Recomanacions

Avalada per, entre altres premis, 1 Oliver a la millor comèdia, aquest espectacle amb guió de Henry Lewis, Jonathan Sayer i Henry Shields es mereix l’èxit que està tenint en tot el planeta (ha estat representada en més de 30 països). Aquí a Espanya ha estat dirigida per Sean Turner i David Ottone. Molts adjectius es em vénen al cap, lleugera, trepidant, divertidíssima, de ritme endimoniat i factura tècnica complicadíssima. Un elenc d’actors en estat de gràcia i que em dificulta molt a l’hora de triar un que sobresurti perquè tots estan fantàstics. He de dir alguna cosa que a mi personalment no em va convèncer. Per al meu gust allargaven massa alguns dels gags (uns sis o set en […]

Ningú sap quan ni tampoc on trobarà la seva vocació. Cadascú té el seu ritme i, a vegades, allò que pensaves que no era per tu acaba sent el teu veritable desig. En certa manera, aquesta obra parla d’això, de descobrir-se a un mateix i lluitar pels somnis sense importar què diran, ni tampoc si té sentit o no dins del teu entorn. En aquesta ocasió, María i Susana tenen l’epifania –i mai millor dit- en un campament d’estiu regentat per unes monges. Mentre una descobreix que se li apareix Déu i que això pot ser el que anomenen “la llamada”, l’altre s’adona que, a vegades, el que vols ho tens al davant i no ho veus. Dues amigues que […]

Tornem a la Badabaloc per veure una nova peça de teatre argentí. Aquest cop Kinderbuch de Diego Manso que ha dirigit a l’actriu argentina Belén Blanco. El record de Hedda Gabler és constant i tal com va comentar Diego Manso posteriorment, hi ha molts elements que ens recorda aquesta obra. Dir que el text és bo es quedar-se curt, però el que realment atrapa és la interpretació de Belén Blanco. No hi ha paraules per descriure la força de Belén d’inici a final. Diego Manso ha escrit un monòleg que atrapa, però Belén el viu intensament per evocar aquesta persona a la vegada víctima i victimària tal com ens va descriure en un petit diàleg amb els protagonistes. En el […]

Una mare ludòpata, un fill amargat contra tot i tothom, el pare que els va abandonar retorna com a transsexual i membre d’una secta. Com es supera a aquesta família disfuncional? Afegint-li un amic defensor de causes fins al ridícul, una noia “grassoneta”, innocent (massa, potser el personatge menys versemblant), marginada també per la societat de la perfecció. Com els Coleman passats pel tamís de South Park o Els joves. Un text atrevit, provocador i arriscat d’un autor italià aquí desconegut, Gabriel di Luca. Arriscat i provocador perquè és groller i fa saltar pels aires la dictadura del políticament correcte, així que “ofendiditos, abstenerse”. Són personatges exagerats, caricatures, animals, gairebé, més que persones que criden insults i grolleries a desconeguts, […]

Hauria reconegut la presència d’Ibsen a les primeres escenes. Ho diu al programa de mà però no va ser cap spoiler. Diego Manso, autor i director, demostra en aquesta obra el profund coneixement de l’ànima humana , de la dona especialment, com l’Ibsen del segle XXI. Es tracta d’una dona filla de militar, casada i embarassada d’algú a qui no estima i enyorant d’una relació amb un poeta “soplanucas” al que va renunciar pel benestar. Li havia dit el seu pare: “vos sos una mujer y los golpes dados por una mujer se llaman braguetazos”. En forma de monòleg i en primera persona relata la seva vida que és la vida d’un país, d’una època, d’algun lloc on les armes […]

Entrem a la sala i ens trobem a una dona estirada en un sofà. Està llegint una carta, l’arruga amb ràbia i la llença al terra. El que hi diu aquesta carta no ho sabrem fins al final. La carta, el seu contingut i qui l’escriu seran el punt de partida d’un monòleg intens en el que se’ns mostrarà, tal i com és, i qui és, la dona que tenim davant nostra. L’espai escènic és auster. Tot i que hi ha un sofà, una ampolla de licor i una pila de llibres pel terra, es pot percebre la buidor que impregna l’espai. La llum tènue i esgrogueïda que s’utilitza en la representació, li dóna encara més aquella sensació de buidor […]

Existeixen múltiples ficcions que imaginen com seran les nostres vides en un futur. I la gran majoria acostumen a fascinar-se pels possibles avenços tecnològics o presenten escenaris apocalíptics i distòpics. Tanmateix, el que no és tan habitual és una reflexió sobre com es desitjarà, com es gestionaran les nostres relacions afectives, com es trencaran una i una altra vegada les nostres il·lusions i les nostres promeses. El futurés una d’aquestes enriquidores excepcions. Segurament el que és un dels dramaturgs més lúcids de l’escena teatral barcelonina, Joan Yago, escriu i dirigeix aquesta peça estructurada en unes sis escenes on seguim la trajectòria d’una nissaga com si es tractés de 100 anys de soledat. En ordre cronològic rastregem l’arribada a Barcelona d’una […]

