Recomanacions

Arriba la segona producció de La Cítrica; i aquest cop posen el focus en l’educació familiar. I com ho fan? De manera molt senzilla i eficaç: a través del cas real de la secta The family; ens comparen fins a quin punt l’educació dels nostres fills es troba molt distant a les seves pràctiques. I parlo dels nostres fills però no em refereixo en un present, sinó dels que ja han arribat o estan per arribar. No podem negar que és un tema de conversa les pràctiques que cada un utilitzarà per quan arribi el moment. Una educació plena de tòpics que l’obra crítica de manera contundent, a través d’un ping-pong entre dos actors, que desafia un públic a dues […]

Que aquesta sigui la tercera vegada que #Lifespoiler trepitja els escenaris ja diu molt d’aquesta obra. Espero no haver-me descomptat. En canvi, el compte que segur que he perdut és el de les vegades que la ciència ficció ha tingut èxit a les sales de la ciutat. Com a mínim des del meu parer, sempre hi ha algun patró que freqüenta: les realitats paral·leles com a eina, el desordre narratiu de l’esquema arquitramàtic com a forma, i l’anar i venir en el temps com a revulsiu. Cada un d’aquests patrons, a més, acaben sent causa i conseqüència d’ells mateixos. Em ve al cap l’enginy de la Clàudia Cedó o les distopies de El eje. Però el que tenim davant és […]

Va ser estrenada enguany a la 65 edició del Festival Internacional de Teatro Clásico de Mèrida Ernesto Caballero és l’autor d’aquesta obra basada en la vida de Marc Tul·li Ciceró, polític, filòsof i orador de l’antiga Roma per repassar les intrigues, deslleialtats, traïcions i ambicions que s’hi van viure però també la defensa de les causes més nobles i per sobre de tot, la defensa de la República Romana. L’autor ens vol fer veure en aquesta història un paral·lelisme amb el mon actual. Utilitzant la tècnica del teatre dins del teatre, Mario Gas, situa la historia en una biblioteca on uns estudiants (Bernat Quintana i Miranda Gas) preparen un treball sobre Ciceró. L’aparició de Josep Maria Pou representant a Ciceró […]

El TNC obre la temporada amb “La Rambla de les Floristes”, una obra de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Prat i Coll que és una autèntica meravella. Josep Maria de Sagarra en la seva obra ens fa un retrat de la societat catalana del segle XIX, a partir d’un dels llocs més emblemàtics de Barcelona, la Rambla de les floristes. La Rambla de les floristes, aquella que ha inspirat a escriptors, poetes, cantants i pintors. La Rambla, centre neuràlgic de la ciutat, lloc on s’hi passegen amants, turistes, gent solitària i personatges ben curiosos. Punt de trobada d’actors ambulants, pintors, caricaturistes, retratistes i col·leccionistes. L’únic lloc de la ciutat que en el segle XIX s’hi venien flors, i […]

Nova nit d’estrena al Teatre Romea, tot i que aquests dies tens més ganes d’estar al carrer que a una sala de teatre aprofitem per desconnectar una estona de tot aquest remolí de noticies que tenim aquests dies. I no oblidarem tot una vegada que comenci l’obra. La retòrica en el moment actual, tenim justificat la rebel·lió per uns drets perduts, encara que vagi en contra d’una part de la població? Les lleis han d’estar per sobre de tot? preguntes que avui més que mai les tenim a l’ordre del dia. Un parell d’investigadors han de presentar el seu treball sobre “Ciceró” per llicenciar-se i en un moment determinat es troben amb un home que per explicar la seva visió […]

Si viatgéssim milers d’anys enrere, veuríem que hi havia sis espècies d’humans. Avui en dia, només en reconeixem una. I, veient els diferents casos de tirania que hi ha repartits per la Terra actualment, per què hauríem de necessitar-ne més, no? Doncs això és el que planteja Roc Esquius en una fantàstica demostració de tenir el cap ben estructurat, per veure clar situacions que són poc habituals trobar en una societat com en la que vivim. Enric Cambray i Marta Bayarri ens situen en una distopia que mai podrem saber del cert si és el 100% de ficció o camina sobre la fina línia entre la realitat i la invenció. Un text àgil i planer ple de registres que permet […]

Atenint-nos a la seva imatge pública, el contingut de les seves entrevistes i les seves declaracions, molta gent podria pensar que Miedo d’Albert Pla és un espectacle essencialment polític. Res més lluny de la realitat. Molta gent no sap que Pla és, no només un actor excepcional, sinó un artista i un creador exquisidament sensible, amb un univers poètic molt personal i interessat per l’amor i els instints més essencials. Miedo és una cosmologia de temors confeccionada a través de la música i tot un seguit de projeccions que fan del muntatge una proposta visualment bellíssima. Amb les seves cançons, l’artista parla de les pors més universals fins a les més concretes, aconseguint fer riure, emocionar, atemorir o sorprendre amb […]

Aparentment, aquesta adaptació musical d’El jove Frankenstein ho tenia més fàcil que la recent La familia Addams, ja que, en aquest cas, ja es tenien la història i els acudits fets i només s’havien d’afegir les cançons. No obstant això, novament, el resultat no arriba a ser tan satisfactori com es podria esperar. Això vist, però, només des d’una perspectiva de l’espectador local i la cartellera catalana. En realitat, aquest producte neix, originalment, de la mà de Mel Brooks que, després de l’èxit obtingut amb l’adaptació musical d’Els productors, va decidir portar a escena una altra de les seves pel·lícules. Malauradament, ja a l’estrena a Broadway l’any 2007 no va rebre crítiques massa entusiastes. I és que les cançons compostes […]

