Recomanacions

Falaise significa penya-segat. Baró d’Evel porta 19 anys obrint les portes del seu imaginari amb una transparència que espanta. Arriscats i amb una posada en escena que boireja i s’infiltra al teu cap amb la primera respiració lenta de Guillermo Weickert. Falaise és un viatge a 160 kilòmetres per hora entre penya-segats i sense cinturó. De tant en tant s’atura i pots veure el paisatge. I veus a 8 intèrprets que es mouen en esbart amb un control de grup insistent i emocionant que deixa entreveure la feina de Mal Pelo. Gairebé dues hores de salts al buit, de bellesa reposada, de preguntes sense resposta, de música que sona lluny i algú la balla. De pintures antigues i abraçades eternes. […]

La companyia Meridiano 70ymedio Teatro neix a Xile l’any 2000 on presentarà diverses obres al Festival Internacional de Teatro a Mil (FITAM). L’any 2012, estrenarà el monòleg La Espera, peça que va ser readaptada el 2014 per fer temporada a La Seca-Espai Brossa. Ara la companyia xilena Meridiano 70ymedio Teatro presenta La Espera a la Sala Fènix. Dintre del cicle Dona’m veu/ Dona amb veu que la Sala Fénix presenta, on ens presenta un teatre escrit, dirigit i protagonitzat per a dones. Els personatges demanen veu als seus intèrprets i a les dones amb coses importants a dir. La Espera és un monòleg sobre una dona que ha perdut el seu marit. En tot moment està esperant notícies del seu […]

Aquesta obra no té l’estructura clàssica de les obres de teatre: presentació, nus i desenllaç, però és una història amb majúscules, és la història de la dona i de la seva lluita per sobreviure en una societat heteropatriarcal que vol mantenir el seu poder sobre les dones. És una peça que va serpentejant d’una reflexió a l’altre amb un fil conductor: el twerk que apareix, desapareix i obliga al públic a participar en el ball amb la finalitat de transmetre una sola idea: s’ha de perdre la por i la vergonya per apoderar-se. Segons va explicar Ana Chinchilla actriu i professora de twerk de Júlia Bertran, és una dansa que prové d’una àmplia família de danses africanes. A Colòmbia la […]

Ahir es va estrenar al teatre Tantarantana l’obra de teatre “Cuzco” de Víctor Sánchez Rodríguez. L’obra ens presenta a una parella en plena crisis matrimonial. Són la típica parella que no es decideixen a separar-se, però tampoc estan bé junts. Creuen que unes vacances és tot el que necessiten per resoldre els seus problemes, així que decideixen fer un viatge com a última alternativa per salvar la relació. Però més lluny de trobar una solució, el viatge el que fa és fer sortir el veritable problema de la parella. Tot es converteix en retrets i desconfiança, acusacions mútues d’insatisfacció, paraules plenes de despit i humiliació. Ja no els queda rés on agafar-se. Els toca prendre decisions, buscar qui són en […]

Ese portugués és una història de traïcions. O, més aviat, d’entendre-les. I si són, de vegades, simplement voler canviar i millorar? És traïció voler deixar anar aquells amb qui hem estat bé per voler estar millor? Poden perdonar, els abandonats? En una simpàtica escenografia de camp de futbol on es juga aquest partit decisiu a la vida d’una parella, es desenvolupa una intensa nit amb flaixbacks. Una mala nit, on la núvia del Joel ha desaparegut camí d’una més que probable “traïció”, ell espera, desespera i surt a buscar-la. La casualitat fa que se li aparegui (mai millor dit, ja que ve a ser una veu de la consciència que el farà contemplar la complexitat humana amb ulls més obert […]

Los Prometidos produeix una representació com Solo creo en el fuego, que ficcionalitza la relació sentimental entre dos autors a l’Europa d’entreguerres: Henry Miller i Anaïs Nin. L’obra tracta aspectes biogràfics, literaris i amorosos d’ambdues figures en un espectacle que transcendeix el format purament teatral per donar també lloc a moments de reflexió històrica, metateatral, lectura, ball… Dirigit per Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco, qui són alhora l’elenc de la pròpia obra, interpreten un text profund, ben construït i molt emotiu. Una relació amorosa que commou a l’espectador degut a la seva combinació amb la producció literària d’ambdós autors. Però més enllà d’això, el text també proposa escenes on apareixen, com a mirall, els vertaders actors per a alliberar la […]

Cinco horas con Mario és una adaptació de la novel·la de Miguel Delibes. Com ha succeït en altres ocasions amb altres textos del mateix autor (o fins i tot amb aquest, que ha sigut adaptat nombrosos cops sota diversos productors), aquesta novel·la i el seu estil es presta a la teatralització. Aquest muntatge, produït per José Sámano i dirigit per Josefina Molina, es dramatitza el dol de la Carmen després de perdre, de manera inesperada, el seu marit Mario. Amb una escenografia senzilla—un taüt al centre de l’escena i algunes peces de mobiliari–, la posada en escena emfatitza la presència de la Carmen i el seu deambular per la sala d’estar de casa mentre vela el taüt del seu difunt. […]