Coincideixen a la cartellera teatral barcelonina alguns muntatges que reivindiquen el pes de la dona en la construcció social i els obstacles amb què es troben. I per a fer-ho, fan presents la figura de dones silenciades invisibilitzades per una Història escrita per homes, per nosaltres, els homes. A Barbes de balena, les seves creadores fan un exercici de memòria per a rescatar les seves avantpassades de la foscor en què l’estructura patriarcal les ha deixat oblidades. Explicar les seves vides com un acte de justícia per a rescabalar el greuge i dur al present les dones a qui se’ls ha negat el seu record és un gest necessari que el teatre, entès com a assemblea ciutadana no ha de […]

Tornem a parlar d’Agatha Christie, un cop més. Sembla que en els darrers anys és una autora recurrent, tant en escenaris de Barcelona com de Madrid. És cert que les seves trames entretenen i que per a molta gent l’autora britànica suposa un retrobament amb les novel·les de butxaca que llegien a la seva joventut… Amb l’univers de l’autora tornem també a imatges recurrents, a textos allargats en excés, a estructures molt rígides (presentació de personatges, assassinat, explicació de coartades i resolució, a ser possible en una escena coral) i a posades en escena molt conservadores i fins i tot antiquades. És per tot això que aquesta versió de Muerte en el Nilo té el seu mèrit i el seu […]

Hi ha hagut discursos molt importants al llarg de la història: Martin Luther King, Churchill, Stalin o Obama, per exemple. I tots tenien darrera algú que tenia la capacitat d’escriure i dir aquelles paraules que marcarien un abans i un després. Literàriament, si algú sap escriure discursos grandiloqüents per a persones amb poder, aquest és William Shakespeare. Va ser l’artífex de les paraules, entre d’altres, d’Eduard III i els diversos Enric i Ricard. Imagineu-vos, que aquests creadors de discursos, aquestes muses, tinguessin com a tasca escriure el discurs del rei Felip VI el dia 3 d’octubre. Exacte, aquell discurs que va marcar, en certa manera, un punt d’inflexió després del referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya. Doncs precisament, això és […]

Doncs comencem fortes la temporada de teatre! Billy Elliot porta anys demostrant per què és un dels grans espectacles a la cartellera madrilenya. Bona música, bons actors, grans cantants i enormes ballarins. En definitiva, excel·lents professionals sobre l’escenari i darrere d’ell. So i llums impecables. Un treball conjunt a què no se li pot posar una sola pega. I els nens. Aquests es mereixen un esment a part. No només els protagonistes, sinó tots i cada un d’ells. Pura energia, treball ben fet i felicitat. I tot aquest treball i bona energia es nota. I no tinc res més a dir. És un espectacle rodó de què surts amb una gran satisfacció i una sensació de gran orgull per la […]

Algú va dir una vegada que les millors històries es troben a la vida real més sovint que a la ficció. Un bon exemple d’això seria el relat biogràfic que inspira aquesta obra: Dennis Hope, un ventríloc en decadència, va tenir la brillant idea als anys 80 de reclamar la propietat de la Lluna i així fer-ne negoci venent-ne parcel·les com a sòl urbanitzable. Amb aquest peculiar material de partida, Marc Angelet ha escrit un interessant i tragicòmic diàleg entre el protagonista i el seu ninot (un mena de monòleg intern, en realitat) amb gràcia, patetisme i profunditat. Més enllà de la curiositat dels fets, Fly me to the moon és una crítica al liberalisme ferotge que, d’una banda, abandona […]

Ara que el teatre documental ha esdevingut un gènere bastant habitual dels nostres escenaris, resulta, fins i tot, refrescant assistir a una funció que explica la història d’un personatge real, sense negar la teatralitat i la idiosincràsia màgica de l’espai escènic. Marc Rosich, bon dramaturg però, sobretot, un magnífic adaptador, fa un homenatge en aquesta obra a Ocaña, artista queer de referència durant el franquisme i la transició, amb la música en directe de Marc Sambola, llum, ploma, color, sentit de l’humor i emoció. El conjunt resulta, doncs, una festa cabaretera de coples que, amb el seu in crescendo, atrapa l’espectador en la seva energia i un grapat de testimonis. Tot això, com indicava al principi, fuig del caràcter asèptic, […]

Zero en conducta ha passat de manera fugaç per Barcelona per a inaugurar la temporada a Sant Andreu. Quin bon presagi per al SAT! Com us ho explico… Una barreja de bunraku (l’art japonès de manegar titelles grans amb tres titellaires), dansa, mim, teatre (si és que la resta no ho és) per a preguntar-se coses al voltant dels titelles, de la seva ànima i, és clar, de la nostra. La companyia catalana sap posar el seu indiscutible virtuosisme al servei de la dramatúrgia i estalviar-se els efectismes de cara a la galeria. De sobte, l’espectador s’adona que no mira els titellaires, sinó el titella… bona senyal. El Nolan, el titella protagonista, cobra vida des del primer moment gràcies a […]

Una historia de superación personal. Así definiríamos la temática de Flashdance, la película ochentera de la que todos conocemos el argumento: una jóven debe superar toda una serie de peripecias para acceder a la prestigiosa escuela artística que la catapultará hasta la fama. En esta adaptación musical de casi dos horas, el espectador podrá gozar con la narrativa de embrollos emocionales típicos de la edad y evidenciará los abismos que presentan las diferencias entre clases sociales. Para estructurar la trama, el musical dispone de escaleras mutantes que arman la escenografía, vestuario de la época, actores de lo más polifacéticos y, por último -y sí, en este caso lo más importante- un cuerpo de baile de película. Y es que, aunque […]