Recomanacions

Doncs comencem fortes la temporada de teatre! Billy Elliot porta anys demostrant per què és un dels grans espectacles a la cartellera madrilenya. Bona música, bons actors, grans cantants i enormes ballarins. En definitiva, excel·lents professionals sobre l’escenari i darrere d’ell. So i llums impecables. Un treball conjunt a què no se li pot posar una sola pega. I els nens. Aquests es mereixen un esment a part. No només els protagonistes, sinó tots i cada un d’ells. Pura energia, treball ben fet i felicitat. I tot aquest treball i bona energia es nota. I no tinc res més a dir. És un espectacle rodó de què surts amb una gran satisfacció i una sensació de gran orgull per la […]

Algú va dir una vegada que les millors històries es troben a la vida real més sovint que a la ficció. Un bon exemple d’això seria el relat biogràfic que inspira aquesta obra: Dennis Hope, un ventríloc en decadència, va tenir la brillant idea als anys 80 de reclamar la propietat de la Lluna i així fer-ne negoci venent-ne parcel·les com a sòl urbanitzable. Amb aquest peculiar material de partida, Marc Angelet ha escrit un interessant i tragicòmic diàleg entre el protagonista i el seu ninot (un mena de monòleg intern, en realitat) amb gràcia, patetisme i profunditat. Més enllà de la curiositat dels fets, Fly me to the moon és una crítica al liberalisme ferotge que, d’una banda, abandona […]

Ara que el teatre documental ha esdevingut un gènere bastant habitual dels nostres escenaris, resulta, fins i tot, refrescant assistir a una funció que explica la història d’un personatge real, sense negar la teatralitat i la idiosincràsia màgica de l’espai escènic. Marc Rosich, bon dramaturg però, sobretot, un magnífic adaptador, fa un homenatge en aquesta obra a Ocaña, artista queer de referència durant el franquisme i la transició, amb la música en directe de Marc Sambola, llum, ploma, color, sentit de l’humor i emoció. El conjunt resulta, doncs, una festa cabaretera de coples que, amb el seu in crescendo, atrapa l’espectador en la seva energia i un grapat de testimonis. Tot això, com indicava al principi, fuig del caràcter asèptic, […]

Zero en conducta ha passat de manera fugaç per Barcelona per a inaugurar la temporada a Sant Andreu. Quin bon presagi per al SAT! Com us ho explico… Una barreja de bunraku (l’art japonès de manegar titelles grans amb tres titellaires), dansa, mim, teatre (si és que la resta no ho és) per a preguntar-se coses al voltant dels titelles, de la seva ànima i, és clar, de la nostra. La companyia catalana sap posar el seu indiscutible virtuosisme al servei de la dramatúrgia i estalviar-se els efectismes de cara a la galeria. De sobte, l’espectador s’adona que no mira els titellaires, sinó el titella… bona senyal. El Nolan, el titella protagonista, cobra vida des del primer moment gràcies a […]

Una historia de superación personal. Así definiríamos la temática de Flashdance, la película ochentera de la que todos conocemos el argumento: una jóven debe superar toda una serie de peripecias para acceder a la prestigiosa escuela artística que la catapultará hasta la fama. En esta adaptación musical de casi dos horas, el espectador podrá gozar con la narrativa de embrollos emocionales típicos de la edad y evidenciará los abismos que presentan las diferencias entre clases sociales. Para estructurar la trama, el musical dispone de escaleras mutantes que arman la escenografía, vestuario de la época, actores de lo más polifacéticos y, por último -y sí, en este caso lo más importante- un cuerpo de baile de película. Y es que, aunque […]

La Companyia “Zero en conducta” està especialitzada en teatre de titelles per públic per sobre de 5 anys. Després de veure aquest deliciós espectacle no he pogut resistir la temptació de buscar i navegar per veure altres peces de la mateixa companyia: “Nymio”, “Allegro ma non troppo”, “La dernière danse de Brigitte”, “Trashh o la poubelle plus belle” totes elles entranyables i d’una professionalitat exquisida. No és estrany que els hagin concedit el Premi Drac d’Or del Jurat Internacional i Jurat Juvenil i Drac d’Or a la millor interpretació a la Fira de Titelles de Lleida 2019. El nom de l’espectacle té relació amb els indis Cheyennes i amb els esperits en els que creien i que donen vida a […]

Tota obra de teatre ha de tenir un significat, un objectiu, un tot que justifiqui que els espectadors hagin estat dedicant-li la seva atenció. A vegades, l’objectiu principal és desconcertar al públic, proposar-li una aventura arriscada, diferent, que el faci sortir de l’arquetip de text teatral que coneixem. Bé, jo no sé quin era l’objectiu de Karen i, després de veure-la, no ho tinc gens clar. La història ens presenta a un home que torna a Barcelona més de 10 anys després que es produís un succés amb el seu fill que el va fer decidir marxar del país amb ell. Torna i es posa en contacte amb la família de qui va ser el millor amic del seu fill, […]

El Futur neix d’un taller de creació que va fer Joan Yago amb alumnes d’Eòlia. El text és del mateix Joan Yago a partir de les improvisacions dels alumnes, de les seves experiències i també d’idees pròpies de l’autor que mai havien sortit a la llum. El resultat són un conjunt de càpsules independents que ens mostren el poder de la imaginació quan es tracta de preveure què viuran les generacions futures. És molt interessant veure com van imaginar el futur les generacions anteriors a la nostra, i també com ens l’imaginem nosaltres des del moment present. Imaginar el futur requereix un anàlisi minuciós del present, un mirar “què tenim” per poder valorar “què tindrem”. En aquest sentit, tota l’obra […]

