Recomanacions

Aquesta setmana he descobert un nou espai, l’Oracles Theater, una sala que va obrir les seves portes en el 2017, i que està inspirat en els teatres independents de Nova York de finals dels anys 90. En aquest espai s’hi pot veure una programació estable i diversa principalment especialitzada en la dansa Butoh, una forma d’expressió amb moviments extremadament lents i d’una gran precisió. “Pinocchio” és un muntatge creat, dirigit i interpretat per Orland Verdú, basat en la carta del Boig de la baralla del tarot, i el conte “Li avventure di Pinocchio” de Carlo Collodi. L’originalitat d’aquests espectacle no és la història en sí, sinó la utilització del llenguatge i tècniques de la dansa butoh i el mitoh teatre […]

Junt amb un drama personal que no s’ha pogut evitar i del qual els protagonistes no se’n poden desprendre, l’obra ens presenta una història imaginària en un escenari real: el gueto de Varsòvia. El pas del temps ho va esborrant tot, fins i tot la memòria, els fets es van sobreposant a cada època i ni la més esgarrifosa història d’horror i de monstruositat perdura en el temps. I és que ens fa vergonya pertànyer al segle que van ocórrer aquests fets, ens fa vergonya pertànyer a la humanitat que és capaç de realitzat tan atroces accions, i ens fa vergonya poder arribar a sentir indiferència. Els actors-protagonistes, que es van movent entre el gueto i el moment actual passant […]

La protagonista de Casa de Nines (20 anys més tard) se llama Nora. Aunque la podríamos haber bautizado Ester, Ana o Verónica. Y es que no hacía falta recurrir al gancho comercial de Ibsen -aunque sea un cebo muy apetecible para el público- ya que la actual obra homónima bien puede sustentarse y referenciarse por ella misma. Por si fuera poco, tampoco parecía muy prometedor una primera escena basada en un burdo panfleto contra el matrimonio. Sin embargo, al desplegarse la obra, el texto demostró encarnar una riqueza de matices morales y filosóficos dignos de Ibsen. En ella, Nora (Emma Vilarasau) remprende el final de la obra del autor sueco, en el momento que reivindicando dignidad -como persona y como […]

Hi ha muntatges dels que se n’ha dit tot abans de l’estrena, que, conscientment o no, prefiguren fins i tot la opinió que després serà expressada pel públic: és el cas de Jerusalem, del qual hem llegit, abans de veure’l, que seria una interpretació molt important de Pere Arquillué, una història amb un impacte equiparable al d’Incendis… Sigui quin sigui el resultat, aquestes còniques anunciades juguen a la contra perquè, en qualsevol cas, afebleixen el factor sorpresa. Efectivament, Arquillué és un Gall extraordinari, vigorós, ambigu… però ja ho sabíem, ja l’havíem vist. El Jerusalem de Manrique, però, és teatre que impregna, que no rellisca perquè s’arrapa a la pell a força de posada en escena fonda, valenta perquè no tem […]

Dins del Festival Grec, a la Sala Barts de Barcelona s’ha programat CARTES A JULIETA, una adaptació al català del disc d’Elvis Costello i el Brodsky Quartet. “The Juliet Letters” va ser publicat el 1993 i descrit pel mateix Elvis Costello, “com una seqüència de cançons per a quartet de corda i veu, i és una mica diferent. No és una òpera rock, no és un musical, és una cosa nova.” El Brodsky Quartet i el mateix Costello, nom artístic de Declan Patrick MacManus (Londres 1954), van interpretar el disc al Palau de la Música Catalana el 1995. Ara, hem pogut escoltar les cançons d’aquest disc en la traducció catalana de Joan Sellent, interpretades per Ivan Lavanda i quatre solistes […]

Dins de la programació del Festival Grec 2019 ahir dijous 4 de juliol, vam poder veure ……… EL CARTÓGRAFO de Juan Mayorga al Teatre Goya. Juan Mayorga (Madrid, 1965), va explicar a la roda de premsa (us deixem l’àudio al final de l’entrada), que tot va sorgir d’una visita que ell va fer a la ciutat de Varsòvia. A l’hotel, li van donar un plànol de la ciutat i va sortir a passejar per la ciutat. Després de veure una exposició fotogràfica del gueto dins d’una sinagoga, i localitzar els punts on estaven fetes les fotografies, va continuar el recorregut amb el plànol a la mà buscant aquells indrets. D’aquesta passejada, va néixer El Cartógrafo. Una obra amb dotze personatges […]

Abans de començar a escriure hem de dir que poques vegades havíem sortit tan impactats d’una sala de teatre. I això és el que ens va passar amb aquesta proposta del Grec 2019, TAN POCA VIDA (A Little Life) que vam veure ahir dimecres al Teatre Lliure. Impactats en els dos sentits, molt positivament per la proposta concebuda i dirigida per Ivo Van Hove i les interpretacions dels actors de l’International Theater Amsterdam, i molt negativament per la duresa del tema i per la realitat que amaga (Fa pocs dies vam poder veure “Instrumental” (vegeu ressenya), que versava sobre el mateix tema). Una proposta basada en la novel·la de l’escriptora nord-americana Hanya Yanagihara (Los Angeles 1975), publicada en 2015 i […]

A diferència del cinema, les seqüeles en el món del teatre són una autèntica raresa. Resulta molt més habitual fer reposicions o nous muntatges dels mateixos textos que poden conjuminar els aficionats a l’original amb les noves generacions de públic, suposant un menor risc comercial. En aquest cas, el fet que Casa de nines sigui un clàssic conegut per molts, fins al punt que el seu final es pot comentar obertament davant de qualsevol (deu ser l’espòiler més tolerat del sector teatral), fa que, probablement, aquest interessant experiment tingui força sentit. Casa de nines, 20 anys després és un text actual escrit per l’autor nord-americà Lucas Hnath que imagina un hipotètic futur dels personatges d’Ibsen, un retorn i un nou […]

