Recomanacions

Comèdia dramàtica dels Sixto Paz (Pretty) que basa bona, massa, part de la seva efectivitat en fer participar el públic com a recurs per insuflar humor a un tema tan dur com la depressió cròmica i intents de suïcidi d’algú estimat. Al menys a mi, poca gràcia em va fer, per exemple, veure una espectadora traient-se un mitjó i jugar amb ell, o a algú incòmode havent d’improvisar un discurs. Cert que jo penso, com es deia a Watching Peeping Tom: “que el públic està fart de que el facin participar! Que el que volen és ser espectadors!”. Dit això, la participació funciona, ja que la majoria del públic està encantat, riu i s’emociona menys uns quants escèptics d’aquestes càpsules […]

La Tienda de los horrores es uno de los grandes clásicos del género musical, basado en la famosa película de serie B dirigida por Roger Corman en 1960. En todos estos años se han hecho infinitas adaptaciones, tanto en la gran pantalla como en el teatro, enamorando al público con sus pegadizas canciones de rock and roll, doo-wop y motown, muy bien adaptadas al español en esta propuesta de Àngel Llàcer y Manu Guix. De hecho, la música es lo mejor que tiene esta versión, que hace bailar al público del Colisseum en más de una ocasión con las voces de las fantásticas Sey Sisters (aunque cuando hablan no se las entiende bien). Del reparto quiero destacar también a los […]

Darrera de cada acció hi ha una motivació, un sentiment o una creença que ens mou a actuar d’una manera o una altra. A vegades és l’alegria, d’altres la tristesa o el dolor. En ocasions actuem en benefici dels que hi ha al nostre voltant i, en d’altres, són aquests precisament qui paguen les conseqüències de com ens sentim. Una història real parla d’un pare i el seu fill que han afrontat, com han pogut, la mort de l’esposa i la mare. Cadascú ho ha gestionat de la manera que li ha sigut possible. Bé o malament, són adjectius fàcils d’adjudicar quan s’és fora de la història. Aquí, la relació fraternal s’ha convertit, amb el temps, en distància i suportar-se […]

És molt interessant tot aquell teatre que intenta sobrepassar els seus límits, proposar reflexions poderoses i aconseguir que el públic s’identifiqui a escena. Una altra nit és un text escrit pel seu propi elenc—Bàrbara Roig i Pau Ferran—que justament qüestiona la veracitat dels nostres records. Amb una posada en escena humil i costumbrista, dirigida per Pau Ferran, actor i actriu encarnen a nombrosos personatges que semblen fondre’s entre ells i duplicar-se en múltiples ocasions. El joc metateatral fa que les ficcions es superposin contínuament, dotant a la representació d’una profunditat molt valuosa. El record d’una anècdota serveix a personatges per a qüestionar-se la realitat de l’anècdota, com cada persona romantitza i idealitza els seus records, multiplicant així les veritats. Els […]

Com han canviat les relacions familiars durant els últims anys? Ens comportem igual els joves amb les nostres famílies? Fuck you modern family (o todo sobre mi abuela) és un text que té com a autores a Berta Prieto i a Lola Rosales, qui també seran l’elenc protagonista d’una representació que posarà el punt de mira a les relacions intrafamiliars a l’actualitat. Sota la direcció d’Anna Serrano, la representació cerca allunyar-se d’una crítica intensa i tràgica per plantejar escenes humorístiques que frivolitzen sobre els valors familiars. En aquesta obra, el públic es testimoni i còmplice: es riu al veure dues germanes barallar-se, al veure com d’insuportable que resulta una trucada de la seva mare… Al meu parer, justament aquest component […]

Llegeixo la sinopsi del dossier de premsa i la sinopsi dirigida al públic i trobo congruències, parlen de coses totalment diferents. Una posa el focus en el nen de la casa, i el perquè de la seva inclinació cap a la ultradreta, i l’altre en l’ètica de vendre les vivències de la gent que rodegen al pare del nen, un escriptor ja amb un cert renom. La història és una barreja d’aquests dos temes, que al final ens acaben parlant de les relacions familiars, de com el dol ens pot afectar. La ultradreta i l’ètica de la narració són “l’excusa” pel punt de partida. (En direm excusa, tanmateix no vol dir que no s’abordin els temes; molt contemporanis en l’espectador […]

No, malgrat el que digui el títol, no és Frankenstein, sinó Fronkonstin, coi, que cal fugir dels pecats de la família… fins que els abracem si comporten recompensa. La proposta és la versió musical de la pel·lícula de 1974, de Mel Brooks. Un humor absurd, paròdic, de dobles sentits, de forçar el tòpic, poc subtil a estones i que molts se saben de memòria (els cavalls renillant, la gepa saltadora…). Hi ha, això sí, referències actuals que sobren i trenquen lleugerament la màgia d’estar en l’ambient de la pel·lícula de referència. Dirigida per Esteve Ferrer (La Familia Addams, amb la que comparteix que és menys infantil i més picant del que sembla), té ritme i dinamisme, ajudat per efectes de […]

“Una història real” és un text de nova creació signat i dirigit per Pau Miró per encàrrec de La Villarroel. Un espectacle interpretat per Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà i Nil Cardoner que ens parla de quina manera ens pot afectar a cadascun de nosaltres la pèrdua d’una persona estimada. A “Una història real” veurem el comportament d’un pare i el seu fill davant la pèrdua de la dona/mare morta. Cadascun d’ells passarà el dol de diferent manera. Mentre el pare s’aboca totalment en la seva feina, la d’escriptor, el fill descarregarà la seva ràbia refugiant-se en el supremacisme conservador. La distància que hi ha entre tots dos és del tot visible. El pare està tan abocat a la […]