Ahir vespre vam assistir a l’estrena de KRÀMPACK, el que sembla que podria ser un dels espectacles que més en parlarem durant les properes setmanes i que amb tota seguretat serà un èxit. O aquesta va ser la meva primera impressió quan vaig sortir del teatre. En aquesta proposta, han volgut recrear els mateixos personatges i copiar la forma de parlar i moure els personatges i actors originals. Aquest és un punt a favors per a tots els fans de PLATS BRUTS i dels actors Jordi Sánchez i Joel Joan. La proposta de Kràmpack d’aquesta temporada es va estrenar al Teatre Aquitània de Barcelona. Protagonitzada per Jaume Casals (La Riera i Festival Píndoles), Lídia Casanova (Paradise), Àlex Ferré i Mikel […]

La Companyia l’Idiota va estrenar “Kràmpack” l’any 1994 dins el Festival de Teatre de Sitges, va fer quatre temporades a la Villarroell, es va programar a Madrid i part de l’estranger, es va fer un remake al País Basc i en el 2000 una versió cinematogràfica. L’espectacle original el protagonitzaven Joel Joan, Jordi Sánchez, Mònica Glaenzel (i després Ester Formosa) i Eduard Fernández. La nova versió la protagonitzen l’Àlex Ferré, Mikel Iglesias, Jaume Casals i Lídia Casanova. La Companyia l’Idiota pren el nom definitiu de Kràmpack al 1994 de la mà de Mònica Glaenzel, Joel Joan, Jordi Sànchez i Elisenda Alonso, degut a l’èxit de l’obra teatral “Kràmpack”. Ahir a la sortida vaig escoltar dir a la gent que “Kràmpack” […]

Denis Hope no només va comprar la Lluna l’any 1980. Des de llavors, s’ha enriquit venent-la a troços. I ha acumulat una fortuna que supera els 11 milions de dòlars. També és president electe del primer govern galàctic, redactor de la primera constitució lunar i creador de la seva moneda: el (o la) delta. Els beneficis de la venta de parcel·les a la Lluna —que només es poden comprar en dòlars— els ha invertit en construir un sistema “de propulsió anti-gravitatòria” que, segons afirma, pot accelerar un objecte a 0,99 vegades la velocitat de la llum. Aquest no és l’argument de Fly me to the moon, sinó la història real d’aquest noramericà, nascut fa 71 anys a Nevada, que tan […]

La Llamada, musical escrit i dirigit per Javier Ambrossi i Javier Calvo arriba a Barcelona després d’un lustre triomfant a Madrid, convertit en fenòmen amb pel·lícula inclosa .El que va començar representant-se al hall. ha passat a omplir teatres. I per què arrasa? Segovia, un campament d’estiu molt catòlic, dues noies fiesteras, desinhibides i lliurades al ritme electrollatí. A una, de sobte, se li apareix ni més ni menys que Déu nostre senyor, que s’arrenca per Whitney Houston. Home, apassionant, apassionant com a musical de masses no sembla. Doncs vagi sí ho és. D’entrada, no és pretensiós. Que sí, podem buscar-li que toca temes com la identitat, perseguir somnis … però tampoc, crec, és aquest el secret del seu èxit […]

El TNC amb la col·laboració de la Fundació Brossa, el MACBA i altres entitats, van organitzar, fa un parell d’anys, un seguit d’espectacles i d’activitats dins el “Cicle Brossa, variacions i varietats”, a la qual vaig tenir el plaer d’anar-hi convidada. Sergio Blanco va ser convidat el maig de 2017, pel director de teatre, i actual director del TNC, Xavier Albertí , a escriure en primera persona, la seva visió personal sobre la figura i l’obra de Joan Brossa. Entrem a la Sala, Sergio Blanco ens està esperant assegut rere una taula plena de llibres. Hi ha un de que destaca per sobre de tots, la coberta és de color vermell i el títol amb lletres blanques i en majúscula: […]

Arribar tard a un fenomen cultural, normalment, és contraproduent per l’experiència com a espectador: les expectatives són altes i s’ha perdut la perspectiva del que el producte en qüestió era (o pretenia ser) en el seu origen. En el cas concret de La llamada, es tracta d’un espectacle que va néixer al hall de Teatro Lara de Madrid per saltar, gràcies al seu èxit, a l’escenari principal i, finalment, convertir-se en una pel·lícula i iniciar una gira per Espanya. Assistir per primera vegada a aquest show en aquest punt de la seva trajectòria i evolució resulta tan curiós com interessant. És evident que té alguna cosa gairebé màgica, relacionada amb el carisma, la frescor, espontaneïtat i manca de prejudicis que […]

“Una gossa en un descampat” és una historia autobiogràfica de Claudia Cedó que parla sobre la mort perinatal. Vaig veure aquesta obra quan es va estrenar a la Sala Beckett farà més d’un any, però fins avui no m’havia vist en cor d’escriure’n la recomanació perquè era un tema que em tocava de ben a prop. Vaig plantejar-me d’anar o no a veure aquesta obra perquè a casa s’havia viscut una situació semblant. Les mateixes preguntes, les mateixes pors, les mateixes decisions, les mateixes frases de consol. Dolor, molt de dolor i el record d’una nena que tenia nom. Aran. 5 de gener. Dinar familiar. A mig dinar un dolor de part. Quina il·lusió!!! La nena naixerà el dia abans […]