Felicitats Parking Shakespeare! Primer pels 10 anys de trajectòria i dedicació a un projecte tan sigular i únic de casa nostra: els parcs seràn sempre vostres! Segon per saber celebrar-ho tan bé i deleitar-nos amb un doble programa que jo he començat amb l’Amansi(pa)ment de les furies. Sou uns valents! Gràcies per llençar-vos a la piscina i reiventar l’obra del bard anglès i per saber trobar aquesta gran complicitat amb la Carla Rovira que ha teixit un text magnífic que combina les dosis justes d’humor amb altres situacions no tan gracioses que reflexen el que, desgraciadament, viuen i han viscut moltes dones des de fa segles. Reinterpretem a Shakespeare? Si, si us plau. Qüestionem-lo, utilitzem-lo per parlar de la nostra […]

La companyia Sydney Dance Company celebra enguany el seu cinquantè aniversari i en Rafael Bonachela en fa deu que la dirigeix. És la primera vegada que la companyia es desplaça fora del país en temporada d’hivern (allà), i durant tres anys s’ha anat gestant la gira per Europa i la seva presencia en el Festival Grec d’enguany. L’espectacle AB (INTRA), “des de dins”, és un recorregut per l’essència mateixa de la condició humana que es desenvolupa en un escenari minimalista on els artistes esdevenen el focus d’atenció. Rafael Bonachela (La Garriga, 1972) és director artístic i coreògraf resident a la Sydney Dance Company des del 2009. Va començar a ballar a Barcelona abans de traslladar-se als 18 anys a Londres […]

Els anys 90 van sacsejar la Comunitat Valenciana a nivell polític i social d’una forma contundent. Potser, el primer trigaria uns anys més a fer-se del tot evident, amb judicis que encara arriben fins als nostres dies, però a nivell social, els successos van calar molt fons amb fets tràgics que es van utilitzar per part d’alguns mitjans de comunicació com autèntica mercaderia de la premsa sensacionalista més cruel, inhumana i salvatge que va ser recolzada per una gran audiència. D’alguna forma, això també va marcar la nostra manera de consumir televisió (o de programar-la), tot i que es podria extrapolar també a altres factors que han anat evolucionant a la seva manera fins al nostre present. Així, l’obra ens […]

Pornopop va ser una famosa all girl band que es van dissoldre a causa dels egos i els antagonismes de les seves components. Han passat alguns anys i sent encara molt joves, la vida els (i les) ha canviat molt. No és la història d’una reunió anys més tard, ja sigui per diners o per anhelar fama, sinó més aviat el retrat de quatre personalitats antagòniques, cadascuna amb un món interior i exterior, gairebé massa, radicalment diferent i excessiu. I és que totes les accions que realitzen, cada intervenció és per amplificar aquests personatges extrems, el que explica no només perquè el grup es va trencar sinó que ens qüestionem com va arribar a funcionar. Al final, es reuneixen per […]

Una obra fonamental dels últims quinze anys del teatre europeu, escrita per Jez Butterworth (1969), dramaturg i director de cinema britànic. Estrenada el 2009 al West End de Londres, va ser conceptuada pels crítics britànics com “el fenomen teatral de la dècada“. Les obres de Jez Butterwoth es fan ressò d’històries fascinants protagonitzades per éssers excèntrics que transmeten l’eco d’ansietats socials generalitzades. En paraules del seu director JERUSALEM és una obra enorme. Abassegadora. Salvatge. Divertida. Insurrecte. Rebel. Com un gegant. Com un exèrcit de gegants. Com una nit de festa memorable. I al mateix temps és una obra amb ànima, amb molta ànima. Tota l’acció té lloc a la clariana d’un bosc, el bosc frondós, exuberant i màgic d’Anglaterra. El […]

Aquest diumenge vam fer cap a La Badabadoc per veure una obra unipersonal de l’actriu argentina Jimena López, coautora amb Macarena Trigo, de la dramatúrgia. La proposta està dirigida per Diego Recagno. RHONDA s’inspira en la vida real de l’ex lluitadora professional nord-americana Ronda Rousey i es va estrenar a l’off de Buenos Aires l’any 2018. Una obra creada en un taller d’unipersonals, que tracta sobre una lluitadora que s’enfronta a les seves pors, als seus prejudicis, i als seus desitjos en la solitud del vestuari, abans de pujar al ring. Jimena López és l’única protagonista de Rhonda, una obra que busca articular l’actuació amb una disciplina marcial i abordar, al mateix temps, temàtiques de l’univers femení que la inquieten. […]

La consolidació del Julio Manrique director ja fa temps que va arribar (El curiós incident del gos a mitjanit, L’ànec salvatge) però això no impedeix que la seva capacitat d’escollir i treure’n profit de grans textos contemporanis ens continuï alegrant i sorprenent cada vegada més. En aquesta ocasió, ha sigut l’obra del dramaturg britànic Jez Butterworth on Manrique s’ha recolzat per oferir-nos un festival de divertidíssims excessos, èpica decadència, malenconia rural i un rerefons dramàtic d’allò més interessant. Jerusalem és potser un dels fenòmens teatrals anglosaxons més importants de l’última dècada i el muntatge ha sabut transmetre aquesta grandesa i importància. A partir de la interpretació d’un incommensurable Pere Arquillué, encarnant aquest antiheroi pagà rodejat d’adolescents esgarriats, se’ns mostra el […]