Si una funció prèvia a l’estrena surt així de bé (anem, així de malament) ni pensar vull com sortirà a partir de l’estrena. Sembla una contrarietat dir que no hi ha paraules per descriure les bondats d’aquesta funció mentre s’escriu una crítica, així que em limitaré a dir que no hi ha paraules suficients. Tot el bo que digui no arribarà a la meitat del que es mereix. Amb cert aire a “Quina ruïna de funció” (pel·lícula la versió teatral es va representar a Madrid també al Teatre La Llatina amb el nom de “Por delante y por detrás”), “La función que sale mal” és simplement això, un funció en què tot surt malament. I quan dic tot, és tot, […]

Ara que Barcelona està encara esbrinant en quin punt es troba la salut del seu teatre musical, La tienda de los horrores sembla postular-se com una de les poques grans apostes locals amb una certa garantia d’èxit d’aquesta temporada. Fa temps que Àngel Llàcer i Manu Guix han demostrat, bàsicament, tenir un bon olfacte comercial a l’hora d’aixecar i vendre els seus espectacles i, el més important, fer-los funcionar escènicament i connectar amb el públic. Després d’El petit príncep i La jaula de las locas, segueixen l’efectiva fórmula de barrejar comèdia i emoció amb bones cançons associades a una marca. Passat pel filtre de la comercialitat que implica, en aquest cas, donar llum i distància còmica a una història que […]

Flors carnívores és teatre contemporani de debò. Moltes vegades diem “teatre contemporani” per dir que ha estat escrit per algú que encara està viu. I no. “Teatre contemporani” hauria de voler dir que ha anat més enllà del teatre clàssic i ha inventat noves regles, s’ha atrevit a trencar la linealitat i la literalitat, i s’ha allunyat de la cotilla del realisme més sobat. Si avui en dia Flors carnívores encara pot semblar estranya o difícil és perquè, en ple segle XXI, encara no hi estem acostumats, al teatre contemporani. Sembla mentida que el que van començar, per exemple, les Metadones ara fa més de quinze anys, no hagi tingut continuïtat i no s’hagi convertit en un teatre majoritari. Hem […]

Solo creo en el fuego és una obra dirigida i interpretada per Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco. Tots dos representen la relació que van mantenir Anaïs Nin i Henry Miller en el París d’entreguerres complementant-la amb una part biogràfica dels dos escriptors. Aquesta complementació textual queda perfectament lligada i entrellaçada amb la gran actuació dels actors. Encara que l’actuació és impressionant, aquesta es veu reforçada per uns subtils i genials efectes òptics i lumínics. L’attrezzo també juga un paper fonamental en l’obra, ja que reforça l’expressivitat del text, el qual no ens hem d’oblidar que està molt bé elaborat. Sens dubte, és una obra molt recomanable ja que és molt completa. Tots els detalls estan molt ben treballats i lligats, […]

El teatre et facilita entrar en la més profunda intimitat de les persones quan ho permeten. Llavors veiem que ho desitgen i ho ensenyen sense pudor. Per això valorem tant la gosadia de Clàudia Cedó, l’autora del text i també la de Sergi Belbel, el director que va passar per una experiència semblant. Aquesta necessitat de mostrar aquesta part tan íntima de la seva història és, i es demostra al text, terapèutic per ells i, de ben segur, molt enriquidor per nosaltres. No és una situació extraordinària ni un fet excepcional encara que afortunadament infreqüent. El que sí és excepcional és la manera de presentar-ho, d’explicar-ho, de fer-nos partícips d’un dolor i un dol que de lluny o de més […]

Els grans monòlegs teatrals solen ser petites delícies que t’abrigallen creant un diàleg molt pròxim. Cinco horas con Mario és un exemple perfecte tant per l’impecable treball de direcció de Josefina Molina com per la delicadesa i la solvència amb la qual Lola Herrera s’asseu al costat de Mario i ens explica molt més que les seves intimitats. Aquest conegut text literari ha recorregut en la seva versió de posada en escena més de quaranta anys, i poder tenir l’oportunitat de veure-ho és una gran fortuna pels joves. Aquest text permet endinsar-se de forma quotidiana en el dia a dia d’un temps que no és tan llunyà com sembla. L’escenografia, pràcticament innecessària, permet posar tot el focus en el domini […]

“La Llamada” és un musical escrit i dirigit per Javier Ambrossi i Javier Calvo, “Los Javis”. “La LLamada” s’ha convertit en un fenomen teatral que per allà on passa omple i exhaureix entrades. De fet jo vaig poder comprar entrades de casualitat. Platea fila 8 !!! Actualment està tot exhaurit, però no patiu, al juny tornen a Barcelona i s’hi estaran durant dos mesos (ja podeu comprar les entrades). Va començar com un musical underground en el Hall del Teatro Lara de Madrid en el 2013, pocs mesos després, degut al gran èxit de públic i de la crítica es va portar fins a l’escenari principal del mateix teatre. Des del 2014 fan gira per arreu del món i segueixen […]

El personatge que Miguel Delibes va escriure fa més de cinquanta anys i que Lola Herrera porta interpretant gairebé quaranta és un retrat de la dona provinciana dels anys seixanta. Sobre l’escenari, Carmen Sotillo vela el cadàver del seu marit en un soliloqui que li permet sincerar-se mostrant els seus anhels, pors i frustracions. Una dona que a més de complir amb el model imposat de feminitat també el defensa, sent així víctima i guardià al mateix temps d’una societat panòptica que castiga a les dones amb un sentiment de culpa constant. L’autor parteix d’aquesta situació per introduir tocs d’humor en el discurs tan classista i masclista d’aquesta dona, humor que es barreja simultàniament amb el drama personal del personatge. […]