Recomanacions

Flors carnívores és teatre contemporani de debò. Moltes vegades diem “teatre contemporani” per dir que ha estat escrit per algú que encara està viu. I no. “Teatre contemporani” hauria de voler dir que ha anat més enllà del teatre clàssic i ha inventat noves regles, s’ha atrevit a trencar la linealitat i la literalitat, i s’ha allunyat de la cotilla del realisme més sobat. Si avui en dia Flors carnívores encara pot semblar estranya o difícil és perquè, en ple segle XXI, encara no hi estem acostumats, al teatre contemporani. Sembla mentida que el que van començar, per exemple, les Metadones ara fa més de quinze anys, no hagi tingut continuïtat i no s’hagi convertit en un teatre majoritari. Hem […]

Solo creo en el fuego és una obra dirigida i interpretada per Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco. Tots dos representen la relació que van mantenir Anaïs Nin i Henry Miller en el París d’entreguerres complementant-la amb una part biogràfica dels dos escriptors. Aquesta complementació textual queda perfectament lligada i entrellaçada amb la gran actuació dels actors. Encara que l’actuació és impressionant, aquesta es veu reforçada per uns subtils i genials efectes òptics i lumínics. L’attrezzo també juga un paper fonamental en l’obra, ja que reforça l’expressivitat del text, el qual no ens hem d’oblidar que està molt bé elaborat. Sens dubte, és una obra molt recomanable ja que és molt completa. Tots els detalls estan molt ben treballats i lligats, […]

El teatre et facilita entrar en la més profunda intimitat de les persones quan ho permeten. Llavors veiem que ho desitgen i ho ensenyen sense pudor. Per això valorem tant la gosadia de Clàudia Cedó, l’autora del text i també la de Sergi Belbel, el director que va passar per una experiència semblant. Aquesta necessitat de mostrar aquesta part tan íntima de la seva història és, i es demostra al text, terapèutic per ells i, de ben segur, molt enriquidor per nosaltres. No és una situació extraordinària ni un fet excepcional encara que afortunadament infreqüent. El que sí és excepcional és la manera de presentar-ho, d’explicar-ho, de fer-nos partícips d’un dolor i un dol que de lluny o de més […]

Els grans monòlegs teatrals solen ser petites delícies que t’abrigallen creant un diàleg molt pròxim. Cinco horas con Mario és un exemple perfecte tant per l’impecable treball de direcció de Josefina Molina com per la delicadesa i la solvència amb la qual Lola Herrera s’asseu al costat de Mario i ens explica molt més que les seves intimitats. Aquest conegut text literari ha recorregut en la seva versió de posada en escena més de quaranta anys, i poder tenir l’oportunitat de veure-ho és una gran fortuna pels joves. Aquest text permet endinsar-se de forma quotidiana en el dia a dia d’un temps que no és tan llunyà com sembla. L’escenografia, pràcticament innecessària, permet posar tot el focus en el domini […]

“La Llamada” és un musical escrit i dirigit per Javier Ambrossi i Javier Calvo, “Los Javis”. “La LLamada” s’ha convertit en un fenomen teatral que per allà on passa omple i exhaureix entrades. De fet jo vaig poder comprar entrades de casualitat. Platea fila 8 !!! Actualment està tot exhaurit, però no patiu, al juny tornen a Barcelona i s’hi estaran durant dos mesos (ja podeu comprar les entrades). Va començar com un musical underground en el Hall del Teatro Lara de Madrid en el 2013, pocs mesos després, degut al gran èxit de públic i de la crítica es va portar fins a l’escenari principal del mateix teatre. Des del 2014 fan gira per arreu del món i segueixen […]

El personatge que Miguel Delibes va escriure fa més de cinquanta anys i que Lola Herrera porta interpretant gairebé quaranta és un retrat de la dona provinciana dels anys seixanta. Sobre l’escenari, Carmen Sotillo vela el cadàver del seu marit en un soliloqui que li permet sincerar-se mostrant els seus anhels, pors i frustracions. Una dona que a més de complir amb el model imposat de feminitat també el defensa, sent així víctima i guardià al mateix temps d’una societat panòptica que castiga a les dones amb un sentiment de culpa constant. L’autor parteix d’aquesta situació per introduir tocs d’humor en el discurs tan classista i masclista d’aquesta dona, humor que es barreja simultàniament amb el drama personal del personatge. […]

Entrem en aquesta nova sala per a nosaltres, una olor a incens ja ens transporta a una nova experiència. Sembla que no veurem una cosa convencional o es la sensació inicial entre els presents. Això no ens sorpren ja que ens han comentat que Teatro Laboratorio és una experiència diferent tot i que aquesta peça no és la més estranya de totes les programades. L’escenografia ens encanta. Tenim tot el terra plena de fulls, de cartes dels protagonistes que explicaran les seves sensacions Anaïs Nin i el novel·lista Henry Miller a escena. A més ens adonem que la il·luminació ens sorpendrà durant tota l’obra. Els responsables són els encarregats de moure els focus de llum com convinguin. A més durant […]

