Recomanacions

“Suite TOC núm 6” és el nou projecte de Les Impuxibles. Es tracta d’una peça teatral que fusiona text, música, dansa, audiovisuals i llengua de signes. L’Ariadna i la Clara Peya, juntament amb la Judith Pujol i la María Velasco, signen aquesta peça sobre els col·lectius silenciats i els trastorns mentals. La simptomatologia del TOC (trastorn obsessiu compulsiu)(alteracions del lòbul frontal del cervell), és el tema central del muntatge, juntament amb el fet de com es senten les persones que tenen al seu costat. La Clara Peya fa onze anys va ser diagnosticada de TOC, la seva germana l’Ariadna ha estat sempre al seu costat donant-li suport. Una realitat personal que han volgut fer visible i compartint-la públicament, per tal […]

No vaig veure la primera versió de Kràmpack, però sí vaig ser seguidora de Plats Bruts (fa 20 anys!) i, si una cosa està clara, és que aquesta tornada als escenaris de l’obra escrita per Jordi Sánchez és un homenatge als dos projectes que van catapultar-lo a ell i a Joel Joan a l’èxit. Aquesta obra és com tornar a veure en David i en Lopez de llavors, aquí Xavi i Pau, respectivament. El text fresc i divertit, es presenta com una bona manera de passar una estona agradable al teatre. Quatre amics que comparteixen pis i els embolics que es produeixen entre ells, en la convivència, però també amb la relació que tenen cadascú amb l’altre. Tenim a en […]

Tots coincidim a l’hora de dir que fer comèdia és molt difícil, però com és que segueixo escollint abans muntatges que prometen “dramatisme intens” creient que seran “propostes més elaborades” en lloc d’una comèdia? Aquesta reflexió vaig fer a l’hora de sortir de veure El pare de la núvia. Vaig ser conscient de com els prejudicis ens guien tant a la nostra vida. Aquesta comèdia esbojarrada i divertida explica una història que es va embolicant al llarg de les dues hores i poc que dura l’espectacle, hores que, encara que sembli una causa per fer-se enrere, passen fluides, ja que l’obra té un ritme força dinàmic gràcies al factor sorpresa continu que plantegen Joel Joan i Hèctor Claramunt, els autors […]

El pare de la núvia no és cap pèrdua de temps. Si és cert que la història no és gaire original, però la trama és simpàtica i té moments que sorprenen i et fan riure de valent. Sense spoilers, és una d’aquelles comèdies que amaguen sorpreses i que, per tant no es poden explicar del tot. Només us diré que un espectacle escrit pel Joel Joan no seria complet del tot sense un toc musical, i és MOLT BO (recordant el seu mític personatge d’en David a la sèrie Plata Bruts quan canta “This girl will be mine” per a lligar-se una noia en el capítol que van a la platja). Personalment vaig sortir del teatre molt contenta. El pare […]

Joel Joan i Hèctor Claramunt porten de la mà de Focus El pare de la Núvia. Aquesta obra teatral és encapçalada per la magnífica interpretació de Joan Pera. L’obra mostra les 24 hores anteriors al casament del Bernat i la Meritxell, filla de Francesc Pujols-Pinyol, mestre en fer galetes. Aquesta proposta tan familiar resulta tot un èxit, ja que aconsegueix que l’espectador passi una molt bona estona, entretinguda i divertida. Els actors realitzen una feina fantàstica, la qual es troba englobada per una gran i realista escenografia. Els efectes especials lumínics i sonors també ajuden a reforçar la interpretació. Tot plegat fa que el conjunt sigui una proposta molt completa. Com a conclusió, cal destacar que és un espectacle totalment […]

Aquest projecte artístic amb veïns i veïnes dels barris de Santa Caterina, Sant Pere i la Ribera, està liderat per l’Antic Teatre des de fa més de cinc anys. Un projecte que consisteix en la realització de tallers de dansa i moviment dirigits a la gent gran i la presentació de mostres artístiques de forma regular durant l’any. El projecte també inclou diferents activitats per a fomentar la relació intergeneracional, entre els més majors i els més joves dels barris. Aquesta tercera exploració escènica de la Bellesa està conformada per uns relats encarnats que conviden a una presa de consciència col·lectiva sobre la manera en què les guerres i els feixismes esquincen les biografies i deixen una empremta inesborrable. Amb […]

Crec que tothom hauria d’anar a veure, com a mínim alguna vegada a la seva vida, un text clàssic escrit en vers. Fins hi tot penso que se l’hauria de declarar patrimoni cultural immaterial de la humanitat, primerament pel seu valor cultural i després per assegurar-ne la seva continuïtat i preservació. Per això és d’agrair que companyies com La Companyia del Vers Retrobat organitzi, amb la col·laboració d’Eòlia ESAD i del Teatre Eòlia, des de fa un any, el FESTIVAL DE TEATRE EN VERS DE BARCELONA, el FEST(I)VERS. Enguany les dues propostes que s’han programat són dos clàssics europeus, “TARTUF” (1964) de Jean-Baptiste Poquelin (Molière), i “MOLIÈRE” (1751) de Carlo Goldoni. La meva tria ha estat “Tartuf”, i l’he encertat […]

Ja fa un temps que tant Mario Gas com Josep Maria Pou -junts o per separat- estan interessats en un teatre que aposta pel pensament, pel discurs i les idees. Van provar sort a Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano i ara ho fan amb aquest retrat de Ciceró, homenatge clar a la seva vida com a polític i a la seva oratòria. És cert que tot i recórrer a personatges de l’antiguitat, actor i director són conscients del reflex que aquestes històries tenen en el moment polític i social que ens toca viure. De fet, el text d’Ernesto Caballero tria moltes frases i arengues del filòsof que podrien haver estat pronunciades a dia d’avui. Un text interessant, però […]

