que tenim estandarditzades al nostre subconscient. Objectiu? Qüestionar-nos la realitat, els nostres paràmetres. Què són els homes i què són les dones? Que som com a conjunt? I com funciona la nostra amistat? […]

Assistim al Teatre Aurora d’Igualada, i aquest cop amagat darrera d’una màscara per formar part d’aquesta obra. Una reflexió descarnada sobre la violència de gènere i la passivitat social. Un espectacle de denúncia per començar a dir les coses pel seu nom, per vèncer la por. Contra els tabús contemporanis i la nostra hipocresia. El primer que he de dir que per poc no em perdo aquesta obra. Entre que voliem portar-la al Teatre de l’Aurora i per un motiu o l’altre creia que al final no la veuria, va ser tot un esclat d’energia veure que arribaria aquest moment. El primer que s’ha de dir es que no es una obra fàcil. No és convencional, ja que és una […]

El director belga Ivo Van Hover ens ha deixat atonits amb la peça teatral Tan poca vida, emmarcada dins del festival Grec 2019. Ha retornat a les nostres terres per parlar-nos de l’autodestrucció; ens obliga a reflexionar sobre la importància dels nostres actes quan interactuem amb altres persones. Una obra que parla de l’amor i de l’amistat, però sobretot de la seva absència. Una obra inspirada en la novel·la de Hanaya Yanagihara, un bestseller addictiu i amarg. Que si no el coneixeu, no patiu, millor i tot, perquè l’impacte encara serà més gran. Mil pàgines transformades a quatre hores de teatre, que igual que el llibre passen volant. Tanmateix si coneixeu el llibre, és molt interessant com és plantejat al […]

Per casualitat de la vida va caure a les meves mans el gran Tròpic de càncer de Henry Miller, mesos més tard a la cartellera de teatre trobo una obra que ens parla de la relació d’aquest escriptor amb Anaïs Nin. Dues persones unides per la seva vocació artística. No podia faltar-hi. Solo creo en el fuego és una obra que juga amb dos discursos que transiten en un constant diàleg. Una primera sensació d’història d’amor, on els focus es posa’t en la creació artística: dos escriptors molt autobiogràfics en la seva obra. Per l’espectador que coneix els seus treballs, pot veure la fina línia entre la literatura i la realitat de l’escriptor. Però el diàleg no és trobat entre […]

Una proposta que, crec, funcionaria millor en un teatre més petit, on aquesta delirant història comptés amb la complicitat de no prendre’s massa seriosament: noi poca cosa enamorat de la seva companya en una floristeria de mala mort, una noia maca amb predilecció pels malotes, i de l’espai, apareix una planta, Audrey2, boja per la sang. Si a La Jaula, la producció prèvia de Llàcer-Guix, vaig trobar a faltar espectacularitat en una proposta de brilli brilli, aquí potser l’hi escauria més senzillesa. Què recordes en sortir? Les Sey Sisters, espectacularment soul, que bé s’ho passa Manu Guix (i ho té difícil, tocant, dirigint i “doblant” a Audrey2) i mira com li agrada al públic el cubaneo de Corbacho (que ja […]

L’ascendent trajectòria del Mago Pop, després del seu èxit als escenaris de diverses ciutats i el seu reconegut programa de televisió a Discovery Max, augurava que el seu nou espectacle (amb el qual inaugura també el reformat Teatre Victòria del qual n’és ara el propietari) seria un gran esdeveniment. I així ha estat! El Mago Pop té clar que ell mateix és el producte, a més de l’empresari, i, per tant, tot el màrqueting del xou i del teatre gira entorn de la seva figura. I funciona! Perquè una de les altres coses que té molt clares Antonio Díaz és que no només de màrqueting se sosté una empresa d’aquestes dimensions. Per això, Nada es imposible està confeccionat també com […]

