Recomanacions

De la mateixa manera que és preferible no tornar a veure algunes de les pel·lícules que més ens van agradar durant la nostra infància, recuperar un èxit teatral de fa més de vint anys té el perill de resultar una decepció. I és que enfrontar el record amb la realitat és un risc del qual no totes les produccions en surten ben parades. Afortunadament, aquesta nova posada en escena de Kràmpack demostra que el text de Jordi Sánchez va ser molt més que una comèdia popular del moment, sinó que conté certes claus que poden funcionar de manera gairebé universal. És curiós descobrir ara fins a quin punt Plats Bruts, la sèrie de Sánchez i Joel Joan, va néixer dels […]

Arriscada i futurista arriba Turandot al Liceu acompanyada d’una escenografia trencadora i un centenar de coristes i figuració que acompanyen a Turandot per tot un univers de realitat virtual. Franc Aleu ens convida a un tsunami tecnològic que en un primer moment costa d’integrar a l’imaginari de qualsevol consumista d’òpera tradicional, però que al segon acte ens atrapa amb la fragilitat dels personatges, l’elegància del repartiment i la increïble direcció musical de Josep Pons. Ben jugada la infantilització dels enigmes que conviden a l’espectador a gaudir d’una part més respirada i humorística del Turandot, però em segueixo quedant amb la delicadesa i estil quixotesc que et fa vibrar quan vas a la òpera a veure un clàssic. Sona Nessun Dorma […]

La producció Eòlia porta a escena una adaptació de La Plaça del Diamant, obra narrativa de Mercè Rodoreda. Paco Mir és el director d’aquesta proposta teatral, la qual té un grau de dificultat important: adaptar una novel·la al teatre. Tot i que s’ha adaptat de la millor manera possible, hi ha escenes que perden pes tenint en compte l’obra original. Els actors fan una gran representació teatral, tot jugant amb el diàleg i amb el monòleg interior de la Colometa, la protagonista principal de l’obra. El text teatral segueix fidelment el text de Rodoreda, encara que en ocasions el que l’autora suggereix, a l’escena s’explicita clarament. El efectes sonors i visuals engloben perfectament el diàleg i la representació teatral. Hi […]

El teatre de Jordi Sánchez sempre ha estat un teatre popular, on no hi falta un rerefons dramàtic o una certa reflexió sobre temes que en altres mans haurien derivat cap el drama. Des de Mareig o Fum, fum, fum fins a El eunuco, Sánchez ha navegat per un teatre aparentment costumista però amb un aire trencador i una vena humorística molt clara. Pertany a una generació d’autors (Sergi Pompermayer, Pep Anton Gómez o David Plana) que van apostar fort per un nou estil de comèdia i que mai van fer fàstics a la televisió, on van desenvolupar diverses sitcoms. El cas de la famosa Plats bruts va superar totes les expectatives i va marcar, potser amb escreix, un estil […]

Ahir es va celebrar el cinquè aniversari del seu estrena a New York, i “Miss tupper sex” segueix omplint teatres!!! Cua per entrar. Entrades exhaurides!!! El públic? Homes i dones de diferents edats i generacions. Gent sola, en parella i grups. I mentre espero fent cua em pregunto: per quin motiu va la gent a veure un espectacle en el que es parla de sexe? Curiositat? Superar qualsevol mena de tabú? Passar una bona estona i riure? Ganes d’aprendre? Una manera d’obtenir respostes? Parlar de sexe, pràctiques sexuals o gustos sexuals comença a ser quelcom habitual avui en dia, però tot i així, malauradament encara hi ha gent plena de prejudicis que, ja sigui per falta d’educació sexual o degut […]

La Sala Hiroshima inaugura temporada amb aquesta interessant proposta que revisita la figura d’Arlequí, el criat més popular de la Commedia Dell’Art. Partint de la corporalitat pròpia del personatge, Ginevra Panzetti i Enrico Ticconi el porten a la contemporaneïtat a través d’una coreografia gestual tan inquietant com hipnòtica. Arlequí es presenta com un diable grotesc amb aires de bufó. A partir de la hiperexpresivitat d’aquesta figura, viatgem des de l’alegria al drama en un gènere teatral que es basava en la improvisació sobre certs trames i personatges arquetípics associats a diferents patrons de moviment. En aquesta proposta, no obstant això, lluny de treballar la improvisació construeixen seqüències de moviments repetitius i a vegades simètrics amb summa precisió i fluïdesa, creant […]

Aquesta adaptació del clàssic literari de La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda explica la història del seu protagonista, La Colometa, abans, durant i després de la guerra civil espanyola. Es tracta d’un retrat històric de la Barcelona d’aquells anys i del paper de la dona en una societat tan condicionada pels esdeveniments històrics que es van donar. Paco Mir ha optat per fer un muntatge amb un ritme especialment frenètic. Gràcies a una escenografia basada en projeccions aconsegueix que l’adaptació teatral es desprengui del pes que la literatura sol tenir quan s’emporta a escena. D’aquesta manera, l’obra es presenta com una coreografia escènica on, malgrat comptar amb alguns moments més baixos, s’aconsegueix mantenir un ritme acceptable. El pas del […]