Recordo quan, de nena, anava als gronxadors el diumenge amb la família. També recordo quan em portaven a la biblioteca i agafava tots els llibres que em deixaven emportar-me per llegir durant una setmana. Tots els records que mantinc de la meva infància, en la seva majoria, són bons. I és que així és l’ésser humà, afortunadament, recopila i recorda els bons moments per rememorar-los quan es necessiten. Dels records de l’Eduard va aquesta obra. El protagonista ens explica la seva infància a través dels moments viscuts amb la seva mare, des del seu naixement fins als moments més complicats que li han tocat viure. En poques paraules, podríem dir que el text que ens presenten Mariona Castillo i Eloi […]

Del cocktail de diversos estils musicals com els esclops d’Irlanda, del nord d’Anglaterra i Escòcia amb balls ètnics africans neix, vora el segle XIX, el claqué. Uns moviments amb el peu per acompanyar les cançons, i d’aquesta manera accentuar el ritme d’aquesta. Per altra banda, fa trenta anys va sorgir un estil de música marcat per l’ús d’un sintonitzador, d’un sampler, d’uns seqüenciadors, i òbviament, d’uns ordinadors; el que coneixem com a música electrònica. La companyia UNUM aconsegueix eliminar aquest lapsus del temps que separen el claqué i la música electrònica i crea un espectacle on es fusionen dolçament. Després de presenciar la carta de presentació del que serà la trobada, l’especatdor entra en un estat hipnòtic agradable que farà […]

Tot tornant del nostre viatge pel Perú i Bolívia, pràcticament sense treva, teníem una cita amb el Liceu, Giacomo Puccini i TURANDOT. Una òpera inclosa dins del nostre abonament i que havíem canviat de data per no perdre’ns aquesta nova producció del vídeo-creador català Franc Aleu. Amb aquesta producció el Liceu ha inaugurat la temporada 2019-2020 i celebra el 20è aniversari de la reconstrucció (un vídeo abans de la representació recorda l’incendi de l’any 1994). Vint anys enrere, el 7 d’octubre del 1999, “la princesa de gel” va ser l’encarregada de reinaugurar el Liceu. Franc Aleu (Barcelona 1966) va ser Premi Nacional de Cultura el 2012 a la categoria d’audiovisual. Format com a fotògraf de moda va començar la seva […]

Sorprenent, molt sorprenent és la posta en escena de Franc Aleu. És una escenografia moderna i atrevida, que utilitza tots els mitjans de la tecnologia visual. I és això el que més m’ha cridat l’atenció de l’obra i que m’ha fascinat en tot moment. Segons Aleu, Puccini és una mena de Spielberg del seu temps, perquè feia realment espectacles. Benvingut Franc Aleu al palau de l’òpera. Una base giratòria fa rodar un escenari que va canviant de cara segons l’escena. Els llums, els vídeos, la realitat virtual i totes les noves tecnologies estan posats al servei de l’escenari. Atrapats en aquesta realitat virtual està el cor, present en tot moment però ocult al darrera d’unes ulleres 3D. Es converteix en […]

Víctor Conde (La ratonera, Pegados) ha afrontat el repte d’adaptar la clàssica novel·la d’Agatha Christie, que reuneix tots els ingredients que han captivat milions de lectors: un espai tancat (creuer), molts protagonistes i tots sospitosos, assassinats, un detectiu més que perspicaç i un final que mai, mai esperaves. A més, apunts socials i de classe en els ’30 i altres, perennes (diferències de classe, passions, gelosia, amors no correspostos, traïcions, el vil metall …). S’ha intentat modernitzar o, almenys fugir, d’una versió encotillada i estàtica amb una posada en escena basada en què tots els personatges estiguin sempre presents i movent-se (massa) a la coberta del creuer, el que per moments dificulta el seguir qui és qui o a qui […]

L’altre dia vaig anar a veure aquesta obra amb un amic. En sortir de la representació comentàvem el que havíem vist i és curiós que cadascun ens havíem fixat en uns detalls diferents, havíem interpretat algunes parts a la nostra manera i no compartíem algunes impressions. I d’això parla, en certa manera, aquest text, de com uns mateixos fets viscuts per dues o més persones son recordats de diferents maneres. Com, en realitat, cadascú té un record de la realitat que ha viscut. Partint d’un text de Pinter del 1969, els dos personatges que surten a escena, interpretats per Bàrbara Roig i Pau Ferran, escenifiquen aquesta reflexió al voltant de la veritat dels moments compartits. Com una història d’amor pot […]

L’espectacle parteix del present. Dos estudiants es troben en una biblioteca analitzant, com a treball d’estudi de final de curs, la figura de Ciceró, el cèlebre orador, polític i filòsof romà defensor dels valors democràtics i de la república romana. Al cap d’una estona entra un home i els diu que el seu nom és Marco Tulio Ciceró. A partir d’aquest instant es crea un diàleg i conexió entre tots tres, fent constants salts en el temps, passant dels nostres dies a l’antiga Roma intercanviant idees i pensaments. Els dos estudiants i el misteriós senyor Ciceró en l’altre espai temps són Ciceró,Tirón i Túlia. A Ernesto Caballero, autor de “Viejo amigo Cicerón” li agrada treballar en la recerca dels límits […]