Ahir diumenge vam fer cap a La Badabadoc Teatre, una de les nostres sales de referència que s’està especialitzant en teatre argentí, un dels millors teatres que actualment podem veure al planeta. Hi vàrem anar aquesta vegada per veure PARTE DE ESTE MUNDO, una proposta de la companyia “Timbre 4” que arriba a la nostra ciutat després de 9 anys en cartell a l’Argentina. Avis anticipat als lectors d’aquesta ressenya: potser en veure 5 cargols Voltarires, pensareu que es tracta d’una gran superproducció amb escenografies espectaculars i una posada en escena impactant … i res més lluny de la realitat, ja que de fet no hi ha ni tan sols escenari. Es tracta d’una mena de teatre que no necessita […]

Anna Serrano dirigeix el text que han escrit i representen Berta Prieto i Lola Rosales, las quals disposen de l’ajuda interpretativa de Betsy Túrnez. Es tracta d’una proposta molt divertida a través de la qual es fa una crítica molt ajustada i raonada de la societat en la que vivim avui dia. El resultat final és absolutament magnífic. La obra no presenta una interpretació tradicional, sinó que les actrius interpreten, canten i ballen. Tota aquesta feina va acompanyada d’uns efectes especials lumínics i sonors (en els quals Carmen Machi hi col·labora). Si bé és cert, hi ha ocasions en les que no seria necessari aquesta utilització. Tot i així, aquests efectes no es fan pesats, sinó tot el contrari: ajuden […]

Què volia expressar exactament Rodoreda amb aquest text? “La mort i la primavera” es va publicar en 1986, tres anys després de la mort de l’autora, sota la supervisió de l’editora Nuria Folch. Res té a veure “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda amb la resta de les seves obres. Es tracta d’una obra fosca i irònica. Joan Ollé n’ha fet una adaptació teatral realment extraordinària. El text és fascinant. Les interpretacions magnífiques. La posada en escena, els efectes especials, les projeccions, la il·luminació i la caracterització (vestuari i maquillatge)són extraordinàries. Visualment és espectacular!!! Però malgrat que ho té tot a favor, és una obra difícil d’entendre. No és una obra per passar l’estona .Difícil d’entendre i difícil […]

Projecte Ingenu ens porta de nou el clàssic Hamlet, una història que serà contemporània durant molts més anys . Ens parla de la bogeria del nostre món, de la complexitat dels individus, i la relació entre ells. Un Hamlet fidel a l’original, que utilitza elements actuals per reforçar la vigència del discurs de l’obra. La gran dificultat de representar aquesta obra és la fama en ella mateixa, buscar el sentit de la seva representació. Malgrat que parli de temes universals, quan un va a veure Hamlet sempre busca trobar-hi coses noves. En aquest cas caldria destacar la interpretació dels actors, ja que juguen a dos temps: no estan acompanyants amb la indumentària de l’època, i a la vegada tenen el […]

La companyia Projecte Ingenu porta 5 anys i per celebrar-ho porta 3 Shakespeares al Teatre Akadèmia. Des que Projecte Ingenu va començar, tant amb les propostes de William Shakespeare com d’altres, ens ha cridat l’atenció la seva forma de presentar-nos aquests clàssics. Ara s’han decidit a recollir 3 textos de Shakespeare presentar-nos de nou per celebrar aquests cinc anys que celebren. Tres clàssicsde la literatura universal com Hamlet, Romeu i Julieta, i Vaig ser pròsper, inspirada en La tempesta. I vaig anar a veure la primera d’elles, un Hamlet amb veu femenina (trencant barreres de mica en mica). Del 23 d’octubre fins al 3 de novembre tenim temps per anar a veure aquesta nova revisió del clàssic on els temes […]

Si fóssim una cultura dominant, com l’anglosaxona, s’haurien fet, a partir de La mort i la primavera, pel·lícules, còmics o, fins i tot, una sèrie que ben podia tenir l’èxit mundial de Joc de trons o El conte de la serventa. I és que, d’entrada, cal destacar que aquest text de Mercè Rodoreda no tan sols és poderosíssim, malgrat estar inacabat, sinó que construeix un univers que res ha d’envejar a altres autors del gènere fantàstic de renom internacional com Tolkien. Però, més enllà d’aquesta injustícia cultural, i centrant-nos en el muntatge, la proposta podem dir que ha fet la seva feina (que no era fàcil), posant en escena un material complex i fent-lo funcionar dins de la seva foscor […]

A aquestes altures de la seva carrera, el millor que pot fer la indústria catalana per Joan Pera és fer-li espectacles a mida. Primer, perquè s’ho ha guanyat i, segon, perquè continua encara omplint els teatres (cosa que ens fa molta falta). No obstant això, cal dir que no és gens fàcil escriure un encàrrec a mida. La majoria d’autors i creadors locals estan massa acostumats a escriure per a ells mateixos. En aquest cas, però, l’aposta era interessant. Encarregar aquest projecte a Joel Joan i Héctor Claramunt després de l’èxit d’Escape Room és tot un encert dels productors, malgrat que, artísticament no ha obtingut un resultat del tot rodó. El pare de la núvia és una comèdia lleugera, esbojarrada […]