Marcela Levi i Lucía Russo creuen l’Atlàntic amb tres membres de la seva companyia per reunir-se amb sis performers locals i durant deu dies preparar aquesta peça, que segons les seves pròpies paraules més que una obra és el resultat d’una trobada. En aquesta trobada, parteixen de l’obra de la filòsofa Isabelle Stengers sobre cosmopolítica per a reflexionar sobre la igualtat no com a equivalència sinó com l’existència d’una diversitat de veus. Un elogi a la discrepància complementària, una reflexió que no podia encaixar millor amb el context sociopolític actual de Catalunya. Reflexionen també sobre la figura del “idiota” i la seva etimologia “persona que no parla l’idioma grec”. Una figura que se situa en un altre lloc, mira des […]

Carmen vetlla, a casa, el cadàver del seu marit. Necessita passar al costat de Mario aquestes cinc hores. Una vida junts. Reflexions, petits, o no, retrets, reivindicacions, algun ajust de comptes, retrat d’un matrimoni, amb la seva rutina, els seus secrets no gaire ocults, l’afecte, una gran incomunicació.. Carmen, senyora de províncies, de missa els diumenges i buscar la vanitat de les floretes, encotillada a l’Espanya de meitat dels ’60, avorrida, a estones conservadora rància, a estones demanant llibertat, reflex d’una obertura que encara no havia arribat o només de forma tímida. Lola Herrera fa anys va fer seu el personatge, tant que la va esgotar la seva càrrega dramàtica, que amb els anys s’ha alleugerit i ha guanyat en […]

Què ens passa? Amb aquesta pregunta comença el solo d’Ada Vilaró. Aquest monòleg es va estrenar fa uns mesos al TNT i avui teniu l’oportunitat d’anar-lo a veure a la Sala Beckett. Dic avui perquè tan sols ha estat programat dos dies. Què ens passa? Perquè hem d’estar sempre bé? Què volem? Ser algú? Triomfar? Tenir-ho tot? Quin sentit té tot plegat? “360 Grams” parteix d’una experiència personal que la pròpia Ada Vilarò va viure, quan en el 2010 se li va detectar un càncer de mama en el que va perdre un pit. Per una dona, el pit és una part fonamental del seu cos, és la seva feminitat, la seva imatge i la seva identitat. Perdre’l és una […]

Com el gat de Schrödinger, som i alhora no som. La mecànica quàntica al servei d’un misteri d’enormes proporcions: està tot determinat? El destí, està ja escrit? Sembla una forma de parlar, oi? Una expressió que utilitzem de tant en tant, sense més pretensions, quan els signes de la vida ens indiquen que alguna cosa havia de passar. Una excusa, potser, que ens desempallega de la frustració, que ens perdona la nostra incapacitat per a fer que les coses vagin on volem. A Lifespoiler, la determinació del destí és real, inexorable, indecent, dramàtica… A l’espectacle, les anades i vingudes en el temps, i, sobretot, en les dues dimensions de la realitat plantejada són captivadores, vibrants, àgils i ben treballades. Situen […]

La companyia de teatre Teatropersona, sota la direcció d’Alessandro Serra, trasllada la història del baró de Glamis de l’Escòcia medieval a una Sardenya ruda, fosca, freda i violenta. Segons el propi Alessandro Serra no és una versió de la tragèdia de Macbeth de Shakespeare, sinó més aviat una revisió de l’obra original. Alessandro Serra ens ofereix una proposta, que per una banda pren com a base la centralització de l’actor, potenciant el seu gest i veu; i per un altre li dona molt de protagonisme a la imatge, so, llum i ambientació al llarg de tot l’espectacle. Alessandro Serra crea un potent diàleg teatral físic entre els ritus ancestrals, les forces de la naturalesa i la literatura shakespeariana, combinant les […]

Estem davant d’un text en vers, d’una obra clàssica del teatre català, d’una peça que molts podrien trobar antiquada i empolsegada… però quan s’encenen els focus del TNC aviat ens oblidem de tot això. La musicalitat de Sagarra, la subtilesa i el transfons crític de la seva obra (la burgesia catalana mai quedava ben parada amb ell, tot i ser-ne part destacada), així com l’habilitat de Jordi Prat i Coll per afrontar la peça com un text nou, ens acaben convencent i entusiasmant. I és que no estem només davant d’una reproducció mecànica, com tantes vegades hem vist en el mateix escenari, sinó que estem davant d’una reconstrucció que no oblida la tradició però que la mira amb ulls d’ara. […]

“El temps que no tindrem” és el tercer musical de la Trilogia de l’amor, creada i dirigida per Alícia Serrat. Es tracta d’un musical proper i íntim, interpretat per la Mariona Castillo i Eloi Gómez, que a part d’interpretar als dos protagonistes principals, es desdoblen en tots els altres personatges que van sortint al llarg de la història. Quan aquest musical es va estrenar a El Maldà em va ser del tot impossible anar-hi, així que quan vaig veure que es feia a Can Ratés, dins la programació del Festival Micròmetres, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig comprar les entrades. Ara de nou s’ha programat a El Maldà i no me l’he volgut perdre. I és que “El […]