Màrius Serra va escriure “Quiet” al 2008). Es tracta d’un llibre que va néixer de la necessitat de verbalitzar un dolor, i d’una experiència personal que l’afectava de manera molt intensa. Si no us heu llegit el llibre, feu-ho, és realment extraordinari. Deu anys després se’n va fer una lectura dramatitzada amb música en directe a la sala Beckett. Protagonitzada pel propi Màrius Serra, l’acompanyaven els actors Laia Alsina i Jordi Centelles (que interpretaven la resta de protagonistes), i el músic Dani Alegret. Podeu veure aquesta lectura dramatitzada a https://www.youtube.com/watch?v=c4hTVUP1_OY. Us recomano que veieu aquest enregistrament per dues raons, primera perqué en Màrius Serra és el propi narrador, perquè conté alguns dels relats que han estat eliminats del muntatge teatral, […]

No es pot obviar que el darrer espectacle de Miquel Barcelona té al darrera un treball d’investigació important, que l’ha portat a inspirar-se en el Costumari català, el Calendari de pagès o llibres com La sardana i la religió de les bruixes i Fins aquí hem arribat. La idea és parlar de la violència i la mort a través de les tradicions populars catalanes. És a dir, un tema complex i profund que malauradament no s’acaba d’entendre si no ve explicat en el programa de mà. Dona la sensació que l’excés de material recollit no ha acabat de filtrar bé, que necessitava respirar i exposar-se de forma més clara i diàfana. Crec que a l’espectacle, que visualment resulta elegant i […]

Quan un s’acosta a aquesta enèsima versió de Cinco horas con Mario ha de tenir en compte un parell de coses importants. En primer lloc cal saber que el muntatge teatral va tenir la seva primera versió fa quaranta anys, i que poc ha variat des de llavors. I en segon lloc, que Lola Herrera s’ha enfrontat amb Carmen Sotillo -la vídua que protagonitza la novel·la de Miguel Delibes– en diverses etapes de la seva vida, i que ara ho fa amb 84 anys a l’esquena i una enorme experiència teatral. Si partim d’aquestes premisses segur que podrem gaudir d’un espectacle que en el seu moment va ser un gran revulsiu i una mena de catarsi teatral que molta gent […]

Compruébenlo por ustedes mismos; diríjanse a la web lunarembassy.com y podrán ver la veracidad de la historia de Dennis Hope, el hombre que, aprovechándose de una laguna legal, se erige en 1980 como propietario de la luna. Fly me to the moon, esta magnífica obra de Marc Angelet, podría fácilmente haberse convertido en una obra sobre la picaresca, en un ensayo sobre la absurdidad del capitalismo, en una crítica cultural del sueño americano. Y sin embargo, el acercamiento del autor ha sido a través de un prisma frágil y humano. Cuando Dennis Hope y su ventrílocuo se quedan colgados de noche en la carretera, nos queda patente el abismo interno por el que atraviesa el artista: un matrimonio que hace […]

Qui sents que ets? Qui diu la societat que ets, realment? I, d’on ets? Ets d’aquí o ets de fora? Qui determina on és “aquí” i, per tant, a partir d’on comencem a ser de “fora”? Aquestes etiquetes, més enllà de l’essència pròpia de cada persona, condicionen la vida fins a extrems insospitats. I tot a partir de la definició mateixa de la identitat. A.K.A. (Also Known As) va d’això, exactament. D’identitats. L’espectacle esdevé un mirall on es reflecteix la nostra societat, la que tots construïm i no una altra. I ens interpel·la d’una forma ferotge. I es fa impossible sortir-ne indiferent. Tot i ser obra d’un sol actor, l’Albert Salazar exhibeix un talent extraordinari, es multiplica en escena i, […]

Es va representar al carrer a La fira de teatre de Tàrrega. El corresponsal de La directa, Xavier Pijoan va dir: “La coreografia de Miquel Barcelona és una peça fonamentada en la repetició entesa com a ritme vital”. I vaig recordar les paraules d’en Pijoan ahir mentre el ritme, la música i el moviment em penetraven barrejant-se amb els records de la meva infància i el present més proper. La música electrònica acompanya molt bé als ritmes infantils que tant coneixem. Els instruments musicals de percussió com les castanyoles o altres elements sonors com les esquelles i els esquellots formaven part de la dansa i dels moviments sincopats o suaus segons el que volia expressar cada una de les escenes. […]

Que difícil es fa escriure la recomanació d’una proposta que no m’ha acabat de convèncer. Sempre sap greu, però més encara quan al darrera saps que hi ha moltes il·lusions i hores de feina invertides , i qui l’ha programat son una gent a la que aprecies molt. Vaig dubtar si escriure-la o no, així que ho vaig consultar amb els responsables de la sala. La seva resposta va ser molt clara, “has d’escriure el que opines amb tota llibertat, perquè tant nosaltres, com la companyia tenim el dret de saber el que penses”. Dons bé aquí us deixo la meva opinió. Vaig veure anunciada aquesta obra, vaig llegir-me la sinopsis i el tema em va interessar molt. Vaig buscar […]

Ens trobem amb un plantejament escenogràfic molt interessant, un cub on dins hi trobem l’artista Raquel Arigita que encarna a set dones que entre els anys 1924-1984 van ocupar l’habitació 513 de l’hospital mental Lennox. Una sensació de claustrofòbia envaeix l’espai. Veiem dones boges, i pensem amb la frase del fulletó: “Loco no es el que pierde la razón… sino el que pierde todo menos la razón”, una frase molt interessant però que despista, aquest no és el fil de l’obra. Una obra que creus que es qüestionarà el concepte bogeria, però el dramaturg Charlie Levi Leroy enfoca aquesta bogeria com la necessitat d’elegir sobre tu mateix. Un discurs que tendeix a la sobreprotecció de l’espectador, no dóna pas a […]