Podria semblar, un cop llegida la sinopsi d’aquesta obra, que estem davant d’una proposta d’una intensitat dramàtica difícil de digerir. La història de la treballadora d’un planetari a la qual li diagnostiquen una malaltia degenerativa que la deixarà cega és, sens dubte, un material tan interessant com delicat. Però res més lluny de la realitat. El gran valor d’aquest muntatge és aconseguir alleugerir la càrrega de la seva premissa per fer-la assumible per l’espectador sense frivolitzar, banalitzar-la o restar-li ni una mica de la seva profunditat. Com ja ha fet altres vegades, Míriam Iscla torna a demostrar el seu immens talent interpretatiu per emocionar-nos amb les preocupacions i angoixes d’aquesta dona en plena crisi existencial que ha de fer-se càrrec […]

Sempre és un risc recuperar un clàssic i mirar de fer-ne una versió nova. Ja se la van jugar “Els Pirates” fa dos anys amb el “Somni d’una nit d’estiu” i en aquesta ocasió ho ha fet la Companyia de l’Eòlia amb “La Plaça del Diamant”. El dinamisme de la proposta, les projeccions amb perspectiva i la capacitat de focalitzar tota la potència de l’obra de Mercè Rodoreda en una hora i mitja fan que superin l’examen de “clàssics renovats” amb nota. Per contra, el fet que sigui dinàmic i accelerat desemboca a que la proposta agafi un ritme de creuer que durarà fins als aplaudiments finals i que alguns moments de l’obra on el dramatisme i la màxima expressió […]

De la mateixa manera que és preferible no tornar a veure algunes de les pel·lícules que més ens van agradar durant la nostra infància, recuperar un èxit teatral de fa més de vint anys té el perill de resultar una decepció. I és que enfrontar el record amb la realitat és un risc del qual no totes les produccions en surten ben parades. Afortunadament, aquesta nova posada en escena de Kràmpack demostra que el text de Jordi Sánchez va ser molt més que una comèdia popular del moment, sinó que conté certes claus que poden funcionar de manera gairebé universal. És curiós descobrir ara fins a quin punt Plats Bruts, la sèrie de Sánchez i Joel Joan, va néixer dels […]

Arriscada i futurista arriba Turandot al Liceu acompanyada d’una escenografia trencadora i un centenar de coristes i figuració que acompanyen a Turandot per tot un univers de realitat virtual. Franc Aleu ens convida a un tsunami tecnològic que en un primer moment costa d’integrar a l’imaginari de qualsevol consumista d’òpera tradicional, però que al segon acte ens atrapa amb la fragilitat dels personatges, l’elegància del repartiment i la increïble direcció musical de Josep Pons. Ben jugada la infantilització dels enigmes que conviden a l’espectador a gaudir d’una part més respirada i humorística del Turandot, però em segueixo quedant amb la delicadesa i estil quixotesc que et fa vibrar quan vas a la òpera a veure un clàssic. Sona Nessun Dorma […]

La producció Eòlia porta a escena una adaptació de La Plaça del Diamant, obra narrativa de Mercè Rodoreda. Paco Mir és el director d’aquesta proposta teatral, la qual té un grau de dificultat important: adaptar una novel·la al teatre. Tot i que s’ha adaptat de la millor manera possible, hi ha escenes que perden pes tenint en compte l’obra original. Els actors fan una gran representació teatral, tot jugant amb el diàleg i amb el monòleg interior de la Colometa, la protagonista principal de l’obra. El text teatral segueix fidelment el text de Rodoreda, encara que en ocasions el que l’autora suggereix, a l’escena s’explicita clarament. El efectes sonors i visuals engloben perfectament el diàleg i la representació teatral. Hi […]

El teatre de Jordi Sánchez sempre ha estat un teatre popular, on no hi falta un rerefons dramàtic o una certa reflexió sobre temes que en altres mans haurien derivat cap el drama. Des de Mareig o Fum, fum, fum fins a El eunuco, Sánchez ha navegat per un teatre aparentment costumista però amb un aire trencador i una vena humorística molt clara. Pertany a una generació d’autors (Sergi Pompermayer, Pep Anton Gómez o David Plana) que van apostar fort per un nou estil de comèdia i que mai van fer fàstics a la televisió, on van desenvolupar diverses sitcoms. El cas de la famosa Plats bruts va superar totes les expectatives i va marcar, potser amb escreix, un estil […]