Em trauria el barret si no m’hagués tret ja la mandíbula, que em va quedar desencaixada davant la poètica arrasadora de Baró d’Evel. I trobo que arrasar és un verb més que just per descriure el que fa aquesta colla d’artistes de primer nivell. Passen com un tsunami per les teves entranyes. El seu univers particular, fosc, distòpic i apocalíptic, està ple de personatges extrems que caminen al marge de la societat, com si passegessin per la vora del penya-segat que dóna nom a l’espectacle. Tot és deliciosament fràgil. Com a la vida hi ha gent que hi entra i s’obre pas a hòsties. Gent que cau del punt més alt, repetides vegades. Gent que viu en un petó etern […]

Falaise significa penya-segat. Baró d’Evel porta 19 anys obrint les portes del seu imaginari amb una transparència que espanta. Arriscats i amb una posada en escena que boireja i s’infiltra al teu cap amb la primera respiració lenta de Guillermo Weickert. Falaise és un viatge a 160 kilòmetres per hora entre penya-segats i sense cinturó. De tant en tant s’atura i pots veure el paisatge. I veus a 8 intèrprets que es mouen en esbart amb un control de grup insistent i emocionant que deixa entreveure la feina de Mal Pelo. Gairebé dues hores de salts al buit, de bellesa reposada, de preguntes sense resposta, de música que sona lluny i algú la balla. De pintures antigues i abraçades eternes. […]

La companyia Meridiano 70ymedio Teatro neix a Xile l’any 2000 on presentarà diverses obres al Festival Internacional de Teatro a Mil (FITAM). L’any 2012, estrenarà el monòleg La Espera, peça que va ser readaptada el 2014 per fer temporada a La Seca-Espai Brossa. Ara la companyia xilena Meridiano 70ymedio Teatro presenta La Espera a la Sala Fènix. Dintre del cicle Dona’m veu/ Dona amb veu que la Sala Fénix presenta, on ens presenta un teatre escrit, dirigit i protagonitzat per a dones. Els personatges demanen veu als seus intèrprets i a les dones amb coses importants a dir. La Espera és un monòleg sobre una dona que ha perdut el seu marit. En tot moment està esperant notícies del seu […]

Aquesta obra no té l’estructura clàssica de les obres de teatre: presentació, nus i desenllaç, però és una història amb majúscules, és la història de la dona i de la seva lluita per sobreviure en una societat heteropatriarcal que vol mantenir el seu poder sobre les dones. És una peça que va serpentejant d’una reflexió a l’altre amb un fil conductor: el twerk que apareix, desapareix i obliga al públic a participar en el ball amb la finalitat de transmetre una sola idea: s’ha de perdre la por i la vergonya per apoderar-se. Segons va explicar Ana Chinchilla actriu i professora de twerk de Júlia Bertran, és una dansa que prové d’una àmplia família de danses africanes. A Colòmbia la […]

Ahir es va estrenar al teatre Tantarantana l’obra de teatre “Cuzco” de Víctor Sánchez Rodríguez. L’obra ens presenta a una parella en plena crisis matrimonial. Són la típica parella que no es decideixen a separar-se, però tampoc estan bé junts. Creuen que unes vacances és tot el que necessiten per resoldre els seus problemes, així que decideixen fer un viatge com a última alternativa per salvar la relació. Però més lluny de trobar una solució, el viatge el que fa és fer sortir el veritable problema de la parella. Tot es converteix en retrets i desconfiança, acusacions mútues d’insatisfacció, paraules plenes de despit i humiliació. Ja no els queda rés on agafar-se. Els toca prendre decisions, buscar qui són en […]

Ese portugués és una història de traïcions. O, més aviat, d’entendre-les. I si són, de vegades, simplement voler canviar i millorar? És traïció voler deixar anar aquells amb qui hem estat bé per voler estar millor? Poden perdonar, els abandonats? En una simpàtica escenografia de camp de futbol on es juga aquest partit decisiu a la vida d’una parella, es desenvolupa una intensa nit amb flaixbacks. Una mala nit, on la núvia del Joel ha desaparegut camí d’una més que probable “traïció”, ell espera, desespera i surt a buscar-la. La casualitat fa que se li aparegui (mai millor dit, ja que ve a ser una veu de la consciència que el farà contemplar la complexitat humana amb ulls més obert […]

Los Prometidos produeix una representació com Solo creo en el fuego, que ficcionalitza la relació sentimental entre dos autors a l’Europa d’entreguerres: Henry Miller i Anaïs Nin. L’obra tracta aspectes biogràfics, literaris i amorosos d’ambdues figures en un espectacle que transcendeix el format purament teatral per donar també lloc a moments de reflexió històrica, metateatral, lectura, ball… Dirigit per Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco, qui són alhora l’elenc de la pròpia obra, interpreten un text profund, ben construït i molt emotiu. Una relació amorosa que commou a l’espectador degut a la seva combinació amb la producció literària d’ambdós autors. Però més enllà d’això, el text també proposa escenes on apareixen, com a mirall, els vertaders actors per a alliberar la […]

Cinco horas con Mario és una adaptació de la novel·la de Miguel Delibes. Com ha succeït en altres ocasions amb altres textos del mateix autor (o fins i tot amb aquest, que ha sigut adaptat nombrosos cops sota diversos productors), aquesta novel·la i el seu estil es presta a la teatralització. Aquest muntatge, produït per José Sámano i dirigit per Josefina Molina, es dramatitza el dol de la Carmen després de perdre, de manera inesperada, el seu marit Mario. Amb una escenografia senzilla—un taüt al centre de l’escena i algunes peces de mobiliari–, la posada en escena emfatitza la presència de la Carmen i el seu deambular per la sala d’estar de casa mentre vela el taüt del seu difunt. […]